“Volen, volen, de dia i de nit! Les àguiles d'or, fill d'Ulisses! Em sents? Ja s'han alçat dels cims les àguiles augurals! I volen, de dia i de nit, les grans àguiles. I tot allò que s'arrossega en el fang, i s'esllavissa en l'ombra, i campa en els tebis recers, es posa a tremolar i a petar de dents! Ja estàs a punt Telèmac? No és prou forta la branca de la teva ànima perquè s'hi posin les àguiles resplendents? Què esperes a deixar de ser fill per a convertir-te en hereu?” Agustí Bartra.

“Coneix-te a tu mateix, dic jo ara a Catalunya, traduint-li els oracles que li assenyalen grans destins (..) El coneixement és l'únic recurs que tenim contra la fatalitat” Francesc Pujols

L'anàlisi i intent de definició del nostre caràcter nacional ja va ser objecte d'estudi de les ments més preclares de la Renaixença: Almirall, Prat de la Riba, Torres i Bages. Homes plenament conscients que el ressorgiment de Catalunya havia d'anar íntimament lligat al coneixement del caràcter del nostre poble.

Torres i Bages reconeix que “qui s'apodera del pensament d'un poble es fa amo d'aquest poble; el posseeix, el domina i en disposa i que la transformació del pensament comporta la transformació del país i constitueix una veritable transmutació”.

Aquests homes, al marge dels seus encerts i errors en l'anàlisi del caràcter col·lectiu català, van mostrar la sagacitat d'assenyalar amb precisió el desllorigador del problema de Catalunya: el nostre caràcter col·lectiu.

Però en fer l'anàlisi caracterològica dels seus contemporanis, tant aquests primers teòrics com molts dels que els seguiren, van reflectir-hi, sense adonar-se'n, els seus prejudicis. No eren conscients que feien el retrat d'un poble que portava segles sotmès, i que ells mateixos formaven part d'aquest col·lectiu que vivia, pensava i es comportava en condicions alterades per una secular manca de llibertat que negava la pròpia manera de ser històrica i cultural.

Van confondre les característiques que ells observaven amb la genuïna totalitat del caràcter català. Si mai miraven enrere i veien trets que no quadraven amb el dibuix que ells havien fet, com, posem per cas, el coratge de Pau Claris, simplement negaven l'evidència o la categoritzaven a tall d'anècdota.
Tots aquests prohoms van passar per alt el fet històric que estrafeia i encara continua estrafent la manera de ser i de pensar del nostre poble: la nostra condició de colonitzats. Van dibuixar, potser sense saber-ho, els efectes que la submissió interioritzada té sobre el caràcter d'un poble, i que avui es palesa d'una manera execrable en gran part de la nostra gent.

Múñoz Espinalt, en una fina anàlisi de la psicologia catalana ja ho assenyala amb precisió quan ens diu que “l'individualisme català, aquest ”anar a la seva” i la brillantor que el català exhibeix en allò que pot controlar individualment o en el clos familiar o associatiu, i el rebuig o la inhibició que mostra per la cosa pública són una resposta de supervivència al fet de sentir que la seva vida col·lectiva està sotmesa a una mentalitat forastera hostil a la seva pròpia manera de ser”.

Tota individualitat nacional ben estructurada va sempre acompanyada d'un caràcter i d'un pensament genuïns i originals. El caràcter, la manera pròpia de ser i de veure el món engendra i garanteix, un espai territorial on florir i una llibertat que agomboli la pròpia creativitat, per així generar la riquesa espiritual, cultural, científica i material, característica de les nacions madures, plenament individualitzades.

La nostra nació va assolir ja durant l'edat medieval un grau de maduresa inusual, tot expressant un caràcter “sencer”, un “geni” propi on, l'èpica se sustentava en el rigor i el treball, on els trets espirituals i materials convivien en harmonia, on la grandesa sorgia naturalment de la “integritat” de la vida nacional. I és aquest caràcter el que ha donat, fins i tot durant els llargs segles de postració nacional, homes i dones, que amb la seva manera de fer ens han recordat qui som en realitat, més enllà de la castració col·lectiva en que hem viscut i encara vivim.

Ha estat la supressió de la nostra llibertat, la negació del nostre espai nacional, la repressió sistemàtica i brutal, que ha adoptat diversos rostres, la submissió forçada, i la traïció i la confusió propiciades, allò que ha atrofiat el nostre caràcter col·lectiu, i sovint l'individual, de molts dels nostres compatriotes.

Com a resposta d'autodefensa a la brutalitat i a la mentida hem relegat a l'oblit l'expressió d'aquells trets del nostre caràcter que més molestaven el colonitzador, tot identificant-nos unilateralment amb una polaritat de la nostra manera de ser, aquella que ens era més útil en la situació anòmala en que tantes generacions de catalans han nascut, viscut i mort.

Aquest procés de repressió i oblit dels trets més significatius del nostre caràcter ha generat un buit que ha estat ocupat sense dilació, emparant-se en la llei de “l'horror vaqui” que regeix la Naturalesa, per la prepotència i la grandiloqüència dels usurpadors. I s'ha generat la perversa dependència a la qual estem sotmesos. Els espanyols s'han identificat amb “el domini”, i la nostra capacitat de treball, rigor i creativitat ha quedat sota el seu servei. No només hem estat durant molts anys la fàbrica d'Espanya, sinó que hem alimentat la seva cultura, la seva llengua i les seves gestes històriques.

De fet, la força vital que es manifesta com a caràcter d'un poble, i en aquest cas del nostre poble, no desapareix per molt que es reprimeixi o s'ofegui. Quan l'hem honorat cedint-li el lloc que li correspon en la vida nacional ha esdevingut la força simbòlica que ha ajuntat, que ha lligat, que ens ha integrat com a individus amb nosaltres mateixos i amb el nostre poble. En negar-la, ha pres possessió del lloc que li correspon en la vida nacional a través de la força desintegradora dels colonitzadors, perquè allò que neguem del nostre caràcter, ho hem de sofrir, deformat, en l'altre. En negar-nos la grandesa, la potència, la dignitat, ens ha vençut la grandiloqüència, la prepotència i la supèrbia encarnades en l'opressor. Els enemics, des d'aquesta perspectiva, “ens ensenyen què hem de fer” perquè ens mostren el què neguem, ignorem o rebutgem de nosaltres mateixos.

En el procés d'assimilació a la Castella imperial, hem perdut, doncs, el nostre “geni” nacional, en el sentit que hi donaven els clàssics com la pròpia, única i genuïna estructura de sensibilitats i poders que constitueixen una individualitat, sigui personal o nacional, i que defineix la seva relació amb el món. El “geni” fa referència a una funció arquetípica fonamental de l'experiència humana, que urgeix a cada ésser, individual i nacional a afirmar-se, a perpetuar-se i a mostrar la seva plenitud. És la força vital que lluita contra l'assimilació, la destrucció, la desaparició. Heràclit ens recorda que “el geni és el caràcter”, i per això la negació i repressió d'aquesta força vital, amb tot el seu corol·lari de trets psicològics, implica l'autocastració i l'autoanul·lació de la voluntat, i condemnen al poble que se la nega a la feblesa, a la ingenuïtat patològica i a l'apatia.

I aquest és l'objectiu primordial de l'usurpador, perquè un poble amb un caràcter i una voluntat atrofiades és un poble anorreat.

Desestimar el nostre “geni” ens ha afeblit d'una manera tan perversa que ja gairebé no recordem la bella plenitud de la veu del nostre poble: la veu d'autoritat majestuosa d'Oliba i del rei en Jaume, la veu indòmita dels innombrables defensors de la terra, la veu màgica de Verdaguer, la veu mística de Llull, la veu grandiosa i còsmica de Gaudí. Prou se'n cuiden d'evitar que remembrem la plenitud que va intrínsecament lligada a la nostra grandesa! Aquest oblit és tan punyent que ha distorsionat la percepció que molts catalans tenen de la pròpia realitat nacional, portant-los a repetir, potser per justificar les seves claudicacions, que som un país petit, que som una cultura minoritària, quan, per ser fidels a la veritat, haurien de dir que som un país esquarterat i una cultura i una llengua minoritzada per un procés de colonització que ara és més actiu que mai, i que ha significat, en paraules de Preston, un autèntic holocaust per a Catalunya.

Obliden que és la ”qualitat” intrínsecament lligada a l'esperit i al caràcter d'un poble, no la “quantitat”, allò que defineix la seva grandesa i la seva vàlua.

El domini de l'usurpador se sustenta en la nostra feblesa. I la nostra feblesa rau en la renúncia que hem fet d'aquells trets que, quan són conscientment presents, fan impossible una vida de submissió. Ignorar-los ens ha permès, com a individus, anar malvivint, però ha conduït la nació al límit de les seves possibilitats de supervivència.

Només quan encarem i entronitzem al seu lloc legítim el “geni” reprimit i negat de la nació, quan ens hi identifiquem, l'assimilem i l'integrem com una beneïda part de nosaltres mateixos, ens obrirem a la llibertat i a l'acció fecunda.

Serà aquest acte de dignitat integradora el que farà possible la plenitud de la nostra ànima nacional i la nostra independència política, perquè com deia Goethe "la poesia, la música, i l'entusiasme patriòtic de les guerres d'alliberament són filles del geni”.

I amb la recuperació del nostre caràcter, retrobarem naturalment “l'astúcia que veu venir la malvestat”, “la visió que ens omple de vigor”, la grandesa, la capacitat èpica, la convivència íntima amb el misteri, i, sobretot, la “capacitat de domini sobre la nostra heretat”, que hem enterrat tan endins que ni recordem que sigui nostra.

Quan abracem amb una joia profunda tots els pols del nostre caràcter.
Quan siguem capaços de pensar amb grandesa la nostra vida nacional, negant-nos a ser reduïts a la fàbrica d'Espanya.
Quan hàgim superat la identificació unilateral amb el pol més pragmàtic i material del nostre caràcter col·lectiu, sotmès dòcilment als dictats de l'usurpador, i posem la integritat del propi caràcter al servei de la nostra nació, estarem en el camí correcte de rescatar-la de l'oblit i de la vergonyosa misèria històrica a què l'hem condemnada. I farem possible la cristal·lització de la nova consciència d'homes lliures.

Aquest és l'autèntic repte que la història ens planteja. La nostra voluntat d'assumir-lo farà possible l'acompliment del destí de Catalunya perquè només la nació i, amb ella, l'home que ha encarat la seva ombra, que ha davallat al seu infern i ha estat capaç d'integrar-lo, està acreditat per fer el “camí estret” que es desplega com el darrer esglaó de l'Escala de la Vida, generant l'home nou nietzchià, l'àngel pujolsià, exponent d'un nou nivell de consciència que se sap forma única, contenint el Tot, i que deixant-se abraçar amb les ales de l'Ésser, pot exclamar amb veu rotunda: “poble meu, què t'ho impedeix? aixeca't, assumeix la teva heretat i camina”.


Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció