Com no Prestigiar la Política

Els darrers esdeveniments a l’escenari polític cátala han fet posar les mans al cap a mitjans de comunicació, classe política i societat civil en general, en posar-se de manifest per boca del President de la Generalitat una cosa que feia anys era sabuda o suposada per tothom: L’Estevillisme polític, aquell “ho sabia el tot Barcelona” s’ha convertit en “ho sabia el tot Catalunya”. Però per a ser justos amb la realitat judicial actual als únics que podem assenyalar amb el dit son al PSC-PSOE per l’anomenat cas Filesa amb l’actual membre de la direcció del PSC –Josep Mª Sala- sentenciat i empresonat en el seu moment, i certs membres d’Unió, qui-sap-lo perquè, defensats a capa i espasa pel mateix Duran i Lleida.

Aquesta manera “escadussera” d’entendre la vida política –la social i l’econòmica, també- és prou característica en els socialistes catalans.
Com “solucionen” la sortida del seus “monstres” –sense ànim d’ofendre-, entronitzant de nou Josep Mª Sala a la seva direcció, entronitzant Josep Borrell a la Presidència del Parlament Europeu i entronitzant Narcís Serra a tot tipus de presidències executives i honorífiques, mostren el poc esforç esmerçat en prestigiar l’activitat política i esdevenir un partit lliure de velles patums i de les seves tutel.les.

Després del poc edificant espectacle del 3%, lluny de trobar gestos i actes per part de la mateixa classe política que l’allunyin de més sospites i indecents relacions amb àmbits econòmics i financers, ens trobem col.locat l’incombustible Narcís a la presidència de la segona Caixa del País. Si senyor ¡, això és guanyar-se el respecte del ciutadà i esvaïr amb contumacia les sospites que tenim de finançaments obscurs, comissions i tractes de favor.

Amb aquest darrer nomenament, directament induït per l’actual Ministre d’Indústria ens trobem un ex de tot tipus de càrrecs i ocupacions amb un Currículum com a mínim singular. L’exvicepresident del Govern espanyol, el qui igualment hauria d’haver estat inhabilitat per al desenvolupament de qualsevol tasca en afers públics o derivada de nomenaments d’estamemts públics, es va treure la peresa de vuit anys a l’ombra,i no només ostenta la màxima representació en el MNAC, sinó que des de l’any passat forma part de l’Assemblea General de Caixa Catalunya, on ha estat cridat a ocupar la presidència de l’entitat substituint el seu cosí, Antoni Serra Ramoneda. Ningú recorda la sonora i vergonyant dimissió com a Vicepresident del Govern de Felipe Gonzàlez per l’escàndol de les escoltes telefòniques del centre espanyol d’espionatge, on a “l’atzar” –escombrada aleatoria de l’espai radioelèctric, en va dir- caçaven converses de personalitats polítiques, periodistes,empresaris i fins i tot de la Casa Reial. Si a aixó hi afegim que Cesar Alierta va tenir l’amabilitat de nomenar-lo Conseller i Vicepresident de la filial de Telefónica a Xile, trobarem que els emoluments rebuts darerrament, son milionaris (i actualment parlem d’Euros, no de pessetes). A més també va ser anomenat Vicepresident del Consell Assessor que la companyia telefónica va instaurar a Catalunya. Per completar la col.lecció de càrrecs i retribucions presideix generosa i altruistament el Cidob. Tot un humil i desinteressat dirigent d’esquerres ¡
Certament amb aquesta trajectòria, tots els que creiem una mica -encara que ens ho posin difícil- en la res pública, no és el que esperem dels nostres partits polítics, ni de les nostres institucions, llegeixis Diputació.
I aquí no estem parlant de supòsits, ni d’acusacions del 3% sense proves. Estem parlant de fets provats. És en aquests casos on els partits amb coresponsabilitat al Govern haurien d’impedir que personatges d’aquesta trajectòria, ostentessin cap càrrec dependent de qualsevol administració catalana i menys d’una Caixa d’Estalvis. Els mateixos partits d’esquerres han de ser els principals interessats a que alguns -o molts- ciutadans no sentin ni pensin el tradicional “tots son iguals”, i pel que pugui passar en el futur immediat, interessats a tenir companys de viatge honrats i sense obscenes connexions amb actes del tot reprovables. És en personatges com Sala, Borrell i Serra on el desprestigi és una greu malaltia i caldria bisturí per extirpar-la. És en aquests casos, sobretot amb Narcís Serra, on el ciutadà, l’elector, ha de percebre la clara oposició, sobretot, d’ERC i ICV-EUIA a nomenaments de personatges que ja han demostrat no ser dignes, convenients i prou íntegres per al desenvolupament de tasques públiques o semi-públiques. I si aquests partits han manifestat l’oposició a la judicialització de la política, igualment haurien oposar-se a la politització del mon financer. Perquè com el mateix Serra Ramoneda manifestà en el seu comiat “Les Caixes no son bancs”.

Ivan Condés. Historiador i publicista.
Article Publicat a El Punt el dia 21 Març 2005