No l’has vista més?

A principis dels anys vuitanta vam anar a dinar juntes però no teníem res a dir-nos. A més ella es mostrava una mica condescendent. Superior.

No et vas sentir mai la “pija” de la colla?

De vegades sí que ho era una mica. Però amb aquell grup podia riure’m de mi mateixa. Ells em feien broma perquè jo anava a missa i a combregar tots els diumenges. Jo em reia amb ells però hi seguia anant. En aquella època jo era molt religiosa. Després vaig deixar de ser-ho.

I el nòvio americà que ens deies que tenies?

Quan vaig anar als Estats Units, just havíem trencat. Per això després em vaig dir: “A veure, quin m’agrada més, un americà que viu a Espanya o un americà que viu als EUA?”

El fet d’anar als EUA fou per haver conegut en Robert o perquè realment era el país que t’interessava?

La psique humana treballa de forma que ni tu mateix ho saps. Penso, mirant enrere, que en el fons jo tenia una afinitat tremenda amb els EUA, sobretot amb Califòrnia. I amb una família tan tradicional com la meva, com t’ho fas? Jo vaig decidir que el millor centre per portar les vendes dels EUA era San Francisco. I vaig convèncer la família que necessitava un apartament allí. La primavera del 1975 ja hi vaig estar tres mesos. Per tant, abans del casament. Després, amb el meu marit vam tenir molts alts i baixos i vaig acabar trencant amb ell. Una amiga m’ho va recordar uns anys després. Diu que li deia que encara que no em casés amb ell, jo aniria a viure a Califòrnia.

No hi havia hagut abans cap intent de la família per col·locar-te un nòvio?

Tu diràs! Abans d’anar a viure als EUA, tots els caps de setmana anava al club de golf del Prat a jugar a golf amb la família.

I els teus germans t’ajudaven a que fessis la teva?

El Joan Maria, no. Potser el Miquel Agustí, que és amb qui em vaig entendre millor en ser de la mateixa edat. Recordo que a Sitges hi havia la colònia d’espanyols i la d’estrangers, elles amb biquini. Les noies de bé no podíem fer-ho però els nois sí que podien anar amb les estrangeres. Doncs una vegada a La Cabaña, un club d’allò més retro, el meu germà Joan Maria em va veure i, tot i que jo estava amb tots els meus amics, em va agafar del braç i em va dir: “Què fas aquí?”. Em va portar a casa immediatament.

Quan vas als EUA notes un canvi brutal en la manera de ser de la gent...

Sí, clar. Recordo una vegada que estàvem sopant amb un client just divorciat i jo no ho sabia. Nosaltres parlàvem i el meu pare, que se n’acabava d’assabentar, ve i em diu: “Escolta, que aquest és divorciat! Ni el toquis.” Recordo que jo vaig pensar: “Mecatxis!”

No et va ser difícil integrar-te?

No massa. Jo sempre hi havia anat amb el meu pare, però tampoc era tan diferent. El 1968, quan vam anar a San Francisco, un client ens va portar a sopar a la part de Broadway. Ens va dir que ens duria a veure un show. Finalment, ens va dur a l’únic lloc on feien òpera.



I quan et divorcies, la família ho accepta bé?

Potser m’hauria divorciat dos anys abans si no hagués estat per la família. Amb el meu marit teníem moltes coses en comú però ens havíem desenvolupat per camins diferents. Per tant, el divorci estava ja molt pensat. I com que ho tenia molt clar, va ser fàcil explicar-ho als pares. El drama fou que ells volien que anul·lés el matrimoni. M’hi vaig negar. És una part de la meva vida de la qual estic molt orgullosa. Tornaria a fer el mateix. Fins i tot amb la mateixa persona. Recordo que un dia, sopant al Via Veneto amb un amic del meu pare que era molt influent, em van començar a parlar de l’anul·lació. Em vaig aixecar i vaig dir: “Si parlem d’això, me’n vaig.” No se’n va parlar mai més.

I dius que no ets rebel?

No. No ho sóc. A la meva família hi ha una unió molt gran. Ens podem llençar els plats pel cap, però no té res a veure amb el carinyo. Jo, el que mai hauria volgut és causar un drama familiar, ni una dissensió. Per tant, primer m’asseguro ben bé de què vull fer. I després ho faig.

Per tant, podríem dir que ets una rebel responsable?

Un cop veuen que el que vull és el millor per mi, perquè jo els ho faig veure, aleshores em segueixen. Quan em vaig casar amb un americà, el meu pare va posar el crit al cel. Vam parlar molt i després van acabar essent molt amics.

Tu el que no vols ser, suposo, és la germana dels Torres

Clar, fins i tot sense ser-ne conscient. I els EUA m’han permès ser qui jo era. Per bé i per mal. Sense el llast de la família.
Quan vens aquí et sents la germana dels Torres?
Em sento molt de la família Torres. Aquí em sento més Torres que Marimar, seguríssim. En canvi, als EUA, soc més Marimar que Torres.

Què té aquell país d’especial?

La gent. La diferència entre la personalitat de l’americà i l’espanyol és tanta! Quan arribes aquí, has de canviar de mentalitat. Ahir vaig parar en un semàfor en groc. La Cristina em va dir: “Mama, no estàs sent molt espanyola”. En canvi, als EUA em guanyo una quantitat de multes! A l’americà li dius una cosa i la creu. Fer cua és una cosa que odio però allí, si te la passes, la gent et mira i pensa: “Què fa aquesta desgraciada?”.

Però és un país de tremendes contradiccions, no? Són capaços de destrossar un país com l’Iraq i en canvi salvar un arbre o dues balenes.

Clar. Una cosa és el teu jardí i l’altra el del veí.

Califòrnia és la perla dels EUA?

Per mi, San Francisco és el que més em recorda Barcelona.

Cada quan vens per aquí?

Tres o quatre vegades a l’any.

La Cristina també?

Dues, però aquest any tres (respon la filla de Marimar en un castellà més que acadèmic).

Ella no havia vingut mai per Setmana Santa. Aprofitàvem per anar a esquiar o fer algun viatge i llavors venia per Nadal i a l’estiu.

Et deixarà venir la teva mare a estudiar a Europa, com la Chelsea Clinton?

Crec que sí (torna a respondre la Cristina, mirant interrogativament a la seva mare que apunta). Ella pren les seves decisions. Jo l’aconsello i faig que escolti els meus punts de vista, però en aquest punt de la seva vida, si no li he donat l’educació...

França seria el destí?

Està passat de moda. Espanya és ara l’avant-garde.



És clar, ara som amics d’en Bush.

He vingut carregada d’articles del Herald Tribune i del New York Times que diuen que Saddam Hussein els torturava a tots. Més que res per si m’atacàveu.

Deixem-ho, doncs. Recordes quan va ser la mort del Martin Luther King?

La primavera de 1968. Va ser horrible. Eren moments delicats. Els drets dels negres, els moviments hippis, els summers of love. Era tot allò que no sabies ben bé què era però que t’agradava.

No volem aprofundir més en aquest camp. No podem. S’està fent tard i encara no hem parlat de vins. Clar que potser aquest seria un aspecte secundari enfront la possibilitat de conèixer millor una de les personalitats més enigmàtiques –per desconeguda, que no per tancada o esquerpa– del Penedès. Malgrat tot, no ens resistim a un darrer fibló.

Això de tenir un president que és abstemi, afecta molt?

Dol, dol. És un president que no crec que a Califòrnia el votés ningú. El que passa és que als EUA pot no agradar-te Bush, però és el nostre president per bé o per mal. L’han escollit i s’ha de respectar.

Però arriba el moment de parlar del seu primer projecte vital. Les seves vinyes.
Quines novetats hi ha hagut darrerament?

Hem decidit convertir la vinya en orgànica. Això, a la premsa americana sembla que li interessava molt. Com es rep aquí a Catalunya?

Cada vegada hi ha més vins que es fan amb cultiu biològic. A més hi ha un tema econòmic. Abans els calçots servien per cremar aquestes vergues i tornar-ho tot a la terra. Avui es trituren. El problema és que no tothom les torna a la natura. S’hauria d’estudiar que l’esporgat o l’espampolat ho trituressin i ho tornessin a enterrar per fer adob.

El problema és el míldiu que continua estant a les vergues. Si ho tornes a la terra, tens més possibilitats de malalties. Nosaltres ho fèiem, ho trituràvem i ho incorporàvem a la terra. I havíem tingut problemes. No és fàcil ser respectuós amb la natura.

És qüestió de posar un esterilitzador a la trituradora que mati el fong. En un altre ordre de coses, vam llegir que per ampliar les vinyes havíeu tingut problemes

Tenim dues vinyes, l’antiga i la nova. Una propietat de 72 hectàrees on hi havia un tros de bosc que hem respectat. Només plantarem 4 hectàrees, la part de dalt que fa cent anys era pastura. La vinya antiga era un pomer. Però també cal dir que fa cent anys eren boscos.

El que passa és que la zona nova, que està molt a prop de l’oceà, és contestada ecològicament. Hi ha uns grups de pressió de consumidors que tenen molta força. Com que hi ha molt poca aigua, la gent pensa que tot el que sigui desenvolupament implica consumir aigua. Són els treehuggers (abraçadors d’arbres). Els veus i sembla que vulguin ser els més lletjos de tots. Jo em pensava que una vinya era el més bonic del món. Que tothom m’estimaria moltíssim. Que si fèiem un picadero de cavalls, tothom estaria content. En canvi, vaig tenir molta oposició, sobretot per haver fet les dues coses al mateix temps, la vinya i el picadero. Va ser un escàndol. Però l’important és fer les coses ben fetes i al final es deixen convèncer.

La dona que té més influència, la cap del grup més cridaner, em va dir per telèfon que havíem fet un treball tan ben fet que, si hi havia res en què em pogués ajudar, que li digués. Al final veus que es tracta de comprendre la seva posició, saber d’on vénen i fer-los entendre que tu no vols treballar en contra d’ells sinó amb ells

Quin era el motiu de l’oposició al picadero?

Tot. Que si l’edifici impediria la visió de les muntanyes, que si la presència de molts cavalls contaminaria el riu. I és que per aquesta propietat passa un rierol, el Salmon’s Creek, i la comunitat està molt orgullosa d’haver aconseguit que hi tornessin els salmons. Ho vaig comprendre i hem fet molta feina al rierol. Els cavalls no tenen cap possibilitat de contaminar-lo. Com que la plantació de vinya és en un turó, tenim un equip molt sofisticat de drenatge per aconseguir que l’aigua que arribi al riu sigui transparent. He perdut quasi un acre del millor terreny per deixar-hi els arbres que ella pensava que s’havien de deixar.

Ja ho veieu. És un país d’extrems. De grans indústries i de petits cridaners.

Per fer els teus vins et vas inspirar en França?

No, em vaig inspirar en la vinya.

Però el teu model no és França?

No, el meu model és el clàssic. El model que ja s’utilitzava a Califòrnia. De fermentació en bóta. Tot i que cal reconèixer que els francesos van ser els primers que ho van fer. Els romans no feien fermentació en bóta, per exemple, del chardonnay. I encara tampoc no s’ha inventat un sistema millor que l’envelliment en roure.

Però tu la densitat de plantació la tens molt més elevada del que era tradicional.

Perquè en això sí que segueixo la filosofia europea de menys producció per cep.

Amb aquesta filosofia, no us estareu plantejant Sud-àfrica, Austràlia o Argentina com a model o com a destí?

Per ara no.

Els vins de les terres on si han de regar reguen i si han d’esporgar esporguen, creus que són perillosos per al vi tal com el pensem a Catalunya?

No, fins i tot diria que quan està controlat és molt millor. Nosaltres no reguem les vinyes en producció per convicció. Els terrenys són diferents. Aquí hi ha molta més calç i allí hi ha més sauló perquè són terrenys o bé d’origen volcànic, molt porosos, o bé de sediments marins. Aleshores, com que no tens aquesta part que reté l’aigua, no podries establir-hi la vinya. Al principi necessites aportar aigua. Al cap de dos anys, quan ja està establerta, ja no reguem més.

Però si reguessis ningú et diria res, allà no hi ha normativa, no existeixen les DO...

Sí que existeixen. Però són diferents, no tenen les exigències que tenen aquí.

I quin model et sembla millor?

Per mi el de la llibertat i la responsabilitat. Que tu puguis fer el que vulguis però assumint les conseqüències. La raó per la qual jo estic convertint la meva vinya en orgànica és perquè penso que faré millor raïm. Si no, no ho faria. Perquè em costarà més car, i m’ha costat molt de convèncer l’equip. Al cap de vinya li agrada veure-la immaculada, perfecta, amb el raïm que no tingui un mil·ligram de botritis. Ell el que vol és posar sofre o el que sigui. Convèncer-lo ha estat una feinada.

El clima de les teves vinyes és molt diferent del d’aquí?

Si, és com el que tenen a la Borgonya, molt fred.

Ho negues, però torna a sortir. En el fons, el teu mirall és França.

Potser sí, ja us ho accepto. Però és que van ser els primers que van fer un bon chardonnay i un bon pinot noir.

I no creus que es pot fer un bon xarel·lo o una bona parellada?

Sí. A la parellada li vaig donar deu anys. Després la vaig treure. Té una productivitat excessiva. Per al cava o per a vins com el “Viña Sol” va bé, però per al que jo vull, no.

O sigui, tornem al fet que la vinya ha de patir.

En absolut. El que passa és que has de controlar-la com si fos un nen que no vols que faci el que vulgui. Li has d’ensenyar el que vols que faci per treure’n el millor fruit. Si s’engreixa no és bo. Per això, ja ho hem comentat, hem plantat els ceps més junts. Tenim ceps més petits i amb menys producció. Les arrels competeixen entre elles.

Això es pot fer amb el pinot noir, però amb la parellada també, no?

Amb la parellada no ho vaig aconseguir. De les varietats de raïm, el pinot noir és el més susceptible als canvis d’ADN. Per això hi ha més clons de pinot noir que de cap altra varietat. És una varietat que si ho fas bé et compensa tremendament però que si ho fas malament, no et perdona.

Ja que m’heu dit que sóc rebel, a mi el que sempre m’ha agradat són els reptes. Per això els cursos de professorat mercantil eren un avorriment. Perquè eren fàcils. O les classes de tennis. Clar que tenia sang d’orxata. Perquè no hi havia cap repte.

Però no tot és Califòrnia. Oregon també fa vins. I aquells pagos o petites propietats també exporten vi?

Robert Duvall té bodega allà, fa unes 20 o 25.000 caixes. Excel·lents, per cert.

Escolta. Hem llegit que tens un cep que es diu Cristina?

Sí, tinc diversos clons del pinot noir. A un li vaig posar Cristina. Després de deu anys de tenir-lo a la meva vinya, venint de diverses procedències, li dèiem Torres clònic. Vaig pensar de posar-li Cristina 88, perquè el vam plantar l’any 88 que és l’any que va néixer ella. Ara farem una reserva de pinot noir, una selecció de barriques i hem decidit que també li posarem Cristina.

Per cert, un altre nom, el de Torres Estate, amb quina filosofia es va posar?

Al principi els dos noms que quedaren finalistes foren Torres Sonoma i Marimar Torres. Un escriptor amic meu em va dir: “Has de posar el teu nom als teus vins perquè hi estàs al darrere i cal tenir l’orgull i la responsabilitat de posar-li el propi nom”. Em va semblar bé i llavors vaig pensar d’afegir “estate”, que vol dir propietat. Fa uns quatre anys, pensant en el futur, vaig creure que la marca Torres no era propietat meva sinó de la família. Per tant, pensant molt a la llarga, això és promocionar una marca que no és teva. Una marca d’una família que avui és una família molt unida, però que dintre de cent anys, qui ho sap? Per això vaig pensar que havia d’anar individualitzant-me. Vam fer un estudi de mercat i em vaig adonar de diverses coses. Que el nom Torres s’associava als vins espanyols, cosa que no és que sigui dolent, però no ajuda a la identitat. I en màrqueting el millor és crear una identitat per a la marca. Per altra banda, el nom Torres, en anglès, es pronuncia molt semblant a tauros, que vol dir toros. Molta gent es pensa que Torres vol dir toros, un concepte massa masculí. I no només perquè jo sigui una dona, sinó perquè els meus vins són més femenins que masculins. Per fer una transició més dolça vam posar el Marimar gran i a sota encara el Torres, però més petit. Ara, el proper pas serà Marimar Estate.

Així que consideres que hi ha vins masculins i vins femenins?

Sí, però admeto que això és molt subjectiu.

De vegades sentim: “Aquest vi el fem per a les dones”
No, no és el mateix. Hi ha més bons degustadors masculins de vins que femenins. Per una qüestió d’experiència, d’exposició als vins i tradició. Però d’igual a igual, crec que la dona està més predisposada per ser degustadora. Però deixem clar que una cosa són els vins per a homes i els vins per a dones i una altra diferent els vins masculins i vins femenins. Un vi femení no és per a dones ni un masculí per a homes. Un vi femení és un pinot noir. Sensual, que dóna ganes de prendre’n una altra copa. En canvi, un cabernet, en ser un vi amb més tanins, seria un vi masculí.

Tornem a la vinya. L’ull de llebre no t’interessa?

Aquest any, perquè el meu germà estigués content, l’hem plantat. El Miquel és com el meu pare, acaben vencent per esgotament. T’ho diu tantes vegades que al final dius: “Ho faré”
La perseverança és una virtut de la família Torres. Tu vas fer el que vas fer, superar la rebel·lia amb perseverança? En algun lloc hem llegit que, segons el teu pare, l’important són tres coses: qualitat, passió i perseverança.

Cert. És una de les coses que va dir el meu pare que em van impressionar més. Va ser poc abans de morir. En una entrevista a La Vanguardia. Va venir el periodista a casa a Barcelona i jo hi era. Ho he recordat sempre.

Per molta gent el que té més personalitat de la casa Torres és el màrqueting. Heu estat únics i heu creat escola. Segueixes la mateixa línia?

Em fa gràcia que ara es digui això perquè se’ns ha acusat de ser una empresa que no tenia màrqueting. El que passa és que fem un màrqueting molt més basat en els valors humans, en l’esperit d’equip. Una barreja molt sui generis que potser no funcionaria enlloc més. El sistema Torres de picar pedra. La veritat és que a tots ens encanta treballar, ens apassiona el que fem.

I ara, per acabar, explica’ns una setmana de la Marimar i la Cristina a Califòrnia.

Dilluns hem anat a dormir a Sausalito, havíem passat el cap de setmana a la casa de la Vinya (la Cristina li demana que concreti horaris). El dilluns surto de casa a les 5.30, vaig a córrer a les 5.45 per arribar a casa a les 7. Corro 5 milles. No tinc temps de dutxar-me, em canvio de sabates, anem a esmorzar a Stolbocks. Porto la Cristina a l’escola (a vint minuts de Sausalito) i segueixo amunt cap a la vinya. Em dutxo a la casa de la Vinya. Arribo a l’oficina sobre 2/4 de 10. Fins les 5 de la tarda (amb un entrepà a l’oficina). Surto corrent per anar a buscar la Cristina. Perdoneu, això era l’any passat. Aquest any ha canviat d’escola. Ara, el dilluns em quedo a Sausalito i treballo a casa. Dimarts a la tarda arriba la Cristina de la classe d’hípica i anem a la Vinya. Dormim a la Vinya i l’endemà se’n va a l’escola amb la majordoma. Jo em quedo a la bodega i la vaig a buscar a classe d’equitació. Dormim a Sausalito i l’endemà, dijous, el mateix. Per tant, vaig a l’oficina dimarts, dimecres i dijous. Dilluns i divendres estic a Sausalito. Divendres moltes vegades la vaig a buscar a l’escola i pugem a la casa de la Vinya o anem a muntar a cavall. Des d’ara, com que tenim el picadero nou, segur que estarem més a la Vinya. Ah! i dissabte i el diumenge, a la Vinya. Muntant a cavall.

Com es diu el teu cavall? (li preguntem a la Cristina).

“Solete”.

I el d’ella?

“Tweis”.

Cristina, què vols ser de gran? (li preguntem obertament).

Encara no ho sé, però crec que alguna cosa de vins. Mai m’ha pressionat.

La precisió ha fet efecte. La Marimar rebla el clau

El que ha vist en mi és la passió pel vi.

Però si ella et digués que es vol dedicar a la història de l’art o a l’aeronàutica...?

Jo la recolzaria, naturalment. Penso que has de ser el millor que puguis a la vida. Sempre li dic que posar-se còmoda no, perquè això ho pot fer tothom, però que cal buscar una vida de satisfacció. En què et sentis contenta de tu mateixa sabent que sempre has tractat d’arribar una mica més amunt.

Cristina, t’agrada Catalunya? S’assembla a Califòrnia?
Bastant, comparat amb altres països del món.

I quan vens aquí, els teus oncles t’apreten molt?
No, ens portem bastant bé.

Marimar: Tu vens d’una família tradicional i n’has muntat una que no ho és. Separada i amb filla i amb el seu propi negoci. Com vius o viviu el concepte de família?

Potser l’apreciem més perquè tenim clar que la nostra família és només la meitat de la família convencional. I que molta la tenim aquí. Per això a ella li encanta venir. Ahir vam fer un dinar amb tota la família del meu germà Miquel i va ser un gaudi. Després vam anar al cinema amb el Miquel i la seva dona .

Sona el seu mòbil per segona vegada. I ens ho diu obertament: he de marxar perquè des de fa mitja hora tinc una reunió important per decidir les etiquetes d’un nou vi. Però encara li queda temps per regalar-nos el seu darrer llibre de cuina. I per dedicar-nos-lo.

Finalment se’n van, les dues, de pressa i corrents. No sense quedar emplaçats per a una nova xerrada al voltant de la taula. Han quedat tants temes pendents...