La Seu d'Urgell

Autor: Amadeu Gallart

Mitjans on s'ha publicat l'article: II Trobades Culturals Pirinenques: "El Pirineu en Xarxa"

Amb aquest article s’intenta analitzar, molt breument, el concepte “mon rural” aplicat a les comarques de l’Alt Pirineu, o Alt Pirineu i Aran, fer una mirada sobre la seva estructura productiva i acabar subratllant la importància que haurà de tenir la implantació de la vegueria de l’Alt Pirineu i Aran per a la millora de l’economia i per a la milora de la qualitat de vida de les pirinenques i els pirinencs d’aquestes comarques.

1-DIVERSOS “MONS RURALS” A LA CATALUNYA D’AVUI: ÉS L’ALTPIRI-

NEU UN MÓN RURAL?

El concepte món rural apareix usualment lligat a l’activitat econòmica del sector primari, és a dir, de l’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal. Aquesta perspectiva ens podria portar a una visió deformada de les comarques catala- nes que no són eminentment urbanes i portar-nos a una anàlisi política exces- sivament centrada en un sector que, als darrers anys, ha anat perdent molta força, tant l’essencialment econòmica com la derivada de les emanacions culturals de tota una manera de viure. Creiem que si hem de parlar de món rural hem d’intentar una anàlisi basada en la importància dels diversos sectors econòmics presents a cada comarca, o grups de comarques, i a partir d’aquí potser arribar a parlar dels diversos móns rurals de Catalunya.

Des de diverses opcions polítiques o fins i tot acadèmiques es qualifica el territo -ri pirinenc com a “món rural”. El terme “rural” pressuposa que vivim en una societat on el mode de producció predominant és el rural, és a dir el que es basa en l’agricultura i en la ramaderia. Per sort o per desgràcia cap de les comarques que conformen el que coneixem com a Alt Pirineu basen de manera prioritària els seus “modus vivendi” en les explotacions agràries i encara hem d’afegir-hi que les explotacions agropequàries més significatives s’allunyen molt d’aquelles maneres de fer de la pagesia tradicional que hem conegut. La informàtica i fins i tot els sistemes de robotització s’incorporen cada vegada més al funcionament d’unes explotacions que si bé perden en bucolisme poden guanyar molt en eficàcia productiva. L’evolució dels darrers anys ha fet que a la Ribagorça o a la Vall d’Aran la ruralitat tradicional ja és tipisme, que a la Cerdanya, als Pallars no arribi ni al 4% del PIB comarcal i que l’Alt Urgell és la més “resistent” amb el 5,84 % del seu PIB.

2-UNA MIRADA SOBRE L’ESTRUCTURA PRODUCTIVA DE L’ALT PIRINEU I ARAN.

Aquestes dades provenen del molt interessant anuari econòmic comarcal que edita cada any la Caixa de Catalunya i corresponen a l’exercici 2003. Així tenim que:

PES DEL SECTOR PRIMARI EN EL PIB COMARCAL

L´ALT PIRINEU

L’Alt Urgel 5,84%

Pallars Jussà 3.56%

Pallars Sobirà 3,63%

La Cerdanya 3,28%

L’Alta Ribagorça 1,74%

La Vall d’Aran 0,85%

ALTRES COMARQUES PIRINENQUES

Ripollès 2,06%

La Garrotxa 1,98%

ALTRES COMARQUES MÉS “AGRARITZADES”

Les Garrigues 17,52%

La Terra Alta 22,63%

Pla d’Urgell 20,74%

La Noguera 16,51%

L’Alt Urgell i una mica menys els Pallars i la Cerdanya encara presenten una importància relativa del sector primari. Hi cal destacar la presència d’estructures cooperatives que han “salvat” de la desaparició moltes explota- cions pageses de dimensions mitjanes per als paràmetres de la zona. Les petites ja han desaparegut del tot. Com a exemple podem citar la població d’Alàs –L’Alt Urgell- considerada fins fa ben poc com a emblemàtica en la producció agropequària comarcal. Ha passat d’unes trenta a unes quatre explotacions. I així seguiríem, de poble en poble. Un món rural desapareix i ens trobem en un altre, ¿també rural?, basat en el sector serveis i construcció. Així, seguint novament l’anuari esmentat podem analitzar els altres sectors econò- mics.

PES DEL SECTOR SERVEIS-CONSTRUCCIÓ-INDÚSTRIA AL PIB COMAR-

CAL DE L’ALT PIRINEU I D’ALTRES COMARQUES:

L’ALT PIRINEU SERVEIS CONSTRUCCIÓ INDÚSTRIA

L’Alt Urgell 62,04% 13,16% 18,96%

Pallars Jussà 39,84% 21,55% 35,05%

Pallars Sobirà 47,79% 19,33% 29,26%

La Cerdanya 65,02% 22,73% 08,97%

L’Alta Ribagorça 42,73% 13,80% 41,73%

La Vall d’Aran 60,53% 13,22% 25,40%

ALTRES COMARQUES PIRINENQUES

Ripollès 47,86% 16,67% 33,40%

La Garrotxa 45,70% 10,40% 41,92%

ALTRES COMARQUES MÉS “AGRARITZADES”

Les Garrigues 40,39% 26,08% 16,01%

La Terra Alta 29,14% 31,57% 16,66%

El Pla d’Urgell 43,66% 09,06% 26,54%

La Noguera 42,42% 16,33% 24,74%

Les xifres són ben clares, el sector serveis ens apareix com a clarament dominant en totes les comarques. A L’Alta Ribagorça rivalitza amb el sector industrial com a conseqüència de la força del sector hidroelèctric. Peró la gran característica de territori definit per les activitats terciàries no s’esvaiex. La construcció apareix amb gran força, potser amb massa i apunta la necessitat d’un Pla Territorial de l’Alt Pirineu i Aran que intenti planificar les necessitats de creixement o d’estabilització de l’activitat constructora. Per una altra part tota política pública que pretengui dinamitzar i ordenar el territori de l’Alt Pirineu haurà de tenir en compte les coordenades marcades per la seva estructura econòmica.

Per a les nostres comarques de l’Alt Pirineu es va tancant un món, el món rural-agrari i se’n van obrint d’altres. Per això els ciutadans altpirinencs necessitem plantejar correctament els problemes que patim d’acord amb la nostra realitat sòcio-econòmica. I des del nostre punt de vista cal que ens allunyem tant de concepcions de política territorial “provincialistes”, les que ens tenen en compte com a comarques de muntanya de Lleida o de Girona, com dels essencialment “ruralistes”, en el sentit tradicional del terme. Ambdues perspectives ens allunya -rien de trobar les polítiques correctes. No cal dir que això és aplicable, amb els matisos que es considerin els convenients, a altres comarques catalanes amb situacions similars.

També cal reconèixer que, malgrat el poc pes econòmic del sector primari dins de l’àrea econòmica altpirinenca, sí que encara pot tenir molta rellevança a l’hora d’establir criteris per al manteniment de determinats nuclis poblacionals o fins i tot per elaborar una política de protecció del paisatge però sempre com a un element més a tenir en compte, no com a element únic, ni potser tampoc com el més decisiu en molts dels casos. Això darrer s’explicita per una raó molt senzilla, perquè en bona part dels casos ja han desaparegut totes les explotacions pageses.

Aquestes xifres estadístiques adquireixen més significat si les comparem a les de tot Catalunya. Així, i seguint les mateixes fonts:

VALOR DELS PIBS DE L’ALT PIRINEU (en milions d’euros).

L’ALT URGELL 243

PALLARS JUSSÀ 264

PALLARS SOBIRÀ 129

LA CERDANYA 194

L’ALTA RIBAGORÇA 79

LA VALL D´ARAN 213

TOTAL.........................................................................................1.022

CATALUNYA............................................................................95.184

Tenint en compte que territorialment les nostres comarques i l’Aran suposen el 20% de Catalunya, el total del PIB altpirinenc passa molt poc de l’1% del total català. Si bé que la nostra activitat econòmica es molt baixa comparant-la amb el conjunt català no és pot concloure la situació en temes de pobresa o riquesa ja que això ho defineixen millor els nivells de vida dels ciutadans individuals. En alguns casos, a causa de la baixa demografia, tenim fins i tot que els nivells de vida per càpita resulten força altes respecte la mitjana de Catalunya, casos clars de La Cerdanya i l’Aran, encara que aquests nivells de vida baixarien si els resituèssim entorn d’altres paràmetres no essencialment econòmics –temes sanitaris, d’ensenyament, d’oportunitats de guanyar-se la vida, els joves etc-. El que sí que gosaríem introduir és el concepte d’Alt Pirineu-Aran com a territori “dèbil” per la falta d’un teixit econòmic dens, solvent i resistent a les pressions especulatives. Aquesta debilitat se´ns apareix com a un concepte important per a estudiar i millorar la situació actual.

3-L’ALT PIRINEU COM A MÓN DISCRIMINAT. EL PAPER DE LA VEGUERIA COM ELEMENT DE POLÍTICA DE REEQUILIBRI TERRITORIAL I DE DINAMITZACIÓ ECONÒMICA.

Crec que també és pot afirmar que el que sí som a l’Alt Pirineu, a part de la definició de la debilitat sòcio-econòmica del nostre territori, és un món discriminat respecte a les grans àrees urbanes de Catalunya. Malgrat els avenços indiscutibles que ens ha portat el sistema democràtic avui dia encara podem destacar que patim, entre d’altres, discriminacions institucionals, sanità- ries i d’ensenyament.

La discriminació institucional. Sembla clar que fins al dia d’avui el govern català no s’havia pres mai seriosament l’establiment d’una nova administració territorial on es contemplés l’Alt Pirineu com alguna cosa més que els complements muntanyencs de les províncies de Girona o de Lleida i s’havia mantingut les seves comarques en un règim administratiu fet d’una barreja de paternalisme i de control polític. Les inversions públiques havien i encara han de passar no només els filtres generals sinó que també han de superar les barreres derivades dels interessos econòmico-polítics amb seu a les capitals provincials.

En aquest mateix sentit un altre punt fonamental és la situació dels petits minici –pis de muntanya. Cal superar la consideració d’ens administratius residuals que de fet tenen en aquests moments per l’estricta precarietat dels seus recur- sos. Cal reconèixer que els Consells Comarcals han actuat positivament en aquests casos proporcionant alguns serveis bàsics que aquests municipis, per sí sols, no podien tenir. Però cal arribar, a com es fa en altres països propers, a fer possible que el petit municipi muntanyenc actuï com un autèntic empresari públic, com un agent dinamitzador del seu territori i com un responsable del manteniment del seu paisatge.

Respecte a la discriminació sanitària i a la discriminació per ensenyament només vull citar dos casos concrets. El primer es la greu asfíxia econòmica en què durant tants anys s’ha mantingut als nostres petits hospitals municipals-comarcals. El segon, l’elevada despesa que suposa de fer estudiar un fill a fora de casa. Malgrat les millores hagudes darrerament encara no s’han arbitrat suficients ajudes en beques que tinguin en compte la importància dels costos dels estudiants pirinencs que resideixen als centres universitaris. Encara no s’han estudiat les desgravacions fiscals per a les famílies que han de finançar estudis, universitaris o no, per als fills que han de viatjar als centres universitaris.

I tàntes altres qüestions que no caben aquí. El redreçament d’aquesta situació pot passar evidentment per una multiplicitat d’actuacions en profunditat. Però és difícil que es facin mentre mantinguem la situació administrativa de territori cua de província que compta a més amb grans debilitats econòmiques, demogràfi- ques i d’equipaments. Jordi Borja, urbanista de gran prestigi, diu en el seu llibre “La ciudad conquistada”: “Qualsevol política territorial destinada a reforçar la identitat i la cohesió d’una àrea amenaçada per la decadència o la marginació...necessita una certa capacitat d’autogovern. No només per promou –re polítiques públiques, sinó també per expressar-se, per negociar, per con- frontar-se amb els poders polítics d’àmbit superior...Avui toca redefinir els mapes d’organització del territori...Les formes d’autogovern per a l’Alt Pirineu, la Plana de Lleida, la regió metropolitana de Barcelona o les Terres de l’Ebre no tenen perquè ser idèntiques”.

No tenim cap dubte que la nova capacitat d’autogovern, la Vegueria de l’Alt Pirineu i Aran, és avui imprescindible i necessària. La Vegueria ens ha de permetre la potenciació del territori en tres grans vies. La primera és la millora de les inversions públiques en equipaments i en gestió administrativa. La segona és la potenciació del papers dels ajuntaments de muntanya en el sentit abans esmentat. La tercera és la d’incentivar la inversió econòmica en un feliç maridatge amb la iniciativa privada- aquí només cal citar el paper inversor i d’empresa públic que ja han jugat els municipis altpirinencs “grans” on les empreses més grans de la seva demarcació acostumen a ser les públiques -.

En alguns casos s’han produït a les nostres comarques estudis i debats comarcals que arribaven a grans llistats de solucions per al problema de cada comarca. Això és bo perquè les nostres comarques altpirinenques mantenen una gran personalitat individual. Avui, però, el gran repte, la gran necessitat, del present o del futur immediat és que sapiguem alçar les nostres reivindicacions al nivell d’una regió catalana, al nivell de la Vegueria de l’Alt Pirineu-Aran. És molt important que els altpirinencs creguem en nosaltres mateixos i ens fem un plantejament polític seriós del que podem obtenir amb una administració pròpia, que creguem que el somni de poder desenvolupar autonòmament aquesta part del país pot ser realitzable.

Amadeu Gallart.

Economista.

Membre del Consell Rector de l’Institut de Desenvolupament de l’Alt Pirineu i Aran.