El meu microconte titulat “Mirades”, m'ha permès afegir un altre premi literari al meu currículum particular. En aquesta ocasió, el primer premi del concurs de microcontes de terror organitzat pel portal d’internet Hespèria.
El veredicte del premi, al qual es van presentar més d’un centenar d’obres, es va donar a conèixer el passat 27 de maig, tal com va explicar l’organització, perquè coincidia amb l’aniversari dels naixements tant de Vicent Price com de Cristopher Lee, una data, per tant, clau per als amants del cinema de terror i molt apropiada per a donar a conèixer el final d’un premi de narrativa també de terror.
Després del període de deliberacions, el jurat, a través del web www.hesperia.cat va fer públic el següent veredicte:
“Reunides les nostres ànimes turmentades i després dels sacrificis rituals i les ofrenes als foscos déus de l'Hades els oracles han parlat i el jurat del concurs de relats curts de terror decideix que el Guanyador del Calze Sagnant de l'Infern és el relat següent : Mirades, de Joan Pinyol. I el mateix jurat va remarcar la seva elecció de la següent manera : “Perquè essencialment era el que cercàvem; senzillesa, suggeriment, capacitat de síntesi i sobretot sentiment d'intranquil•litat i por. Aquesta nena que capta quelcom estrany i no accepta l'argument de l'adult, aquesta innocència escapçada ens treu de la nostra illa d'ignorància; com deia el mestre H.P. Lovecraft:" La cosa més misericordiosa del món penso que és la incapacitat de ment humana per a relacionar tot allò que hi conté. Vivim en una illa de plàcida ignorància entre les boires dels obscurs mars de l'infinit, fet que no implica que viatgem gaire lluny." Bé; nosaltres, mitjançant la protagonista hem abandonat aquesta illa".
Així mateix, el jurat també va concedir un accèssit al microconte titulat Buh! , presentat amb el pseudònim de Mary Lovecraft per les següents raons : " També hem pres la decisió d'atorgar un accèssit a la segona obra perqué teníem aquest relat per finalista segur tan bon punt el vam llegir i tot i ser més explícit que el guanyador les connotacions més viscerals i sagnants, sense caure en la grolleria, ens encanten".
Tal com deien les bases els dos guanyadors veuran editats els seus textos en un llibre digital i també en format paper juntament amb altres microcontes presentats, i rebran un lot de llibres i de pel•lícules de terror.
No és la primera vegada que el portal “Hesperia” organitza amb èxit un premi literari a través de la xarxa. L’any passat va convocar un premi de microcrelats en aquella ocasió de ciència ficció del qual també en derivà un llibre electrònic i un llibre imprès el juliol de 2008.
I tampoc no és la primera vegada que, com molts sabeu, obtinc un premi literari amb la pràctica del gènere del microconte. L’any 2000 vaig ser mereixedor del I Premi de Narrativa Vila d’Almassora amb el recull Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna (Setimig, 2001), l’any 2004 vaig obtenir a Olot el II Premi de Microliteratura Santa Juliana de Nicomèdia i també el I Premi de Microliteratura Caldes de Malavella. I l’any 2006 vaig guanyar el XXII Premi de Narrativa Vila de Puçol amb el recull Micromèxics (Brosquil, 2007).
D’aquí uns dies i en format digital podreu accedir als microcontes seleccionats en aquest I Concurs de Relats Curts de terror a través del web www.hesperia.cat
I ara, si continueu llegint trobareu els dos microcontes guanyadors del Premi. Vinga, passeu a l'altra pantalla... i no tingueu por!...
No em cansaré maí de repetir-ho. Per molta Llei de la Memòria Històrica que tinguem pel mig, és una vergonya i no s'entén de cap de les maneres que, en ple segle XXI, encara que només fos per respecte als milers de familiars dels que allà hi estan enterrats a la força i per decret franquista als anys 50 i 60, continuï intacte -tal com el va idear i realitzar el dictador- el mausoleu descomunal del Valle de los Caídos. Amb tota la simbologia falangista i anticonstitucional, i fent mal als ulls i al cor dels que maleirem sempre aquell lloc i la seva causa.
És per aquesta i per altres raons que ara no vénen al cas que ho tinc decidit. Diumenge 7 de juny no penso anar a votar, avorrit com estic d'una classe política que no em representa i que amb prou feines ha mogut ni un sol dit per la meva causa particular. Trist, oi? I n'hi ha que s'omplen de medalles de defensors de la llibertat...
Ahir dilluns, al saló d'actes de l'Ajuntament de Lleó, es va presentar el llibre : EL VALLE DE LOS CAÍDOS, del periodista José María Calleja (a la imatge), una estremidora radiografia del què i del com de la construcció del mausoleu franquista que detalla tot el procés de construcció d'aquella obra faraònica que costà la vida a tantes persones obligades a treballar-hi de sol a sol i on, com el meu avi, van ser-hi traslladades anys després tantes altres persones que van perdre la vida innocentment per culpa de la guerra incivil i que avui, sempre amb tota la dignitat i tota la pena del món, estan enterrades al costat del seu botxí.
M'agradaria que continuéssiu llegint aquest post. Trobareu l'entrevista que diumenge publicava el Diario de León al mateix Calleja, en la qual, de manera contundent i clara, explica algunes particularitats de la construcció del Valle que tothom hauria de conèixer i de tenir presents per arribar a la conclusió que conviu amb mi des de fa temps. El Valle és una ferida oberta damunt la pell d'una història que, amb els governs actuals, no sanarà mai. Llegiu l'entrevista i ja em direu...
El darrer número de la revista bimestral “Quadern”, que edita la Fundació Ars, de Sabadell i que correspon a l’abril de 2009, acaba de publicar-me un article dedicat a l’activitat poètica de la meva comarca des del segle XIX i fins als nostres dies. L'he publicat a la secció literària de la revista, de la qual sóc un dels caps juntament amb el David Serrano.
L’article deriva de l’estudi que vaig dur a terme en el seu moment a propòsit de l’activitat lírica de les comarques del Bages i de l’Anoia per encàrrec de la Residència d’Investigadors de Barcelona i que va culminar en el cicle “Terres, ponts i paisatges” que durant setmanes abordà des de Barcelona la realitat poètica de diverses comarques catalanes.
Amb el títol, “L’Anoia, terra de poetes”, repasso dècada rere dècada les principals manifestacions i noms propis que va donar de si la comarca on vaig néixer. Poetes com Josep Costa Pomés, Maria Trulls, Alexandre de Riquer, Joan Serra i Constansó, Jaume Boloix i Canela, Joan Llacuna, Ramon Castelltort, Antoni Canals… entre molts altres entre els quals hi ha també Josep Romeu i Figueras (a la imatge del post), Xavier Miquel, Celdoni Fonoll, Ernest Farrés, Francesc Rossell, Lleonard del Rio. Així mateix, a l’article –que s’il•lustra amb diverses fotografies d’aquests poetes i amb un mapa comarcal perquè es pugui ubicar l’origen geogràfic de molts d’ells- també em faig ressò de diverses iniciatives poètiques i culturals, com la primera època de la Revista d’Igualada, o de la Revista “Romanços” de Piera, la publicació de diverses antologies, la convocatòria de premis de poesia, i un llarg etcètera de manifestacions poètiques anoienques.
El mateix número 170 de “Quadern” també publica una nova crítica literària de la periodista i bibliotecària Magda Bartrolí, dins la secció dedicada als llibres oblidats. En aquest cas analitza la novel•la “El retorn amarg” de Lluïsa Forrellad.
Si us interessa obtenir un exemplar, continueu llegint...
És clar que no tots tenim les mateixes possibilitats de promocionar les nostres obres i aconseguir que el que un dia vam escriure en silenci pensant en els lectors i les lectores, arribi finalment al major nombre d'aquests. No pas per interessos econòmics (perquè un 10 % dels ingressos és una cosa ben migrada) sinó per interessos literaris.
Justament per això que deia ara. Perquè com a autor és un plaer immens que et llegeixin i que després et comentin el producte escrit de la teva imaginació.
En el cas de la literatura juvenil, si tens la possibilitat que algun dels teus llibres sigui llegit i treballat en un centre de secundària, el plaer no es resisteix gaire. I menys si un dia et conviden a parlar del llibre entre els alumnes-lectors.
Com ja sabeu és el que m'ha passat durant aquest curs a l'IES de Guissona, a l'Escola Europa de Sant Cugat del Vallès, a l'IES La Candelera de l'Ametlla de Mar i el passat 11 de maig a l'IES Gabriela Mistral de Sant Vicenç dels Horts (a la imatge).
En tots els casos, ha estat una delícia durant la qual he tingut l'oportunitat de parlar de FI DE CURS A BUCAREST (Baula, 2008) i de compartir amb els alumnes la realitat de Romania a partir d'una projecció de diferents imatges d'aquell país.
És clar que sempre volem més del que tenim i m'agradaria molt que altres centres de secundària del país escollissin la meva segona novel·la juvenil per convertir-la en una base de treball lector per al proper curs 2009-2010 i per convidar-me a parlar-ne entre els alumnes lectors.
Sempre volem més del que tenim, sí, però de tant en tant, detalls imprevistos també són capaços de fer-nos feliços.
Fa uns dies el bon amic Gabriel Boloix, que em va acompanyar en la presentació que de Pilota de set i de Fi de curs a Bucarest vaig fer a la llibreria Apeudepàgina de Sarrià i a qui agraeixo d'allò més l'interès que sempre ha demostrat per la meva obra narrativa, va dedicar un post del seu bloc a comentar la meva novel·la juvenil. Podeu llegir el comentari si entre en aquest bloc o si continueu llegint aquest post...
Sempre que vaig a un centre de secundària a parlar de la meva novel·la juvenil Fi de curs a Bucarest (Baula, 2008) explico la follia constructora del dictador Nicolae Ceaucescu que, amb el poder ben agafat, va ser capaç de fer enderrocar milers de cases d'un antic i tranquil barri de la capital romanesa per alçar el seu palau particular, un edifici colossal (el segon més gran del món després del Pentagon) que va ordenar construir amb els materials més luxosos del món mentre el seu poble es moria de gana i amb l'esforç de milers de persones obligades a treballar dies sencers, la qual cosa provocà els provocà la mort a moltes.
En plena explicació d'aquesta atrocitat dictatorial damunt el que avui és la Casa del Parlament de Romania (un edifici de 16 plantes que fa por només de mirar-lo) i tenint en compte que gràcies a l'intercanvi de persones entre països avui tenim la sort de tenir en moltes aules alumnes romanesos (pertanyents a un país tan desconegut com bellíssim), en veure que aquests senten certa vergonya del dictador que va patir el seu país, sempre m'afanyo a afegir que no cal anar a terres romaneses per veure una vergonya de construcció fruit de la follia d'un dictador. Perquè, a España, que és un país veí, també s'alça ben fastigosa la Basílica del Valle de los Caídos, el mausoleu faraònic ideat per un militar amb afanys de poder que no va escatimar ni diners, ni vides humanes per veure materialitzada la seva follia.
Si continues llegint avui li tocarà el rebre a la imponent creu del Valle de los Caídos...
Una de les impressions més fortes que vaig endur-me de la meva visita al camp de concentració i d’extermini de Mauthausen (al nord d’Àustria) va ser la cambra de gas. Ara farà tres estius i després de passar unes setmanes a Txèquia (aquell bell país que un dia s’independitzà alegrement d’Eslòvaquia per la via més pacífica i raonada, que és el que hauria de fer Catalunya d’una vegada respecte d’España), la Magda i jo vam anar a trobar el preciós poble de Mauthausen, que es banya al Danubi i que és una delícia de llogarret. Hi vam anar en mitja hora de camí des de Cesky Krumlov, una població que si mai volteu pel sud de Txèquia no us heu de perdre de cap de les maneres. Després d’anar a trobar el camp de concentració, dalt un turonet voltat per cases que en el seu moment van habitar els alts comandants nazis, vam visitar cadascun dels espais que es conserven d’aquelles instal•lacions. La filera de barracons de fusta que encara queden dempeus a tocar de la plaça de recomptes, la cuina, la pedrera –amb la tristament coneguda com l’escala de la mort-, la presó del camp, la zona de desinfecció, el pati de revistes, el mur de les lamentacions, la infermeria, el camp rus, i també, la sala de liquidacions, les cambres de gas i els forns crematoris...
Aquest divendres que ve comença la campanya electoral per a les eleccions europees que s'han de celebrar el 7 de juny, però en aquesta ocasió no m'enredaran pas i ara com ara dubto de si aniré a votar.
No penso seguir cap debat polític, ni escoltar els manifestos orals dels que intervenen en un miting -que avui dia és la cosa més desprovista de gràcia de les que he arribat a veure al planeta-.
Tampoc no penso llegir cap prospecte que, sense autorització, m'entaforin a la bústia de casa, encara que porti incorporada la butlleta de vot (gairebé al 100% bona matèria per al reciclatge)
No perdré el temps amb anuncis televisius o radiofònics en què la classe política de cop i volta festeja la gent com si la gent fos ruca i no els veiés venir d'una hora lluny. Ni em creuré cap promesa ni cap proclama. Ni tan sols confiaré en l'autenticitat de les diferents ideologies que aquests dies s'estampen a tot color en gorres amb viseres i samarretes.
No, aquesta vegada, sí que no! I ja poden anar dient missa si volen i si s'ho creuen, que en molts casos també ho dubto...
Després de diversos dies en un estat molt delicat de salut, l'escriptor uruguaià ha mort avui a Montevideo a l'edat de 88 anys.
Autor de més de vuitantena llibres de poesia, novel·les, contes i assajos, així
com de guions de cinema, va ser guardonat amb el Premi Reina Sofia de
Poesia Iberoamericana (1999), el Premi Iberoamericà José Martí (2001) i
el Premi Internacional Menéndez Pelayo (2005).
En l'actualitat estava treballant en un nou llibre de poesia el títol provisional del qual és Biografia per a trobar-me.
Siguin aquests versos seus un senzill homenatge a l'escriptor finat.
Hasta Mañana
Voy a cerrar los ojos en voz baja voy a meterme a tientas en el sueño. En este instante el odio no trabaja
para la muerte, que es su pobre dueño la voluntad suspende su latido y yo me siento lejos, tan pequeño
que a Dios invoco, pero no le pido nada, con tal de compartir apenas este universo que hemos conseguido
por malas y a veces por las buenas. ¿Por qué el mundo soñado no es el mismo que este mundo de muerte a manos llenas?
Mi pesadilla es siempre el optimismo: me duermo débil, sueño que soy fuerte, pero el futuro aguarda. Es un abismo.
No me digan cuando me despierte.
Mario Benedetti
Si voleu saber més coses del seu periple vital, i si continueu llegint, trobareu una breu ressenya biogràfica escrita per Alejandro Herrán Bárcena...
Fins ahir dissabte 16 de maig, mentre els Museus del país obrien a les nits i oferien diversos concerts musicals, sobretot en aquella ciutat que hi ha entre l'Hospitalet de Llobregat i Badalona, va estar oberta l'exposició "1O ANYS AMB TU" a la Biblioteca Central d'Igualada, un recorregut interessantíssim del que ha estat la primera dècada d'aquesta màgica casa de llibres que corona la plaça de Cal Font d'Igualada.
A la mostra, i sé que sou molts els que l'heu visitada des de dia que va obrir, just per sant Jordi, el visitant encuriosit podia repassar el que han estat els darrers deu anys de vida de la Biblioteca Central des que va traslladar-se de l'edifici de La Caixa, enmig de la Rambla de la capital anoienca.
Hi havia una mostra retrospectiva d'imatges, llibres signats per diversos escriptors que li han dedicat obres, un audiovisual que provava de recollir les nombroses activitats que s'hi fan diàriament (clubs de lectura, visites guiades, tallers...) i, entre altres detalls, també el llibre d'honor que signen totes les persones que donen forma als actes que tenen lloc setmanalment.
Vaja, un retrat d'un autèntic pulmó cultural que fa córrer el millor oxigen des del cor d'Igualada.
Com molts i moltes sabeu, sento la Biblioteca Central d'Igualada com si fos casa meva. Pels anys que fa que la retrobo com a usuari, pels actes en què hi participo sovint com a escriptor, pels llibres que he escrit i publicat i que guarda el seu fons. És l'única biblioteca del meu país que els conté tots!. Per la complicitat que tinc amb les ànimes (totes femenines que hi treballen, una de les quals, la meva mitja tarongeta)...
Per tot plegat, en el seu moment des de la Biblioteca Central em van demanar que donés forma a un escrit que resumís el que representa per a mi aquell espai. És el que s'exposava fins ahir i que retrobareu si continueu llegint...
Felicitats! Biblioteca Central d'Igualada i per molts panys que us puguin anar obrint totes les portes de les vostres il·lusions i projectes!
I ben lliures de somriures! Sempre he pensat que els
somriures són el veritable motor de l’ànima, perquè et menen a ritme constant
fins i tot entre les onades més adverses. Sí. Jo admiro i provo de seguir les
passes d’aquelles persones que sempre es mostren del tot capaces d’agafar-se
les coses amb una mitja rialla saludable. I dic mitja perquè n’hi ha que diuen
que no és bo mostrar al cent per cent totes les emocions i que convé tenir sempre
una carta guardada a la màniga, en previsió del que pugui venir. Però sigui com
sigui, prendre’s les coses amb un somriure és sempre molt més aconsellable. I
és que hi ha persones que vanpel món
amb cara plena d’amargor i troben pegues a tot. Em fan mitja pena, però una
pena somrient que no m’afecta ni el més mínim, perquè les considero unes
criatures al·lienígenes que discorden enmig d’un món que et regala la
possibilitat de ser feliç. Parlo, com veieu, del somriure com a actitud
positiva per encarar la vida. Em refereixo a...
CARTA ENVIADA ALS MITJANS ESCRITS QUE EL DIARI AVUI PUBLICA COM A DESTACADA EN LA SEVA EDICIÓ DE DIVENDRES, 15 DE MAIG
Un president socialista
del govern espanyol que afirma que l’Estat Espanyol té la pega de tenir la
dreta més conservadora de tota la Unió Europea i després subscriu un pacte de
la seva formació amb aquesta dreta per col·locar al País Basc el primer
lehendakari nacionalista espanyol de la història. Els presidents actuals del
País Valencià i del Principat de Catalunya que representen dos territoris
històrics de parla catalana i que deixen escapar continus castellanismes en la
seva roda de premsa conjunta davant els mitjans. Un vicepresident català que
forma part d’un partit teòricament amb aspiracions independentistes i que
alhora presideix des de Montmeló el Gran Premi
d’Espanya d’Automobilisme. Una presidenta del PP català que, en català,
subscriu la tesi d’un membre del PP segons la qual educar en català és educar
en la ignorància, mentre les altres formacions polítiques no mouen ni un fil
per conrarestar aquesta falta de respecte a la meva llengua pròpia. I, a més
d’altres paradoxes, una final de la Copa del Rei espanyol que disputen dos
equips pertanyents a dues nacionalitats històriques que, també en teoria, no
volen saber res de monarques foranis a les seves ànsies nacionalistes...
Divendres passat, una bona colla de col·laboradors del setmanari "L'Enllaç" ens vam reunir a l'Ateneu de Tous (l'Anoia) per celebrar els primers vuit anys de la publicació.
Ho fem cada any en ocasió d'un nou aniversari, però enguany va resultar especialment significatiu perquè, en els temps econòmics que corren, continuar traient cada dijous un mitjà de comunicació escrit acaba sent una veritable proesa. Ho dic perquè molts anunciants es fan enrera i un setmanari com l'Enllaç, que és gratuït i buscadíssim a tota la comarca de l'Anoia, se n'acaba ressentint de valent.
Penseu sinó amb el difunt Diari d'Igualada, que va plegar veles fa poc i en el qual -tot i que a canvi no vaig rebre ni les gràcies- vaig signar setmanalment i durant més de 7 anys la columna "Llibertat de pressió" . A més de realitzar diverses entrevistes per a la contraportada.
I penseu en el que ha quedat en el seu lloc, un Regió7 sobretot del Bages i del Berguedà que dedica una pàgina a la comarca de l'Anoia, suposo que fins que s'extingeixi el darrer subscriptor anoienc, cansat de pagar a canvi d'informació sobre Manresa o sobre Berga que no li va ni li ve.
No, tot això són al meu entendre males derivacions que res tenen a veure amb el que passa a l'Enllaç, on una ànima, de nom Pepita, continua ferma oferint cada dijous un mitjà que dóna compte de gairebé tota la informació de la comarca on vaig néixer.
Per tot plegat, per aquesta constància i aquesta fidelitat, i perquè gràcies a l'Enllaç la meva "LA POTA QUE BALLA" em permet arribar cada setmana a milers de lectors i lectores (l'edició actual és d'11.000 exemplars que s'esgoten en hores), per a mi, el sopar de divendres a Tous va tenir moltíssima significació. Per a mi i per a tots i totes els que fan possible aquest setmanari...
Qui diu que Patxi López és el primer lehendakari no nacionalista del País Basc? Per les ambicions demostrades i pel seu soci de pacte d'investidura és prou evident que forma part dels nacionalistes espanyols que, a base d'anar escampant la idea d'una España indivisible, practiquen un nacionalisme absorvent d'altres realitats nacionals.
Voldria donar forma a aquest micropost per agrair totes les persones que dijous passat van fer-me costat a la Biblioteca de Capellades en un nou viatge a través de les possibilitats narratives dels microcontes.
Va ser una delícia!, microgràcies a tots i a totes!
He visualitzat diverses vegades el reportatge que Antena 3 va emetre fa un mes a propòsit de la construcció del Valle de los Caídos. En la primera ocasió ja vaig prendre unes notes en què mirava de reflectir per escrit algunes dades sorprenents que no vull que passin desapercebudes i que se les empassi l'oblit del temps.
Parlem d'una obra descomunal, inhumana, i d'una vergonya d'iguals proporcions que continua promovent el record d'una barbàrie dictatorial.
Tal com us vaig anunciar, en futurs posts i amb la complicitat que em regaleu amb les vostres visites al meu bloc, aniré desgranant la meva estupefacció davant del que va suposar aixecar aquell funest mausouleu a tocar de Madrid on encara avui, per vergonya d'un defensor de la llibertat com el meu avi -que hi va ser traslladat i enterrat a la força- encara reposa el seu botxí i un altre - Primo de Rivera- que tampoc no va caure ni "por Dios ni por España".
Avui però, i per rebatre les paraules de l'actual pare abat del Valle de los Caídos, que en el reportatge televisiu arriba a defensar la legitimitat de la construcció d'aquella obra faraònica, us proposo la lectura d'un article que fa uns dies va aparèixer a la publicació "L'Escalenc", de la vila de l'Escala (Alt Empordà)
Si l'abat actual del Valle ve a afirmar que va ser una sort per a molts presoners republicans de la dictadura franquista que poguessin abandonar la reclusió a canvi de treballar per la España franquista, i que aquest detall en certa manera els exculpava de les seves "desviacions ideològiques" i de la seva oposició a l'exèrcit que s'aixecà en armes contra un govern legalment constituït, i si ell mateix afirma que cap presoner va ser portat a la força a Cuelgamuros, l'article que llegireu a continuació desmenteix aquesta mentida santificada per un home que porta sotana i posa de manifest la realitat dels que hi deixaren la salut i en milers de casos la vida obligats per un règim que durant la guerra s'acarnissà contra els combatents republicans i que durant la postguerra perseguí i criminalitzà els supervivents. I també va ser capaç de profanar, vora trenta anys després del final de la guerra, les sagrades tombes de milers de republicans que van ser portats al Valle amb nocturnitat i traïdoria i sense que ho sabessin mai les seves famílies i només com a desig foll del dictador, que volia omplir la seva piràmide particular amb cossos innocents dels dos bàndols sota una suposada reconciliació que no es va creure mai ni ell.
Entre amics, parents i coneguts. Des de la Biblioteca on de petit em convidaven a marxar perquè enredava amb les meves paraules enmig d'altres que necessitaven el silenci per fer els deures i on ara em conviden a tornar per parlar (fora de l'horari dels usuaris de la biblioteca, és clar).
Demà dijous compartiré un dels gèneres narratius que més em sedueixen amb tots aquells i aquelles que vulguin però a tocar de la casa on arronso els peus a les nits, quan jec després de cada jornada.
Demà dijous, a dos quarts de nou del vespre (encara amb claror natural) i a la Biblioteca Municipal de Capellades (al carrer de Garbí, 41) parlaré dels microcontes i en proposaré la lectura de més de cent a través de la pantalla gegant. I és que són tan petits i eixerits que et permeten això i tot!
Després d'haver parlat del gènere a l'IES Pere Vives Vich d'Igualada, a l'IES de Vilanova del Camí, a l'Escola Pia de Sabadell, a l'Escola IPSI de Barcelona, a l'Escola Europa de Sant Cugat del Vallès, a l'IES Guinovarda de Piera, al Pantinkillo de Mediona, al local Sa Nostra d'Es Mercadal (Menorca) durant 18 hores, a la Biblioteca Central d'Igualada, a la Biblioteca Joan Oliva de Vilanova i la Geltrú (en dues ocasions), a la Biblioteca Rayuela de Santiago Temple (a Córdoba, Argentina), al Casal de Joves de Tremp i a COMRàdio (en una entrevista que pots tornar a sentir si cliques AQUÍ), demà toca jugar a casa, a Capellades, el poble que m'ha vist néixer i créixer. I escriure, i somiar, i fer propostes com aquesta...
No me'ls crec els que s'omplen la boca amb la idea que la nostra és una democràcia ja ben consolidada. Trobo que és un engany en majúscules a través dels que tenen les neurones encara minusculitzades.
Sé prou bé que en aquest estat, no de dret sinó de "no hi ha dret", em serà prou difícil treure el cos del meu avi del vergonyant, fastigós i maleït Valle de los Caídos, un monument imponent que cada dia que passa rendeix un culte més gran a la dictadura de Franco amb la complicitat dels suposats demòcrates que avui comanen l'Estat Espanyol, tant els que el governen com els que els donen suport des de la meva nació històrica i oprimida (els que es fan dir republicans i no mouen ni un dit per la dignitat dels republicans que estan enterrats a la força al costat del dictador i del fundador de la Falange). Sé que em serà difícil però ni això no em deturarà en la meva justa demanda. I mentrestant, mentre la burrocràciase'm rifa amb interminables sol·licituds de documentació oficial (ja he perdut el compte dels papers que he enviat cap a Madrid), no em cansaré mai de denunciar l'existència actual del macromausoleu que va ordenar construir el dictador a costa de milers de vides de presoners forçats i amb la idea faraònica d'aixecar i fer visible als quatre vents un record perpetu de les seves maneres que avui els zapateros de torn no s'atreveixen ni a qüestionar.
Avui, doncs, i cada dia que passa sense que del Valle de los Caídos no es tregui ni el cos del dictador (que no va caure mai per ningú) ni el cos de Primo de Rivera (que hi fou traslladat després de molts anys d'estar a El Escorial) és evident que la nostra "suposada" democràcia continua fent el joc a un sistema dictatorial que, al menys allí, encara no ha finat.
Si llegiu la segona part d'aquest post, trobareu l'article de José María Calleja que ahir diumenge publicava EL PAIS i que em va fer arribar el bon amic Joaquim Aloy des de Manresa. Si esteu sensibilitzats amb aquesta causa, no us el perdeu...
Després d'haver afrontat deu compromisos deliciosos en quinze dies, del 15 al 30 d'abril, una vegada més he arribat a la conclusió que l'important no és la línia d'arribada sinó cada metre de la cursa. Encara que de tot plegat en resultis cansat i desgastat i per molt que només et facis ric d'amics i d'amigues, de noves coneixences i de vivències singulars.
Em permeteu que faci un repàs de les millors jugades?
Aquesta darrera tongada d'emocions la vaig encetar el passat 15 d'abril amb una doble sessió d'un taller de narrativa a la Biblioteca de Sentmenat, adreçat a alumnes de primer i segon d'ESO de l'institut d'aquella població del Vallès Occidental. Ens ho vam passar bé tot comentant algunes nocions bàsiques del gènere narratiu, sobretot per posar-les en pràctica de cara al premi literari de sant Jordi que es convoca en aquell IES i també a la Biblioteca de Setmenat.
L'endemà, 16 d'abril, vaig presentar el Dietari sense dates de Josep Romeu i Figueras, a la Biblioteca Central d'Igualada, al costat de la Maria Enrich -regidora de Cultura de l'Ajuntament d'Igualada- i amb la presència de la vídua de Josep Romeu, l'entranyable i sensibilíssima, Núria Font. Va ser una vetllada esplèndida que segur que va seguir atentament el Josep, des d'allà on es trobi. També van venir diversos amics del poeta i erudit finat l'any 2004, amb els quals després vam compartir una delícia de sopar i de conversa.
El 20 d'abril vaig realitzar un taller de microcontes a l'Escola IPSI de Barcelona adreçat a alumnes de segon d'ESO i en el marc de la seva setmana cultural. Ens ho vam passar pipa i en cadascun dels aplaudiments del final hi vaig descobrir una il·lusió respecte d'aquest fascinant gènere literari.
El 21 d'abril vaig participar en el club de lectura de santa Margarida de Montbui, a propòsit del meu novè llibre Pilota de set (Ed. Proa, 2008), un club conduït magistralment per la periodista i escriptora Mireia Rubio i comentat en un post de més avall que, si voleu, podeu recuperar. Un altre regal de la vida!
El 22 d'abril vaig fer de moderador del club de lectura del Centre Cívic Montserrat d'Igualada a propòsit del llibre L'altra cara de la lluna de l'Asha Miró. També va resultar molt interessant escoltar els punts de vista de totes les participants, i subratllo totes perquè formen part del col·lectiu Les dones del dimecres, una entitat que també va editar un llibre que vaig rebre com a obsequi justament aquell dia.
El 23 d'abril, prèviament a l'entrega de premis literaris a propòsit de sant Jordi, vaig realitzar una xerrada dedicada als microcontes davant de l'Auditori ple de gom a gom de l'Escola Europa de Sant Cugat del Vallès. I després vaig signar exemplars de Fi de curs a Bucarest des d'aquella mateixa escola. Va ser una experiència realment fascinant i que pot tenir continuïtat!
Com que la cosa no acaba pas aquí, si continues llegint sabràs com segueix tot plegat...
Quan veig una persona que va pel món amb uns aires de fatxenderia que arriben un quart d’hora abans que ella a cada lloc, penso en les gallines ponedores. I quan me’n trobo d’altres que es creuen que tenen la raó absoluta sobre totes les coses de l’univers, i la manifesten d’una manera que només els serveix per mal dissimular la seva infinita ignorància, em vénen al cap els bunyols de vent… ampul•losos per fora, ben buits per dins. I em recordo dels gallsdindi més estarrufats de la història avícola mundial. De fet sempre he cregut que l’aire és una cosa que només està de pas. Fins que vaig descobrir la següent notícia. Fa cosa d’un any al Japó van inventar una mena d’armilla-airbag per evitar les funestes conseqüències que pot provocar una caiguda de la gent gran a mig carrer...
A petició dels que el novembre passat vam coincidir en un primer taller de microcontes a la Biblioteca Joan Oliva de Vilanova i la Geltrú, demà dijous, 30 d'abril, duré a terme una segona sessió dedicada a l'art de la microficció narrativa, és a dir, al plaer de dir moltes coses amb molt poques paraules i sorprendre el lector, o bé amb un rapte de simpatia, amb una reflexió, amb una ironia o simplement amb un joc de paraules que fan de bon compartir.
Aquesta xerrada-taller se suma a les que des de fa temps dedico a un dels gèneres que més m'apassionen i que m'ha permès fer un taller a Menorca entre gener i març, i recentment fer xerrades en escoles com la IPSI de Barcelona i l'Escola Europa de Sant Cugat del Vallès.
I també m'ha permès ser convidat a COMRàdio per parlar-ne durant una estona (concretament ahir, en una entrevista que pots tornar a sentir si cliques aquí) i que em permetrà dijous de la setmana vinent, 7 de maig, fer una xerrada a la biblioteca del meu poble.
Vaja, un macroplaer que em regala moments inoblidables!
A la imatge, una de les fotos que el Jordi Cortinas, de l'equip del programa Extraradi, em va fer ahir a COMRàdio)...
El meu microconte titulat “Mirades”, m'ha permès afegir un altre premi literari al meu currículum particular. En aquesta ocasió, el primer premi del concurs de microcontes de terror organitzat pel portal d’internet Hespèria. 
No em cansaré maí de repetir-ho. Per molta Llei de la Memòria Històrica que tinguem pel mig, és una vergonya i no s'entén de cap de les maneres que, en ple segle XXI, encara que només fos per respecte als milers de familiars dels que allà hi estan enterrats a la força i per decret franquista als anys 50 i 60, continuï intacte -tal com el va idear i realitzar el dictador- el mausoleu descomunal del Valle de los Caídos. Amb tota la simbologia falangista i anticonstitucional, i fent mal als ulls i al cor dels que maleirem sempre aquell lloc i la seva causa. 
El darrer número de la revista bimestral “Quadern”, que edita la Fundació Ars, de Sabadell i que correspon a l’abril de 2009, acaba de publicar-me un article dedicat a l’activitat poètica de la meva comarca des del segle XIX i fins als nostres dies. L'he publicat a la secció literària de la revista, de la qual sóc un dels caps juntament amb el David Serrano. 
És clar que no tots tenim les mateixes 
Sempre que vaig a un centre de secundària a parlar de la meva novel·la juvenil Fi de curs a Bucarest (Baula, 2008) explico la follia constructora del dictador Nicolae Ceaucescu que, amb el poder ben agafat, va ser capaç de fer enderrocar milers de cases d'un antic i tranquil barri de la capital romanesa per alçar el seu palau particular, un edifici colossal (el segon més gran del món després del Pentagon) que va ordenar construir amb els materials més luxosos del món mentre el seu poble es moria de gana i amb l'esforç de milers de persones obligades a treballar dies sencers, la qual cosa provocà els provocà la mort a moltes. 
Una de les impressions més fortes que vaig endur-me de la meva visita al camp de concentració i d’extermini de Mauthausen (al nord d’Àustria) va ser la cambra de gas. Ara farà tres estius i després de passar unes setmanes a Txèquia (aquell bell país que un dia s’independitzà alegrement d’Eslòvaquia per la via més pacífica i raonada, que és el que hauria de fer Catalunya d’una vegada respecte d’España), la Magda i jo vam anar a trobar el preciós poble de Mauthausen, que es banya al Danubi i que és una delícia de llogarret. Hi vam anar en mitja hora de camí des de Cesky Krumlov, una població que si mai volteu pel sud de Txèquia no us heu de perdre de cap de les maneres. Després d’anar a trobar el camp de concentració, dalt un turonet voltat per cases que en el seu moment van habitar els alts comandants nazis, vam visitar cadascun dels espais que es conserven d’aquelles instal•lacions. La filera de barracons de fusta que encara queden dempeus a tocar de la plaça de recomptes, la cuina, la pedrera –amb la tristament coneguda com l’escala de la mort-, la presó del camp, la zona de desinfecció, el pati de revistes, el mur de les lamentacions, la infermeria, el camp rus, i també, la sala de liquidacions, les cambres de gas i els forns crematoris...
Aquest divendres que ve comença la campanya electoral per a les eleccions europees que s'han de celebrar el 7 de juny, però en aquesta ocasió no m'enredaran pas i ara com ara dubto de si aniré a votar. 
Després de diversos dies en un estat molt delicat de salut, l'escriptor uruguaià ha mort avui a Montevideo a l'edat de 88 anys. 
Fins ahir dissabte 16 de maig, mentre els Museus del país obrien a les nits i oferien diversos concerts musicals, sobretot en aquella ciutat que hi ha entre l'Hospitalet de Llobregat i Badalona, va estar oberta l'exposició "1O ANYS AMB TU" a la Biblioteca Central d'Igualada, un recorregut interessantíssim del que ha estat la primera dècada d'aquesta màgica casa de llibres que corona la plaça de Cal Font d'Igualada.
Divendres passat, una bona colla de col·laboradors del setmanari "L'Enllaç" ens vam reunir a l'Ateneu de Tous (l'Anoia) per celebrar els primers vuit anys de la publicació. 
Qui diu que Patxi López és el primer lehendakari no nacionalista del País Basc?
Voldria donar forma a aquest micropost per agrair totes les persones que dijous passat van fer-me costat a la Biblioteca de Capellades en un nou viatge a través de les possibilitats narratives dels microcontes.
He visualitzat diverses vegades el reportatge que Antena 3 va emetre fa un mes a propòsit de la construcció del Valle de los Caídos. En la primera ocasió ja vaig prendre unes notes en què mirava de reflectir per escrit algunes dades sorprenents que no vull que passin desapercebudes i que se les empassi l'oblit del temps. 
Entre amics, parents i coneguts. Des de la Biblioteca on de petit em convidaven a marxar perquè enredava amb les meves paraules enmig d'altres que necessitaven el silenci per fer els deures i on ara em conviden a tornar per parlar (fora de l'horari dels usuaris de la biblioteca, és clar).
No me'ls crec els que s'omplen la boca amb la idea que la nostra és una democràcia ja ben consolidada. Trobo que és un engany en majúscules a través dels que tenen les neurones encara minusculitzades. 
Després d'haver afrontat deu compromisos deliciosos en quinze dies, del 15 al 30 d'abril, una vegada més he arribat a la conclusió que l'important no és la línia d'arribada sinó cada metre de la cursa. Encara que de tot plegat en resultis cansat i desgastat i per molt que només et facis ric d'amics i d'amigues, de noves coneixences i de vivències singulars. 
Quan veig una persona que va pel món amb uns aires de fatxenderia que arriben un quart d’hora abans que ella a cada lloc, penso en les gallines ponedores. I quan me’n trobo d’altres que es creuen que tenen la raó absoluta sobre totes les coses de l’univers, i la manifesten d’una manera que només els serveix per mal dissimular la seva infinita ignorància, em vénen al cap els bunyols de vent… ampul•losos per fora, ben buits per dins. I em recordo dels gallsdindi més estarrufats de la història avícola mundial. De fet sempre he cregut que l’aire és una cosa que només està de pas. Fins que vaig descobrir la següent notícia. 
A petició dels que el novembre passat vam coincidir en un primer taller de microcontes a la Biblioteca Joan Oliva de Vilanova i la Geltrú, demà dijous, 30 d'abril, duré a terme una segona sessió dedicada a l'art de la microficció narrativa, és a dir, al plaer de dir moltes coses amb molt poques paraules i sorprendre el lector, o bé amb un rapte de simpatia, amb una reflexió, amb una ironia o simplement amb un joc de paraules que fan de bon compartir. 
