Tancaments i iŀlegalitzacions

Tancar un mitjà de comunicació com un diari o iŀlegalitzar a un partit polític és un fet molt greu. Fets com aquests han passat, i potser encara passen, en èpoques de dictadures. En temps de Hitler es van tancar els mitjans de comunicació que no eren afins, o bé en temps de Franco a Espanya o a la Unió Soviètica hi havia el sistema de partit únic.
Tancar un mitjà de comunicació és tancar una ideologia. És deixar sense veu una manera de pensar. És també deixar sense accés a aquesta veu a aquells que volen escoltar-la o llegir-la. Iŀlegalitzar a un partit polític és deixar sense expressió democràtica a una part de la societat que se sentia representada per aquella forma de veure les coses. A més, és dir en els representants del partit en qüestió que per la via política no hi tenen res a fer, que no cal que ho intentin.
Quan algú fa una malifeta estic d’acord en què se l’ha de castigar. Si la malifeta és prou grossa, aquest algú és possible que ho pagui amb presó. Però aquest algú té noms i cognoms, perquè els diaris i els partits polítics tenen persones a darrere que els fan possibles. Quan el senyor Conde es va endur un bon grapat de milions de Banesto, no van tancar el banc, sinó que van condemnar al senyor Conde. Així mateix va passar amb els senyors Galindo i Vera. No van iŀlegalitzar el PSOE, ni van posar la cúpula del PSOE a la presó, sinó que els teòrics culpables o caps de turc, van pagar la pena.
Si al diari Egunkaria hi havia algú que tenia relació amb E.T.A., aquest algú s’havia d’haver processat, però això no justificava en cap cas tancar un diari. És que potser un diari basc nacionalment conscient i escrit en una llengua tan enrevessada és perillós i molesta?
Si en un parit polític com Herri Batasuna hi ha algú que actua al marge de la llei, aquest algú que bé que deu tenir un nom, se’l pot condemnar també. No són unes sigles que fan mal, sinó la gent que hi ha darrere. Potser molestava un partit polític independentista de veritat, que manava amb majoria absoluta a la majoria de pobles de Guipúscoa i omnipresent a tot Euskadi i a molts pobles del Navarra?
Com es pot iŀlegalitzar a un partit polític? Com es pot deixar a una part de la societat sense opció política? Només una dictadura imposa la seva voluntat política.

Quan l’Estat és en fals

L’Estat espanyol s’autoproclama democràtic. Volen acabar amb la violència d’E.T.A. amb negociacions o sense, amb policia o sense. Segurament els agradaria d’enviar-hi l’exèrcit, ganes no els n’han faltat, però no ho fan perquè sinó seria reconèixer públicament que el País Basc és una colònia o un territori ocupat.
Jo no em poso amb el que E.T.A ha de fer o no. Comparteixo els seus objectius però no els mitjans per aconseguir-los. La violència i matar no són el meu estil. Jo no tinc res a exigir a aquest grup, malgrat que els diria que apostessin per la via democràtica i política. És clar que demanar això a E.T.A. és molt contradictori. Ho és perquè de moment l’Estat espanyol no reconeix l’autodeterminació. Per no reconèixer, no reconeix cap entitat nacional anomenada Catalunya o Euskadi i encara menys Països Catalans o Euskal Herria.
Per desgràcia l’Estat espanyol no està en posició d’exigir res a E.T.A. perquè no reconeix el dret humà i universal a l’autodeterminació dels pobles. Bé, aquí hauríem de matisar que sí el reconeix depenent d’on bufi el vent. Montenegro sí, Kosovo no (l’hauran d’acabar reconeixent ni que sigui per força), Catalunya tampoc.
A més, una cosa tant senzilla com és acostar els presos d’E.T.A. a les seves famílies tampoc ho fan. No només no ho fan, sinó que el govern espanyol aplica la dispersió dels presos. El fet d’acostar als presos, no es pels presos que es fa, sinó pels familiars. Els familiars, sovint gent gran i amb dificultats de mobilitat tenen dret a poder veure el seu familiar pres. És com si no n’hi hagués prou de castigar al presoner amb pena de presó, que també es volgués escarnir als familiars. Amb això no deslegitimo el fet que un assassí d’E.T.A. hagi de ser a la presó els anys que li pertoquin.
No cal que els posin a tots en presons d’Euskadi, però sí en presons d’un perímetre màxim d’uns 500 kms. que seria una distància raonable per poder fer en cotxe.
I per últim, tots sabem que diu la iŀlegal Constitució espanyola sobre la unitat d’Espanya. Tots parlem de la violència d’E.T.A., però què passarà aquest octubre quan el Sr. Ibarretxe convoqui un referèndum? Què farà l’exèrcit espanyol? I si més endavant es fa un referèndum vinculant i el resultat és la sobirania? Trauran la pols dels tancs o diran un democràtic: “respectem la seva voluntat de marxar”.
Per tant, que pot exigir el Govern espanyol a E.T.A.? quina legitimitat té davant dels ciutadans, davant del món democràtic o fins i tot davant d’E.T.A.?

Immigració i reciclatge

Voldria afegir el meu granet de sorra a la qüestió de la immigració. La majoria de països sobirans tenen força clar aquest tema, però a Catalunya no li tenim. No li tenim, perquè per començar no en tenim competències, per tant no podem decidir com integrar a aquells que vénen a guanyar-se les garrofes a casa nostra. Una vegada més, passarà com ha passat amb aquells que van arribar als anys 50-60 del segle XX. Arribada la democràcia, poc es va fer per integrar aquesta gent, i passats 50 anys, encara ni ha que no parlen català, alguns ni tant sols han perdut el seu accent andalús.
Sóc totalment partidari que si algun diner s’ha de gastar el nostre Govern en integrar els nouvinguts, pel que fa a llengua i cultura, els hem d’ensenyar la nostra llengua, la pròpia d’aquest país: la catalana. Ara bé, no hem de caure en la temptació de carregar tot el pes de la responsabilitat amb llengua catalana als nouvinguts. Que no ens trobem amb el que passa amb l’escola. Tot en català, per un cop s’acaba l’escola el món exterior poc fa, escriu, parla, etiqueta, mostra, en català. No podrà ser que als immigrants els ensenyem català i que després quan surtin de les aules es trobin en què a la feina els comunicats, factures, albarans, etc., siguin en castellà. I tot perquè el cap de l’empresa, home català de tota la vida amb cognoms catalans que ja sortien al Llibre dels Fets, doncs encara ara no sap escriure en català o no se li acudit de fer la reconversió lingüística de l’empresa. La democràcia va arribar ja fa temps, però la llengua imposada de la dictadura ha quedat.
No m’imagino aquest immigrant, amb ganes de treballar, sortint de l’aula de català amb ganes de practicar la llengua nou apresa i anant a fer una feina a la construcció sabent només català. Tal i com estan les coses en aquest moment, no ens enganyem, és surrealista.
Sense deixar el tema de la construcció. Comencem la casa pels fonaments. No pot ser que aquestes alçades hi hagi gent de més de 40 anys i catalanoparlants, que encara ara no saben escriure en la seva llengua. El més ridícul de tot plegat, és que aquestes persones, amb gairebé 30 anys de normalització lingüística encara diguin que com que elles no els van ensenyar en català a l’escola, doncs no el saben escriure. Això sí, t’ho diuen mentre fan anar Internet, un mp3 o un mòbil d’última generació. Serà que a la seva escola Franquista sí que en tenien de ginys d’aquesta mena. No em crec que en 30 anys aquesta gent no hagin tingut temps per aprendre a escriure una llengua que tenen com a materna. En tot cas, per què cap govern s’ha ocupat de reciclar a aquesta gent? Per què no se’ls ha convençut amb campanyes? Per què no se’ls ha dut a escoles a reciclar-se i amb incentius, si cal. És evident que tota aquesta gent s’han anat reciclant aquests últims anys, altrament encara anirien amb pantalons de pota d’elefant. Què ha passat des la famosa Norma? Ja està això del català? Ja el tenim normalitzat?
Un cop els catalanoparlants hàgim tingut el català assumit, tant a nivell d’ús oral, com a nivell escrit, hauríem d’anar en paraŀlel amb els immigrants dels anys 50-60 i els nous immigrants. Ensenyar-los el català i que quan surtin de les aules no es trobin que són un oasi lingüístic.
Aquesta és la manera i ordre de fer-ho. No fer-ho així, sense consolidar la normalització entre els naturals pot dur i durà al fracàs de la integració dels immigrants en català i de retruc, afeblirà a la llengua catalana. No hem d’oblidar que en molts pocs anys han vingut a viure a casa nostra un milió de persones. El català no podrà envestir gaires onades més d’immigració sinó té unes arrels ben fortes, i de moment no les hi té.

Kosovo: La voluntat del poble per sobre de tot.

Jo vull la independència del meu país, Catalunya. Aquest fet no em converteix en independentista per defecte de totes les regions del món. Jo estic a favor de què els pobles es puguin autodeterminar de forma democràtica. Que el poble o el parlament decideixin. En el cas de Kosovo han decidit que es volen instaurar en un estat sobirà, doncs que així sigui.

El cas de Kosovo és un exemple a seguir. És el cas que demostra que contra la voluntat del poble no s’hi pot anar. Un territori petit i podríem dir que pobre, econòmicament parlant, ha pogut més que l’estat que l’embolcallava fins ara, Sèrbia, i ha pogut contra les pressions d’un gegant com és Rússia.

A l’Estat Espanyol s’han afanyat a dir que no hi cerquem paraŀlelismes, però ells mateixos s’han posat en evidència en negar de forma reiterada el reconeixement de Kosovo; potser ells sí que n’hi troben de paraŀlelismes. A part d’Espanya, alguns estats més de moment no reconeixent la sobirania de Kosovo. Diuen que és iŀlegal. Com pot ser iŀlegal una declaració d’un parlament reconegut i democràtic? El cas és que Kosovo és independent, per sobre del què digui Sèrbia i la Constitució de Sèrbia, Rússia, la U.E., els tractats internacionals i demés. Així ho serà Catalunya també.

Feia temps que volia escriure una petita història. La història d'un engany.

Tot va començar amb una generació nascuda als setanta, al principi, mitjan i final. Potser també als vuitanta. De fet és força irrellevant. El cas és que amb allò de la Transició, als 70, es van agafar algunes coses amb molta empenta. Jo sóc d'aquesta generació. Escola en català, fins i tot les dues hores de castellà que fèiem per setmana, i en un ambient cultural i educatiu català. Fins als catorze anys, que és quan vaig marxar de l'escola a l'acabar l'EGB, vaig viure en un país normal. Es podria dir que en el meu cas i el de tants d’altres, l'administració va fer bé la feina. Tenia 14 anys i literalment no sabia parlar el castellà i per aquest fet i per la vergonya d'utilitzar-lo em vaig mantenir bilingüe passiu fins als 25.

Et vas fent gran i surts de la infantesa. Comences a quedar amb els amics, te'n vas de gresca i descobreixes el món que t'envolta. A poc a poc, t’adones, des del punt de vista lingüístic, que has estat immers durant uns anys en una realitat inexistent. El govern va començar a fer els canvis pels fonaments, però en els fonaments va quedar la cosa. Amb l'escola no n'hi ha prou, i jo demano: per què no s'han atrevit amb la resta? Només s'havia d'aplanar el terreny a una generació que creixíem per primera vegada, després de molts anys de prohibicions, amb la llengua catalana com a fet normal. La teníem com a llengua mare, en coneixíem la gramàtica, la literatura, la història, la geografia.

Sortíem amb els amics als llocs de moda, però l'oferta era majoritàriament en castellà. El cinema, els videojocs, la música a la ràdio... Anàvem a les discoteques a on gairebé sempre se't dirigien en castellà. La gent flirtejava en castellà. Parlo de Barcelona i rodalia. Érem uns herois. Manteníem la llengua, volíem consumir en català i cercàvem els indrets, els moments. A comarques l'ús social encara no patia. Cada cop més, un servidor, es va anar allunyant de la ciutat per concentrar-se a comarques (la Segarra). Allà hi tenia els amics de la infància. Arreu l'ús social de la llengua era viu, fins i tot a les discoteques per flirtejar. Em sentia còmode a la Segarra , lingüísticament parlant. Amb tot això, vàrem tenir un parèntesi de normalitat una altra vegada. Va ser cap allà els anys 90.

L'esclat del rock en català. Allò sí que va ser bo! Vàrem anar a tots els concerts. Vàrem comprar (bé, i piratejar) tots els CD que vàrem poder. Renoi quina època més maca! En el nostre record queda. Orgullosos d'assistir a concerts amb més de 20.000 persones!
El temps passà i el món laboral arribà. Havien passat ja uns anys amb democràcia, amb normalització lingüística, etc. Però en aquest moment, excepcions a part, tot continua igual. La llengua no existeix. En el millors casos s'utilitza de forma oral, tot i que moltes empreses tenen la moda o el costum que els treballadors s'expressin en castellà entre ells. Deu fer més bonic. La paperassa es fa sempre en castellà, com també les comunicacions internes a l'empresa o amb altres empreses. Les factures, rebuts, albarans, llistats, tot, tot i tot en castellà. Ja no parlem de l'etiquetatge dels productes, l'atenció al client o fins i tot posar unes instruccions en català. Bé, no serem tan negatius, sí que se'n fan de comunicacions internes escrites en català, però llavors, si mirem més prim, costa trobar escrits, correus electrònics, etc. que no continguin faltes d'ortografia. La gent, encara ara no sap escriure en català.

El resultat després de més d'un quart de segle de política lingüística és que podríem dir que no hi ha resultat. El català amb prou feines passa de ser llengua d'ús oral en el món de veritat. El món empresarial i de l'oci hi viuen en general, encara ara, d'esquena. El món de l'oci (cinema, televisió, etc.) ha fet en 25 anys el que no han fet 300 anys de governs de repressió amb reis absolutistes i dictadors inclosos. Podem donar també gràcies a TV3, que és una de les eines d'espanyolització més potents que tenim en aquests moments. Gràcies CiU per crear-la, ens calia. Gràcies PSC-PSOE per manipular-la. Gràcies ERC per ésser-ne còmplice.

Per part del Govern, no calia inventar res. Només copiar lleis i legislacions d'altres països; sense anar massa lluny, copiar lleis que a Espanya s'apliquen amb rigor amb la llengua espanyola o a França amb el francès. També cercar símils, que n'hi ha, com ara a Lituània, Estònia o Letònia, i per als qui diguin que no ho podem fer perquè no som independents, tenim el Quebec o Flandes per a emmirallar-nos. Només cal una cosa que cap govern ha tingut: valentia i creure en el que som.

Les institucions no s'han atrevit a legislar de veritat per por d’enfrontaments amb l'empresariat reticent a certs canvis. I també, per enfrontaments polítics amb Madrid. El català, en els millor casos, s'acaba a l'escola. Després tot és ja una altra història.

Els culpables ja no són sempre a Madrid. Els culpables són a casa nostra i molts tenen noms i cognoms catalans que es perden en els temps. Gent a qui no agrada el català, entre altres coses perquè no s'ha dignat mai a reciclar-se i aprendre'l a escriure (ara bé, no tenen problemes per fer anar telèfons mòbils d'última tecnologia). Gent a qui fa nosa la llengua perquè es pensa que és una cosa d'estar per casa, que l'hem de parlar en veu baixa i malament, no fos cas que algú se n'assabentés. Gent que encara arrossega prejudicis. També s'ha de dir que moltes actituds envers la llengua a fora dels Països Catalans continuen intactes des de fa segles. Al Govern espanyol, per molt que es facin els multiculturals, el català se'ls en fot i els és més una nosa a suprimir que cap altra cosa. Els és una llengua inútil ara més que mai, ja que ens tenen bilingüitzats, però l'han de fer servir per quedar bé o perquè a vegades la llei els "obliga". El Govern espanyol, sigui del color que sigui, continua només promocionant l'espanyol i boicotejant qualsevol intent del català d'anar més enllà. El secessionisme lingüístic al País Valencià promocionat des de Madrid i des de València mateix, està sembrant una llavor que mica en mica va donant els seus fruits. Entre d’altres coses, mentre l’Acadèmia Valenciana de la Llengua reconeix la unitat de la llengua, però això sí, fa cabrioles per no anomenar mai els mots “català” o “catalana” en les seves declaracions oficials d’unitat lingüística. Hi ha dos fets que no entenc. Una sola llengua que no té cap separació física, ni pràcticament política (la majoria de parlants som sota el mateix Estat, i els que no, són a la UE) ha de tenir dues acadèmies que la regulin? Si els acadèmics de l’AVL reconeixen la unitat de la llengua, per què mantenen vigent una institució sense sentit com l’AVL? Per què no es fusionen, doncs, l’AVL i l’IEC? No diuen que la unió fa la força? És que ningú veu que, si res no canvia i el PP no s’atura, només és qüestió de temps que els acadèmics de l’AVL acabin sent tots secessionistes i que l’AVL acabi canviant les seves sigles per ALV?Per què a la Sénia s’han de regir per l’IEC i a Rossell per l’AVL?

A més, hi ha hagut un procés clar de substitució lingüística que tenim ben documentat. Els nostres avis eren monolingües en català, els nostres pares eren bilingües que sabien escriure només en castellà, però d'expressió oral netament catalana. Les noves generacions tenen dificultats per a expressar-se en català. El proper pas és ja l'abandó de la llengua dèbil.
El català és degrada a marxes forçades. A Barcelona i rodalia l'argot popular ha quedat gairebé substituït pel castellà o per traduccions barroeres. La fonètica és cada cop més apitxada i ja no parlem d'estructura o dels pronoms febles, que de tant febles que són ja no hi són. A comarques anem millor, però no sé si queda cap lloc del nostre territori lingüísticament verge. Puc parlar per la Segarra, una comarca que jo mateix puc afirmar haver-la vist verge: on la integració dels immigrants s'està fent en castellà. Te'n vas a Guissona i tots els ucraïnesos i romanesos que treballen a l'Avícola de Guissona parlen en castellà perquè els guissonencs els parlen en castellà. Perquè a l'empresa se'ls ensenya en castellà. A la resta de pobles on hi ha immigrants, siguin d'on siguin, passa el mateix. A Sant Guim de Freixenet, poble ple de marroquins, la gent els parla en castellà. Increïble però cert. Estem cavant la nostra pròpia tomba. La immigració és la nostra última oportunitat d'or per a poder tenir una societat que faci servir com a llengua franca el català per entendre's. Ucraïnesos amb marroquins, amb pakistanesos, amb argentins, etc., es podrien entendre en català entre ells. Això crearia unes necessitats lingüístiques que farien reaccionar certes parts de la nostra societat.

De moment, mantenir la llengua és cada cop més un acte de militància i de resistència, i amb això anem malament. No tothom té vocació de lingüista, ni de militant de causes perdudes, o no. A la gent no li agrada complicar-se la vida. Quan sortim al carrer a comprar, anem als llocs on més bé podem comprar pel preu i sense problemes, i la llengua és igual. El català pot ser sinònim de problemes segons a quins llocs es va (locals de moda, comissaries, govern, etc.) i estic parlant per un sector important de la nostra societat que ho veu així.

Per un altre cantó, tenim una de les llengües del món amb més diccionaris, gramàtiques, estudis, i tot el que hi vulgueu afegir. També és l'única llengua de la qual estem documentant la seva extinció. Ho tenim tot ben escrit, documentat i referenciat. Potser d'aquí a uns anys o segles, els estudiosos es demanaran per què no hi vàrem fer res si vèiem el que ens estava passant. Ho teníem tot a favor: teníem un ensenyament, teníem un govern que utilitzava la llengua (els únics) de forma habitual i que la podia regular per llei, uns polítics "catalanistes" (els de dretes i els d'esquerres). Va ser com un suïcidi col·lectiu, diran. Un altre misteri a resoldre com l'extinció dels maies.Em demano mil vegades de què m'han servit tots els estudis que he fet en català si després no l’he pogut exercitar amb normalitat? Per què hi ha gent que m'enganya amb aquests temes i es fan dir nacionalistes però només ho són l'Onze de Setembre? Per què després d'un quart de segle de normalització la majoria de gent encara ara no passa de fer un ús oral de la llengua? Per què les empreses no el fan servir? Per què els castellanoparlants a casa nostra tenen una impunitat lingüística que nosaltres no tenim ni a l'escala del nostre edifici? Per què els polítics no fan els deures? Per què haig de patir per aquesta llengua cada dia? Podrem recuperar mai llocs com Perpinyà, Alacant o la rodalia de Barcelona?

Un amic meu (DEP) deia que “com tu mateix t'ho fas, no t'ho farà mai ningú”. Però què passa quan tu mateix (els catalans) ja hem deixat de fer?

El meu missatge pot semblar pessimista, però crec que és la realitat vista des del punt de vista d'un observador com jo. No sóc lingüista ni res que s’hi assembli, cosa per la qual la meva opinió pot ser totalment rebatuda. He viatjat i he viscut fora i sé el que és viure en una societat amb una llengua normalitzada. Sé el que és voltar pels llocs, anar al cinema, comprar, prendre un cafè, etc., sense haver de preocupar-se per quina serà la llengua del menú del restaurant o si el cambrer farà ganyotes perquè no m'entén. Ho comparo i veig que aquí no anem bé. Escolto i ho veig jo mateix, jove com sóc, que la llengua va endarrere i no són sensacions ni pressentiments. El català entre el jovent de Barcelona costa de sentir, i quan el sents... ai! Mare, mare meva! Quin mal d'orelles!

En aquests moments estem en una situació reversible. Malgrat tot, queda moltíssima gent que sap català i que en fa un ús diari. La situació la podem decantar i potser podríem arribar a recuperar zones perdudes o semiperdudes, no en tinc cap dubte. Però som en una contrarellotge i sí, ens ho juguem en deu anys. En funció del que fem aquesta propera dècada determinarem el futur d'una de les dues llengües que es parlen en els territoris de parla catalana sota administració espanyola, i, de retruc, a Andorra, que no és més que un satèl·lit lingüístic. Després ja no hi haurà marxa enrere.

David Valls, Cap de LLista RC al Congrés per Lleida

De l'engany a la revolta! (posem les coses a lloc) autoresposta al meu escrit d’ “Història d’un engany”

Tenim el costum de queixar-nos, jo el primer. El que a continuació escriure no pretén ser agradable, ni pretén ser políticament correcte. Només intento fer un recull d’idees i conceptes que ja s’apliquen en d’altres llengües. No m’he inventat res, només he copiat.
Podríem tractar una llengua com a un ésser viu, i com a tal, aquesta li cal un hàbitat propi. Un territori a on visqui amb exclusivitat d’ús i no entri en competència deslleial amb cap més altra llengua. Si ens centrem a Europa, veurem que hi ha moltes llengües amb molts menys parlants que el català però que, al contrari que el català, gaudeixen d’una bona salut. Podríem parlar de l’islandès amb només 300.000 parlants, el danès amb uns 5 milions, etc. A vegades tot fent broma, ens pregunten què pesa més, si un quilo de palla o un quilo de plom? I la resposta evident és que pesen igual. En el cas del català no és ben bé així.

Què pesen més 5 milions de catalanoparlants o 5 milions de danesoparlants? Doncs la resposta, és que els 5 milions de danesoparlants. Ells tenen un estat a darrere, unes lleis proteccionistes i d’exclusivitat d’ús de la llengua i un ús social de la llengua únic i real, i això pesa molt. Nosaltres no tenim res d’això i fa que aquest gruix de parlants sigui molt volàtil i relatiu.
Aconseguir l’exclusivitat d’ús o en tot cas mantenir-ne aquesta exclusivitat s’aconsegueix, com dirien en el món animal, marcant territori, o sigui, definint unes fronteres lingüístiques, que poden coincidir o no, amb unes fronteres polítiques.

Després d’uns 300 anys de pertànyer a una entitat política que no només ens és aliena, sinó que ens és contrària fins al punt que ens ha intentat exterminar diverses vegades, i amb la qual s’ha demostrat que no hi ha res a fer, haurien de sortir veus públiques a favor de la independència política, de com a mínim i per començar, el que és la Catalunya autonòmica; i ho dic des d’un punt de vista totalment catalanocèntric. En tot cas, la sobirania política tampoc equival a una recuperació automàtica del català. Després s’han de fer els deures. Irlanda és un exemple de com fins i tot amb la independència no n’hi ha hagut prou per recuperar la llengua, i el gaèlic és una llengua que agonitza, malgrat l’hagin feta oficial a la U.E., ells són un estat i així ho han decidit i la resta a callar.

Mentre siguem a Espanya hem de fer que el tracte lingüístic sigui igual per tots els espanyols. Això vol dir que tots els Espanyols hem de tenir el mateixos drets lingüístics, independentment del punt geogràfic on ens trobem en un moment donat. Tenim dues opcions. La primera opció podria ser que un catalanoparlant gaudeixi dels mateixos drets lingüístics a Màlaga, per exemple, que un malagueny guadeix en aquests moments a casa nostra. Tal i com ho tenim, i per equiparar el català amb el castellà, jo hauria de poder viure en català a qualsevol punt de l’Estat Espanyol, igual que un castellanoparlant pot fer-ho en aquests moments i sense problemes en qualsevol punt de la geografia espanyola. La segona opció, i crec que la més viable i assenyada, és establir fronteres lingüístiques. Allà a on acabem els meus drets lingüístics com a catalanoparlant, que comencin els dels castellanoparlants i a l’inversa. Això és igualtat i el demés és fer bullir l’olla.

És així com funciona a països com Bèlgica i Suïssa. Un cop les fronteres lingüístiques queden ben definides, és un sistema que no admet confusions, ni dubtes, ni discussions. Al cap i a la fi, és el sistema que ha funcionat, de forma conscient o inconscient arreu, des què les llengües existeixen. Si el català encara avui es parla, no és per allò que alguns diuen sobre el nostre heroïsme i amor per la llengua, sinó que fins bastant entrat el segle XX, hi havia una frontera lingüística que ens va mantenir, a la majoria, monolingües i monoculturals. Per exemple, si a Portugal es parla portugués i no castellà, és perquè la frontera política, en aquest cas, també estableix una frontera lingüística, però quan aquesta frontera es trenca, ens trobem amb el cas del gallec. La llengua perd genuïtat i parlants, i els nouvinguts no senten, com sí sentirien a Portugal, la necessitat de què hagin d’aprendre una altra llengua per viure en aquella llenca de terreny.

Aquest bilingüisme que tenim i diuen que tant bo és, però resulta que a les Espanyes profundes ells no se l’apliquen, acabarà més aviat del què ens pensem amb la llengua més dèbil. Per tant, amb independència política o no, el català ha de ser l’única llengua oficial. Aquí, ni enlloc del món, no hi ha lloc per dues llengües. Cadascú que parli amb el què vulgui, però una societat s’expressa en una llengua. Que ningú s’esveri, però la plena normalització del català a casa nostra, vol dir la plena desnormalització del castellà, vol dir fer fora el castellà dels estaments públics, empreses i que el seu ús social quedi reduït a l’àmbit familiar o esporàdic. El castellà se n’ha de tornar d’allà a on havia vingut.

Que aconseguíssim que el català fos la única llengua oficial implicaria certs gestos. Els primers són els de legislar i deixar fora de la llei certes actituds lingüistiques per part d’administració, món de l’oci i empresariat en general.

No cal dir que certes coses, com documentació oficial, actes notarials, registres, i tot tipus de paperassa diversa seria només legal i reconeguda la feta en català. Aquesta és una mesura molt eficaç, així ens ho poden corroborar els francesos quan van prohibir l’ús del català en actes notarials, els casaments, etc., obligant a fer-ho només en francès. En el cantó sud dels Pirineus, els espanyols també ens podrien corroborar que el mètode funciona.

Fer unes lleis sobre l’etiquetatge i l’ús de la llengua en els negocis. Recomano llegir-se, entre d’altres, la Llei de Protecció del Consumidor d’Eslovènia, en la seva última versió revisada de l’any 2003, els articles 2, 12, 16, 33, 60, 73 i 77. A on s’obliga, sota multes de 4000 a 12000 euros, a etiquetar en eslovè, dur a terme negocis en eslovè, ésser atès en eslovè i moltes altres obligacions referides a la llengua. Lleis que es fan extensibles a països com les repúbliques Bàltiques i molts d’altres que no citaré perquè la llista de llengües obligatòries és més llarga del què molts es pensen.

Així mateix l’única llengua de l’ensenyament serà la catalana, quedant com a primera llengua estrangera obligatòria l’anglès i com a segona llengua estrangera a escollir, entre l’alemanya, la francesa, la castellana, etc. Sí, costa de creure per alguns, però es pot viure sense saber ni un borrall de castellà. Sinó vaig errat, uns 6200 milions d’habitants del planeta terra no en saben res i sobreviuen. Estem tant colonitzats que molts catalans es pensen que això no és possible.
A tot això hi hauríem d’afegir programes de reciclatge per tots aquells que encara ara van amb l’excusa patètica que: “jo vaig fer l’escola en castellà i per això encara no el ser escriure”. I evidentment, programes d’integració d’immigrants exclusivament en la llengua oficial del territori a on volen guanyar-se les garrofes, vaja, com fan a la resta de països. A més, s’hi podria afegir alguna llei del tipus com les que tenen a Estònia, Lituània i Letònia, que posen com requisit indispensable per aconseguir la nacionalitat el coneixement de la llengua pròpia. En el nostre cas actual, això dependria d’aconseguir el permís de residència i de treball, metre no siguem sobirans.

A tot això hi afegiríem que la llengua dels mitjans de comunicació seria la catalana. I anar sumant i sumant sense entrar amb més detalls. Si hem viatjat una mica, doncs, ja sabem tots els elements que una llengua normalitzada embolcalla en una societat normalitzada.
Hem de tenir clar que el català només es parla aquí, i que si aquí no el podem fer servir, enlloc més del món podrem fer-ho. No hem de caure en falsos paternalismes sobre llengües que no ens pertanyen. És evident que tots els grans canvis socials de la història han dut revoltes i nosaltres no en seriem una excepció. Però aquells que no hi estiguessin d’acord tenen un munt de llocs a on anar, cosa que no tots podem dir. A on podem anar els catalans sinó és més que a casa nostra?
Senzillament ens hem de plantejar que volem fer amb la nostra llengua. Volem la plena normalització del català? Volem un procés de devolució, que encara ara mai s’ha donat malgrat la restauració de la democràcia?

Amb subvencions no arreglarem mai res, els polítics han de legislar, legislar i legislar que per això els paguem. A més, legislar no costa diners, ben al contrari que les subvencions.
El que queda clar és que amb els polítics que tenim ara, i que en part són els que haurien de liderar un canvi segons hi ha escrit en el programa electoral d’alguns, no hi tenim res a fer. Amb subvencions que només serveixen perquè els polítics dormin amb la consciència tranquil·la, no anem enlloc. Les empreses es queden les subvencions, fan el paper per complir i després tot queda en un pou sense fons. Ens cal copiar el model belga i establir unes fronteres lingüístiques. Ens cal una exclusivitat d’ús de la llengua. Sinó ho fem nosaltres no ens ho farà ningú més i després en pagarem les conseqüències negatives Hem de ser valents, legislar i ser per sobre de constitucions, tribunals i lleis fetes per segons i per tercers que no ens volen més que morts i enterrats. Alguns direu: “ai! Pobres de nosaltres, sinó ens deixaran”; “trauran els tancs al carrer”; “ens posaran a la presó”; “aboliran el poc que hem aconseguit”; etc. Fem un exercici de memòria i pensem per un moment, com es va trencar el mur de Berlín, com es varen idependitzar les repúbliques Bàltiques, com s’ha independitzat Montenegro, etc. Les lleis establertes, ni les constitucions d’aquests indrets no els permetien fer aquests canvis; i què!?
De moment, només podem fer que resistir, esperar i lluitar perquè si els polítics no ho fan, que sigui la societat que ho faci.

REFLEXIÓ

Resignar a la meva llengua i als espais naturals de la meva llengua, és resignar a la meva identitat, i resignar a la meva identitat és resignar a mi mateix. Qui és ningú per dir-me que no parli, pensi, escrigui o visqui en la meva llengua? qui és ningú per dir-me que deixi de ser o d'existir?