|
|
Tancar Ajuda | ||||||||||||||
No sé com acabarà el tema de les consultes. No sé si serà definitiu o, tot plegat, serà un trist foc d’encenalls. No sé si Catalunya serà lliure d’aquí 2, 3 o 10 anys. No en tinc ni la més remota idea. Avança tot a un ritme tan vertiginós que m’és molt complicat reflexionar i destriar allò que és important d’aquelles coses que simplement són supèrflues. Veig que anem cremant etapes i que, cada vegada, ho fem amb més rapidesa i amb més convicció. Veig que no tenim un pla ben definit però també veig que les grans independències europees tampoc en van tenir. Veig que alguna cosa es mou i que anem cap algun lloc. Això sí: no em facin dir el què ni el com. No en tinc ni la més remota idea. Hi ha tantes variables i el ritme és tan frenètic que m’és impossible predir res. Només sé que el catalanisme polític, en condicions normals, sempre ha tendit a guanyar autogovern i que, tard o d’hora, la independència acabarà arribant. Suposo que tot és qüestió de temps i, com canta Manel, de vegades una carambola de sobte ens indica que ens en sortim.
L’editorial compartit entre tots els rotatius catalans era una última trucada a Espanya. Explicava d’una manera conciliadora el perquè del nostre malestar. La reacció espanyola, però, va ser d’una visceralitat cavernícola.
Aquestes alçades, si el context polític i social no dóna un gir de 180 graus, l’Estat català és el millor negoci possible. L’agonitzant empat gazielià entre Catalunya i Espanya necessita resoldre’s. L’Estat espanyol ens menysprea, ens espolia i ens insulta. Cada any 22.000 milions d’euros marxen de Catalunya. És a dir, cada dia 60 milions s’esfumen pel pont aeri. El dèficit fiscal és insuportable. Mentrestant les infraestructures catalanes són gairebé tercermundistes. Espanya ens arrossega cap a la mediocritat quan podríem tendir a l’excel·lència.
El mateix temps que el malestar es generalitza comencem a tenir un objectiu compartit. Podem analitzar el moment present, conèixer els nostres punts forts i els nostres punts febles. Ens cal, però, una estratègia de país que faci possible avançar cap a uns objectius nacionals. Ens cal compartir un projecte. Una estratègia de país que no és un pla inversor de recursos econòmics i socials sinó una acció per fer possible disposar del màxim control de les decisions polítiques.
De mica en mica anem sumant, això ja no hi ha qui ho aturi. Només falta algú que sàpiga entomar el guant.
Joan Sales, un dels millors escriptors de la literatura catalana, va escriure en una carta dirigida a Màrius Torres l’any 1937: “Hi ha una cosa d’Estat Català que no m’agrada, i és que del sentiment patriòtic se’n faci una ideologia personal quan és, o hauria de ser, un patrimoni comú de tothom. Podríem defensar Catalunya des de totes les trinxeres o així hauria de ser”.
Els comento aquest fragment perquè tinc la sensació que pels jutges del termòmetre nacional –aquells que van vestits amb túniques blanques i es dediquen a evangelitzar- sempre seran pocs els escollits que aprovaran l’examen. La puresa mai els serà suficient. La gran majoria serem acusats de regionalistes, de botiflers o de venuts. Han escollit un únic mètode de defensa, l’han homologat com a vàlid i es dediquen a criminalitzar a tots aquells que no el comparteixen.
Els amants de termòstat patriòtic sembla que no tinguin en compte que per vèncer abans s’ha de convèncer. Per tant, és totalment necessari sumar. És imprescindible agregar voluntats encara que aquestes no convergeixin de forma absoluta. És bàsic negociar entre nosaltres per acabar pactant. I sí, ho sento: negociar implica acceptar cessions. Si anem radicalitzant les nostres posicions potser aconseguirem ser molt purs i ordenats. Ara, que no s’estranyi ningú si al mig de la travessia descobrim que estem caminant sols.
13D: VOTA!
Quan el sectarisme embriaga la raó no hi ha argument que valgui. Els socialistes vilafranquins encara no han paït el seu convuls desallotjament consistorial i ataquen de forma atroç el nou govern de la vila.
Com si el govern municipal els hagués estat robat, segueixen actuant al més pur estil sicilià. L’estomac els governa, la ràbia els corrou, el sectarisme els domina.
L’últim exemple l’hem tingut en la negociació dels pressupostos de l’Estat. Quan el tàndem format per Sánchez-Libre i Macias ja havien acordat amb el negociador socialista (l’exguerrista Fernández Marugán) una sucosa partida econòmica per Vilafranca, aquesta va ser vetada de forma inexplicable per la gent del PSC. Marugán, enfront de la incredulitat dels negociadors convergents, només va saber dir: “Lo siento, pero esta partida no la podemos aceptar. Me sabe mal, pero lo han vetado los socialistas catalanes”.
Els que en vanaglorien de governar des de l’esquerra i d’actuar per tots els vilafranquins després es dediquen a vetar partides estatals amb l’únic argument de no governar. El problema, però, va més enllà. No és només vilafranquí. L’hegemonia d’administracions socialistes és gairebé total. El monopoli socialista és asfixiant. Des de la Diputació fins al Govern Espanyol. Quan el control és total el sectarisme assoleix quotes delirants.
Cuní-Forcades, una fantàstica entrevista. Desconec completament si és cert (o no) el que explica. Ara, aquesta dona enganxa.
.
Aquest dissabte, per caramboles de la vida, vaig descobrir una nova perla gastronòmica. Fins ara, si volies menjar a un cert nivell a Vilafranca, tan sols tenies el MerCat i Casa Joan. Des de fa un temps, però, tenim un tercer restaurant disposat a bregar-se amb qui sigui: el restaurant de l’hotel Casa Torner i Güell.
Amb una cuina de mercat, avantguardista i d’una qualitat excepcional els joves autors d’aquesta petita meravella estan fascinant a mitja comarca. El Xavi Del Amor i el Miquel Benages, amb només vint-i-dos anys, capitanegen un ambiciós projecte amb una determinació i una tenacitat molt poc freqüent entre els nois de la seva edat.
Després de formar-se entre les primeres espases d’aquest país, els dos nois van aterrar a Vilafranca per entomar un repte que, abans de començar, ja sabien que no seria gens fàcil. Tot i així, s’han traslladat a viure a Vilafranca, treballen més de dotze hores diàries i han renunciat a freqüentar amb l’assiduïtat que voldrien els amics i la família. Per ells és tot desafiament personal. Un desafiament que, si jutgem per l’amabilitat del tracte que dispensen, l’atractiva cuina que dissenyen, la minuciositat de la seva feia i l’alegria que desprenen ja és, aquestes alçades, tot un èxit
Vam néixer als anys vuitanta i noranta. No hem lluitat contra el franquisme, el nazisme o el comunisme. No hem estat conscients de la caiguda del mur de Berlín. No hem viscut grans guerres ni hem estat partícips d’immenses batalles col·lectives. Som fills de la democràcia, de la llibertat i del rebregat eslògan del tot és possible. Podem accedir amb facilitat al sistema educatiu, hospitalari o polític. Ho tenim gairebé tot a qualsevol moment. Podem accedir a múltiples fonts d’informació i tenim molts déus que ens intenten dictar tendències. Les ideologies ens són canviants, mutables i radicalment modelables. Prediquem els valors líquids, aquells que no tenen límits ni cap mena de canalització perenne. La circumstància ens ha convertit en una generació sense èpica però amb molta estètica, sense grans somnis col·lectius, sense veritats absolutes. No disposem d’una batalla unitària que ens obligui a sumar forces, a unir-nos. Uns pocs lluiten per canviar Bolonya, uns quants contra el capitalisme i alguns arreplegats combatem la piconadora hegemònica espanyola. La gran majoria, però, resta absent a qualsevol batalla.
Richard Sennett, sociòleg i historiador nord-americà, afirma que un lloc esdevé comunitat quan la gent utilitza el pronom “nosaltres”. Aquest “nosaltres”, però, s’edifica amb molta més facilitat quan enfront tenim un “ells”. És a dir, un “vosaltres” que ens ajuda –o en alguns casos obliga- a contraposar-hi un nosaltres.
Els temps canvien, les societats s’estabilitzen i el benestar individual sol créixer. Una combinació que, com no podria ser d’una altra manera, comporta que la responsabilitat i el compromís amb la col·lectivitat minvi enfront de la individualitat o les petites singularitats. És un fenomen normal, lògic i natural que, des del meu punt de vista, no és gens alarmant. La implicació de la societat en massa em preocupa molt més, si he de ser sincer. Aquestes implicacions multitudinàries i desbocades solen respondre a la radicalització i a la dura confrontació. Per respondre t’obliguen a mobilitzar-te i a prendre una posició. No et deixen navegar sense un patró ben definit. La desaparició de la tensió,al capdavall, és positiva. La reducció de la participació social no té per què ser concebuda sempre com un fenomen negatiu.
Diuen que seran bons… [Teràpia de Shock]
