El mal estat de la llengua

A l’avançada els demano disculpes per aquest relat d’una vivència personal, però em serveix d’introducció al tema a tractar.
El proppassat 31 d’octubre a la porta de la instal.lació de recollida selectiva de l’Ajuntament de Barcelona (Punt verd) situat per sobre la Ronda de Dalt, sol.licitant informació al vigilant del recinte –tancat en aquelles hores- ens trobàrem -o topàrem- amb una persona -o personatge- d’inequívoca procedència sudamericana, tant per l’aspecte físic com per l’accent del seu espanyol. En tant que viu i treballa a Catalunya, l’hem de considerar un català nascut a Sudamèrica. En sol.licitar-li informació per deixar uns objectes, la resposta als nostres requeriments fou directa “Hablenme en castellano. No entiendo el catalán” .En respondre-li que el que havia de fer era aprendre’l, la resposta fou ràpida i seca. “No tengo ninguna necesidad”. El més trist de tot, és que ´s cert. No en té cap necessitat.
No m’escandalitza la situació. No és nova, no és la primera vegada que em succeeix, ni a la primera persona que li passa.Dissortadament hi estem massa avesats. El preocupant és que una persona que porta escassos anys entre nosaltres ha percebut de manera ràpida que no necesita per res la llengua catalana. La necessita tan poc que pot treballar tranquilament en una instal.lació de l’Ajuntament de Barcelona menyspreant-la totalment. Per no parlar del col.lectiu de magribins de Falset que copçant quin és l’ús de la llengua pròpia, el que demanen son classes de llengua espanyola.

Vagi a l’avançada que un dels pocs temes que diguem-ne políticament em cansa és el de l’estat de la llengua catalana. L’estat i/o evolució de la llengua ha estat, és i serà objecte d’estudi, debat i opinió en tot tipus de media, i segurament sempre trobarem opinions o estudis més optimistes que altres. Hem pogut llegir les notíces sobre l’informe de l’IEC, un article -setmanes enrera- de Josep-Lluís Carod a l’Avui, convidant el catalanoparlant a ser educat i eludir la xacra, abastament estesa, de la dimissió lingüística i altres articles d’opinió i cartes de lectors sobre el menyspreu que patim els catalanoparlants a RENFE, Correus i tot tipus d’estaments públics i empreses privades. La nul.la presència en l’administració de Justícia ja ha esdevingut malaltia crònica sense solució a curt o mig termini (per cert alguna institució pensa recòrrer una i mil vegades la decisió de les autoritats judicials de rebutjar el coneixement de la llengua catalana com a requisit per ocupar plaça de jutge a Catalunya ?). Per no parlar del lamentable incident dels quatre volums i les tres llengües que mostra quina és l’actitud de les institucions espanyoles tot i ser del mateix color polític que un dels partits del nostre Govern.

A l’estat del català en diversos àmbits hi podem sumar la percepció del greu retrocés de l’ús social dels qui vivim a la Regió Metropolitana de Barcelona, on viure en català és una batalla lingüística cada cop que fas un cafè, agafes el transport públic, vas a fer la compra del dia, o demanes informació en un Punt Verd de l’Ajuntament...
Alhora, tampoc tinc la sensació que les tretze mesures del Pla d'acció de política lingüística 2004-2005, impulsades per la Secretaria de Política Lingüística de Presidència seran el xarop que curin definitivament el malalt. Qui-sap-lo ¡¡
A més qui és l’il.lús que es creu que les Corts espanyoles en bloc, donaran llum verda a un Estatut que contempli l’obligatorietat de conèixer el català als habitants d’aquesta nostra terra? Per no parlar del dret a l’Autodeterminació...

És per l’estat actual de la llengua i la sensació que malgrat les mesures impulsades pel Govern, no millorarà, que després de 25 anys d’autonomia i un infinit posar pals a les rodes, l’única solució per que el català no mori d’inanició és la protecció d’un Estat. Només quan el català sigui l’únic idioma oficial en una Catalunya amb Estat propi dins la UE, i gaudeixi de la protecció i impuls d’un país sobirà, se’n sortirà. Creure que dins l’Esat espanyol ens en sortirem lingüísticament és desconèixer el vertader tarannà del nacionalisme espanyol d’esquerres o de dretes i les vicissituds de la llengua els darrers 300 anys, a més de creure en vanes il.lusions. Si no que li preguntin a Francesc Ferrer-Gironès.
És per això que o obtenim estructures d’Estat o en pocs anys per puixança i creixement demogràfic, fins i tot l’àrab esdevindrà llengua més útil que el català.


Ivàn Condés; Historiador i Publicista
Article publicat a El Punt el dia 23 de novembre de 2004