Als Estats Units, les eleccions primàries han confirmat la impopularitat del president George W. Bush i la importància de les fissures al si de la coalició republicana. Encarnada per Ronald Reagan, integrava elements aparentment distants: defensors del neolliberalisme econòmic, religiosos ultrareaccionaris, neoconservadors en política exterior. El fiasco de les tropes americanes a l'Iraq, d'una banda, i la situació perillosa de l'economia, de l'altra, han qüestionat l'aliança entre aquestes tres tendències. Recolzat per fonamentalistes, l'ex governador d'Arkansas Mike Huckabee s’enfronta per exemple a un establishment republicà espantat pel seu proteccionisme. Inversament, l'ex alcalde de Nova York Rudolph Giuliani, divorciat dos cops, escandalitza una part dels religiosos. Però és la «guerra contra el terrorisme» on s’hi enfronten les discussions més agudes: molts intel·lectuals influents de la dreta americana s'enfronten obertament, inclús quan viatgen junts en un creuer amb els seus seguidors...
Per JOHANN HARI
Redactor del diari The Independent (Londres).
«Contar històries fabuloses» per a fer oblidar una política condemnada. Així es defineix l’«estratègia de Xahrazad» del president dels Estats Units. La creació de faules és proporcional a la seva impopularitat...
Per CHRISTIAN SALMON
Escriptor, membre del CRAL/CNRS (Centre de Recherches sur les arts et le Langage). Acaba de publicar «Storytelling, la machine à fabriquer des histoires», Editions La Découverte, París, octubre del 2007
La idea que els atemptats del 11 de setembre haurien estat maquinats des de la Casa Blanca és un debat obert. Ara bé, Alexander Cockburn, figura de l'esquerra radical dels Estats Units, creu que aquesta creença és una trampa que desvia l’atenció dels fracassos interns i externs de la política nord-americana.
Per ALEXANDER COCKBURN
Codirigeix el bimensual CounterPunch i el web del mateix nom (www.counterpunch.org). La publicació és capdavantera en les anàlisis i l’argumentació rigorosa contra la política imperial dels Estats Units, les orientacions neoliberals d’Occident i la ignorància al voltant de les urgències ecològiques del planeta.
Als Estats Units, com a Europa, generalment s'associa el moviment per la pau a l'esquerra. De Corea a l'Iraq, passant pel Vietnam, el conservadorisme ha estat gairebé sempre sinònim de suport al nacionalisme, al militarisme, a l'imperialisme i a la guerra. Però una contratradició posa en dubte aquesta assimilació. El fracàs de la guerra a l'Iraq està transformant aquesta veu isolada en una generalització al conservadorisme. El fenomen podria amenaçar l'hegemonia dels conservadors en la política americana.
Per Jeremy Brecher i Brendan Smith
Respectivament: historiador del moviment obrer americà i jurista. Coautors de In the Name of Democracy: American War Crimes in Iraq and Beyond, Metropolitan Books, Nova York, 2005.
L'home del " xoc de les civilitzacions ", Samuel Huntington, es preocupa per la presència cada dia creixent del Llatinoaméricains als estats Units. El país en el qual somnia no és no obstant això amenaçat. Ja que, a llarg termini, jugaran factors decisius: l'enorme capacitat d'assimilació del mercat, que constitueix el cor de la ideologia americana, l'evolució conservadora dels sectors llatins accedint a l'estatut de classe mitjana, i el retard acumulat per la comunitat llatina en la conquista del poder polític.
Pel nostre enviat especial JEAN-FRANÇOIS BOYER *
* Periodista, Miami.
Tot empeny aquí, entre les muntanyes ocres que delimiten la verda vall: verdures, primícies, fruites, vinyes. Salines Valley és una de les terres que fan Califòrnia un dels primers productors agrícoles del món. Ultra sofisticat, el sistema de reg ajusta els seus tubs a quilòmetres. Agenollats en els camps, els treballadors acaben la collita. Els capatassos que els supervisen, 60 hores per setmana, son com ells, Mexicans, però tenen algunes dificultats de fer-se sentir. La majoria dels seus empleats no parla espanyol. Són a Indis triquis i mistèques, originaris de l'Estat d'Oaxaca, els més pobres dels pagesos de Mèxic. Guanyen aquí al voltant de 7 dòlars l'hora, deu vegades més que al seu país. " Per a nosaltres, els indígenes, no hi ha mitjan per viure allà, Ramiro, 20 anys, dins el seu xandall amb el logotip de l'equip de futbol del Fortyiners, l'equip de futbol americà de San Francisco." Ha d'elegir : o romandre al poble, amb la família, i observar-lo morir de fam, o deixar-lo, venir aquí, guanyar diners i enviar-los amb que sobreviure. "
* Periodista, autor de The Velvet Coup: The Constitution, The Supreme Court, and The Decline of American Democracy, Verso, Londres, 2001.
A interval regular, el mateix ritual ocupa la capital federal. Un lloc s'allibera al Tribunal suprem, per dimissió o per mort d'un dels seus nou membres nomenats a vida. El President dels estats Units designa al seu candidat. La comissió dels assumptes judicials del Senat, que ha d'avaluar les qualificacions dels aspirants, organitza a les audiències públiques els qui, una vegada els qui l´ul de la cambra es va posa sobre ells, els senadors es llancen en discursos que ronquen abans de col·locar una o dues preguntes al candidat. Aquest es nega en general a respondre a les qüestions controvertides, al·legant que tota precisió de la seva part correria el risc de comprometre la seva llibertat de judici posterior. Els membres de la comissió voten no obstant això en el seu favor. El Senat segueix. Els Estats Units disposen llavors d'un nou jutge que, durant dècades, dictarà sentències determinants per a la societat americana.
Mentre es preparen les eleccions a l’Iraq, en condicions marcades per la inseguretat, el ministre de Defensa de Bagdad ha acusat l’Iran i Síria de ser responsables de les violències. També reprenia les imputacions de l’Administració americana i els neoconservadors que, malgrat l’embolic iraquià, no han renunciat al seu projecte de remodelar el Pròxim Orient. El seu objectiu número u, el derrocament del règim sorgit de la Revolució Islàmica.
Per Walid Charara*
Article traduït per Rut Jou
El balanç desastrós de l’ocupació americana a l’Iraq no sembla afectar, com a mínim per ara, la determinació de l’administració Bush de seguir amb el seu gran disseny: la remodelació del Pròxim Orient (1). En aquest marc, la consigna actual consisteix a designar l’Iran com la nova amenaça. Els actes d’acusació dirigits contra Teheran semblen menysprear-hi els que s’havien formulat fa dos anys contra el règim de Saddam Hussein: fabricació d’armes de destrucció massiva, suport al terrorisme, relacions amb Al-Qaida...
A diferència de l’exrègim iraquià, l’Iran ha desenvolupat, efectivament, un programa nuclear, i aquest, de la mateixa manera que el seu eventual ús amb finalitats militars, s’ha evocat com a prova de les intencions bèl·liques de Teheran. La consellera de Seguretat Nacional de Bush i nova secretària d’Estat dels Estats Units, Condoleezza Rice, ha previngut des de fa molt de temps que Washington faria qualsevol cosa per forçar l’Iran a abandonar el seu programa nuclear. Els responsables israelians també han posat en guàrdia contra aquest programa, qualificat per Meïr Dagan, el cap del Mossad, com “l’amenaça més gran sobre l’existència d’Israel després de la seva creació”. D’altra banda, l’Estat Major israelià hi havia insistit, a la primeria del 2003, abans de la invasió de l’Iraq, per tal que l’Iran fos designat com a objectiu prioritari. Des del juny del 2002, la revista britànica Jane’s, especialitzada en qüestions militars, havia anunciat que Israel havia elaborat un pla d’atac “preventiu” contra les infraestructures de recerca i de desenvolupament nuclears a l’Iran, la posada en marxa del qual depenia d’un llum verd de Washington que de moment no s’havia aprovat.
Avui, el context ha canviat. Tot i que l’estancament de les ambicions nuclears de Teheran apareix com l’objectiu immediat de Washington, el disseny principal de l’estratègia regional dels Estats Units continua amb un termini més llarg que el 1979: derrocar la República Islàmica de l’Iran.
Robert Greenwald, cineasta novaiorquès, és l’autor d’una vintena de pel·lícules. No és tan conegut com Michael Moore però els seus documentals ataquen fort, molt fort, i confirmen el formidable renaixement d’aquest gènere cinematogràfic fins fa poc abandonat i a partir d’ara plebiscitat a la sala per les generacions joves.
Greenwald acaba de finalitzar dues controvèrsies contra els mitjans de propaganda americana: Outfoxed: Rupert Murdoch’s war on journalism (2004) i Plain Truth (2004). D’una sola embranzida ha carregat polítiques ferotges en dues parts contra l’administració Bush i la seva desastrosa guerra a l’Iraq: Uncovered: The whole truth about the Iraq war (2003) i Uncovered: The war on Iraq (2004). Aquest últim serà a les sales de França el 13 d’octubre.
En la primera part, Desemmascarada: la veritat sobre la guerra d’Iraq, una vintena d’alts funcionaris de la CIA i altres organismes d’intel·ligència dels Estats Units, veterans dels conflictes al Pròxim Orient i l’Afganistan, mostraven de manera irrefutable com el president Bush i el seu entorn havien mentit a propòsit de les armes de destrucció massiva i els suposats lligams entre el Sr. Saddam Hussein i la xarxa d’Al-Qaida. Aquests homes i dones, vells llops de la guerra freda contra la Unió Soviètica, no dubtaven a qualificar de “conte” l’operació d’intoxicació dels ànims conduïda per la Casa Blanca.
Malgrat un estancament cada vegada més assassí a l’Iraq i malgrat els índexs econòmics i financers poc satisfactoris, la cursa entre els dos candidats a l’elecció presidencial del proper 2 de novembre continua cenyida. Paradoxalment, sovint als estats més pobres és on la popularitat del Sr. Bush és més gran, encara que hagi dut durant quatre anys una política especialment favorable als rics. Els antics bastions demòcrates i sindicalistes no són insensibles al discurs republicà, esperant potser que els propers debats televisats no inverteixin la tendència.
Pel nostre enviat especial Serge Halimi
Article traduït per Carles Urritz / Carme Geronès
A les ciutats més profundes de Virgínia Occidental, en cases que segurament no són riques, s’han fixat les pancartes “Bush-Cheney” per habitants que no somnien una nova baixada de l’impost sobre les plusvàlues. També es remarca molt el “We support our troops” (‘recolzem els nostres soldats’). A Charleston, una llibretera ens parla del seu germà que ha escollit el vot republicà “per motius religiosos”. Tanmateix és professor i no té assegurança mèdica.
Virgína Occidental viu sobretot del carbó. Entre carretera i riu, muntanya i tren, sovint es troben mines amb les seves grans grues en forma de cisterna. Aquí, el lliure canvi no és popular. Però els ecologistes tampoc massa, ja que se suposa que posen en perill alguns treballs industrials que les deslocalitzacions i els tancaments de pous encara no han engolit. Mentrestant, la qüestió de les armes de foc afavoreix els candidats més reaccionaris. A la primeria de novembre les escoles van tancar el primer dia de la temporada de caça dels cérvols. Molts milers de bèsties van morir a primera hora, però “sabeu?, aquí, n’hi ha més que coloms”.
Pietat, pàtria, carbó, fusell: els dos principals candidats a la Casa Blanca ja han vingut una mitja dotzena de vegades a Virgínia Occidental des del mes de gener, amb aquests elements al cap. I hi tornaran. L’Estat, encara més pobre que Mississipí i Louisiana, només designarà, el proper 2 de novembre, cinc dels grans electes (de 538), que al seu torn escolliran el proper inquilí de la Casa Blanca. Però la incertesa del resultat en aquesta part dels Apalatxes converteix aquest estat en un dels deu més disputats del país.
La campanya que va iniciar amb pressa el Sr. George W. Bush i el Sr. John Kerry abordarà la qüestió de les manipulacions de la informació —sobretot durant la guerra de l’Iraq— així com la concentració capitalista dels mitjans. Aquesta excepció americana mereixeria ser imitada a França, on l’adquisició de l’industrial de l’armament, Serge Dassault del Figaro i d’una part important de la premsa de revista i regional va suscitar un silenci gairebé generalitzat.
Per Eric Klinenberg *
Algunes empreses de premsa representen una amenaça per a la pau mundial? Des de l’11 de setembre del 2001, la deformació dels fets per part dels periodistes americans ha contribuït clarament al suport popular a la guerra. Segons una investigació realitzada per la Universitat de Maryland l’octubre passat, un 60% dels americans —i un 80% dels que miren Fox News— es creuen com a mínim una d’aquestes tres mentides: 1) s’han descobert armes de destrucció massiva a l’Iraq; 2) hi ha proves d’una aliança entre l’Iraq i Al-Qaida; 3) l’opinió pública mundial dóna suport a la intervenció militar americana a l’Iraq. Com més miren la Fox New els telespectadors enquestats, més susceptibles són de creure aquestes al·legacions (1). Segons Jeff Cohen, que dirigeix un observatori dels mitjans americans, Fairness and Accuracy in Reporting (FAIR), aquesta investigació demostra que “quan la mentida és prou gran, i suficientment repetida, acaba per tenir l’aparença de veritat”.. Aquestes manipulacions tenen com a conseqüència legitimar la política de George W. Bush davant els americans que, si no, podrien votar contra ell.
El periodista d’esquerra John Nichols va arribar a considerar que “si els nostres mitjans haguessin proclamat la veritat, George Bush no seria president i nosaltres no estaríem en guerra contra l’Iraq”. No fa tant temps, aquest tipus de discurs no desembocaria en res. Però l’any 2003 va fer créixer la discussió de l’ordre mediàtic. Avui dia, John Nichols dirigeix un moviment per a la reforma dels mitjans, Free Press, en plena expansió, que acusa el funcionament del periodisme americà.. El Sr. Bernie Sanders, que representa la Vermont a la Cambra dels Representants, subratlla que “per primera vegada en la història americana, la qüestió de l’apropiació dels mitjans per les empreses privades ha entrat en el debat polític”. Maurice Hinchey, també membre del Congrés, afegeix que la reforma dels mitjans “representa el problema més greu a què s’ha enfrontat avui en dia el poble americà. Hem de reapropiar-nos del debat, la democràcia depèn d’això”. Però com es pot fer canviar les coses en un país on deu empreses enormes dominen el mercat actual (2)? Què es pot esperar del moviment decidit a transformar els mitjans?
Matar i fer-se matar o els sacrificats de les guerres americanes
Un any després del desencadenament de la guerra de l’Iraq per les forces angloamericanes, els encantaments democràtics i heroics disseminen el discurs del president dels Estats Units, determinat a usar el registre patriòtic per facilitar la seva reelecció, el proper 2 de novembre. La revelació de les mentides de guerra i el nombre creixent de pèrdues americanes fan la seva tasca més difícil. Però hi ha un altre element que ha contribuït a la impopularitat de fins i tot els neoconservadors: el contrast entre els seus propòsits marcials d’avui i el do de gent que la majoria d’aquests fills de bona família despleguen des de fa trenta anys per sostreure’s de les operacions militars a Indoxina. La majoria dels soldats americans a l’Iraq, d’origen popular, no han tingut aquesta oportunitat.
Per Howard Zinn*
No aconsegueixo oblidar la foto publicada a la portada del New York Times, el 30 de desembre del 2003, per il·lustrar un article de Jeffrey Gettleman. Mostrava un home jove assegut en una cadira davant els ascensors d’una classe de sisè, a Blairsville a Pensilvània. Al seu costat hi havia una dona. No era la professora sinó la mare del jove. Estava allà per assistir-lo perquè era cec.
Aquest jove de vint-i-quatre anys, sergent dels Army Rangers, es diu Jeremy Feldsbuch. El 3 d’abril, vigilava una presa a l’Eufrates quan va rebre a la cara l’esclat d’un obús que va caure a trenta metres d’ell. Al sortir del coma, cinc setmanes després d’haver estat admès en un hospital militar, havia perdut la vista. Dues setmanes més tard, va ser condecorat amb la Purple Hart i la Bronze Star, però continuava cec. Al seu capçal, el seu pare li deia: “Sens dubte, Déu ha considerat que havies vist massa matances com aquesta”.
Els americans coneixeran en les properes setmanes el nom de l’adversari demòcrata del Sr. George W. Bush. L’aversió que suscita el president dels Estats Units, al seu país i a l’estranger, tanmateix fa oblidar que conserva partidaris molt nombrosos, que saben usar millor el menyspreu amb què se’ls omple per escampar el rol electoralment lucratiu de portaveu d’una Amèrica profunda. Ni intel·lectual ni europeu, però s’assegura la seva superioritat i els seus valors.
Per Tom Frank *
En el moment en què s’enfrontaven a Iowa els candidats demòcrates a les eleccions presidencials del novembre del 2004, un anunci televisat atacava el favorit dels sondeigs, Howard Dean. El presentava com l’opció de l’“elit cultural” aficionada a “augmentar els impostos, ampliar el poder de l’Estat, prendre cafès latte, menjar sushi, conduir un Volvo, llegir el New York Times, portar piercings, exaltar Hollywood, assistir a espectacles esquerranistes”. En definitiva, els qui no tenien res a veure amb la bona gent del Midwest.
Havia pagat la publicitat el Club per al Creixement, una organització amb seu a Washington que té com a objectiu fer casar els rics que veneren el món dels negocis i els polítics que, bo i compartint la mateixa inclinació, són capaços de fer-ho arribar a bon port mitjançant unes lleis efectives. Els membres del Club són economistes neoliberals, celebritats que neden en l’abundància, però també hi ha alguns dels grans pensadors de la difunta nova economia que han consagrat tot un decenni a descriure la desreglamentació i la reducció dels impostos com si fos l’arribada del Messies a la terra. Els qui van reconèixer Jesucrist en les cotitzacions del Nasdaq i uns mandats celestials en les polítiques de mercat, difonen actualment anuncis televisats per fustigar aquesta maleïda elit.
Una part del misteri nord-americà del 2004 rau en aquesta paradoxa. Arran del decantament cap a la dreta dels últims trenta anys, avui, als Estats Units, la fortuna està molt més concentrada del que havia estat d’ençà dels anys vint, els assalariats disposen de menys drets en les seves condicions de treball i l’empresa s’ha convertit en el protagonista més poderós del món. Però aquesta onada conservadora —que continua— encara es ven sota l’aparença d’una guerra contra les elits, d’un aixecament virtuós del bon jan contra una odiosa classe dirigent.
Els Estats Units, potència ocupant a l’Iraq, no aposten pas pel relatiu modernisme laic de la societat iraquiana per reforçar el seu prestigi civilitzador. Al contrari, “l’Administració” dels EUA liquida els cossos sociopolítics que encara es mantenen estables, assisteix amb passivitat als aldarulls i al caos, descompon les solidaritats econòmiques i reprimeix les resistències. Els ocupants es comporten com a colonitzadors, instaurant el seu domini sobre la humiliació dels autòctons. La cultura nord-americana sembla decantar-se cap a l’agressió i no cap a la conciliació social.
La guerra de l’Iraq no s’ha acabat. Als Estats Units, el president Bush ha hagut d’admetre que les seves acusacions contra Bagdad a propòsit de la compra d’urani a Nigèria eren falses. Al Regne Unit, el suïcidi de David Kelly, que havia denunciat les “exageracions” que havia introduït el Sr. Anthony Blair en el seu informe sobre l’Iraq, fa encara més fràgil el futur del primer ministre. A poc a poc, les “mentides d’estat” dels dirigents de la “coalició” s’han fet públiques. Finalment, les operacions contra les forces d’ocupació americana que pateixen pèrdues diàries, sobre territori iraquià, es multipliquen El Consell de Govern instaurat per l’Administració que dirigeix el Sr. Paul Bremer sembla incapaç de treure el país del caos.
Associació Món Diplomàtic Carrer Alpens, 39, pral. 3 08014 Barcelona Telèfon 935 279 863 mon( a )monde-diplomatique.ad
COPYLEFT: Aquesta publicació és copyleft. El text es pot difondre, citar i copiar literalment, amb qualsevol suport (digital o analògic) i amb qualsevol finalitat, sempre que s'enllaci de forma clara la pàgina on va ser publicat originalment.
De totes maneres, agraim que se'ns avisi de qualsevol ús del material, gracies.
Aquesta obra está amb una llicencia de
Creative Commons.
