Catalunya ja mai no serà uniforme, si és que mai ho ha estat. Els darrers tres o quatre segles la nostra porció del Mediterrani ha viscut un període de continuïtat cultural. La llengua, la raça, la (...)

cultura, la ciència, la filosofia, la religió: tot ha anat evolucionant a partir del mateix punt inicial. Cadascuna de les definicions de les paraules d’aquesta llista ha gaudit d’un monopoli. Quina és la religió, quina la llengua, què és científic, què és filosòficament acceptable, lògic, racional; quina és la religió, o fins i tot, contra quina religió s’argumenta, es lluita o es viu. Hi ha hagut canvis, i radicals, en cadascuna d’elles –ho sap tothom- però els canvis que hi ha hagut els darrers vint anys no són evolucions sobre un paradigma, són paradigmes tan diferents, que no es pot dir que siguin ni tan sols contraris.

A Catalunya se li suma Espanya. I les migracions de principis del XX, i les de mitjans del XX, a banda de les actuals. La definició del que és una llengua pròpia està en crisi arreu del món. Les reaccions dels EUA al castellà, del Regne Unit a les llengües orientals, d’Holanda, Alemanya, etc, evidencien que hi ha un problema quan es trenca la uniformitat lingüística, i que ningú sap ben bé com fer-s’ho. La gent és el que és; i parla el que parla. Hi ha una llengua dominant, hi ha una llengua d’estat, però proliferen institucions civils en d’altres llengües que vertebren comunitats reals. I això vol dir cultura, política i economia. Vol dir lleis, valors i pressupòsits. Tot propi, tot diferent. A Catalunya aquest desembarcament identitari vindrà a afeblir encara més el lloc de la cultura, la llengua i la política catalana. Podem integrar, podem legislar, podem fer el millor que es pugui fer i, malgrat tot, continuarem sent una mica més febles en les formes pures de la nostra cultura.

El castellà ja ocupa un lloc fonamental a la cultura i la política, i ja no desapareixerà. No dic tot allò: que si és una riquesa, que si ens obre portes; això, ja se sap, són discursos que són veritat si parlem de corrents generals, però el dia a dia del qui ha de conviure amb l’extinció de la pròpia llengua, la que donà els primers noms a les primeres coses, no té cap riquesa, si no és una visió escèptica dels discursos triomfants sobre la cultura. Però el debat sobre el castellà va quedant obsolet cada dia que passa. Enfrontem els mateixos reptes que tota Europa, sense tenir les eines, ni les idees, ni la cohesió, ni res de tot això que tenien per descomptat els estats europeus uniformes.

La Catalunya que ha de defensar el catalanisme ja no és la mateixa que el va fer néixer. Ni el context, ni res de res. El catalanisme que vulgui proposar alguna cosa viable, alguna cosa que tingui èxit, haurà de pensar com incloure el castellà, i els altres idiomes, en la construcció del discurs d’una nova identitat. Reforçant les polítiques de defensa del català, però assumint la realitat com una cosa pròpia. La catalanitat ha mudat. Encara que siguis un catalanoparlant de cinquena generació la teva catalanitat ha canviat. És més castellana i més americana i més altres coses que tu saps. També els fills de la primera immigració ostenten una catalanitat pròpia que està mudant. La nova immigració ens canviarà a tots. Que el catalanisme ignori això, que no ho encari, l’anirà aprimant de mica en mica. Fins ara hem vist com el catalanisme ha volgut seduir, i ho ha aconseguit algunes vegades, als castellanòfils amb el benestar, amb l’eficiència, amb la defensa dels seus interessos econòmics; i això és el que encara ara es defensa per als nous immigrants. Però això no ha estat suficient. Ni ens farà independents De la mateixa manera que una bona solució econòmica no em convenceria a mi de voler ser espanyol, perquè ser espanyol avui dia vol dir no ser català.

La naturalesa de la nova immigració ens ha fet veure que no és en absolut el mateix una immigració que parla una llengua que entens, que una immigració que parla moltes llengües de les que no n’entens ni un borrall. I sobretot, que potser hem pogut sobreviure a 150 anys de castellà, però tal com ho hem fet fins ara no serveix per preservar la llengua amb la nova immigració. Ni serveix el cosmopolitisme ideal dels cínics o dels que viuen en guetos d’ingenuïtat: la seva estupidesa cada dia s’estavella contra el cosmopolitisme real del carrer. No es tracta de protegir el castellà (que ho està de sobres), o l’urdú o el cantonès, però si no incloem d’una manera diferent la identitat dels espanyols que viuen a Catalunya i dels nous immigrants en el projecte d’una Catalunya que volem lliure, no ho aconseguirem. I ens extingirem. La mescla ja fa anys que és aquí.