Esquerres ? Dretes ? Catalunya !

Si desprès de 40 anys sense democràcia era necessari que els partits polítics guiessin la políticament immadura i càndida societat pels averanys d’un nou i desconegut sistema polític i que aquests partits fortament jerarquitzats, amb un aparell totpoderós guiessin els també políticament immadurs militants, desprès de 30 anys de democràcia les tornes han canviat. La revolució tecnòlogica, social i laboral de la que hem estat protagonistes, a més de la nostra participació política –cadas cú en diversos graus- ens ha fet, de manera definitiva, madurs politicament. Aquesta maduresa ens ha fet copsar ràpidament la feblesa estructural de l’organització dels partits polítics tradicionals i de l’extemporaneïtat del ferri control que exerceixen els aparells en l’interior de cada organització, com també un sistema electoral pervers de llistes tancades que impedeix als ciutadans votar aquells elements més preparats acadèmicament o amb una trajectòria professional brillant, en detriment de candidats escollits per afinitats personals o lleialtats incondicionals i acrítiques.

En l’actual atzucac econòmic, lingüístic i polític a que hem arribat, la manca d’estructures polítiques modernes, obertes, amb democràcia interna i liderades per persones de vàlua intel.lectual i/o professional, provoca que, col.lectivament, no tinguem una resposta ni adequada, ni digna als desafiaments constants dels governs espanyols de tot signe i que la resposta al carrer hagi de ser liderada per l’anomenada societat civil.

En aquest sentit, els sobiranistes ens trobem entre una CiU sotmesa als designis del gen pactista i submís i una Esquerra (abans ERC) que no troba la teràpia adequada per a una mitosi crònica que l’assetja -i sovint l’escindeix- periòdicament (de la qual la batalla Carod-Puigcercós n’es el penúltim capitol). Que aquests comportaments es donessin els primers anys de l’anomenada Transició és comprensible, però que aquestes dues dinàmiques s’arrosseguin quan una gran part de la societat catalana únicament vol mirar cap a un futur de llibertat és suïcida. I saben què? jo tinc ganes de viure molts anys i en llibertat.

Mai el sobiranisme havia estat tan estés entre diferents estrats de la societat catalana, ni mai havíem tret tanta gent al carrer. Mai trobàvem tanta unanimitat en la reclamació d’un finaçament just, i mai el sobiranisme polític havia estat tant feble i tant dividit, amb unes patacades electorals tan sonades i encimbellant un President nacionalment espanyolista, militant del mateix partit que Ibarra, Guerra i Bono.

A molts militants del Partit Republicà Català ens agradaria no haver d’existir com a organització política, però la contumàcia dels partits actuals en condemnar-nos a Espanya fa que ens presentem a la societat –i en aquestes eleccions- com a proposta inequívocament independentista que vol anar a Espanya simplement a dialogar sobre les bases del procés de separació tranquila i pacífica. Prescindim d’entrar en la subhasta a la baixa per ser el campió del pacte amb Zapatero, doncs de res serveix pactar amb qui no té paraula, ni intenció de cumplir els pactes (els darrers quatre anys el Gobierno no ha executat fins el 30% de pressupost pactat i aprovat pel Congrés de Diputats).

Ens presentem a aquestes eleccions perquè calen nous partits, noves estructures i nova gent que es dediqui a la res pública. Persones que tot i estar dins una organització polítca prescindeixen d’aparells i amiguismes, perqué ja tenen feina i únicament es mouen per un futur d’il.lusió en llibertat.

Una proposta d’independentisme centrat, moderat, allunyat d’etiquetes ideològiques de dretes i esquerres que tant bé han aprofitat els nostres adversaris nacionals per mantenir la divisió dins el camp sobiranista. Una proposta d’independentisme transversal que s’adreça a la ciutadania òrfena de referents independentistes creïbles i que continua desitjant la plena sobirania de Catalunya.
Perquè ara ja som una societat madura, amb experiència, informada i sense pors que mira al futur il.lusionada perquè la independència és possible i no existeix Constitució que barri el pas als anhels de llibertat de tot un poble. Perquè no volem entrar en guerres fratricides amb altres sobiranistes pel fet de tenir valors o idees de “Dretes” o d ‘”Esquerres”. Volem “Sobiranistes” que s’estimen la seva nació i per això la volen lliure. Sense debats, ni discussions estèrils sobre les polítiques d’”Esquerres” o les polítiques de “Dretes”,doncs cap a la llibertat no s’hi arriba per la dreta ni per l’esquerra; hi arribarem tots junts amb fermesa, sense renúncies i sense rancúnies. Per això quan al Partit Republicà Català ens pregunten Esquerres? Dretes? Nosaltres responem: Catalunya ¡

Sobiranista, si tens dubtes,…

És normal que un ciutadà sobiranista es trobi descol.locat davant el comportament dels seus referents polítics des de la tramitació de l’Estatut fins ara. En política, com en la vida, sovint és més important mantenir la dignitat que uns quants escons o quatre doblers. Aquesta manca de dignitat, aquesta lluita caïnita que només aporta frustració i fracàs, aquest acotar el cap a Madrid, aquest voler gestionar Espanya no és el que els ciutadans sobiranistes volem.

Com a sobiranista deixa’m que et doni algunes dades que desitjo serveixin per esvaïr-te dubtes:

Esquerra (abans ERC) ha votat a Madrid la Investidura de José Luis Rodríguez Zapatero a canvi de res (“Nunca una investidura ha salido tan barata”: Pedro Solbes), ha votat afirmativament 3 pressupostos generals de l’Estat que perpetuaven l’espoli fiscal i la manca d’inversió en infrastructures. És més, Esquerra (abans ERC) ha continuat votant els pressupostos del PSOE essent coneixedora que el Govern només executava (o sia invertia) el 75% del pressupost assignat, cosa la qual vol dir que cada any l’Estat es queda un 25% d’alló que en teoria ha aprovat el Congrés per a Catalunya.
Esquerra (abans ERC) va votar afirmativament la ley de Tropa y Marineria, i el més al.lucinant de tot és llegir la transcripció dels diaris de sessions del Congrés on trobem els seus Diputats, participant amb força interès en el debat. Esquerra (abans ERC) ha votat afirmativament la Ley de la dependencia que invaeix competències de la Generalitat (més concretament d’una Conselleria que gestiona)

En definitiva Esquerra (abans ERC), ha esdevingut la CiU del SXXI. És aquell partit regionalista radical que es troba confortable en els pasadissos de l’Administració central i que vol esdvenir influent en molts despatxos de la capital espanyola.
La subhasta a la baixa que han protagonitzat ambdues formacions davant el PSOE els darrers mesos fa envermellir de vergonya.

Per tant ,essent coneixedors que tant en un com en altre partit hi ha patriotes, sobiranistes que s’estimen el país i han treballat i treballen per la seva llibertat, militants i simpatitzants que no volen submissió, sino dignitat i coratge, us demanem un vot per dir Adéu Espanya, un vot per l’independentisme transversal, centrat que sap que amb Espanya no hi ha res a fer.

Ivan Condés i Sangenís Candidat al Senat per Lleida del Partit Republicà Català

26/2/08