No em busqueu. No m'espereu. No tornaré.

Els altres no saben res. Els altres mai no saben res. Et miren, t’observen, i només veuen una façana que decoren amb prejudicis i hipòtesis. Elaboren conceptes a partir de perspectives obtuses i, amb un parell de peces esbarriades, creuen tenir la solució del trencaclosques. Rellisquen sobre la pela, res no saben de la polpa i del pinyol. No facis l’esforç d’explicar-te, no val la pena. Entendran el que puguin i, el que no entenguin, ho especularan. Never explain, never complain, que deia Benjamin Disraeli. Les seves vides són tan misèrrimes que necessiten parlar de tu, mirar la tele, seguir les modes… Són la borregada que bela quan es fa fosc perquè els espanta la lluna plena. S’arraïmen i fan pinya contra el veí que no combrega amb les seves creences. Naixen, creixen, es reprodueixen i moren sense pena ni glòria, com les formigues o els ratolins. Tu fes la teva. Defuig les multituds. Si t’insulten, amaga’t. Si t’exalcen, escapa’t. Estima la solitud i els crepuscles. Que el bosc conegui la teva ombra. Parla amb els arbres. Sigues amic de les serps. Els altres no saben res. Els altres mai no saben res.

Quan surts del forat tots els colors brillen d'una altra manera i el sol és més amic teu que mai. Dintre de mitja hora vindran els de la tele a fer-me una entrevista. Diuen que volen parlar sobre l'escriptura de blogs i les seves semblances i diferències amb el que dins dels gèneres literaris es coneix com a "literatures del jo" (autobiografies, memòries, dietaris, etc.), la relació entre la meva tasca de blogger i la d'autor de creació a propòsit del meu darrer llibre "Entrellum". De puta mare. L'última entrevista per a la tele la vaig fer al jardí de casa; aquesta la faré a la plaça del poble. Camisa blanca acabada de planxar, texans, Sebago... Cal estar presentable per als mitjans. Com m'agrada la primavera!

Feu-me el favor de llegir això:

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/l_rsquo_obligada_dimissi_de_la_direcci_d_rsquo_esquerra_36774.php

No m'interessa el Barça. Digueu-me heterodox, heretge, infame. Ahir, per exemple, en comptes de mirar el partit, estava fent una cosa molt més interessant. No puc dir quina, perquè és secreta, almenys per ara. Escolto el rossinyol cada nit. Intento superar-me. Sé on vull anar. Em deixaré la vida si cal per arribar-hi. De fet ja fa anys que me la deixo. Estripalls de mi en cada paraula. Hi ha moments en els quals el cos no pot seguir-me. El cos és una àncora. Crear és l'únic que ens allibera de totes les misèries. No, amics, no m'interessa el Barça.

No busquis lluny el que s’amaga sota els peus. Procura callar quan els altres criden. El mèrit no és teu si l’obra és perfecta. Pensa que hi ha forces ocultes que treballen per a tu. Pensa que som instruments en mans de la natura. Les muses són reals. Els dits tenen vida pròpia. La sang amara cada batec i bull per aflamar-te. Deixa’t endur per la brisa que empeny cada frase. No busquis lluny el que la teva ombra és. Escolta-la. Ella coneix els secrets de la llum. Hi ha músiques que penetren fins a la medul·la i resten en el fons per sempre més. Som un conat que no dura, un espasme enmig de l’univers, una petita espurna que s’allunya deixant al seu darrere pols d’estels. No busquis lluny el que s’oculta en el cor de la nit. És el teu cor. La lluna sempre somriu. Els déus creuen en tu. Estigues despert i no dubtis. Tot acabarà bé.

Dorm en el cel dels meus braços, nen que somies postes de sol. Jo et cantaré a cau d’orella una cançó de bressol. Dorm en el cel dels meus braços, neda en el mar de l’amor. Jo et vetllaré fins que l’alba ompli de llum el teu cor.