AixòToca.cat - Esport de risc

Esport de risc

escrit per Marian Díez
Wednesday, 20 February del 2008
Ja hi estic preparada. Sí, sens dubte ho estic. És més, no sols ho estic sinó que si em necessiten, sóc la persona indicada. De (...) veres, amb l’experiència que he adquirit últimament sóc la persona idònia per esquivar mines antipersona. És el que té eixir a passejar amb un cotxet de nadó. Ostres, mai m’ho haguera imaginat però com de difícil és caminar tranquil·lament per la vorera amb un d’aquests cotxets. Quan no has d’esquivar una obra, has d’esquivar un cotxe mal aparcat, una paperera, un fanal, un senyal de prohibit estacionar que els de l’Ajuntament es van oblidar de retirar després de l’última cavalcada o… les cagades de gos. Veus, tampoc m’haguera imaginat mai que pogueren haver-hi tantes cagades de gos diferents, estic per fer un catàleg i tot per si poguera servir a algú. No, si al final, pensant-ho bé potser tanta merda resulta d’allò més instructiva, però vaja a mi en principi el que em resulta és d’allò més desagradable. Clar que, d’altra banda amb això d’haver d’estar esquivant-les a tota hora estic fent uns braços!, i sense necessitat de gimnàs ni res. Com damunt el cotxe és de tres rodes en compte de quatre, la dificultat ja és màxima perquè si l’esquive amb la davantera pose en perill la resta i a l’inrevés, un esport de risc en tota regla, vaja! L’altre dia vaig veure a la tele una dona que es dedicava a posar cartellets damunt de les cagades que trobava al carrer amb la llegenda de “amo guarro” però clar, coneixent com conec el personal del meu poble, això ho fas aquí i els al·ludits en comptes d’avergonyir-se s’envalenteixen i trauen encara més panxa de l’habitual. Ara, que això d’haver de sortejar les cagades no és el pitjor de tot amb les meues passejades, que va!, després estan els comentaris i… les preguntetes. Està clar que hi ha preguntetes i preguntetes, però és que hi ha d’elles que, de tan obvies, sobren i de llarg. Ja he perdut el compte de les vegades que m’han preguntat allò de “ai xica, què ja l’has tingut?”. No, he eixit a fer-li el rodatge al cotxe! Però com que si ja l’he tingut? Això perdoneu però frustra a qualsevol. Fa dos mesos que he parit, he passat d’una XXXL a una 36 com si res i van i ni se n’adonen. Home no! Està bé que hi haja gent despistada, però tant? Jo d’elles m’ho faria mirar. Clar que també pot ser enveja, la veritat. Sí, serà això, però el cert és que més d’una vegada m’he quedat amb ganes de contestar-los alguna de grossa. Res, està vist que serà de veres això que la maternitat no és gens fàcil, així que paciència, no en queda d’altra. Bé, paciència i resignació, perquè mira que hi ha coses difícils de digerir. Una d’elles que anuncien per la tele “la primera lejía con instinto maternal”, que encara no haja descobert jo què és exactament l’instint maternal i que el lleixiu ja ho tinga… això ja és massa.