Per FRANÇOIS RUFFIN
Periodista.

El neoliberalisme no és el producte de la globalització financera dels anys 1980-90: la seva història s’inicia en l'ebullició intel·lectual del període d'entreguerres. Economistes, empresaris i alts funcionaris van posar aleshores les bases d'un liberalisme nou que es definia com una tercera via entre un "laissez-faire" que es considerava caduc i una planificació econòmica que assentava les bases del socialisme (1). Va tenir el seu punt culminant el 1938 a París amb el Col·loqui Walter Lippmann. Els renovadors del liberalisme començarien a girar l'esquena als maximalismes i a la quimera d'una societat sense Estat. Més que no pas una utopia, inventen crear una art de governar.

El neoliberalisme, lluny de ser antiestatista, desplega la intervenció pública en tres direccions principals. De manera ofensiva, intenta fer saltar les traves legals, reglamentàries o corporatives que impedeixen la lliure competència i alliberar així l'Estat del sector productiu. De manera pragmàtica, el neoliberalisme crea un marc legal favorable al mercat que supleixi la iniciativa privada allà on es mostra insuficient, incita a la concentració industrial o, al contrari, la frena. I finalment confia a l'Estat l'adaptació de la legislació a les evolucions econòmiques, la sanció del frau i la cura dels més desfavorits.


(1) Michel Foucault, «Naissance de la biopolitique. Curs au Collège de France (1978-1979)», París, Gallimard/Seuil, 2004; en espanyol, «Nacimiento de la biopolítica. Curso en el College de France (1978-1979)», Fondo de Cultura Económica, Buenos Aires, 2007.

Quan el mercat, la moneda i el pensament encara no eren "únics", ja començava a fer-se camí. El Tractat de Roma, signat el març del 1957, instaurava la Comunitat Econòmica Europea (CEE) tot formulant els principis fundacionals del mercat únic: lliure circulació de mercaderies, de persones, de serveis i de capitals.

Per FRANÇOIS DENORD
Sociòleg, autor de «Néo-libéralisme version française», Demopolis, París, (apareixerà el 7 de novembre).

L’espectacular taxa de participació en les eleccions franceses (prop d'un 85% en la primera volta) i el declivi del Front Nacional han suscitat una allau de comentaris eufòrics al voltant d’una «primavera de la democràcia». Tanmateix, milions d'electors, lluny de votar a partir dels programes electorals, han triat en funció de les oportunitats de victòria que atribuïen als candidats –i del seu desig d'obstaculitzar la carretera a algun d'ells...

Per ANNIE COLLOVALD
Professora de sociologia política a la Universitat de Nantes. Directora, juntament amb Brigitte Gaïti, de «La démocratie aux extrêmes. Sur la radicalisation politique». La Dispute: París, 2006.

Tot arriba... Ha calgut més d’un any però ho han aconseguit. Tres dels principals candidats a les eleccions presidencials –François Bayrou (UDF), Ségolène Royal (PS) i Nicolas Sarkozy (UMP)–, descobreixen aquests darrers dies els mèrits (el presagi) del 55% dels electors que van votar “no” al tractat constitucional europeu (TCE), després d’haver maleït durant molt de temps, en públic o en privat, la tria de l’electorat francès en el referèndum europeu del 29 de maig del 2005. “El «no» mereix una estratègia de reformulació ineludible”, segons Bayrou. Quant a Royal, diu “haver entès el sentit del «no», sobretot entre els joves; la resposta als seus problemes no s’hauria materialitzat amb el que se’ls proposava”. Sarkozy va fins i tot més enllà: “No és el «no» neerlandès ni el francès el responsable de la crisi a Europa, és la crisi d’Europa la responsable del rebuig de la Constitució”.

Aquests candidats del “si”, als quals s’hi hauria d’afegir Dominique Voynet (Els Verds), han reprès en diversos graus bona part de les crítiques fetes a la construcció europea pels partidaris del “no”. Crítiques que es troben naturalment en els programes d’Olivier Besancenot (LCR), de Marie-George Buffet (PC), de José Bové, de Nicolas Dupont-Aignan i d’Arlette Laguiller (Lluita Obrera), així com en els de Phiplippe de Villiers (MPF) i de Jean-Marie Le Pen (Front Nacional), els quals havien cridat a rebutjar el tractat[1].

Aquest continuum que va des del rebuig categòric d’una integració europea –que “gira al voltant del cavall de Troia de la mundialització «lliberal» [2]”– fins a l’expressió tardiva de reticències al respecte, posa evidentment als candidats dels partits de govern en una situació delicada respecte els socis de la Unió Europea –en primer lloc respecte als 18 que ja s’han pronunciat a favor del TCE. El paper d’Angela Merkel, que pretén reprendre la ratificació del tractat abans de la fi de la seva presidència de la Unió Europea el 30 de juny que ve, posa damunt la taula una missió impossible.

Sense França –punt de partida creïble–, però amb França (sense parlar de Polònia i del Regne Unit), van apareixent dificultats previsibles i invencibles a primera vista tant en la forma com en el fons. Existeix un acord general de les “elits” del continent per deixar els ciutadans a part del procés de decisió europea i utilitzar així la via parlamentària i no el referèndum. Només Nicolas Sarkozy, d’entre tots els candidats, se situa en aquesta línia, tot i que seria únicament per fer aprovar, abans de la fi del 2007, un “mini tractat” estrictament limitat a les qüestions institucionals com la durada de la presidència de la Unió, el càlcul de la majoria qualificada, la creació d’un ministre d’afers estrangers, etc. Però cap altra de les capitals que ja han ratificat el TCE vol acceptar aquesta fórmula, de moment. Bé voldrien una “Constitució-més” amb l’afegit d’un “protocol social” que, com a molt, no comprometi a res; en tot cas, no acceptarien de cap manera una “Constitució-menys”.

Quant a la resta dels candidats, tenen visions més o menys ambicioses sobre el contingut d’un nou tractat, sense que aquest pugui ser representatiu per als francesos. És de per si una juguesca formidable, perquè caldria obtenir la unanimitat dels Vint-i-set. Si més no, els pretendents a l’Elisi fan que la situació sigui encara més difícil, ja que tots ells es pronuncien per un procediment de ratificació per referèndum. “El risc d’una nova consulta és que desemboqui en un nou «no», la qual cosa representaria la mort de la Unió [Europea]”, afirma l’eurodiputat polonès Bronislaw Geremeck. És significatiu el trajecte de l’exdirigent de Solidarnosc, el qual pretén fredament la construcció d’Europa sense el seus poble, o contra ell.


B.C.

[1] Llegiu “França i el consens europeu”, Le Monde Diplomatique, gener 2007.
[2] Hubert Védrine, «Continuer l’histoire», Fayard, París, 2007.

La política estrangera, així es diu, no fa guanyar unes eleccions; com a màxim la pot fer perdre. És per això que els candidats a la presidencial francesa mantenen la vaguetat sobre les qüestions més vives del moment: l'Iran i Palestina. Les postures internacionals, tanmateix crucials al món després de la guerra freda, els mobilitzen ben poc. Això sí, per a tots ells la defensa dels drets humans ha de constituir el criteri primer de la seva acció exterior. No és una mica pobre, tot plegat?

Per BERNARD CASSEN

«L'eutanàsia és i continua sent un recorregut de mort», va respondre aquest setembre el cardenal Javier Barrágan, President del Consell pontifical per a la salut, a la crida del president italià. Giorgio Napolitano havia demanat l'obertura d'un debat al respecte. Si la idea del dret a una mort digna progressa, troba encara seriosos obstacles. A França i a molts altres països.

Per MAURICE T. MASCHINO
Periodista. Autor de «Oubliez les philosophes!», Complexe, Brussel·les, 2001.