Catalunya

De Viquipèdia

Catalunya (Catalonha en aranès i Cataluña en castellà) és un país^[1] europeu de la Mediterrània occidental situat a la costa nord-est de la península Ibèrica, a l'Estat espanyol. És la part més extensa del territori històric del Principat de Catalunya i de tot el conjunt de terres de parla i cultura catalanes, els Països Catalans.

Durant la dinastia borbònica de l'antic règim es va continuar dient Principat de Catalunya, denominació que ha perdurat informalment com el Principat per antonomàsia. Avui està constituït administrativament com a Comunitat autònoma. El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera àmpliament majoritària en el Preàmbul de l'Estatut d'autonomia. Tanmateix, la Constitució espanyola, en l'article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat.^[2]

Catalunya limita al nord amb França i Andorra, a l'est amb el mar Mediterrani, al sud amb la Comunitat Valenciana i a l'oest amb l'Aragó. La capital n'és Barcelona. La població de Catalunya el 2006 superava els 7 milions d'habitants, en un total de 946 municipis dels quals 59 superen els 20.000 habitants. Dos terços de la població viuen a la regió metropolitana de Barcelona.

Taula de continguts 1 Etimologia 2 Geografia i clima 3 Història 4 Política i govern 4.1 La Generalitat de Catalunya 4.2 La Val d'Aran 4.3 Els símbols nacionals 5 Divisió territorial i administrativa 5.1 Províncies 5.2 Altres ens locals 5.2.1 Els municipis 5.2.2 Les vegueries 5.2.3 Les comarques 5.3 L'Aran 6 Economia 7 Demografia 7.1 Indicadors demogràfics 7.2 Llengua 7.2.1 Coneixement del català 7.2.2 Coneixement de l'aranès 8 Cultura 8.1 Belles arts i arts populars 8.2 Costums i tradicions 9 Esports 9.1 Esports a Catalunya 9.2 Esdeveniments internacionals 9.3 Seleccions catalanes 10 Ciència i tecnologia 11 Notes i referències 12 Enllaços externs

Etimologia

El nom de Catalunya es va començar a utilitzar a mitjan del segle XII per designar el conjunt de comtats que formaven la Marca Hispànica que es van desvincular, gradualment, de la tutela franca fins esdevenir sobirans. L'origen del mot, Catalunya, encara és incert i obert a interpretacions. La teoria més acceptada és que es deriva de "terra de castells",^[3] i que hagi evolucionat del terme castlà, el governador d'un castell.^[4] D'acord amb aquesta teoria, el terme castellà en seria homòleg. Una altra teoria suggereix que Catalunya prové de "Gotholàndia" és a dir la terra dels gots; de fet, els francs sovint anomenaven el territori català (o fins i tot, la península ibèrica) com a Gòtia. Altres teories suggereixen que prové d'un mític príncep alemany, Otger Cataló, o del mot laketani, tribu que habitava les terres del que avui són el Vallès i el Barcelonès, i que per influència italiana va evolucionar a katelans i d'aquí a catalans.^[5]

Geografia i clima

Catalunya té una superfície aproximada de 32.000 km². Limita al nord amb Andorra (65,3 km) i l'Estat francès (315 km), a l'oest amb l'Aragó (359,9 km), al sud amb el País Valencià (52,9 km) i a l'est amb la mar Mediterrània. La seva situació geogràfica ha afavorit, des de temps medievals, una relació propera i intensa amb la resta dels països mediterranis i alhora amb l'Europa continental.

Catalunya té una diversitat geogràfica molt marcada, tenint en compte la superfície relativament petita del seu territori. La geografia està condicionada pel litoral mediterrani a l'aquest, amb 580 quilòmetres de costa, i les grans unitats de relleu dels Pirineus al nord. A l'interior, a l'àrea de Lleida, hi ha una gran depressió central. La Serralada Prelitoral separa de l'interior les àrees costaneres encara que aquestes, a la província de Girona, estan dominades per una Serralada litoral. Així doncs, la morfostructura de Catalunya es divideix en tres grans unitats: dues àrees muntanyoses —els Pirineus i el Sistema Mediterrani Català (integrat per les Serralades Prelitoral i Litoral)— i una àrea interior més planera, la Depressió Central Catalana.^[6]

Aproximadament el 28,7% del sòl de Catalunya es dedica als conreus; el 15,7% son prats i pastures, l'1% correspon a rius; el 43,4% a boscos, el 6,7% a àrees urbanes o urbanitzables, i el 4,6% a altres activitats no especificades.^[7]

Catalunya gaudeix d'un clima mediterrani, encara que amb grans variacions de temperatura entre el litoral costaner, amb un clima suau, temperat a l'hivern i molt calorós a l'estiu; l'interior que té un clima continental mediterrani, amb hiverns freds i estius molt calorosos; i les zones muntanyenques pròximes als Pirineus, que tenen un clima d'alta muntanya, amb mínimes sota zero i neu abundant a l'hivern, precipitacions anuals per sobre de 1.000 mm i estius menys calorosos.

El 1990 el govern català va crear el Consell de Protecció de la Natura, un òrgan consultiu en matèria de protecció de la natura i del paisatge, amb el propòsit de conèixer, estudiar, protegir i gestionar el medi natural català. Existeixen a Catalunya onze parcs naturals: el Parc Natural de l'Alt Pirineu, Aiguamolls de l'Empordà, el Parc Natural del Cadí-Moixeró, el Cap de Creus, Els Ports, Parc Natural del Montseny, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, la Serra de Montsant i la Zona volcànica de la Garrotxa; un parc nacional, Aigüestortes i Estany de Sant Maurici; una reserva natural, la Delta del Llobregat; i una reserva marina, les Illes Medes.

Història

La història de Catalunya, tant al nord com al sud dels Pirineus es pot dividir en les següents etapes:

• Orígens de Catalunya
• Edat mitjana de Catalunya
• Edat moderna de Catalunya

A partir de 1659, se separa la Catalunya Nord de la resta dels territoris, com a resultat del Tractat dels Pirineus. A partir de llavors, la història de la Catalunya Sud, l'actual comunitat autònoma, comprèn els següents períodes:

• Història contemporània de Catalunya, que comença amb la pèrdua de l'autonomia catalana després dels Decrets de Nova Planta el 1716.
• Segle XX a Catalunya, que inclou la recuperació de l'autonomia durant la Segona República Espanyola, abolida durant el règim franquista. Després de la transició democràtica espanyola, i l'aprovació de l'Estatut de 1979, Catalunya tornà a gaudir d'autonomia dintre de l'Estat espanyol. El 2006 es va aprovar i referendar un nou Estatut d'Autonomia que regeix l'organització política i autonòmica de la Catalunya actual.

Política i govern

La Generalitat de Catalunya

La comunitat autònoma de Catalunya exerceix el seu autogovern que la constitució espanyola li garanteix com a nacionalitat. La norma institucional bàsica de Catalunya és l'Estatut d'Autonomia. D'acord amb aquest, l'autogovern de Catalunya s'organitza políticament en la Generalitat de Catalunya. La Generalitat de Catalunya està formada per diverses institucions de govern, entre elles:^[8]

• el Parlament de Catalunya: el poder legislatiu del govern català; al parlament es realitza el debat polític i es controla i impulsa l'acció política i de govern. Entre les seves potestats, el Parlament aprova els pressupostos de la Generalitat. Està constituït per un mínim de 100 diputats i un màxim de 150, elegits per representació proporcional amb llistes de partits tancades, per un termini de quatre anys;
• la Presidència de la Generalitat, encapçalada pel president. El president és la més alta representació de la Generalitat i alhora de l'Estat espanyol a Catalunya. La seva funció és dirigir les accions del Govern; per tant és el representat del poder executiu de Catalunya; i
• el Govern o Consell Executiu és l'òrgan superior col·legiat que dirigeix l'acció política i l'administració de la Generalitat. El Govern està presidit pel president de la Generalitat, el conseller primer i els altres consellers. D'acord amb aquest, les competències principals del Govern són en l'àmbit de l'educació, la sanitat i la cultura. El finançament de la Generalitat és regulat per la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes i per l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.

A més d'aquestes institucions, les altres institucions de la Generalitat són totes les que creï el Parlament mateix. Com a òrgans de garantia i control, en l'actualitat formen part de la Generalitat, el Síndic de Greuges, el garant dels drets i les llibertats dels ciutadans, la Sindicatura de Comptes de Catalunya que controla els comptes econòmics de les institucions públiques de Catalunya, i el Consell de Garanties Estatutàries, que vetlla per l'adequació a l'Estatut i a la Constitució de l'Estat espanyol de les disposicions de la Generalitat.

El poder judicial de Catalunya recau sobre el Tribunal Superior de Justícia, l'òrgan jurisdiccional suprem de Catalunya, segons l'Estatut del 2006. Les competències del Tribunal Superior de Justícia inclouen conèixer els recursos i procediments en els diversos ordres institucionals i tutelar els drets reconeguts per l'Estatut. En tot cas, és competent en els ordres jurisdiccionals, civil, contenciós administratiu i social, i en els altres que es puguin crear en el futur.

El Govern és part integrant de la Generalitat de Catalunya. La capital i seu del Govern és la ciutat de Barcelona. El President de la Generalitat entre 1980 i 2003 ha estat Jordi Pujol i Soley, de Convergència i Unió, que fou seguit per Pasqual Maragall i Mira entre el 2003 i el 2006. A data de novembre del 2006, va ser elegit nou president José Montilla Aguilera.

Catalunya també disposa d'una policia pròpia, els Mossos d'Esquadra, la força de policia civil més antiga d'Europa, els orígens de la qual es remunten al segle XVIII. Des de 1980 està a les ordres de la Generalitat, i des de 1994 es troba en un procés de desplegament, que finalitzarà el 2008, per substituir la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, que depenen directament del Ministeri de l'Interior d'Espanya. L'Estat, però, conservarà un nombre limitat d'agents a Catalunya per exercir altres funcions específiques; encarregats de la vigilància dels ports, aeroports, costes, fronteres, duanes, règim general d'estrangeria, documents d'identitat, tràfic d'armes i explosius, protecció fiscal de l'Estat i les altres funcions que la Constitució estableix.

La Val d'Aran

La Val d'Aran gaudeix d'un règim especial dins de Catalunya. L'Estatut d'Autonomia reconeix aquesta entitat territorial i l'atorga una personalitat jurídica pròpia i plena d'autonomia amb una organització institucional i administrativa específica. La institució de govern de la Val d'Aran és el Conselh Generau, format pel Síndic, el Plen de Conselhèrs Generaus i la Comission d'Auditors de Compdes. El síndic és la més alta representació de la Generalitat a l'Aran.

Els símbols nacionals

Catalunya té tres símbols representatius i distintius propis anomenats estatutàriament símbols nacionals:^[9] la bandera, l'himne i la festa nacional.

La bandera o senyera, va sorgir de la translació del senyal de l'escut dels comtes de Barcelona a un teixit. Encara que no n'hi ha cap referència documental abans del segle XIII, és una de les banderes més antigues d'Europa.^[10] La bandera catalana és una faixada amb cinc faixes grogues i quatre de vermelles, totes del mateix gruix.

L'himne nacional de Catalunya és Els Segadors, escrit en la seva forma actual per Emili Guanyavents el 1899. La versió musical és de Francesc Alió de l'any 1892. Els orígens darrera l'himne es remunten a una primitiva cançó nascuda arran dels fets històrics de 1640 durant la guerra dels catalans contra el rei Felip IV, en la qual els pagesos van protagonitzar episodis importants. És oficial per llei del Parlament des del 25 de febrer, 1993.

La festa nacional de Catalunya es va constituir com a primera llei que va aprovar el Parlament restaurat de Catalunya el 1980. La diada nacional o Festa de Catalunya, se celebra l'11 de setembre, recordant la pèrdua de les llibertats del mateix dia de l'any 1714, després del Setge de Barcelona, i alhora l'actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l'opressió: l'esperança d'un total recobrament nacional.^[10]

Divisió territorial i administrativa

Catalunya s'organitza territorialment en províncies. L'Estatut d'Autonomia del 2006 estableix l'organització administrativa de Catalunya en tres ens locals: els municipis, les comarques i les vegueries.

Províncies

Catalunya està dividida administrativament en quatre províncies, l'òrgan rector de les quals és la Diputació.

• Província de Barcelona
• Província de Girona
• Província de Lleida
• Província de Tarragona

Les capitals de província són les poblacions del mateix nom: Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona.

Altres ens locals

El territori català està organitzat territorialment, d'acord a l'Estatut d'Autonomia del 2006, en municipis, vegueries i comarques, definides en el Títol II i Capítol V del document.

Els municipis

L'Estatut defineix el municipi com l'ens local bàsic i el mitjà essencial de participació de la comunitat local en els afers públic. A més, li garanteix autonomia per a l'exercici de les seves competències i la gestió dels seus interessos respectius. Hi ha a Catalunya a l'actualitat 946 municipis. Per sota d'aquests ens locals hi ha les entitats municipals descentralitzades, que també gaudeixen d'una certa autonomia tot i dependre dels municipis respectius; actualment a Catalunya n'hi ha un total de 58.

Els municipis amb més habitants són (vegeu la Llista Completa):

Posició	Municipi	Comarca	Població
1	Barcelona	Barcelonès	1.595.110
2	L'Hospitalet de Llobregat	Barcelonès	251.848
3	Badalona	Barcelonès	216.201
4	Terrassa	Vallès Occidental	202.136
5	Sabadell	Vallès Occidental	201.712
6	Tarragona	Tarragonès	134.163
7	Lleida	Segrià	127.314
8	Mataró	El Maresme	119.035
9	Santa Coloma de Gramenet	Barcelonès	118.129
10	Reus	Baix Camp	101.767

Les vegueries

La vegueria, una nova divisió territorial, es defineix com un àmbit territorial específic per a l'exercici del govern intermunicipal i de cooperació local amb personalitat jurídica pròpia, i és la divisió territorial que ha adoptat la Generalitat, d'acord al Estatut del 2006, per a l'organització territorial dels seus serveis. També gaudeix d'autonomia per a la gestió dels seus interessos. L'administració de les vegueries correspon als Consells de Vegueries que van substituir les diputacions.

Les comarques

Finalment, les comarques són entitats integrades per municipis per a la gestió de les seves competències i serveis locals. L'actual divisió comarcal té el seu origen en un decret de la Generalitat de Catalunya de 1936 en vigència fins al 1939 quan seria suprimida pel franquisme. El 1987 la Generalitat tornà a adoptar aquesta divisió territorial i el 1988 s'hi afegiren tres noves comarques. A l'actualitat n'hi ha 41.

L'Aran

La comarca de l'Aran disposa d'un règim jurídic especial amb autonomia per ordenar i gestionar els afers públics del seu territori. La seva institució de govern és el Conselh Generau, format pel Síndic, el Plen des Conselhèrs e Conselhères Generaus i la Comission d'Auditors de Comdes. El síndic hi és la més alta representació i l'ordinària de la Generalitat a l'Aran. La llengua pròpia de l'Aran és l'aranès o occità, la qual també és oficial a Catalunya.

Comarques de Catalunya
Alt Camp | Alt Empordà | Alt Penedès | Alt Urgell | Alta Ribagorça | Anoia | Bages | Baix Camp | Baix Ebre | Baix Empordà | Baix Llobregat | Baix Penedès | Baixa Cerdanya | Barcelonès | Berguedà | Conca de Barberà | Garraf | Garrigues | Garrotxa | Gironès | Maresme | Montsià | Noguera | Osona | Pallars Jussà | Pallars Sobirà | Pla de l'Estany | Pla d'Urgell | Priorat | Ribera d'Ebre | Ripollès | Segarra | Segrià | Selva | Solsonès | Tarragonès | Terra Alta | Urgell | Vall d'Aran | Vallès Occidental | Vallès Oriental
Comarques històriques
Catalunya Nord: Alta Cerdanya | Capcir | Conflent | Rosselló | Vallespir

Economia

Economia
PIB (PPP)	€ 170.450 milions
PIB per càpita	€ 24.858 (2005)
Creixement real PIB	3,3% (2005)
RNB per càpita	n/a
Inflació anual	4,1% (2005)
Taxa d'atur	6,6% (2006)
Importacions	€ 67.748 milions
Exportacions	€ 42.087 milions
Font: CIA Factbook i el [1]

Catalunya és un país de tradició industrial des del segle XIX. En l'actualitat la indústria, el turisme i els serveis són els principals sectors econòmics de Catalunya. El creixement mitjà anual del període 1995-2004 en termes reals va ser inferior a la mitjana espanyola. No obstant, el 2005 va créixer un 3,3%, el mateix percentatge que la mitjana espanyola i per damunt la mitjana europea. Segons les mateixes fonts, Catalunya es troba a la quarta posició de la classificació de comunitats segons llur Producte Interior Brut per càpita en paritat de poder adquisitiu i aporta el 18,8% del PIB total d'Espanya, 25,5% del sector industrial del PIB i el 17,5% del sector dels serveis.^[11] La taxa d'atur catalana, el 2005 era del 6,6%.

Com a percentatge del total espanyol, les exportacions d'alta tecnologia de Catalunya representaren, el 2005, el 34,6%. El mateix any les importacions de Catalunya van representar el 29% del total espanyol i les exportacions el 26,8%. De les despeses per a la recerca i el desenvolupament de l'Estat, el 22,8% es van realitzar a Catalunya.^[11]

Catalunya és la primera destinació turística d'Espanya; el 2005 va rebre 13,2 milions de turistes entre gener i novembre, equivalent al 25,3% de tots els turistes que van arribar a Espanya, un increment del 12,7% en un any. Les principals destinacions turístiques de Catalunya són la ciutat de Barcelona i les platges de Costa Brava i de Costa Daurada, així com els Pirineus amb 10 estacions d'esquí: Vaquèira-Beret, La Molina, Espot Esquí, La Masella, Port Ainé, Vall de Núria, Boí Taüll, Port del Comte, Rasos de Peguera, Tavascan Pleta del Prat i Vallter 2000.

El preu de l'habitatge a Catalunya és el segon més alt d'Espanya, després de Madrid. El 2005 es pagaven 3.397 euros per metre quadrat. No obstant, per ciutat, Barcelona és la ciutat més cara d'Espanya, amb un preu mitja de 3.700 euros el metre quadrat.

Des del punt de vista financer, cal destacar la tradició i èxit de les caixes d'estalvis de Catalunya, major, fins i tot, que els bancs privats. De les 46 caixes d'estalvi espanyoles, 10 són catalanes. Destaquen, especialment, La Caixa, la primera caixa d'estalvis d'Europa i Caixa Catalunya. Dels bancs, el més important de Catalunya és el Banc de Sabadell, el quart grup bancari més gran de l'Estat.

Demografia

Indicadors demogràfics

La població catalana en l'actualitat supera els 7 milions d'habitants.^[12] Segons l'Institut d'Estadística de Catalunya la població de Catalunya el 2005 era de 6.995.206 habitants, el 15,9% del total de la població espanyola. D'aquests, 603.636 o el 8,9% eren estrangers, el 22,3% del total d'estrangers que habiten a Espanya. Aproximadament 1,5 milions viuen a la capital, la ciutat de Barcelona (el 22,8% de la població de Catalunya); i 5 milions viuen a l'àrea metropolitana de Barcelona, (el 72,7% de la població total de Catalunya), fent-la una de les àrees metropolitanes més grans d'Europa. Per contra, les zones més despoblades de Catalunya són les comarques pirinenques.

Al voltant de 2,5 milions de persones viuen en un radi de 25 km des de la capital. Dins la primera corona metropolitana es troben ciutats com ara l'Hospitalet de Llobregat, Badalona, Santa Coloma de Gramenet i Cornellà. Les principals poblacions de la segona corona són Terrassa, Sabadell, Montcada i Reixac, Granollers, Martorell, Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat, Gavà i Castelldefels.

Catalunya ha rebut diverses onades d'immigrants al llarg del segle XX. El 1900 la població de Catalunya era de dos milions d'habitants. En la dècada de 1960 ja comptava amb més de cinc milions d'habitants; aquest creixement no només va ser degut a l'explosió demogràfica natural ans també al gran contingent migratori des de diverses regions d'Espanya, especialment d'Andalusia, Múrcia i Extremadura. Una segona onada migratòria hi va arribar des de principis de la dècada de 1990, aquesta vegada no només d'altres regions d'Espanya sinó de l'estranger.

La taxa de natalitat, el 2005 era de l'11,6% i la taxa de mortalitat, del 8,9%.^[13][14] La taxa de creixement poblacional era del 2%. Pel que fa a la piràmide d'edats, el grup més nombrós es troba entre els 20 i 50 anys d'edat, i com és el cas de la majoria de les societats europees benestants, es percep un envelliment substancial de la població (és a dir, el cohort d'ancians cada vegada és major)^[15] i alhora un increment en l'esperança de vida, que arriba als 80 anys.^[16]

Llengua

La llengua pròpia de Catalunya és el català, excepte a la Vall d'Aran on ho és l'aranès. Tant el català com el castellà, llengua oficial de l'Estat espanyol, són oficials en tot el territori. L'occità, denominada aranès a la Vall d'Aran, és també oficial a Catalunya. Segons les dades de l'Institut d'Estadística de Catalunya, el 48,8% dels catalans considera el català com a llengua pròpia, el 44,32% la considera el castellà i el 0,04% l'aranès. El 3,18% de la població resident de la comunitat té una altra llengua no oficial com a llengua materna.^[17]

Coneixement del català

Segons les dades del 2001,^[18] el 94,5% de la població de Catalunya coneix el català, encara que només el 50% la considera la seva llengua de parla habitual. La taula següent mostra el coneixement i ús del català a Catalunya:

Català
Coneixement	Persones	Percentatge
L'entén	5.872.202	94,5%
La sap parlar	4.630.640	74,5%
La sap llegir	4.621.404	74,4%
La sap escriure	3.093.223	49,8%
Població total	6.215.281	100%

Coneixement de l'aranès

La taula següent mostra les dades sobre el nivell de coneixement de l'aranès a la Vall d'Aran. Els percentatges corresponen a la població total d'aquest territori i no pas a la població total de Catalunya.

Coneixement de l'aranès
Coneixement	Persones	Percentatge
L'entén	6.712	88,88%
El sap parlar	4.700	62,24%
El sap llegir	4.413	58,44%
El sap escriure	2.016	26,69%

Cultura

Belles arts i arts populars

Catalunya ha donat al món moltes figures importants en els àmbits de la cultura. Els pintors catalans més coneguts internacionalment són Salvador Dalí, Joan Miró i Antoni Tàpies. Molt enllaçat amb l'ambient pictòric català, va ser el malagueny Pablo Picasso que va viure a Barcelona durant la seva joventut, formant-s'hi com a artista i iniciant-hi el moviment del cubisme. Altres artistes plàstics catalans són Ramon Casas, Josep Maria Subirachs i Marià Fortuny. Els museus pictòrics més rellevants de Catalunya són el Teatre-Museu Dalí, el Museu Picasso de Barcelona, la Fundació Antoni Tàpies, la Fundació Joan Miró, el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA), el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i el CaixaFòrum.

En l'àmbit de l'arquitectura es van desenvolupar i adaptar a Catalunya els diversos estils artístics predominants a Europa, deixant petjada en les moltes esglésies, monestirs i catedrals, d'estils romànic (els millors exemples de la qual es troben a la Catalunya Vella) i gòtic (els millors exemples de la qual es troben a les ciutats i a la Catalunya Nova). Altres exemples són l'arquitectura renaixentista, barroca i neoclàssica. El modernisme, a la fi del segle XIX es presenta com l'art nacional, en especial en les arts decoratives. Els arquitectes catalans de renom mundial d'aquest estil són Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch. En l'àmbit del racionalisme arquitectònic, destacaren Josep Lluis Sert, Torres Clavé, i altres. Més recentment, destaquen els urbanistes Josep A. Coderch i Ricard Bofill entre molts altres.

En la literatura, destaquen dos moments històrics d'esplendor de les lletres catalanes. El primer comença amb les cròniques historiogràfiques dels segles XIII i XIV contemporànies a les novel·les cavalleresques del valencià Joanot Martorell i la poesia del també valencià Ausiàs March. El segon moment d'esplendor va començar durant el segle XIX amb la Renaixença cultural i política. Destacaren Jacint Verdaguer, Narcís Oller, Joan Maragall i Àngel Guimerà. Durant el segle XX es van desenvolupar el noucentisme i els moviments d'avantguarda i hi destacaren els poetes Josep Carner, Carles Riba i J.V. Foix. Durant la Guerra Civil i el període del franquisme destacaren Josep Pla, Mercè Rodoreda i Salvador Espriu.

L'àmbit de la música és un dels sector més vigorosos de la indústria cultural catalana, pel nombre d'activitats i esdeveniments musicals així com per la xarxa de recintes musicals, productores, compositors, intèrprets i grups de diferents gèneres que van néixer a Catalunya. Entre els compositors de música culta catalana més hom pot citar el violoncel·lista Pau Casals, la pianista Alícia de Larrocha i el violinista de gamba i musicòleg Jordi Savall. Entre els cantants d'òpera destaquen Victòria dels Àngels, Montserrat Caballé, Jaume Aragall i Josep Carreras.

Entre els cantautors de música popular en llengua catalana destaquen els artistes del moviment de la Nova Cançó, com ara Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet i Francesc Pi de la Serra; en castellà van destacar Serrat, Luis Eduardo Aute i Manolo García. En el jazz destaca Tete Montoliu, i en el rock El Último de la Fila, Sopa de Cabra, Els Pets i amb un estil més pop, Gossos. La música electrònica, experimental i independent s'ha vist beneficiada amb la celebració de festivals com ara LEM, el Sònar o el Primavera Sound.

Costums i tradicions

La sardana es considera la dansa nacional de Catalunya. És una dansa de grup que es balla en rotllana, on els balladors s'agafen de les mans, si és possible home-dona-home-dona... mirant tots al centre de la rotllana. S'acompanya amb el so dels instruments de vent de la cobla. El ball de bastons i la jota de les Terres de l'Ebre també són danses populars catalanes, així com les cantades d'havaneres, pròpies de la costa.

Una manifestació molt rellevant i molt coneguda internacionalment és l'aixecament de castells (torres humanes), tradició original del Camp de Tarragona, i que s'ha estès a altres regions de Catalunya. Els participants rivalitzen per formar-ne es més alts i de millor estructura, coronats amb l'enxaneta, un nen o nena que aixeca el braç.

El 23 d'abril, se celebra Sant Jordi, patró de Catalunya. Aquesta festa se celebra amb la tradició de regalar roses i llibres als familiars i amics.

El 23 de juny, vigília del dia de Sant Joan, es celebra la revetlla de San Joan. La tradició antiga popular inclou cremar fogueres per a allunyar els dimonis, les malalties i altres desgràcies; es menja coca i es beu cava.

Esports

Esports a Catalunya

Catalunya és un país amb gran tradició esportiva, especialment des de finals del segle XX, data en què s'hi van fundar els grans clubs en tots els àmbits que, en alguns casos, van ser els primers a fundar-se d'Espanya. Els esports més populars són el futbol, el bàsquet, el tennis, el hoquei i d'altres. Cal esmentar també l'afició per l'esquí, i les nombroses estacions d'esquí situades als Pirineus catalans.

Els clubs de futbol més importants de Catalunya són el Futbol Club Barcelona i el RCD Espanyol, ambdós de Barcelona, que jugen a la primera divisió del futbol espanyol. Altre equip important és el Gimnàstic de Tarragona, de la segona divisió. El FCB ha guanyat 18 vegades el títol de campió de la Lliga Espanyola i dues vegades la Lliga de Campions, a més d'altres títols importants.

Esdeveniments internacionals

Cataluya ha organitzat dos dels esdeveniments esportius internacionals més importants: els Jocs Olímpics d'estiu, i sent-ne l'única seu espanyola a fer-ho, el 1992, els Jocs Mediterranis de 1955, els campionats del món d'atletisme i natació, i l'Eurobasket. Catalunya va ser seu local per a la Copa del Món de Futbol d'Espanya el 1982. S'hi celebren també el Gran Premio de España de Fórmula 1, i el Gran Premi de Catalunya de MotoGP en el Circuit de Catalunya de Montmeló; així com el Ral·li Costa Brava.

Seleccions catalanes

Dotze federacions esportives catalanes són oficialment reconegudes per les federacions internacionals. Aquestes federacions compten amb seleccions en catorze disciplines, cap d'elles olímpica, que participen a nivell internacional de manera oficial, representant Catalunya. Les catorze seleccions catalanes són de futbol sala, corfbol, pitch & putt, futbol australià, fisicoculturisme, taekwondo, twirling, kickboxing, karate, icestock, raquetball, carrera de muntanya, esquí de muntanya i escalada.

Ciència i tecnologia

La recerca científica i tecnològica ha estat un dels pilars del desenvolupament econòmic i industrial de Catalunya. Alguns dels científics més cèlebres de Catalunya són Narcís Monturiol, l'astrònom Josep Comas i Solà, el climatòleg Eduard Fontserè i el bioquímic Joan Oró. En la recerca científica econòmica destaca Andreu Mas-Colell.

Actualment tant el govern com les empreses privades estan realitzant grans inversions econòmiques per a potenciar les recerques científiques i tecnològiques, no només dels centres universitaris ans també en les institucions de recerca privades. Destaca en aquest cas el Consell Superior d'Investigacions Científiques de Catalunya.

Notes i referències

Enllaços externs

Podeu trobar més informació en els projectes germans de Wikimedia:
	Commons.
	[{{localurl:Commons:Category:{{{Commonscat}}}|uselang=ca}} Commons].
	Viccionari.
	Viquidites.
	Viquiespècies.
	Viquillibres.
	Viquinotícies.
	Viquitexts.
	Viquiversitat.

• Pàgina de la Generalitat de Catalunya
• Estatut d'Autonomia del 2006
• Institut d'Estadística de Catalunya Informació estadística detallada de Catalunya
• Catalonia a la Classic Encyclopedia, basada a la Edition of the Encyclopaedia Britannica de 1911