Treball guardonat amb el segon accèssit de Creació Literària per a adults 2008

Hora límit, les quatre

de Montserrat Vernet Padró

15.45
Hora límit, les quatre.
L’home assenteix imperceptiblement amb el cap. No té els ulls ni grossos ni sortits, però si les altres persones que són a l’andana del metro se’l miressin detingudament podrien tenir la impressió que els seus ulls sobresurten més del que és habitual. Potser ho fa la seva mirada inquieta, que va d’un lloc a l’altre, d’una persona a l’altra, sense aturar-se gaire enlloc.
Es fica la mà dreta a la butxaca de la caçadora per agafar el paquet de tabac negre, però llavors se’n recorda que fa anys que està prohibit fumar al metro i treu la mà de la butxaca, renegant entre dents. Normalment se’n ben refum, de les prohibicions, però avui pensa que és millor no fer-se notar abans d’hora.
Fa dies que hi rumia, en el que és a punt de fer, que hi pensa amb delectança a totes hores. I se sent poderós, potser per primer cop en tota la seva vida. Absolutament poderós. Definitivament poderós.
Somriu lleument, mentre continua assentint amb el cap.

15.46
Li diré que ahir em vaig deixar convèncer massa ràpid, i que no pot ser. No sé com s’ho prendrà, amb la il·lusió que li feia començar a provar-ho...
S’ha posat l’americana i anirà a buscar-la per sorpresa a la sortida del taller, amb una rosa a la mà –per a tot un ram ara no tenen diners. Quan arribin a casa i ella hagi tingut temps de dutxar-se i posar-se còmoda, li ho dirà. S’ha passat el matí assajant les paraules per dir-l’hi sense ferir-la, sense desil·lusionar-la, sense tancar les portes.
Li doldria fer-li mal, però ara no es veu amb cor de tenir un fill. No vol que el seu fill sigui el fill d’un aturat.

15.47
I serà un home. Un home abans de les quatre. Són les regles del joc.
Fa dies que sospesa les possibilitats. Primer va triar l’hora. Les quatre de la tarda és un bon moment. En una hora punta hi hauria massa gent, i no vol ni pensar a haver de fugir a contracorrent d’una riuada humana a les vuit del matí... A més si l’andana estigués plena de gent podria acabar convertint-se en una cosa massa anònima, impersonal. Ara, en canvi, pot mirar les persones una per una i triar l’home adient.
Perquè la segona cosa que va decidir és que havia de ser un mascle.
Un afer d’home a home.

15.48
La dona surt del portal de casa seva amb pas viu. Se li ha fet tard tot rentant els plats de dinar i ara té el temps just per anar a recollir la seva néta a l’escola.
Se l’estima molt, la nena, però tot i així se sent molt cansada. Treballa al matí, en un banc, i des que la petita va néixer pràcticament no ha tornat a tenir tardes per a ella.
La Teresa em diu que la meva filla abusa. Suposo que sí, però ves què li haig de dir, pobra canalla, si fan més hores que un rellotge i van ben escurats amb la hipoteca. No estan per pagar gaire cangurs...
El que no es vol dir és que a més la néta és l’única que li sap omplir el buit que amb els anys se li ha anat fent a dintre.
Mira ansiosa el rellotge que duu al canell i accelera el pas.

15.49
L’home que va a buscar la seva dona espera en un semàfor. Està preocupat pel seu futur. En vuit mesos ha canviat tres cops de feina. No entén el perquè d’aquesta mala ratxa, ell que porta treballant des dels setze anys.
La dona sempre li diu que no es preocupi, encara és jove, però ell comença a pensar que potser ja s’apropa massa a l’edat fatídica, i que ja no aconseguirà trobar mai més un bon treball.
L’única cosa positiva d’estar a l’atur, es diu, és que ara podem passar més temps junts.

15.50
Em posaré aquí, al final de l’andana, per on entra el metro. Ho faré ràpid, miraré un moment, encara que els vagons de seguida me’l taparan, i després sortiré corrents escales amunt. Les mecàniques no, les altres, són més amples.
L’home que no té els ulls sortits però que ho semblen respira profundament i es passa la punta de la llengua pels llavis. Nota com la boca se li omple de salivera. Se sent viu, molt viu i excitat. Trempa i tot.
Continua mirant al seu voltant amb ulls mòbils.
Arriba un metro i ell s’aparta una mica de la vora de l’andana.
Hora límit, les quatre, es repeteix.

15.51
L’home que va a buscar la seva dona arriba a la parada de l’autobús corrents, just a temps per veure com se li escapa el seu. Allarga la mà per donar un cop al vehicle a veure si el xofer el sent i para, però els separen vint centímetres de massa.
L’home fa petar la llengua i treu l’aire sorollosament per la boca. S’atura panteixant una mica, mentre pica rítmicament a terra amb el peu dret. Es mira el rellotge.
Si plega puntual encara marxarà abans que jo arribi. Quina mandra, ara, haver d’anar fins al metro. Però no puc esperar un quart d’hora, he de tenir temps de comprar la rosa.
Continua caminant carrer enllà.

15.52
L’home dels ulls que semblen sortits torna a portar la mà a la butxaca dels cigarrets, la torna a treure sense agafar-ne cap i torna a renegar en veu baixa.
Continua passant els ulls inquiets d’una persona a l’altra. Sobretot escruta els qui van baixant per les escales. Hi ha un home que li sembla força adient, però no s’atura a l’extrem de l’andana, sinó que continua caminant enllà.
També es va plantejar si li calia observar durant, posem, una setmana, per buscar algú que hi anés cada tarda a la mateixa hora, escollir-lo i el dia marcat, actuar. Però després de molt pensar-hi va creure que seria més emocionant si només fixava el dia i l’hora i deixava l’elecció de la víctima a l’atzar.
Però no serà ben bé a l’atzar. L’atzar me’ls anirà presentant, i quan arribi el qui ha de ser, jo ho sabré, i llavors actuaré.

15.53
Una dona grassa que ha baixat les escales amb dificultat frega inadvertidament, tot passant, l’home dels ulls que semblen sortits.
– Puta com totes –remuga ell entre dents. La dona grassa potser l’ha sentit, perquè accelera el pas i se n’allunya.
L’home es comença a trobar inquiet. Tota la vida depenent de les circumstàncies externes i ara que per fi es creia tenir-ho tot controlat, l’atzar no es digna posar-li cap home al lloc adient.
Ho he planificat tot perfectament, es diu per tranquil·litzar-se. És només qüestió de tenir una mica més de paciència.
Mira el rellotge de l’andana.
Però ha de ser un home, i abans de les quatre, això sí.

15.54
L’home que va a buscar la seva dona es tem el que li dirà: el mateix que ahir, quan va pensar que ja havia aconseguit convèncer-lo.
“Si has de trobar feina aviat, tant se val que em quedi embarassada. I si no n’has de trobar, no podem esperar gaire més. M’estic fent gran, Carles, m’estic fent gran”.
Si no fos tan trist faria riure i tot, pensa. Encara no hem complert els quaranta i tots dos ja comencem a ser massa vells. Massa vella per parir, massa vell per trobar una bona feina.
Sospira amb tristesa.
La vida passa massa de pressa.

15.55
L’home que té els ulls que semblen sortits se sent frustrat. L’excitació que sentia fa uns minuts està deixant pas a una ràbia gairebé incontenible. És pràcticament l’hora i, un cop més, el destí continua burlant-se d’ell.
Serra les dents i fica la mà a la butxaca. Estreny el paquet de cigarrets amb força, fins a esmicolar-los.
Un altre metro arriba. S’atura. Se’n va.

15.56
Quan l’home que es diu Carles tomba el carrer un colom se li caga al damunt. Sacseja el cap i s’atura per netejar-se l’americana. Hi queda una bona taca de color verdós.
Em dec haver llevat amb el peu esquerre, pensa, i torna a remoure el cap.

15.57
La dona que treballa en un banc i té una néta comença a baixar les escales exteriors del metro. Un cop al vestíbul obre la bossa de mà, treu la targeta, la fica a la màquina i passa pel torniquet. Es mira el rellotge: va amb mig quart de retard.
Baixa per les escales i es queda dreta a l’extrem de l’andana, mirant cap a la foscor del túnel. Després mira cap a les vies. Hi ha brutícia. Burilles, papers, fins i tot alguna llauna de refresc.
Pensa en la netedat gairebé asèptica del banc. I en la fredor dels grans números. I en el client hipotecat que no va contractar cap assegurança d’atur i a qui avui li ha hagut de denegar l’ajornament que sol·licitava.
Sort que tinc la Clàudia...
Les vies brillen tènuement damunt la grava fosca.

15.58
L’home dels ulls mòbils té les celles corrugades. S’acosta l’hora i l’atzar no li ofereix la víctima que espera.
Veu la dona aturada a l’extrem de l’andana, prop de la vora de la via, i se la mira pensatiu.
Aquesta tia està en un bon lloc...
Però ha de ser un mascle. Serà un afer d’home a home. Les dones només són bones per tirar-se-les.
Quan s’adona del joc de paraules que ha fet sense voler, se li dibuixa un somriure brut.

15.59
El Carles baixa les escales exteriors del metro. Quan posa la targeta al torniquet sona un “pip” estrident, i pot llegir a la pantalleta “TÍTOL ESGOTAT”.
Fa petar la llengua i deixa anar l’aire inflant les galtes, mentre va cap a la màquina d’autovenda. Treu un bitllet de deu euros de la cartera i comença a pitjar botons virtuals a la pantalla.
A mig procés sent arribar el metro i branda el cap, sospirant, mentre fa anar nerviosament el peu dret amunt i avall.
Doncs ves què, es diu empipat. Si quan arribo ella ja se n’ha anat, doncs ja ens veurem a casa. Total, no ve d’una mica més de mala sort, avui.

16.00
Quan sent venir el metro, l’àvia de la Clàudia s’apropa a la vora de l’andana, mirant-se el rellotge.
Encara arribaré a temps, es diu alleujada.
I somriu.

16.01
El Carles està inclinat recollint el canvi quan sent xiscles histèrics que vénen de l’andana. S’alça, amb la targeta nova en una mà i les monedes a l’altra i es gira en direcció a les escales.
Veu aparèixer un home amb uns ulls que li semblen molt sortits, i a la seva mirada hi descobreix una espurna de reconeixement, com si l’altre hagués trobat per fi la paraula que havia tingut tota la tarda a la punta de la llengua, o com si s’hagués creuat pel carrer amb un vell amic de l’escola oblidat durant més de vint anys.
L’home, panteixant, se li acosta i li venta un cop de puny a la cara que el rebot contra la màquina, mentre escup amb ràbia:
– Havies de ser tu, fill de puta! havies de ser tu i no la meuca aquella, però ja eren les quatre, saps? ja eren les quatre!
Després arrenca a córrer de nou en direcció a les escales exteriors.
El Carles, atordit, mira per terra la targeta i les monedes que li han caigut. Es porta la mà a la galta, i nota com la sang que li raja de la boca se li escola entre els dits.
Uns segons després veu aparèixer un altre home, més gran, per les escales de l’andana, que crida:
– Atureu-lo! Atureu-lo, ha estat ell!
Es para al mig del vestíbul, amb la mà al flanc, i mira esverat cap on mesos enrere hi havia hagut les taquilles. Murmura:
– Ni segurates, ni taquillera, ni res... Quin món de mones!
Llavors es fixa en el Carles, en la sang que li xopa la camisa.
– Això l’hi ha fet ell? L’ha vist bé? Potser podrà descriure’l a la policia. Jo només l’he vist d’esquena.
El Carles no respon, no sap què respondre, no comprèn res del que li ha passat ni del que aquell home li està dient. La cara comença a fer-li un mal intens i prem més fort la mà.
– El malparit! –diu l’home gran–. Ha tirat una dona a les vies, just quan entrava el metro. Però vés a saber on para, ja... Home mira, ara es digna aparèixer algú! –diu de sobte amb un to diferent, tot veient el guarda de seguretat que surt per una porta que hi ha al lloc de les antigues taquilles.

16.02
El Carles tanca els ulls i es deixa caure lentament a terra, amb l’esquena repenjada a la màquina d’autovenda. Encara no ho entén del tot, però de sobte, més intensa que les fiblades de dolor, li ha vingut la certesa que avui ha tornat a néixer.