Vilafranca, bressol de l'excursionisme
Fa unes setmanes, el Centre
Excursionista del Penedès ha celebrat els 150 anys de la fundació
de la primera entitat excursionista catalana. I ho ha fet de la millor manera
que saben els seus associats: caminant. Refent l'itinerari de Leandre Llorens
i Enric Vidal i Valenciano que va donar lloc al naixement de l'associacionisme
excursionista. De Molins de Rei a Vilafranca.
Pujant cap a Sant Ponç de Corbera durant la caminada
commemorativa (Foto: Alícia Figueras).
CONCEPTES CLAU
L'entitat fundada per Vidal i Valenciano i els seus companys va precedir
en 23 anys l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques
que després es convertiria en el potent Centre Excursionista de Catalunya.
El senderisme, l'esquí de muntanya, l'escalada, l'alta muntanya,
l'espeleologia... són activitats esportives associades a l'excursionisme.
L'excursionisme es nodreix també d'aspectes científics
i humanístics com l'estudi del medi, del patrimoni arquitectònic
i natural, de l'etnografia, el folklore, etc.
Una excursió llarga, d'uns quaranta
quilòmetres, que van iniciar una vuitantena d'entusiastes emuladors
i que amb els que s'hi van anant afegint, especialment a partir del port
d'Ordal, van arribar a uns 250 excursionistes. Una autèntica festa
commemorativa. Cívica, esportiva, solidària i, per damunt
de tot, compartida.
La Fura també vol
sumar-se a aquesta efemèride tan singular. Amb aportacions pròpies,
les d'alguns excursionistes del CEP d'avui i també d'ahir i de l'historiador
Dr. Arnabat, habitual col·laborador d'aquest setmanari. Obviant fer
un impossible inventari a 150 anys d'excursionisme penedesenc. Perquè
ja ho hem intentat en altres ocasions.1 I perquè no és qüestió
de repetir-se ni de deixar les coses a mitges. De tant com n'és d'extensa
i rica l'activitat desplegada, pretendre encabir segle i mig d'excursionisme
en mitja dotzena de pàgines és materialment impossible.
Per això ho deixem en una anàlisi del passat des de diverses
òptiques i en un apunt cap a un futur incert però no pas pessimista.
Malgrat els profunds, constants i ràpids canvis socials; la creixent
crisi de l'associacionisme; la professionalització; la crisi de valors...
El llindar entre el que s'entén per excursionisme (i/o alpinisme)
i determinades operacions militars o cartogràfiques a la muntanya
i casuals o esporàdiques ascensions a cims emblemàtics, és
molt difús. Per tant, no parlem de 400 aC, quan Xenofont conduí
el seu exèrcit des de l'Eufrates al mar Negre, a través de
la serralada de l'Àsia Menor; ni d'Hanníbal quan creuà
els Pirineus i els Alps el 218 aC; tampoc del rei català Pere II
el Gran que va fer el Canigó el 1280; i encara menys de Diego de
Ordaz qui amb nou soldats i uns indis assolí el Popocatepetl el 1520.
Però sí que a molts pelegrins els hem de dir companys i
companyes excursionistes. Com també als monjos tibetans, als inques,
als indis nord-americans i, en general, a tots els pobles que han fet de
la natura un espai per viure i conviure. I un santuari. Un lloc per descobrir
però també per compartir, per estimar i per respectar.
Avui, com ahir, darrere de cada persona hi ha un excursionista en potència.
Com deia aquell muntanyenc quan li preguntaven per què pujava muntanyes.
Hi vaig perquè són allà!
1. Es poden consultar els exemplars de La Fura núm. 181 (22-11-1985)
commemorativa dels deu anys del CEP; núm. 788 (26-09-1997) dedicada
als cinquanta anys d'escalades a Castellví; i núm. 832/833
(31-07-1998) celebrant els cinquanta anys de la primera ascensió
penedesenca a l'Aneto. | 
