El salafisme emergeix del renaixement de l'islam que impulsen, a finals del segle XIX i a començament del XX, pensadors com Sayyid Jamal al-Din al-Afghani, Muhammad Abdouh i Rachid Rida. Aquests cridaven a un retorn a les pràctiques de Mahoma i a la primera generació de musulmans (salaf, en àrab, significa avantpassat). Segons ells, els musulmans havien permès que Occident monopolitzés els principis que pertanyien al veritable islam: d'aquí el seu retard i la seva feblesa. Segons ells, l'islam no només és espiritualitat, sinó que també abraça els camps social i polític.

Els islamistes polítics començaran a reivindicar aquestes idees. És el cas dels Germans Musulmans egipcis nascuts el 1928 i influenciats pels primers salafistes. Van esdevenir ràpidament un poderós moviment popular, social i polític que comptava amb centenars de milers de membres al llarg del món àrab. El seu fundador, Hassan Al-Banna, no volia només que els musulmans tornessin a la verdadera fe: s'oposava vigorosament al colonialisme britànic i defensava la causa palestina. Els seus membres van participar en la guerra arabo-israeliana del 1948-1949 i van crear branques en països àrabs veïns: a Palestina, la Jihad Islàmica i Hamas en són els hereus.

Els que es defineixen com a salafistes no estan del tot organitzats. Influenciats pels wahhabites saudites, es preocupen principalment per allò que l'islam autoritza o prohibeix. Els wahhabites interpreten la paraula ijtihad (examen personal de les fonts religioses fundat en el Corà i la Sunna) de manera restrictiva. Els salafistes són també conservadors pel seu comportament i la seva pràctica de l'ijtihad, però, al mateix temps, són socialment actius i tenen l’objectiu d'islamitzar la societat. Sovint estan al capdavant en qüestions científiques i tecnològiques.

Els primers membres de les xarxes d'Al Qaeda provenien de l'àrea d'influència salafista, al Pròxim Orient i a Europa. Al capdavant hi havia homes que havien combatut amb les mujahidins afganesos contra els soviètics: marcats pel seu rebuig a Occident, neguen qualsevol mena de complaença respecte a aquest últim en els règims on viuen.

Paral·lelament a aquesta tendència jihadista, un nombre creixent de salafistes afirmen que tenen una orientació «moderada» i pacifista, evitant el terreny polític i esforçant-se sobretot a dur una vida musulmana pura. Han aconseguit inserir-se –a Occident, al Pròxim Orient i al Magrib– entre els joves fidels que temen perdre les seves tradicions i les seves arrels. Se'ls reconeix per la seva aparença: homes amb llargues barbes embolicades i túniques sobre pantalons curts; dones amb una llarga túnica, mocador i niqab que amaga la cara i que sovint duen amb texans i bambes...

Al Regne Unit existeix una tercera tendència: els salafistes reformistes baixen a l’esfera política, acusant els jihadistes salafistes d’apoderar-se del moviment i participant en el combat contra la seva radicalització. Queda per saber si aquesta nova tendència s’imposarà.


Wendy Kristianasen

El món va descobrir després de l’11 de Setembre, estupefacte, que els "combatents de la llibertat" afganesos elogiats pel president Ronald Reagan per la seva resistència contra l'Imperi del Mal tenien una visió molt original de la "llibertat". Finançats, armats i entrenats pels Estats Units, els mujahidins s'havien revoltat contra els seus padrins. D’aquesta ceguesa en va néixer Al Qaeda.

Vint anys després, Washington n’ha extret alguna lliçó, d'aquesta "equivocació"? No si fem cas a les informacions del cèlebre periodista nord-americà Seymour Hersh, que explicava el mes de març al New Yorker que els Estats Units han posat en marxa una coalició de països àrabs sunnites moderats amb l'objectiu d'ajudar tots els moviments antiiranians i antixiïtes –inclús els més "radicals" (1).

Un cas d'escola és el Líban, on el govern de Fuad Siniora s’enfronta a una oposició dominada pels xiïtes de Hezbollah. Hersh denunciava, abans que Fatah Al-Islam aparegués en els mitjans de comunicació, l’adveniment de diversos grups sunnites radicals vinculats a Al Qaeda el finançament dels quals provenia de forces properes a la majoria vinculada a l’entorn dels Hariri. "I nosaltres, els Estats Units, mirem cap a un altra banda quan els nostres diners i els de l'Aràbia Saudita van a parar, de sotamà, cap a aquesta gent. [...] Per què recolzem gent, vull dir els salafistes, que hauríem detingut fa dos o tres anys i els hauríem portat a Guantanamo? Perquè són aliats potencials contra Hezbollah."

Aquests moviments els confirma la llarga investigació del periodista David Samuels al The Atlantic Monthly (2). Mentre que la victòria dels demòcrates en les eleccions de novembre de 2007 al Congrés havia suscitat un viu debat a Washington entre els que creien en una victòria a l'Iraq i els que eren favorables a la negociació amb l'Iran i Síria, "[Condoleezza] Rice i els seus col·legues d'administració van decidir comprometre's en una tercera via enginyosa i arriscada: una campanya coordinada amb l'ajuda dels serveis d'informació de l'Aràbia Saudita, Egipte, Jordània, Israel i els Emirats Àrabs Units. [...] L'administració escull una barreja subtil de diplomàcia i de pressions econòmiques, exercicis militars a gran escala, guerra psicològica i accions clandestines. La factura de les accions clandestines, que comprenen el finançament de moviments confessionals i paramilitars a l'Iraq, a l'Iran, al Líban i als territoris palestins, ascendiria fins a 300 milions de dòlars. La factura la paga l'Aràbia Saudita i d'altres països del Golf." Ara l'Iran ha reemplaçat Al Qaeda en el paper d'enemic públic número 1.


Alain Gresh

(1) "The redirection: A strategic shift” , The New Yorker, març de 2007. Les cites s’extreuen de l'entrevista publicada al web Antiwar.com el 13 de març de 2007 i titulat "Why is the US backing Sunni Jihadists?"
(2) "Grand illusions", The Atlantic Monthly, Washington DC, juny de 2007.

El takfirisme és una creença antiga en el món musulmà que va reviscolar entre els militants islamistes egipcis després de la derrota contra Israel el 1967 (llegiu el nostre dossier en el número de juny de 2007). El takfirisme creu que la debilitació de l'umma (la comunitat dels creients) és el resultat de les desviacions dels mateixos musulmans, del seu allunyament de la religió. Tot musulmà no-practicant seria, doncs, un infidel, un kafir. Els que s'adhereixen a aquesta doctrina estan cridats a deixar les societats musulmanes existents per a formar comunitats autònomes i a fer la guerra contra els musulmans infidels.

Petits grups aïllats de militants takfiristes es van anar formant en tot el món àrab en el transcurs dels anys 70. Es van reagrupar a l'Afganistan durant els 80 al costat dels mujahidins que lluitaven contra l'ocupació soviètica. L'egipci Ayman al-Zawahiri, el dirigent uzbek Tahir Yaldeshiv i el xeic Essa, futurs membres de l'estat major d'Al Qaeda, estaven ja entre els integristes més acèrrims del takfirisme. La doctrina, que es va escampar a l'Iraq després de la invasió dels Estats Units, comptava amb Abu Mussab al-Zarqawi entre un dels seus principals adeptes.

A partir de 2003 el takfirisime guanya ràpidament terreny entre els dirigents mitjans i els militants de base d'Al Qaeda. Creient que la presència d’infidels al si de les societats musulmanes reforça l'enemic i constitueix un perill a exterminar, aquests militants no es defineixen només en funció del seu odi cap al militarisme nord-americà. El takfiriste és l'enemic de tot musulmà no-practicant. Per a què els individus "desviats" de l'islam puguin tornar al bon camí és prioritari que siguin exterminats el dirigents de les societats musulmanes "infidels". Les muntanyes difícilment accessibles del nord i del sud del Waziristan n’havien esdevingut el nou santuari.

Aquestes idees difereixen totalment de les dels ideòlegs d'Al Qaeda dels anys 90, per als quals la lluita s’havia d’encaminar exclusivament a fer fora les "forces d'ocupació" occidentals dels països musulmans. Els takfiristes es preocupaven de l'enemic intern. La lliçó de l’11 de Setembre és molt clara: han estat massacrats i s’ha posat preu als seus caps, han estat bombardejats tant pels infidels occidentals com pels del Pakistan. Des de llavors no distingeixen entre musulmans i cristians, entre pakistanesos i nord-americans o fins i tot entre Musharraf i Bush. Cal eliminar l'enemic de l'interior abans de fer front als invasors. Això explica els repetitius atemptats contra el general-president del Pakistan en el transcurs dels quatre darrers anys.

Tot militant que s'adhereix a Al Qaeda o a qualsevol dels grups fidels té una doble funció. Han de continuar la guerra contra els exèrcits occidentals alhora que han d’assentar les bases d'un Estat "islàmic" ortodox que asseguri l'estricta disciplina dels fidels. Tot alçant la bandera de la rebel·lió contra els estats musulmans, lliuren guerra contra tots els reformistes moderats fins i tot al si de la resistència al Waziristan. Els takfiristes s’horroritzen amb el xiisme, per a ells una desviació intolerable. La guerra contra els adeptes d’aquesta corrent se situa al mateix nivell que la jihad, i sovint la supera. Els takfiristes s'atribueixen un paper messiànic, la direcció exclusiva del combat contra l’Occident infidel i els musulmans "apòstates".


S. S. S.

De Somàlia a l'Afganistan, de l'Iraq al Líban, passant per Palestina, es dibuixa un arc caòtic caracteritzat per la debilitació dels estats i el paper creixent de grups armats que disposen d'armament eficaç i que escapen de qualsevol mena de control. Per als Estats Units aquestes zones esdevenen el terreny principal de la «tercera guerra mundial», de la «guerra contra el terrorisme». Aquesta visió alimenta l'estratègia de l'organització Al Qaeda, compromesa en una lluita a mort contra «els creuats i els jueus». Però, sobre el terreny, aquest tipus de discursos simplistes no expliquen una realitat més aviat contradictòria. A l'Iraq assistim a la mobilització d'una part de la resistència sunnita contra les derives d'una Al Qaeda que ha lliurat una sagnant guerra contra els xiïtes, sense vacil·lar a destruir-los els llocs de culte. Els violents enfrontaments a l’Afganistan han oposat els talibans als combatents estrangers d'Al Qaeda, on els primers aposten per una estratègia nacional (i la recerca d'un modus vivendi amb el poder pakistanès) i els segons pel combat contra els règims musulmans actuals, acusats d’«apòstates».

Per l’enviat especial SYED SALEEM SHAHZAD
Periodista. Dirigeix l’oficina al Pakistan de l’Asia Times Online (Hong Kong).

Entre LA nostàlgia del somni i LA violència del real

La desconstrucció dels mites fundadors del sionisme no és exclusiva dels artistes —els nous historiadors hi han participat clarament. Però hi participen de manera corrosiva, rebutjant entrar a la fila i unir-se al consens nacional, que està forjat al voltant d’Ariel Sharon. Amb la seva producció, donen testimoni amb coratge del que anomenem a Israel la situació; és a dir, sobretot, la lluita dels palestins.

Per Itzhak Goldberg*
Article traduït per Rut Jou

Si l’expressió artística guarda una especificitat pròpia, és perquè sovint s’hi descobreixen signes de tensió, nerviosisme, que recorden la situació política en aquest país. Encara que la societat estigui dividida en el conflicte palestí, el seu art sembla ignorar aquesta línia de divisió. Tot fa pensar que pràcticament la totalitat dels artistes han fet la seva elecció, pràcticament després de la guerra del Líban (1982), que va desencadenar un traumatisme durador en l’opinió pública. Moltes exposicions, amb la participació a vegades d’artistes palestins, són actes simbòlics que intenten lligar un diàleg amb l’ajuda del llenguatge artístic però sobretot de gestos que tradueixen plàsticament l’actualitat trasbalsadora d’una societat on la violència és diària.

Encara que tots els creadors no responguin pel seu compte a la declaració del pintor Moshé Gershuni el 1977 (“L’únic problema de l’art israelià és el problema palestí”), és clar que un artista israelià no pot fàcilment fer abstracció d’aquest context. A vegades, hi ha la impressió que cap taca de color fixada en una tela, que cap traç de llapis, no és anodí, mai allunyat del debat que sacseja aquesta societat. Un exemple entre d’altres, l’exposició que, el 2003, al Museu Nacional d’Israel a Jerusalem, va reunir David Reeb i Alex Levac, tots dos israelians (1). Alex Levac fotografia des de fa anys escenes que descriuen les condicions de vida diària dels palestins. David Reeb, realitza teles de mida imponent i de factura realista, com constatacions de gran naturalesa d’una realitat tràgica. Els espectadors desfilen a través de sales immenses en silenci, sense comentaris.

La condemna deL TRIBUNAL Internacional de Justícia

Mentre que el projecte de retirada de Gaza divideix la classe política israeliana i hi mobilitza en contra els colons, les autoritats proporcionen de sota mà un suport massiu al centenar de colònies anomenades salvatges de Cisjordània, això és el que acaba de revelar el diari Haaretz: l’exèrcit les protegeix, el Ministeri d’Infraestructura els assegura l’electricitat, el Ministeri d’Educació hi finança jardins d’infants. Paral·lelament, les colònies reconegudes per Tel-Aviv continuen desenvolupant-se i l’exèrcit dirigeix una política de terra cremada a Gaza. Tots aquests fets confirmen que el Govern israelià, disposant d’un suport incondicional de l’Administració americana i aprofitant el mutisme de la resta de la comunitat internacional, incloent-hi la Unió Europea, considera el full de ruta paper mullat. El 6 d’octubre, Dov Weiglass, un dels principals consellers d’Ariel Sharon, va assegurar d’altra banda que: el pla de separació apunta a “congelar el procés polític per un període indeterminat” i a impedir la creació d’un Estat palestí. Durant aquest temps, la construcció del mur de separació es continuarà a Cisjordània, tallant les ciutats, aïllant els pagesos de les seves terres, impedint als joves accedir a la seva escola. El Tribunal Internacional de Justícia ha condemnat gairebé unànimement aquest mur. Les Nacions Unides prendran mesures per fer aplicar aquestes recomanacions del Tribunal i abatre aquest edifici d’odi?

Per Willy Jackson*
Article traduït per Rut Jou

El projecte israelià de tancament dels palestins per mitjà d’un mur ha estat objecte d’una condemna vigorosa pel Tribunal Internacional de Justícia, el 9 de juliol del 2004. Però, malgrat aquesta desaprovació, el govern d’Ariel Sharon continua aquesta construcció en un clima de violència accelerada, sobretot a Gaza.

El Tribunal, òrgan judicial principal de les Nacions Unides, havia rebut el 10 de desembre del 2003 una petició d’opinió consultativa del secretari general de l’ONU que emanava de l’Assemblea General sobre la qüestió següent: “Quines són, en dret, les conseqüències de l’edificació del mur que Israel, potència ocupant, està a punt de construir en el territori palestí ocupat, incloent-hi l’interior i el perímetre de Jerusalem Est, segons el que s’ha exposat en l’informe del secretari general, tenint en compte les regles i els principis del dret internacional, sobretot la quarta convenció de Ginebra del 1949 i les resolucions dedicades a la qüestió pel Consell de Seguretat i l’Assemblea General?”.

La força i la claredat de l’avís pronunciat contrasten durament amb les actituds ambigües de molts països occidentals. El Tribunal ha hagut de rebutjar múltiples arguments, sobretot provenint dels estats europeus, que tendien a convèncer-lo de no pronunciar-se. L’avís consultiu que finalment va fer públic resulta d’una importància capital, ja que porta al terreny del dret la recerca d’una solució al dramàtic conflicte israelopalestí. Més quan el fracàs de la via militar s’ha consumat des de fa temps i s’obstaculitzen els intents recents de regulació política i diplomàtica (1).

Com es pot salvaguardar el pedestal del règim?


Les tropes israelianes hauran d’haver evacuat Gaza d’aquí al final del 2005, perquè el full de ruta preveu per aquesta data la creació d’un Estat Palestí. No obstant això, la comunitat internacional va confirmar que aquest pla que no impedirà al govern de Sharon accentuar el seu control a Cisjordània. En aquest context ja inestable, Washington, embolicat a l’Iraq, intensifica les seves pressions sobre Síria.

Pel nostre enviat especial Paul-Marie de La Gorce*
Article traduït per Rut Jou

Des del desencadenament de la guerra americana contra l’Iraq, s’han convençut, a Damasc, que un dels seus objectius principals és acabar amb l’encerclament del conjunt Síria–Líban–Palestina, encerclament dividit per la col·laboració estratègica entre Turquia i Israel, sota la cúpula dels Estats Units. Més d’un any després, es manté la mateixa certesa: Síria està encerclada. D’aquest fet prové la política seguida pel president Bachar Al-Assad i el seu govern, les decisions preses per desviar el risc d’una prova de força imminent i la necessitat, alhora, de preservar les posicions considerades essencials per a la mateixa independència del país.

Abans que la guerra s’hagués acabat, ja es van precisar les amenaces. Va ser el secretari americà de Defensa, el Sr. Ronald Rumsfeld, que va acusar, el 28 de març del 2003, que l’ajuda de l’exèrcit iraquià provindria de Síria i de l’Iran. Uns dies més tard, la responsable del Consell Nacional de Seguretat, la Sra. Condoleezza Rice, renovava aquestes acusacions i advertències, però, aquesta vegada, adreçant-les només a Síria. I, el 3 de maig, el secretari d’Estat, Colin Powell acudia en persona a Damasc per exposar-les.

Daniel Barenboïm

Joves músics palestins, sota la direcció del cap d’orquestra israeloargentí Daniel Barenboim, van oferir un concert a la primeria de maig a Ram Al·lah (1). Aquest acte volia expressar les esperances de pau, com va explicar Daniel Barenboim uns dies més tard, aprofitant el lliurament del premi de la Fundació Wolf al Parlament israelià.

Va ser el 1952 quan, un nen de deu anys, vaig anar amb els meus pares de l’Argentina a Israel, quatre anys després de la Declaració d’Independència. Aquesta Declaració representava una font d’inspiració que incitava a creure en els ideals que ens transformen de jueus a israelians. Expressava un compromís: “L’Estat d’Israel [...] desenvoluparà el país en benefici de tots els seus habitants; es basarà en els principis de llibertat, justícia i pau ensenyats pels profetes d’Israel; assegurarà una igualtat completa dels drets socials i polítics a tots els seus ciutadans, sense distinció de creences, raça o sexe; garantirà la plena llibertat de consciència, culte, educació i cultura”.

Els pares fundadors de l’Estat d’Israel que van signar la Declaració d’Independència també es van comprometre a estendre “la mà a la pau i a viure amb bon veïnatge amb tots els estats que ens rodegen i amb els seus pobles”.

Avui dia, em pregunto amb una pena profunda: podem, malgrat tots els nostres èxits, ignorar la fossa intolerable entre el que la Declaració d’Independència va prometre i el que s’ha realitzat, la diferència entre la idea i la realitat d’Israel? El fet que ocupem i dominem un altre poble és compatible amb la Declaració d’Independència? La independència d’un té sentit si s’exerceix a l’esquena dels drets fonamentals de l’altre? El poble jueu, la història del qual està plena de patiments continus i de persecucions permanents, pot permetre’s ser indiferent als drets i al sofriment d’un poble veí? L’Estat d’Israel pot autoritzar el somni irrealista d’una finalitat ideològica del conflicte en lloc de buscar-ne una, pragmàtica i humanitària, basada en la justícia social?