“Tot és relació. I qui s’ho mira amb ment oberta pot esdevenir un artista de la relació” [1]
En la dinàmica Xarxa de Biblioteques, el lector pacient, pot trobar-hi algunes joïes ciientífiques i literàries que ajuden a situar-se en el món d'avui.
Una d'aquestes joïes és "Xarxes complexes. Del genom a internet" de Ricard Solé. Una obra que posa a l'abast del lector agraït un corpus de coneixements que enllaça el genoma amb la neurona, i la natura amb internet. ¿Sabies que el cervell humà és tant complexe com l'univers i que el llenguatge és tant ric com la nostra galàxia?
Entendre el què som i el què ens envolta és la proposta condensada del manual d'en Ricard.
Aquest doctor en Física i professor d'Universitat, que, per la manera d'escriure, sembla no ser presoner del dialecte de les universitats, ha fet un titànic esforç de reflexió pedagògica per a servir-nos un conjunt de coneixements que, complexos per definició, s'apropen a la gent de peu pla, fent-nos partíceps d'uns descobriments que ens ajuden a entendre el món on som enxarxats.
El proper diumenge 7 de juny, hi ha eleccions. Eleccions al Parlament Europeu.
Fent un símil futbolístic, aquestes eleccions vindrien a ser la Champions de la política. I vindrien a ser-ho per tres raons:
> El partit es juga a Europa. > El volum de diners que belluga la Unió Europea és molt important. > Els temes que s'hi decideixen ens toquen de més a prop del què ens pensem.
Davant una campanya que, seguida pels mitjans habituals, esdevé difusa, descentrada, farcida de retrets i amb una clara tendència a convertir la Champions en Lliga espanyola o Copa Catalunya, he decidit posar-me el barret de politòleg i mirar de què va la nostra propera cita electoral.
I per fer-ho, m'he fet quatre preguntes: què escollim? entre qui escollim? amb qui s'asseuran? i què carai hi van a fer a Europa?
Dissabte al vespre, em truquen i em diuen d'anar al cinema. Fa temps que no entro en una sala de cine. Suposo que sóc un snob, però trobo falses les pel·lis doblades, perden el matís del misteri original, i per això faig boicot al cinema i em miro algunes pel·lis per Internet, l'únic lloc on, prop de casa, em deixen ser català, és a dir, universal, com diuen que deien Picasso i Dalí, entre d'altres.
Aquest dissabte, però, em trago els principis i m'en vaig al cine, de bracet amb uns parents, per veure "ángeles y demonios"
El 9 són tres vegades 3 3+9=12 12 són quatre vegades 3 1+2=3
Avui no sé ben bé per què, el 3 no para de donar-me voltes pel magí. De fet, ha començat a donar-me voltes pels volts de les 12 (1+2=3), i ja no ha parat de dançar-me per dintre fins ara que he decidit convertir-lo en bit.
Si tres són les grans religions monoteïstes que envolten la mediterrània. A saber, jueus, moros i cristians.
Si, en el cristianisme, el 3 és el símbol de la saviesa, el símbol del Déu mostrat a través de la divina trinitat (Pare, fill i esperit sant... o, éssent un xic irreverent potser, Ment, cos i ànima).
Si tradicionalment ha representat el moviment continu i la perfecció d'allò veritablement acabat.
Si en les bases filosòfiques de les esquerres, si més no d'aquestes i potser de les dretes i tot -vès a saber-, el tres és tant important com per condicionar-ne la seva dialèctica (¿Què hagués fet Karl Marx sense la dialèctica de Hegel (Tesi, antítesi i síntesi)?
Si en numerologia el tres representa la comunicació (si ho saben tres ho sap tothom), però també l'equilibri (heu intentat aguantar-vos en un tamboret de dues potes?).
Si en la vida real, les parelles es construeixen per un tercer (amor, amistat, coneixença), ... I no hi ha altra manera de trobar-se que aquesta...
Quan sóna el despertador, no té esma per anar a córrer. Tot i que ho havia previst, n'Einar es desperta cansat i, tot i que s'aixeca del llit, es mira la muda d'esport amb un tel de desconfiança i treu un ull per la finestra sense gaire convicció. La boira cobreix camps i cases, preludi d¡un dia de sol radiant i intens.
Estintolat al llit, la son li ha fugit, i es decideix per reviure de nou les aventures del seu homònim. Víking elèctric i enamoradís, amb qui sempre s'ha identificat. Si més no, des d'aquell dia en que va plorar per primera vegada la mort del gran heroi d'aquesta aventura gegant. El nostre Einar sempre ha estat enamorat d'una Morgana, que només té ulls per algun Eric, i el rebutja amb desdeny.
- txi! ¡Qué mierda! - deixa anar poc abans de fer esclatar un globus de xiclet rosa entre els seus llavis de goluda sirena.
M'enlluerna un llum, que fuig tren enllà. És el reflex del sol en un rellotge que no para quiet ni un moment. Com l peu que tamborineja i es sacceja tot fent ballar l'estival sandàlia, o el canyell o el braç o ...
Feroçment ens jugarem els 90 minuts del partit. Tot ho pense mentre vas cap a Mestalla. Falten minuts, molts minuts; han de passar moltes coses. De sobte, però, em pren aquell aire de futbol i rodolem per terra entre xuts i regatejos. No comprenem el futbol com un costum amable, com un costum pacífic de compliment i peles (i que ens perdone el cast senyor Borbó). Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Jo desitjaria, a voltes, un futbol educat i en marxa el crit de l’afeccionat, negligentment jugant-te, ara un joc de saló i després un gol d’aupa. El nostre futbol és un futbol brusc i salvatge i tenim l'enyorança amarga de la terra, d'anar a rebolcons entre xuts i topades. Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. No ignorem en Pep, però si, moltes coses. Les Jugades d’en Samitier i els Gols de Zarra. Després, estassats a la grada de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi hauria a València dos equips com nosaltres, car d'equips com nosaltres en son parits ben pocs.
Demane disculpes an Vicent i a l’Ovidi per fortar-los les rimes, Demane disculpes, també, a xes, granotes i la resta de clubs de futbol de la nostrada, del Túria, capital.
Surto de vila i m'endinso al Vivet. És dissabte i hi ha un xic de tràfec industrial.
Passat el Polígon, em trobo una Plana de la Madriguera endormiscada encara i, un xic enllà, la postal d'un mas, d'accés bell i senyorial, que és privilegiat mirador de la Plana.
L'Osona que m'enamora és la que, avui, em permet baixar a Fira, tot xino-xano i sense presses. Baixar-hi tot olorant flors, aixecant papallones, mirant el Pirineu nevat i l'encimbellat Sant Sebastià just davant la serra d'Ensija, i ullant un cel clapejat de globus aerostàtics. I tot ben regat amb el brogit de la ciutat, i el cant proper dels ocells de la contrada.
Esgüells de porcs dins la granja d'un mas. Camps verds i ufanosos que fan de porta a la multicultural capital. Vic, quan hom hi entra per l'antic camí de Taradell, és capital de mil llengües, mil llengües de treballadors cridats per una ciutat d'arts i oficis, de fires i mercats, de feina i bona vida.
Arribat, doncs, a ciutat, Faig un cafè, sense gotes, i em deixo portar per les converses dels jaios que m'envolten, mentre fullejo un diari d'actualitat. Quanta saviesa en poc espai! I no ho dic pas pel diari, massa convencional, sinó per l'experiència destil·lada per les llengües dels meu veïns.
Passada la classe magistral, deixo el bar per entaforar-me al Recinte Firal. El Sucre acull avui la Fira de la Tecnologia de l'eWeek de Vic: el Play.
El reflex del nounat sol omple el buit deixat per un cabell que ha reculat abans d'hora.
Un parell de remenudes orelles, sostenen unes estilitzades patilles, que aguanten unes lents netes com una patena.
La clarividència dels vidres obra via franca a uns ulls menuts, però
segurs, ferms, directes, expeditius. Ulls d'amo i senyor de la realitat que l'envolta.
“Tot és relació. I qui s’ho mira amb ment oberta pot esdevenir un artista de la relació” [1]
El proper diumenge 7 de juny, hi ha eleccions. Eleccions al Parlament Europeu.
Surto de vila i m'endinso al Vivet. És dissabte i hi ha un xic de tràfec industrial.
