REFLEXIÓ

Resignar a la meva llengua i als espais naturals de la meva llengua, és resignar a la meva identitat, i resignar a la meva identitat és resignar a mi mateix. Qui és ningú per dir-me que no parli, pensi, escrigui o visqui en la meva llengua? qui és ningú per dir-me que deixi de ser o d'existir?

Un Paleta Romanès

Fa uns dies vaig conèixer un paleta i lampista romanès. Un noi amb estudis universitaris i culte. Ho dic per les converses posteriors que hi he tingut. Jo des del primer dia que li vaig parlar en català, malgrat que ell sempre m’ha parlat en un castellà barrejat de paraules en català. El primer dia que vaig anar a veure com anaven les reformes que ell feia, em va sobtar sentir-lo escoltant els Antònia Font (grup de rock mallorquí i que canten en català). Al principi em pensava que era la ràdio, però al veure que les cançons del grup s’anaven succeint li vaig preguntar si estava escoltant el disc expressament. Em va dir que era un gran fan del grup i que tenia tots els seus discos. També que li agradava en Sisa, encara que les seveslletres li costaven força d’entendre.

Al llarg dels dies, mentre duraven les obres, el paleta mentre feia la feina anava cantant les cançons dels Antònia Font en perfecte mallorquí, essent nosaltres a Barcelona. A mesura que la confiança ha anat creixent, el paleta romanès em va dir que estava molt content perquè jo sempre li parlava en català. Feia dos anys que vivia a Catalunya i jo era la primera persona que li parlava sempre en català. Ell està emprenyat amb els seus amics catalans, perquè no aconsegueix que li parlin en català. Ja és trist que un estranger ens hagi de dir que parlem en català. Vol aprendre la llengua i li resulta difícil perquè la gent li parla en castellà. L’única via de contacte i d’aprenentatge són les cançons d’Antònia Font i d’en Sisa. Agafarà un vocabulari ben galàctic i sideral, tot s’ha de dir.

És més, aquest romanès anteriorment havia estat 8 anys vivint i treballant per la resta d’Espanya i ha pogut veure l’anticatalanisme en directe i tots els prejudicis que hi ha en contra nostra. Ell no entén l’actitud dels catalans, no entén perquè volem continuar a dins de l’Estat espanyol.

Entre d’altres coses, aquest paleta romanès ha tingut la paciència de comprarllibres d’història i llegir-se la història de Catalunya. Ell entén moltes coses, moltes més que molts de nosaltres. I no entén moltes coses, com ara l’actitud que tenim amb la nostra pròpia llengua.Em diu que no vol tornar a Romania i que està en procés de catalanització. Se sent més català que ningú. Que un immigrant que fa de paleta, per dir-ho així de clar i políticament incorrecta si ho voleu, ens hagi de donar lliçons de llengua i de país, és que aquí alguna cosa no va o potser estem massa emboirats.
Vagi aquí aquest testimoni i habitant de la nostra terra desaprofitat.

Pe curând!

Permíteme que me dirija en tu lengua, tu que eres ciudadano de pleno de derecho en Cataluña:

Tú que eres castellano hablante y vives en Cataluña te has parado nunca a pensar alguna de estas afirmaciones:

Sabes que independientemente de la lengua que hables o de lo que nacionalmente te sientas...
... pagas unos peajes que en el resto de España no pagan;

... sufres el déficit de la falta de inversiones del gobierno español (caos de Renfe, aeropuerto de Barcelona regional y no verdaderamente internacional y mientras no paran de ampliar Barajas en Madrid, etc.);

… el gobierno español no se “atreve” a publicar las balanzas fiscales. ¿Cuánto pagamos los que vivimos en Cataluña y cuanto se nos devuelve en inversiones? ¿Podemos compararlo con el resto de las comunidades autonómicas? ;

… tienes una educación pública deficiente debido, entre otras cosas, a la falta de recursos económicos de la Generalitat. ¿Te gustaría tener una educación pública similar a la de Finlandia (una de las mejores del mundo)? ;

… tienes una sanidad pública deficitaria, con colas y largas listas de espera, entre otras cosas, debido a la falta de recursos económicos de la Generalitat;

… ¿sabes que más de la mitad de la población de Cataluña, tus conciudadanos, amigos, vecinos, continúan siendo discriminados por razón de lengua? ¿Crees lógico que la mitad de la población sean ciudadanos de segunda o de tercera por razón de lengua? ;

... ¿sabes que Cataluña ya había sido un estado independiente?

Date cuenta que el Estado Español ya no discrimina solamente a los catalán-hablantes, sino que a todos los habitantes de Cataluña, sea cual sea su procedencia, lengua o pensamiento.
La independència de Cataluña es un derecho histórico irrenunciable. Cataluña ya fue un estado independiente en la historia. Con la independencia podríamos decidir lo que nos es mejor desde una forma más próxima. No es lo mismo ir a pedir limosna a Madrid, que administrar nuestros propios recursos desde la Generalitat.

Deja atrás viejas consignas y viejos prejuicios. Eres ciudadano de pleno derecho de este país. Exige tus derechos. Seas consecuente, vota consecuente. La independencia de Cataluña es nuestra única salida. En este mundo globalizado solo hay lugar para los estados fuertes.
En los últimos 20 años ha habido muchas regiones que se han apuntado al carro de la independencia y les va muy bién: Lituania, Estonia, Letonia, Chequia, Eslovenia, etc. Son cuya economía y calidad de vida va en aumento día a día, mientras otros estados se van quedando estancados en sus propias cavernas obsoletas (léase España y Francia, por ejemplo).

Potser m'hauria arribat a sentir espanyol

Després de la desfeta de la 2a Guerra Mundial i de la mort de Hitler, Alemanya va experimentar canvis profunds en el model de país, sense tenir en compte que es va dividir el país amb un mur. A Espanya, han passat 32 anys de la mort de Franco, però tenim un model d'estat que no només no ha canviat sinó que és l'herència directa del què Franco va deixar escrit en el seu testament. És com si el model d'estat a Alemanya fos el que Hitler hagués dictat abans de suïcidar-se i que tots aquests anys tothom hagués dit amén. Realment impensable.
Franco va dir que el seu successor seria una persona que es convertiria en rei, i aquesta persona es diu Joan Carles de Borbó. Ningú s'ha atrevit a posar-ho en dubte, ni durant la "transició" ni ara.
En una transició de veritat i en una democràcia veritable que llavors neixia, s'hauria com a mínim fet un referèndum sobre el model d'estat que la població volia. Hauríem d'haver pogut votar si volíem una monarquia o una república, encara que si s'hagués volgut s'hauria d'haver instaurat una república de forma automàtica, essent aquest l’últim estatus legal, democràtic i legítim que tenia Espanya abans del règim il·legal i il·legítim de Franco.
Més que una transició, que realment no ha existit mai, hauríem d'haver fer un procés de restitució i de devolució adaptat als nous temps. Hagués estat una bona oportunitat per refer tot el mal i el desgavell d'aquests últims 300 anys. Tornar a fer que Espanya fos la unió confederada, en versió republicana, de la Corona d'Aragó, la de Castella i del Regne de Navarra per igual. Sense submissions. El retorn de les nostres institucions pròpies, els nostres drets, els furs i de les nostres lleis. Una lliure associació movible d'aquestes 3 repúbliques. Això hauria estat un bon començament després de la mort de Franco. Crec que hauria estat un escenari còmode per independentistes i per unionistes. El model no ha estat aquest. Tenim un estat de les autonomies que és una burla per Catalunya i una farsa per comunitats sense cap mena de tradició històrica, ni d’autogovern. Un rei que és un calçasses i un vividor, herència directa i imposada d’un dictador feixista, que viu en una altra galàxia, malgrat ho fa amb els diners de la gent de la nostra galàxia.
Tinc el convenciment que amb el renaixement de la Corona, o en tot cas de la República, d’Aragó (encara que hagués estat una versió més lleugera només incloent-hi les regions de parla catalana) les relacions entre catalans, valencians i baleàrics haurien estat diferents. Tindríem una “TV3” o un “Canal 9” d’abast nacional. Segurament el secessionisme lingüístic seria un concepte desconegut i les coses anirien molt diferents. Fins i tot ens sentiríem còmodes a dins Espanya... o no? Però en tot cas, la situació política seria el que considero justa per començar a caminar en alguna direcció.
El que dic no és nou i aquells que realment varen pensar en el retorn a aquest estatus polític ja varen blindar la Constitució perquè precisament això no passés; calia continuar en un estatus colonial i acabar d'anorrear el que Franco no havia pogut exterminar.
D’una manera o d’una altra en aquests moments l’esforç i el desgast per aconseguir una situació de quilòmetre zero és tant gran, que esforç per esforç és millor la independència. Hi ha molts arguments per la independència, ara no els exposaré tots, però a part de tota la retòrica dels diners que mai tornen i tota aquesta sèrie de tòpics econòmics que molts independentistes donen i dels quals tampoc me’n desdic, hi ha el fet en què tenim dret a ser un país sobirà i aquest dret no ens el pot negar ningú. És un dret històric que tenim perquè entre d’altres coses ja havíem sigut una nació sobirana i tenim el dret a tornar-ho a ser, a més tampoc hem d’anar justificant el perquè d’algunes coses. Així ho van fer en el seu moment regions com Noruega, Finlàndia, EUA, República Txeca, Eslovènia, etc. i així ho hem de fer nosaltres. Som en un moment crucial de la nostra història, som en una contrarellotge. Estem patint una segona onada immigratòria massiva, semblant a la dels anys 50-60 i tot té un límit d'absorció. Els catalans estem quedant amb minoria a casa nostra i així ho fa la llengua i el sentiment de pertinença. Per la nostra cultura, per la nostra llengua, per nosaltres i per Catalunya; independència! O ara o mai!

David Valls; Cap de llista per Lleida del RC

De l'engany a la revolta! (posem les coses a lloc) autoresposta al meu escrit d’ “Història d’un engany”

Tenim el costum de queixar-nos, jo el primer. El que a continuació escriure no pretén ser agradable, ni pretén ser políticament correcte. Només intento fer un recull d’idees i conceptes que ja s’apliquen en d’altres llengües. No m’he inventat res, només he copiat.
Podríem tractar una llengua com a un ésser viu, i com a tal, aquesta li cal un hàbitat propi. Un territori a on visqui amb exclusivitat d’ús i no entri en competència deslleial amb cap més altra llengua. Si ens centrem a Europa, veurem que hi ha moltes llengües amb molts menys parlants que el català però que, al contrari que el català, gaudeixen d’una bona salut. Podríem parlar de l’islandès amb només 300.000 parlants, el danès amb uns 5 milions, etc. A vegades tot fent broma, ens pregunten què pesa més, si un quilo de palla o un quilo de plom? I la resposta evident és que pesen igual. En el cas del català no és ben bé així.

Què pesen més 5 milions de catalanoparlants o 5 milions de danesoparlants? Doncs la resposta, és que els 5 milions de danesoparlants. Ells tenen un estat a darrere, unes lleis proteccionistes i d’exclusivitat d’ús de la llengua i un ús social de la llengua únic i real, i això pesa molt. Nosaltres no tenim res d’això i fa que aquest gruix de parlants sigui molt volàtil i relatiu.
Aconseguir l’exclusivitat d’ús o en tot cas mantenir-ne aquesta exclusivitat s’aconsegueix, com dirien en el món animal, marcant territori, o sigui, definint unes fronteres lingüístiques, que poden coincidir o no, amb unes fronteres polítiques.

Després d’uns 300 anys de pertànyer a una entitat política que no només ens és aliena, sinó que ens és contrària fins al punt que ens ha intentat exterminar diverses vegades, i amb la qual s’ha demostrat que no hi ha res a fer, haurien de sortir veus públiques a favor de la independència política, de com a mínim i per començar, el que és la Catalunya autonòmica; i ho dic des d’un punt de vista totalment catalanocèntric. En tot cas, la sobirania política tampoc equival a una recuperació automàtica del català. Després s’han de fer els deures. Irlanda és un exemple de com fins i tot amb la independència no n’hi ha hagut prou per recuperar la llengua, i el gaèlic és una llengua que agonitza, malgrat l’hagin feta oficial a la U.E., ells són un estat i així ho han decidit i la resta a callar.

Mentre siguem a Espanya hem de fer que el tracte lingüístic sigui igual per tots els espanyols. Això vol dir que tots els Espanyols hem de tenir el mateixos drets lingüístics, independentment del punt geogràfic on ens trobem en un moment donat. Tenim dues opcions. La primera opció podria ser que un catalanoparlant gaudeixi dels mateixos drets lingüístics a Màlaga, per exemple, que un malagueny guadeix en aquests moments a casa nostra. Tal i com ho tenim, i per equiparar el català amb el castellà, jo hauria de poder viure en català a qualsevol punt de l’Estat Espanyol, igual que un castellanoparlant pot fer-ho en aquests moments i sense problemes en qualsevol punt de la geografia espanyola. La segona opció, i crec que la més viable i assenyada, és establir fronteres lingüístiques. Allà a on acabem els meus drets lingüístics com a catalanoparlant, que comencin els dels castellanoparlants i a l’inversa. Això és igualtat i el demés és fer bullir l’olla.

És així com funciona a països com Bèlgica i Suïssa. Un cop les fronteres lingüístiques queden ben definides, és un sistema que no admet confusions, ni dubtes, ni discussions. Al cap i a la fi, és el sistema que ha funcionat, de forma conscient o inconscient arreu, des què les llengües existeixen. Si el català encara avui es parla, no és per allò que alguns diuen sobre el nostre heroïsme i amor per la llengua, sinó que fins bastant entrat el segle XX, hi havia una frontera lingüística que ens va mantenir, a la majoria, monolingües i monoculturals. Per exemple, si a Portugal es parla portugués i no castellà, és perquè la frontera política, en aquest cas, també estableix una frontera lingüística, però quan aquesta frontera es trenca, ens trobem amb el cas del gallec. La llengua perd genuïtat i parlants, i els nouvinguts no senten, com sí sentirien a Portugal, la necessitat de què hagin d’aprendre una altra llengua per viure en aquella llenca de terreny.

Aquest bilingüisme que tenim i diuen que tant bo és, però resulta que a les Espanyes profundes ells no se l’apliquen, acabarà més aviat del què ens pensem amb la llengua més dèbil. Per tant, amb independència política o no, el català ha de ser l’única llengua oficial. Aquí, ni enlloc del món, no hi ha lloc per dues llengües. Cadascú que parli amb el què vulgui, però una societat s’expressa en una llengua. Que ningú s’esveri, però la plena normalització del català a casa nostra, vol dir la plena desnormalització del castellà, vol dir fer fora el castellà dels estaments públics, empreses i que el seu ús social quedi reduït a l’àmbit familiar o esporàdic. El castellà se n’ha de tornar d’allà a on havia vingut.

Que aconseguíssim que el català fos la única llengua oficial implicaria certs gestos. Els primers són els de legislar i deixar fora de la llei certes actituds lingüistiques per part d’administració, món de l’oci i empresariat en general.

No cal dir que certes coses, com documentació oficial, actes notarials, registres, i tot tipus de paperassa diversa seria només legal i reconeguda la feta en català. Aquesta és una mesura molt eficaç, així ens ho poden corroborar els francesos quan van prohibir l’ús del català en actes notarials, els casaments, etc., obligant a fer-ho només en francès. En el cantó sud dels Pirineus, els espanyols també ens podrien corroborar que el mètode funciona.

Fer unes lleis sobre l’etiquetatge i l’ús de la llengua en els negocis. Recomano llegir-se, entre d’altres, la Llei de Protecció del Consumidor d’Eslovènia, en la seva última versió revisada de l’any 2003, els articles 2, 12, 16, 33, 60, 73 i 77. A on s’obliga, sota multes de 4000 a 12000 euros, a etiquetar en eslovè, dur a terme negocis en eslovè, ésser atès en eslovè i moltes altres obligacions referides a la llengua. Lleis que es fan extensibles a països com les repúbliques Bàltiques i molts d’altres que no citaré perquè la llista de llengües obligatòries és més llarga del què molts es pensen.

Així mateix l’única llengua de l’ensenyament serà la catalana, quedant com a primera llengua estrangera obligatòria l’anglès i com a segona llengua estrangera a escollir, entre l’alemanya, la francesa, la castellana, etc. Sí, costa de creure per alguns, però es pot viure sense saber ni un borrall de castellà. Sinó vaig errat, uns 6200 milions d’habitants del planeta terra no en saben res i sobreviuen. Estem tant colonitzats que molts catalans es pensen que això no és possible.
A tot això hi hauríem d’afegir programes de reciclatge per tots aquells que encara ara van amb l’excusa patètica que: “jo vaig fer l’escola en castellà i per això encara no el ser escriure”. I evidentment, programes d’integració d’immigrants exclusivament en la llengua oficial del territori a on volen guanyar-se les garrofes, vaja, com fan a la resta de països. A més, s’hi podria afegir alguna llei del tipus com les que tenen a Estònia, Lituània i Letònia, que posen com requisit indispensable per aconseguir la nacionalitat el coneixement de la llengua pròpia. En el nostre cas actual, això dependria d’aconseguir el permís de residència i de treball, metre no siguem sobirans.

A tot això hi afegiríem que la llengua dels mitjans de comunicació seria la catalana. I anar sumant i sumant sense entrar amb més detalls. Si hem viatjat una mica, doncs, ja sabem tots els elements que una llengua normalitzada embolcalla en una societat normalitzada.
Hem de tenir clar que el català només es parla aquí, i que si aquí no el podem fer servir, enlloc més del món podrem fer-ho. No hem de caure en falsos paternalismes sobre llengües que no ens pertanyen. És evident que tots els grans canvis socials de la història han dut revoltes i nosaltres no en seriem una excepció. Però aquells que no hi estiguessin d’acord tenen un munt de llocs a on anar, cosa que no tots podem dir. A on podem anar els catalans sinó és més que a casa nostra?
Senzillament ens hem de plantejar que volem fer amb la nostra llengua. Volem la plena normalització del català? Volem un procés de devolució, que encara ara mai s’ha donat malgrat la restauració de la democràcia?

Amb subvencions no arreglarem mai res, els polítics han de legislar, legislar i legislar que per això els paguem. A més, legislar no costa diners, ben al contrari que les subvencions.
El que queda clar és que amb els polítics que tenim ara, i que en part són els que haurien de liderar un canvi segons hi ha escrit en el programa electoral d’alguns, no hi tenim res a fer. Amb subvencions que només serveixen perquè els polítics dormin amb la consciència tranquil·la, no anem enlloc. Les empreses es queden les subvencions, fan el paper per complir i després tot queda en un pou sense fons. Ens cal copiar el model belga i establir unes fronteres lingüístiques. Ens cal una exclusivitat d’ús de la llengua. Sinó ho fem nosaltres no ens ho farà ningú més i després en pagarem les conseqüències negatives Hem de ser valents, legislar i ser per sobre de constitucions, tribunals i lleis fetes per segons i per tercers que no ens volen més que morts i enterrats. Alguns direu: “ai! Pobres de nosaltres, sinó ens deixaran”; “trauran els tancs al carrer”; “ens posaran a la presó”; “aboliran el poc que hem aconseguit”; etc. Fem un exercici de memòria i pensem per un moment, com es va trencar el mur de Berlín, com es varen idependitzar les repúbliques Bàltiques, com s’ha independitzat Montenegro, etc. Les lleis establertes, ni les constitucions d’aquests indrets no els permetien fer aquests canvis; i què!?
De moment, només podem fer que resistir, esperar i lluitar perquè si els polítics no ho fan, que sigui la societat que ho faci.

La independència: ni que sigui per recel.

La majorista d’independentistes acostumen a esgrimir arguments econòmics per justificar la independència. Els peatges, la balança fiscal, etc. Són arguments ben vàlids els quals jo també hi dono suport. Però a vegades, tinc la sensació que són uns arguments freds i buits de sentiment. Cal que no oblidem d’altres arguments igualment vàlids. Entre d’altres coses vull apel·lar a la memòria històrica, als tan malaurats fets que ens han dut a la situació actual. Un poble que oblida a la seva història està condemnat a desaparèixer, perquè llavors queda exposat a repetir els mateixos errors i a cometre incongruències. Voler fer segons quines coses amb els espanyols i els francesos, és anar cap a un suïcidi col·lectiu com a poble. No hem d’oblidar mai que els espanyols i els francesos ens han intentat aniquilar com a poble; una tasca que encara no han acabat i que continua. Per desgràcia, massa gent ignora el nostre passat o simplement l’ha oblidat.

Alguns que diuen ser independentistes han proposat de fer un referèndum, com aquell qui no vol la cosa, a una data tan assenyalada com el 2014. Molta gent sap per sobre que va passar el 1714, malgrat que als catalans se’ns ha negat i se’ns ha manipulat massa vegades la nostra història. És evident que la història l’escriuen els vencedors i no els vençuts, i als nostres dominadors no els interessa que sapiguem certs fets de la nostra història. No els interessa que sapiguem que Catalunya havia sigut un estat sobirà, no fos cas que algú volgués recuperar un estatus perdut. Volen amagar la massacre i l’abús que Felip V i els seus partidaris van cometre en contra els catalans. Sempre ens han volgut amagar aquell intent de genocidi cultural, lingüístic i polític. Aquí en tenim un petit esbós. Veurem que els afectes d’aquella brutal repressió, es varen repetir segles després i fins i tot, per molt que costi de creure, alguns encara continuen vigents.

Durant una revolta pagesa, els mesos de febrer i març de 1714, el Principat va ser sotmès a un mata-degolla. Es varen multiplicar els actes de violència i els assassinats sectaris contra els resistents, i a més, varen ser incendiades masies i també poblacions com Sitges, Manresa, Torelló, Sallent, Prats de Lluçanès i moltes altres. Aquesta mena de represàlies tenien la següent consigna: “que conciban un gran terror u medio”.

Malgrat que l’exèrcit Borbó era vuit vegades més gran, no ho va tenir fàcil per entrar a Barcelona i això va intensificar-ne la seva agressivitat: Més bombardejos, bloqueig marítim i trinxeres en zig-zag per situar els morters borbònics a tocar de les muralles de Barcelona. Es van llençar 40.000 bombes contra les cases, i aviat la fam provocada pel llarg setge, es va sumar a les baixes causades per la guerra i les malalties. A la guerra del 1936 al 1939 la història es va repetir, però amb tècniques del segle XX.

El grau de militarització i la pressió fiscal, per castigar als Catalans per haver lluitat en contra de Felip V, no era comparable al que s’aplicava a Castella. La caiguda de Barcelona, l’11 de setembre de 1714, va significar la instauració d’un règim de terrorisme militar que acomplia càstigs col·lectius com ara, execucions massives, l’empresonament de les autoritats i l’ofegament fiscal.
La desfeta del 1714 va representar la fi d’una organització política i jurídica pròpia a Catalunya i la imposició de l’absolutisme, el model d’estat contra el qual s’havia lluitat. La invasió borbònica va comportar la repressió en tots els àmbits i 30.000 exiliats. La història es va repetir amb termes molt semblants a la desfeta de la República al segle XX.

Una ordre enviada als corregidors de Catalunya deia el següent: “Siendo oy lo principal a que debe atenderse el establecer la soberanía, desterrar la irregularidad del gobierno antinguo y reducir aquellos vasallos a la obediencia y sugeción que importa”. L’únic objectiu d’aquesta ordre era perquè els corregidors actuessin per tal d’esborrar qualsevol traça que fes pensar en la sobirania perduda.

Per construir la Ciutadella, amb la idea d’evitar un nou alçament, es va fer enderrocar als mateixos veïns les seves pròpies cases. Això va fer que més de mil cases desapareguessin, que en termes de l’època va representar una cinquena part de Barcelona.
Es van fer decrets per prohibir les armes. Es van prohibir els gremis que en fabricaven i l’obsessió dels ocupants perquè els catalans no tinguessin cap mena d’arma va arribar a tal punt, que s’havien arribat a executar a persones pel sol fet de tenir un ganivet de cuina, i se’ls havia cremat la casa a on vivien.

A més, l’ocupant es quedava els béns i les rendes dels líders catalans contra els quals havien lluitat, i també robaven els béns de les nostres institucions polítiques. A tot això, s’aplicava un nou impost, el reial cadastre, el qual els militars tenien autorització per matar si no es pagava aquest impost. El cadastre va multiplicar per 7,3 la pressió fiscal. El cadastre, un impost no català imposat per Felip V, encara s’aplica avui en dia. La pressió fiscal va ser tal que fins i tot alguns dels executors, com el marquès de Castel-Rodrigo el 1721 va afirmar el següent: “los pueblos de este Principado están en una miserabilísimo estado por las exorbitantes cargas que les están impuestas i que se ejecutan con el mayor rigor... pues no pudiendo aguantar el peso, ni bastando todo su sudor para poder vivir, abandonan sus pueblos y van a buscar la vida como pueden...”. Condicions com aquestes han condicionat el caràcter de superació, de treball i emprenedor dels catalans, i malgrat tot hem reeixit prou bé. No hem d’oblidar que la pressió fiscal a Catalunya continua, essent un greuge comparatiu amb les altres regions d’Espanya.

Sobre la llengua catalana, els corregidors tenien les següents instruccions: “prevenir el cuidado de introducir la lengua Castellana en aquel país... parece combeniente dar instrucciones y providencias mui templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. També s’ordenà la destrucció de símbols com banderes, monuments, quadres, mobiliari del Consell de Cent. Vaja, res que no haguem vist i conegut en persona les diverses generacions que hem anat creixent des de 1714 fins avui. Els efectes de la prohibició de la llengua continuen encara avui. Malgrat la teòrica oficialitat del català, els catalans encara ara anem heretant de generació en generació perjudicis lingüístics, que sinó són rectificats a ja d’una vegada, acabaran malament.

Les sis universitats catalanes existents a l’època, amb 4.000 estudiants, van ser clausurades. Obrint la universitat de Cervera, totalment controlada per Felip V i en castellà, només.
Resumint, exili, execucions, prohibicions, pressió fiscal i la pèrdua de la nostra sobirania. Això va passar al 1714 i als anys posteriors. El pitjor de tot, és que aquests episodis s’han anat repetint fins a la nostra història més recent. La Guerra Civil n’és l’exemple més brutal. Ara, en plena democràcia, encara patim una pressió fiscal exagerada comparada amb la resta d’Espanya. Qualsevol persona que conegui aquests fets no pot restar indiferent a les relacions amb de Catalunya amb Espanya. Com podem sentir simpatia per Espanya? Com pot haver-hi catalans que cerquin, encara ara, de canviar Espanya? O que cerquin d’encaixar Catalunya a dins d’Espanya? O polítics que encara maldin per aconseguir un Estat Espanyol multilingüe, multicultural, etc? és que encara no sabem de quin peu calcen aquesta gent? Serem els catalans masoquistes, desmemoriats o ignorants? No recordem que va passar del 1939 al 1975? Què més ens han de fer perquè reaccionem d’una vegada? Diuen que gat escaldat amb aigua tèbia en té prou, però aquesta dita tan catalana sembla que no apliqui al mateix poble català. Encara dubtes?

David Valls, Cap de Llista per RC al Congrès per Lleida

Cal què fem un referèndum?

Cada cop més hi ha més veus que s'alcen en favor d'un referèndum a Catalunya. Una votació democràtica a on els ciutadans podem decidir si Catalunya ha d'esdevenir un estat sobirà o ha de continuar cap a la seva desaparició.

Jo em demano: Cal què fem un referèndum?

Certament el què va passar el 1714 a Catalunya no va ser fruit d'una decisió democràtica. El que havia estat la unió de dues corones, amb els seus alts i baixos, però mantenint-se independents, va passar a ser la submissió i dissolució de la Corona d'Aragó, sota la Corona de Castella. Ras i curt, sense votacions, referèndums ni res que se li assembli. Una guerra que vàrem perdre.
Fem un salt en el temps i anem al 1939. Una altra guerra, un cop més sense referèndums, fa canviar d'estatus polític a Catalunya. Passem d'una república democràtica a una dictadura.
Al 1975, el dictador mort, i en comptes de fer un referèndum per consultar a la població quin model d'estat volem, ens imposen la voluntat del fotut difunt. Un monarca com a cap d'estat, herència directa i a dit, del dictador. No m'imaginaria que a Alemanya, al 2007, tinguessin un cap d'estat que hagués estat designat per Hitler.

La manca de democràcia continua, quan tampoc se'ns consulta quina divisió territorial ha de tenir el nou estat. Potser en els pitjors dels casos, Espanya hauria hagut de tornar a l'últim estatus polític legítim i votat per la població, que era la república, interrompuda il·legítimament per una guerra i un dictador. Però, ni tant sols s'aplica una política continuista d'allò que quedà tallat sobtadament. Per tant, el sistema polític actual és d'una legitimitat més que dubtosa. Ningú l'ha votat, no se'ns han donat opcions: república, monarquia, federació, confederació o separació. Llavors és quan un servidor, de forma enrevessada, fórmula el següent dubte: “Cal un referèndum per fer tornar Catalunya a un estatus polític que li correspon i que li és legítim per drets històrics irrenunciables, i més quan aquest estatus polític va ser llevat per la força, contra voluntat, i sense cap consulta democràtica?”

David Valls, Cap de Llista RC al Congrès per Lleida