Per JORIS LUYENDIJK
Periodista neerlandès i autor de «Gairebé humans. Imatges del Pròxim Orient» (en neerlandès), Podium, Amsterdam, 2006, obra de la que se n’han venut més de 600.000 exemplars als Països Baixos.

Club Internacional dels mitjans

Atreure un “temps del cervell disponible” per lliurar-lo als comerciants: l’ambició d’alguns grans mitjans acaba de ser desvetllada francament pel patró de TF1, Patrick Le Lay. Agressions inventades, acusacions injustificades, armes imaginàries... Des de fa alguns mesos, la premsa sembla poc preocupada pel seu deure d’informar. I els responsables polítics, quan no callen per por del poder que han concedit als mitjans, fan negocis amb els barons de la premsa.

Per John Pilger*

“Qualsevol que conegui la història sap que la desobediència és la virtut original de l’humà”. Oscar Wilde

Una de les meves cites preferides és la del periodista americà T. D. Allman: “El periodisme autènticament objectiu és el periodisme que no només descriu exactament els fets, sinó que capta el significat dels esdeveniments. Avui en dia persuasiu, sobreviu a la prova del temps. Validat per fonts fiables, però també pel desenvolupament de la història. Deu, vint, cinquanta anys després dels fets, encara reflecteix una imatge intel·ligent i fidel dels esdeveniments”.

Allman va escriure aquest text en homenatge a Wilfred Burchett, mort el 1983, que va fer una carrera extraordinària i sovint moguda que suposa el que va ser descrit com l’scoop del segle. Mentre que, el 1945, centenars de periodistes embarcats per les forces aliades d’ocupació al Japó es dirigien a la teatral cerimònia de capitulació, Burchett es desfeia de la seva corretja, segons les seves pròpies paraules, per emprendre un viatge perillós amb destinació a un indret gravat en les consciències humanes: Hiroshima. Va ser el primer periodista occidental que va entrar a la ciutat després del bombardeig, el seu reportatge de primera pàgina al Daily Express de Londres portava aquest títol profètic: “Escric això com una advertència al món”.

L’advertència parlava dels efectes nefastos de la radioactivitat, de la qual negaven l’existència les autoritats d’ocupació. Burchett va ser denunciat, sobretot per alguns dels seus companys que prenien part en la propaganda i els atacs orquestrats contra ell. Independent i coratjós, havia exposat la guerra nuclear en tot el seu horror. El desenvolupament de la història li va donar la raó.

Per Richard D. Wright*
Article traduït per Rut Jou

Fins a la invenció de la fotografia per Nicéphore Niepce, el 1816, l’enregistrament més significatiu d’un rostre humà va ser el conjunt dels vuitanta autoretrats realitzats per Rembrandt. Els treballs del pintor holandès van tardar quaranta; en canvi, una càmera de cinematografia, des del 1895, produïa setze imatges diferents per segon... Des de les acaballes del segle xix, l’enregistrament de les imatges animades i els sons —Edison va inventar el fonògraf el 1878— va permetre fixar la memòria d’una societat.

Els autoretrats de Rembrandt del segle xvii persisteixen, mentre que una gran part dels sons, pel·lícules i vídeos del segle xx ja han desaparegut, i els enregistraments actuals només tenen una esperança breu de vida. Aquest és el dilema de la preservació de l’audiovisual: un fort creixement del volum, i una gran disminució de la seva esperança de vida. Els arxius audiovisuals europeus representen uns cinquanta milions d’hores sobre una estimació mundial de dos-cents milions. Un 80% d’aquests materials ja estan en perill: descomposició química, deterioració física, obsolescència dels formats i equipaments de lectura. Tots aquests materials, amb l’excepció del film, estan amenaçats.

L’arxivació audivisual va debutar quan els materials ja havien començat a desaparèixer. A la primeria del segle xx hi havia poques col·leccions audiovisuals. Les pel·lícules romanien en el si de les societats de producció que només duraven uns anys. Els negatius es consideraven productes amortitzats de poc valor. Dos terços de la producció de pel·lícules de cinema anteriors al 1940 ja no existeixen.

La difusió del seu so a les ondes s’ha desenvolupat més tard, a partir d’enregistraments sovint efímers. Només una petita part de la ràdio d’abans del 1940 es va enregistrar (la invenció de la banda magnètica, per part de l’alemany Fritz Pfleumer, data del 1928). Als anys cinquanta, les actualitats televisades van reemplaçar les actualitats de cinema. Encara més, els arxius de les societats d’actualitat cinematogràfiques ja no es valoraven. “Per què s’han de guardar les actualitats antigues?” es preguntaven.

Patrimoni mundial en perill

Del 15 al 19 d’octubre tindran lloc a París, en el marc de la Conferència Anual de la Federació Internacional dels Arxius de Televisió, la reunió més gran de responsables de la memòria audiovisual del planeta. L’objectiu: com es pot salvaguardar les imatges i sons que donen testimoni, millor que l’escrit, de la nostra època? A escala internacional, un 80% d’aquests arxius estan amenaçats de desaparició. Sobretot als Estats Units i als països pobres del sud perquè, als ulls dels responsables inconscients, la necessitat de preservació no sembla evident i perquè el seu cost els resulta excessiu. Es pot acceptar sense protestar que s’esborri per sempre l’herència audiovisual del segle xx?

Per Emmanuel Hoog*
Article traduït per Rut Jou

“Sabia que moriria, era inevitable”. Va ser amb aquestes paraules que Antígona, resignada a la seva sort tràgica, s’adreçava a Creon, rei de Tebes. Som al 1967 (1), i els càmeres de Jean-Claude de Nesle filmen la cara de Nita Klein en una adaptació de Jean Cocteau. Després del temps dedicat a la representació, la tragèdia de Sòfocles accedia així, per primera vegada, a la televisió i a un altre temps. Inscrita en rotllo de pel·lícula havia de ser, com a mínim això pensaven en aquella època, el testimoni d’una nova eternitat.

Però no és res. Imatges, sons, pel·lícules, vídeos o bandes magnètiques es troben al seu torn enfrontades a l’efímer. La seva desaparició programada converteix el patrimoni audiovisual en el protagonista desgraciat d’una tragèdia moderna: la de la mort de la nostra memòria col·lectiva. Aquí, no obstant això, no hi ha cap determinisme, cap maledicció. Tot és evitable. Són tragèdies que mereixen que se’n rescrigui el final.

L’eclosió de la premsa escrita independent

El 8 de juliol del 2004, el Sr. Serge Dassault es va convertir en el nou president de la Socpresse, incrementant d’aquesta manera una mica més la concentració de la premsa francesa en mans dels grans grups industrials. Davant l’extinció del pluralisme, especialment de regió, publicacions modestes intenten tornar a donar al periodisme alguns colors i valors. Sota formes molt variades, els petits diaris independents defensen l’ambició de preferir sempre la sàtira a la reverència.

Per Philippe Descamps*
Article traduït per Rut Jou

“La premsa sovint diu mentides, ja se sap. És greu. I tot i així, menys greu que aquest corrent que afecta milions de persones sense que això remogui la petita cullera del microcosmos parisenc (1)”. Cada setmana a La Feuille, a Villeneuve-sur-Lot, Anne Carpentier i els seus col·legues breguen contra els ordenances, els banquers, els electes corruptes o impotents, els amos brètols que imposen aquesta “taxa sobre la misèria afegida” atacant els obrers acomiadats, els agricultors arruïnats o les microempreses abandonades. Des del 1976, aquest diari difon uns 5.000 exemplars, posa les seves columnes al servei dels lectors “al caire d’una crisi de nervis”, en una regió rosegada com d’altres per les desigualtats.

Són desenes de periodistes aficionats o professionals els que intenten l’aventura de la independència (2). En l’àmbit d’un barri, com L’Ami du 20e des del 1946, d’una petita comuna, d’un cantó, com L’Oursaint o Le CaNeTON déchaîné, d’una regió o fins i tot de l’Hexàgon, com La Décroissance, Fédéchose o Liquidation totale, sovint es llancen en un moviment de franca broma per finalment poder llegir coses serioses. Molts exploren temes abandonats: La Vache qui lit volia donar a conèixer les històries de què ningú no parla, Brisons nos chaînes ! proposa un espectador dissident de la televisió, els sardons de PLPL investiguen les derives del “partit de la premsa i els diners”, La Décroissance defensa la convivència contra la “propaganda publicitària”. Tots ignoren l’esport i els casos diversos, excepte quan revelen fets socials.

Els equips a vegades poden ser molt reduïts, com els dos col·laboradors de Mouton fiévreux, a Laval, que publicaven sis vegades l’any una controvèrsia progressista de trenta-dues pàgines en una de les regions més conservadores de França. A Alvèrnia, La Galipote agrupa una seixantena de col·laboradors. I quan proposen un dossier sobre els organismes genèticament modificat (OGM), el lector disposa d’una trentena de textos units en una quinzena de pàgines i proposen aclariments tant locals com internacionals.

“Donar la paraula als que, individus o grups, n’estan privats”, és la línia de La Mée socialiste a Chateaubriand (Loira–Atlàntic). L’equip vol donar la paraula als que no tenen facilitat per l’escrit o que no poden aparèixer sense el risc de represàlies a la seva empresa. Le Ravi va néixer, a Marsella, de la necessitat d’expressió d’un grup de sociòlegs i de la seva frustració davant la pobresa de les informacions que circulen a Provença–Costa Blava. “Hi ha una incapacitat per explicar completament alguns assumptes”, explica Étienne Ballan. I mencionar, per exemple, “els estancaments de la premsa local en el clientelisme”.