Treball guardonat amb el primer accèssit de Creació Literària (adults) 2008

Residència Europalau

Daniel Ferrer Isern

(Monòleg en un acte)
Personatge: Eleuteri, anomenat “Teio”

(En Teio és un ancià de vuitanta-quatre anys que acaba d’ingressar en un residència per a gent gran. És calb, amb alguns cabells blancs, i té una mirada trista. Va ben afeitat, i està assegut en una cadira de rodes al davant d’una finestra. A la butxaca de la camisa, hi porta unes ulleres velles. De fons, se sent veu de molta gent, fins i tot la televisió. De tant en tant, una porta que s’obre i es tanca. En Teio, tot i sentir-ho, manté els ulls fits al vidre de la finestra.)

– M’assec i espero. Ara ja sóc gran, i asseure’m i esperar és de les poques coses que puc fer sense que m’hagin de corregir i em renyin. (Pausa d’uns segons) M’assec i espero, perquè el temps passa com passen ara aquests núvols del cel: són bonics, tan blaus i gruixuts, però passen ben de pressa i, quan hagin passat, ja ningú no se’n recordarà. La vida dels homes deu ser semblant: pots haver estat bo, pots haver estat generós, pots haver-te escarrassat a tenir cura de la dona i dels fills, i dels néts, que són la cirereta de la vida; però, quan arribes al llindar de la vellesa, tothom s’oblida de tu, com si no haguessis existit o, com a mínim, com si els haguessis tractat amb massa despit i rauxes de crueltat.

(Pausa d’uns moments. En Teio s’eixuga un ull, que li plora, i continua parlant amb serenitat.)

– Assegut, espero que passin les hores. Mentrestant, com que no tinc res a fer, contemplo el paisatge que es veu des d’aquí dalt. Sembla el castell de Sant Ferran: des d’allí dalt també s’albira tota la plana; i, si fa bon dia, fins i tot es veu el mar amb les seves barquetes. Des d’aquí només hi ha plana: quantes vinyes i quants poblets, tots amb la seva església i el seu campanar! La verema ja deu ser a prop, perquè aquests ceps, de tan vermells, sembla que vulguin esclatar. Aviat donaran raïm perquè en disfrutin els nens i les nenes, o els homes més grans a qui els agradi el vi. I els vinyaters, agraïts dels calerons que hauran fet amb la venda, en tornaran a tenir cura setmanes i setmanes, fins l’any vinent.

(Pausa. En Teio es treu el mocador de la butxaca i torna a eixugar-se el mateix ull.)
– Les vinyes... Les persones no som així: servim tan sols una vegada. El meu fill acaba de deixar-me aquí i se n’ha tornat cap a casa. Ara té un cotxe gros, però ja s’ho mereix, que s’ha fet uns bons farts de treballar. Hem vingut a mitja tarda, quan el sol encara picava de valent, i així m’ha fet un xic de companyia. Hem deixat les bosses a l’entrada i m’ha fet caminar una mica, passadís amunt, passadís avall, passadís amunt, passadís avall. M’hi sento bé, amb ell, quan m’agafa d’un braç i m’ajuda a caminar. És fort com un roure, segur d’ell mateix, ràpid com una centella, i ha pujat uns fills molt sans. Hauria pogut ser militar, però, fent de banquer, les coses no li han anat gens malament. Ara sempre va amb presses i amb ànsies, i entenc des del fons del cor que m’hagi deixat entre aquests quatre ancians. Aquesta tarda, de tot plegat, n’he sentit una lleugera alegria: quan ha marxat, m’ha agafat la mà, m’ha besat el front i m’ha promès que vindria a veure’m un altre dia.

(Es produeix una pausa. La televisió se sent més forta. De la sala del menjador se sent el murmuri de tots els que hi entren. De moment, en Teio no parla, només escolta. De cop, un plat cau a terra i es trenca, i el crit d’una vetlladora provoca un silenci sepulcral. La vetlladora renya una anciana, que té una veu més feble i no pot defensar-se. Quan els crits s’aturen, el murmuri s’engega altra volta, i en Teio torna a parlar.)

– Crits i més crits. Crits, crits i més crits, sempre crits. La meva dona també sol cridar-me, perquè a casa no em sé estar quiet. Si fas això, perquè fas això; si fas allò, perquè fas allò; i allò de més enllà, si ho fas, també estarà mal fet. Per tant, és millor que m’assegui i esperi, i que el temps passi sense fer mal com els núvols que corren pel cel. El temps només passa i, a les persones, ens va desgastant com una llima erosiona la fusta o com l’aigua del riu arrodoneix les pedretes de la llera. M’assec i espero i, mentrestant, no faig disbarats. (En Teio prova d’alçar les cames feblement i, tot i l’esforç, les ha de deixar caure. Ho torna a provar, però aquesta vegada ha de desistir de seguida.) Ella ha tingut sort, perquè les cames encara li aguanten i pot anar cap aquí i cap allà com qui no vol la cosa. Comprar, passejar, pujar escales i baixar-les, tot això que a mi m’és vedat ella és encara capaç de fer-ho. No pas tan ràpid com de jove, és clar! Ja té més de vuitanta anys i, ja se sap, els anys no perdonen ni passen en va. Si n’hem fet, de coses, valga’ns Déu: pagesos, traginaires, botiguers, i una casa prou gran, i un fill que solia estimar-me. Quantes coses, valga’ns Déu! Quan érem joves, ja abans de casar-nos, em desvivia per ella i li vaig donar el cor com qui dóna un regal. Ho ha tingut tot, absolutament tot; i, de diners, no n’ha anat mai escassa. I ella, a canvi, què? Només m’ha donat renys i mal viure i crits i males cares, com si fos un criminal i cada dia en fes una de grossa. I no ho sóc, un criminal: ni he robat, ni he agredit, ni he fet mai mal a ningú. Sóc sols un home vell que s’asseu i espera. Un home vell a qui les cames li fallen i no li aguanten el pes del cos. Com a un arbre, si li emmagrissin el tronc, haurien de lligar-lo amb estaques per sostenir-lo dret, així a mi, amb aquestes cames febles, han de moure’m d’aquí cap allà amb aquesta cadira horrenda tan difícil de bellugar.

(En Teio agafa les rodes de la cadira i es balanceja endavant i endarrere. Després, prova de donar una volta completa, i no para fins que ho aconsegueix. Mira altra vegada a través de la finestra i, després d’un silenci, torna a parlar.)

– La meva dona, quin mal viure! Crits i més crits, crits i més crits, crits i més crits. I, de males cares, tantes com vulguis. Quin mal viure, vatua! I això que no li ha faltat mai res. Res de res. I ara, quan a mi sí que em falten les cames, em deixa aquí, entre aquests quatre vells que sopen al menjador. Com una barca vella i passada de moda que l’estaquessin al port per no servir més.

(En Teio torna a treure’s el mocador de la butxaca, però li cau a terra. Intenta collir-lo, però no pot, i s’eixuga el plor d’un ull amb la màniga de la camisa. I continua parlant.)

– Quin és el valor del matrimoni? De què serveix haver-se enamorat un dia, haver planejat tota una vida conjunta, haver-se casat davant de Déu i haver treballat com un condemnat a galeres, si, al cap dels anys, quan ja no ets útil, et tanquen aquí per no servir més? Quin és el valor del matrimoni? (En Teio torna a fer un gest per collir el mocador. Queda mig repenjat al respatller de la cadira de rodes, però ni així no aconsegueix arribar-hi. Es torna a incorporar, i s’eixuga l’ull amb la màniga de la camisa.) Tantes estones passades, tantes enrabiades a mig pair, tanta paciència gastada a les dents, i què? Per a què? Per a qui? Fins que la mort ens separi, no ho havíem promès així, a l’altar i davant testimonis? La justícia, quan arribes a vell i no la pots fer valer per la força, perd el sentit i tota validesa. Torno a estar sol, com quan era solter i corrien la guerra i la misèria. La guerra es va acabar, la misèria va anar apagant-se com la llum d’una candela. I, ara, la companyia de l’esposa m’ha estat arrabassada com un conill del corral. I què? Què se n’ha fet, del pastís de felicitat que en aquesta vida em pertocava? Al cap i a la fi, provar de ser feliç al seu costat era talment com llançar pedres precioses al mar. (Es produeix una petita pausa en el discurs, durant la qual en Teio s’asserena.) No li desitjo cap mal, sinó més aviat al contrari: tot el sacrifici que, dret a llei, hauria hagut de dedicar-me ara que no em sé valer per mi sol, espero que sàpiga convertir-lo en moments de placidesa i en dies sencers de tranquil·litat. No tindrà cap rosa meva, ni un trist regal petit ni gran, però almenys no li seré un destorb en els darrers meandres de la seva vida.

(En Teio mou una mica la cadira de rodes i torna a mirar a través del vidre de la finestra. Se sent la televisió i dringadissa de plats i gots, com si els estiguessin recollint de les taules. De mica en mica es fa un silenci. Sembla que en Teio està a punt d’adormir-se, però torna a obrir els ulls i se’ls grata, com si li piquessin.)

– M’assec i espero, com el raïm madur de l’extensa vinya i com el trist merlet d’un castell que ha de ser atacat. Ja no em queda gaire res, com si m’haguessin robat al mig d’un camí d’un bosc profund. No puc caminar, ni moure les cames, ni alçar-me per ballar, ni moure els braços per afaitar-me. (Recolza cada braç a un respatller de la cadira de rodes. De cop, s’apuja una màniga de la camisa, i se la deixa arromangada. Es mira el braç dret.) De jove, si en tenia de força i vigor! Aquests braços hagueren abatut parets senceres. Patim, patam, patim, patam, patim, patam, quatre braçades i tot per terra! I, ara, se m’han dessecat com la pell d’una pansa. (Fa un gest de moure els dits, obrint la mà i tancant-la.) Aquests dits, quantes lletres que havien escrit, i quants números! De jovenet, escriure m’agradava una barbaritat; i, comptant, disfrutava tant com un nen a sobre d’una bicicleta. Dictats, sumes, restes, les taules, i llibres, llibres i més llibres. M’hagués passat la vida estudiant, però la guerra va passar damunt nostre com un remolí. És l’efecte de les armes: tot allò que ha costat un imperi de construir ho destrueixen amb poc esforç i ho trepitgen amb agre menyspreu. Llegir m’agradava, i aprendre i saber, però provar-ho tot sol, sense un mestre que t’encamini, és ben bé com posar un pedaç a uns pantalons esquinçats.

(En Teio es treu les ulleres de la butxaca de la camisa, les desplega i se les posa. Fa un gest com d’agafar un llibre que no té, i recita de memòria un fragment del conte Un de Begur, de Josep Pla.)

“D’entre la infinitat de persones que passaren pel mas Pla en temps de la meva adolescència, la memòria m’ha conservat el record de dos homes amb una exactitud singular.

“A l’estiu, solia passar un músic ambulant, un home vell, petit i plàcid, amb un bigoti llarg i caigut, els ulls tristos i d’una pell tan blanca i esblaimada que semblava que l’havien bullit o almenys que l’interessat havia de tenir un cobriment de cor d’un moment a l’altre. Anava pel món portant per tot equipatge un violí enfundat en una coixinera de drap de casa. Malgrat ésser un vagabund –i un vagabund de l’escola més antiga i aquilotada– anava relativament ben vestit, i això sembla que li era, en certa manera, imposat per l’ofici que feia; voltava per les masies, pels llogarrets i vilatges i el llogaven per tocar l’instrument en dies de festa assenyalada o per amenitzar els casaments i bateigs que es feien a les cases.”

(En Teio deixa de tenir la mirada fixa al punt del suposat llibre. Tanca els ulls, pren alè i respira. I torna a parlar.)

– La literatura, quin bé de Déu! El meu nét, que és mestre, en sap tant... Mai podré agrair-li prou les estones que m’ha dedicat fent-me llegir i escriure i comptar. Té tanta paciència com aigua hi ha als núvols i núvols al cel. (Canvia el to de veu, emulant un noi jove.) Va, avi, llegeix una mica més, que ho fas molt bé! (Torna al seu to.) Tanta paciència com aigua hi ha als núvols i núvols al cel. (En Teio torna a recordar un altre fragment del mateix conte de Josep Pla.)

“A l’hivern, de tant en tant, solia comparèixer un home de Begur a qui deien el Miner, que era manc i tenia un aspecte esquiu i reservat. Tenia, amb el meu pare, llargues conversacions, sempre amb una veu sorda i baixa.

“De jove, s’havia dedicat reiteradament a la pesca amb explosius, i un dia, al farelló de Fitor, per voler matar massa llobarros, aguantà una dècima de segon de massa l’explosiu amb la mà i l’artefacte li seccionà el canell com si l’hi haguessin tallat amb una destral. Quan parlava amb la seva veu monòtona i fosca de la taca de sang que es formà sobre la mar i a l’orla del bot després de l’accident, feia posar pell de gallina. Tingué la força d’arribar a la platja de Sa Tuna amb els seus propis mitjans, perquè no era pas un home acostumat a demanar l’ajuda dels altres. L’accident pogué ésser ocultat i no se n’escriví ni una paraula.”

(Acabat el fragment, hi ha un silenci, i en Teio es treu les ulleres amb una mà i, amb l’altra, es frega un ull, que encara li pica. De sobte, les ulleres li cauen a terra. Aquesta vegada no prova d’arribar-hi, sinó que només les mira amb tristesa.)

– La vista, l’he mig perduda, però no pas del tot. Encara veig el dia i les vinyes i els ceps a punt d’espletar. De llegir, també llegeixo, si la lletra és prou gran i l’ull que em queda no em fa gaire mal. Ja fa uns quants anys, després de patir molt, vaig perdre l’altre: la doctora no el va poder salvar. I la vista, sense l’altra part igual d’un tresor mesurat, se n’ha ressentit fins avui. Qui no se’n faci el càrrec, que es tapi un ull i ja veurà el pa que s’hi dóna: que camini llargament pels carrers plens de gent, que faci equilibris per camins mal fressats i que, davant d’un llibre, maldi per llegir unes quantes línies.

(En Teio torna a mirar les ulleres, que són a terra.)

– El cos dels homes envelleix tot ell: el dia que s’escola davant dels ulls s’escola també davant dels peus i entorn de les mans i les ungles. I la memòria, sense la qual no som res, es gasta igualment com els cantells d’una fusta i es torna boirosa com l’estany d’un matí humit. (S’atura un moment, i continua.) Ara diuen que perdo el cap, que em queda el pensament com una gorga blava. Ara pla! Si no reconec qui sóc, si no sé on trepitjo i confonc a tothom dels del meu voltant, quin sentit té de seguir respirant i que el cor em bategui? Hi sóc però no hi sóc, i el que veig i escolto és molt menys real que un somni fingit.

(En Teio deixa de parlar un moment. De fons, se sent la televisió, veus d’ancians que parlen i, per sobre de tot, l’espinguet d’una de les vetlladores, que recorda a una de les ancianes, la Remei, que d’un moment a l’altre la vindrà a buscar en Quico.)

– Que n’és de senzill, enganyar la gent gran, si perden la memòria. És més senzill que fer riure un nen que tot just acaba de plorar. Qualsevol mentida, una rialla o la simple dolçor d’un caramel els calma la rebequeria i els fa néixer el somriure en un tres i no res. (Una breu pausa.) I de nosaltres, què en fa la medicina? De nosaltres, què en fan els metges i totes les potingues de les farmacioles? Saben molt, perquè allarguen la vida dels dits i dels braços i de la pell de la cara. Però, i què n’és, de la memòria, quan la perdo i habito en un somni fingit? El cap se me’n va i aleshores, quan no hi és, no pertanyo a la vida.

(De fons, se sent una melodia de violí, el Largo de l’Hivern de Les quatre estacions de Vivaldi. De sobte, s’interromp, i es torna a sentir el brogit de veus i la televisió. El volum de la televisió va apagant-se fins a quedar anul·lat. Després, van apagant-se les veus dels ancians. Quan es fa el silenci, en Teio es gira cap a la finestra i, trist, comença a parlar, ben lentament.)

– La nit s’estén sobre el castell de Sant Ferran. La lluna és gran i els estels són petits però brillen. Els grans de raïm seran collits demà. I demà, quan m’hagin vestit, m’asseuré i esperaré, fins que el dia passi i arribi el vespre i em cridin a sopar.

(S’acaba el monòleg, amb un silenci absolut i amb en Teio mirant per la finestra.)