Vaig actualitzar el meu apunt d'ahir matí amb l'afegit d'una fotografia amb la Champions i que ha aparegut a la premsa d'arreu del món.
' Me porto er Barça ner core '
Ací
' Me porto er Barça ner core '
Ací
   |  |
Impressions de viatges i més coses
|
|
Vaig actualitzar el meu apunt d'ahir matí amb l'afegit d'una fotografia amb la Champions i que ha aparegut a la premsa d'arreu del món. ' Me porto er Barça ner core ' Ací  Per tradició familiar, a casa som culers. El pare va jugar a futbol i agafats de la seva mà, el meu germà i jo caminàvem fins al camp de Les Corts. L'esport a casa es va viure intensament i el meu germà fins i tot va jugar amb els infantils del Barça i un dels seus companys va ser en Fusté. Una germana del meu pare va ser la persona més apassionada que he conegut dins el camp. Quan hi havia perill per la porteria del Barça el seu cos imponent es movia cap a mí (una nena aleshores) i havia de fer força per continuar sentada !
Pep Guardiola és un culer extraordinari. Un xicot de la terra. Clar. Treballador. Persistent. Intel.ligent. Culte. Des del primer moment, va deixar ben clar que ell parlaria sempre en català a les rodes de premsa responent a la premsa de parla catalana i en castellà, anglès, italià a la resta de periodistes. Un equip on juguen regularment de 6 a 7 jugadors del planter. On la nostra llengua es parla amb normalitat. Ho ha fet amb naturalitat, sense escarfalls. No hi ha hagut problemes. Un equip de futbol ple de professionals, amb un poder econòmic que tots sabem, però ell l'ha fet com un equip de futbol 'amateur'; els seus ajudants amics de l'infància; poques concentracions; professionalitat i respecte; treball; implicació; menjar junts; descans controlat; com més hores a casa millor i ... ens trobem al camp dues hores abans !
No ha fet cap entrevista fora de les rodes de premsa. Conec a gent que abans no les escoltava; ara tothom espera en Pep. Ell ho explica tot; dona classes de futbol;
sense embuts; amb racionalitat i quan cal les seves respostes fan callar.
M'agradaria que el Barça guanyés avui la Champions. Tres copes ! En Pep el veurem feliç, molt feliç sobre la gespa de l'Olímpic de Roma i recordo l'imatge de l'altra dia al Camp Nou .... abraçat a en Carles Nadal.
I ....... coi es que juguen molt bé al futbol, encara que no sigui l'esport que més t'agradi ! ACTUALITZACIÓ ....... COPA - LLIGA - CHAMPIONS !!! Gràcies Pep, gràcies jugadors i tècnics.  Sense saber-ho, em vaig trobar viatjant en el metro línia verda, no. 3, ahir tarda. La gent entra i surt, famílies, gent jove, gent gran, turistes, és un bon lloc per anar observant les expresions de la gent. De sobte van entrar un grup d'homes i dones i un d'ells va fer una presentació: Som poetes !! Van començar a recitar poemes; el primer amb clar accent valencià i fins i tot ens va cantar amb una veu potent. Tots els passatgers astorats. Amb ells viatjàven una bona colla de seguidors. No sé dir quans poetes hi havíen ni quans seguidors, però per a mí eren un munt.Sense llibres, amb la veu .... La poesia és de tots. No sé si tothom, crec que sí, en aquell metro ho va entendre, però sí que vaig observar les seves expresions. De ser una mica avorrides, serioses, inexpresives, escoltar poesia els va fer canviar immediatament. Després, al vespre a casa, he llegit que es tractava d'una de les moltes activitats dels poetes que s'organitzen aquests díes amb un nom una mica pompós : ' La Revista underground metrotransportada' ....... La Marató Joan Salvat-Papasseit a la Catalònia va ser tot un èxit. No va haver-hi cap espai de temps buit. La blocaire Na Montserrat ja sap que vaig recitar en nom d'ella, en silenci, algunes paraules ...... La fotografia la vaig fer en un parc, en el mateix barri on va viure na Mercè Rodoreda. Un dels set turons de la Ciutat; tranquil, enfilat, on pots seure i prendre la fresca i .... llegir poesia.  Ja ha començat Barcelona Poesia. Crec que ja fa tretze anys que va neixer sense sorolls, en silenci, com pertoca. Els aforaments s'omplen. La gent desitja escoltar poesia.I així tots els anys. Res fa pensar que siguin actes multitudinaris. No hi ha ressons mediàtics que enterboleixin la poesia, però la gent hi és, escolta, llegeix, pensa, reflexiona. Ajuda a viure. Hi han tants d'actes que no saps quin escollir; tots s'ho valen. Avui, per exemple, dissabte, 23 de maig, tenim la 'Marató poètica en homenatge a Joan Salvat-Papasseit' a la Catalònia, de 10 del matí a 8 del vespre. Hi han tallers, escenaris inèdits, llocs públics. Els poetes són arreu i tots podem ser-hi per escoltar mots i paraules transformats en poesia. Diuen que la poesia és minoritària ... no ho crec. Requereix temps i el silenci és el millor dels aliats, perque ningú ho sap, però hi som. '' C'est faux de dire: Je pense: on devrait dire: On me pense .. Je est un autre'' En Joan Brossa i En Josep Palau i Fabre van fer magnífiques traduccions del poemes de Rimbaud. Vaig fer la fotografia de L'olivera de la poesia - Palau de la Virreina mentres anava passejant per la Rambla. Tothom pot escriure el seu poema ... com tots els blocaires poetes ho fan i que els lectors llegim .... en silenci.  Ahir l'home ha matat la seva dona a ganivetades a Almeria. Havíen començat el tràmit de divorci.La policia ha arribat a casa seva i l'home ha confessat el crim. L'home i la dona eren al carrer, a Tenerife, i ell l'ha mort a trets i seguidament s'ha suicidat. El meu sincer condol i tristor per aquestes morts. Inacceptables, violentes, sense raó. Unes flors de bosc en un racó del Montseny.  Ahir tarda vaig anar a Barcelona; encara em refereixo a Barcelona, quan vaig caminant des de casa travessant Gràcia, baixant per l'Eixample i arribar a Ciutat Vella. Sense parar, i caminant lentament, puc emprar uns 45 minuts del meu temps ... però molt ben aprofitat ! A més vaig fer moltíssimes paradetes mirant amunt i admirar els balcons, els finestrals, l'arquitectura de les cases, sobretot de la dreta de l'Eixample.El Palau Quadras, on es troba Casa Àsia i on hi vaig sovint a la seva biblioteca. Baixant per Pau Claris, no puc evitar de fer una ullada a Vinçon. Faig un gir a l'esquerra i continúo caminant per Roger de Llúria, arribo al carrer Aragó, ara net i polit, sense els fums de les màquines de tren quan encara estava al descobert (com xalàvem els infants en veient passar els trens!); passejo per el passatge Mendez Vigo on encara es troba la Casa degli Italiani i davant un edifici que de petita vaig visitar amb la meva mare; el consultori del Dr Arruga. Recordo el moment de pagar la visita, el Dr Arruga es va mirar la meva mare de dalt a baix, i en veure el seu vestit, i el meu, humil, li va fer un preu assequible i baix !! Em trobo amb el petit passatge Permanyer, un oasi en mig del soroll dels carrers tan transitats. Al fons els jardins de la Torre de les Aigües.  L'any passat vaig escriure un apunt de Mrauk-U i Sittwe, Birmània. Enguany tinc previst fer el viatge, no podré arribar a Sittwe, però viatjaré per els països del sudest asiàtic durant dos mesos. Estic recordant els comentaris que Na Xesca Ensenyat m'escrivia i en aquest li tinc una especial devoció. De fet vam fer un viatge somiat per les dues, sobretot ella. L'intercanvi de comentaris han estat sempre emocionants i alliçonadors.Cal mirar endavant, perque els records sempre els tenim ben a propet i ens fan reflexionar i ser conscients d'on som i que hem de fer. Són de fet lliçons de l'universitat de la gent del carrer, dels amics, del món; no és pas nostàlgia. No ho sóc de nostàlgica; el que ha passat ha passat i miro el dia que fa avui, el meu gerani que no li falti aigua i llum, i avui diumenge matí, amb un sol lluminós i un cel blau ( ... i grana tot s'ha de dir ), vaig a desgranar pèsols del Maresme i a començar a cuinar una sípia per dinar. Us deixo l'apunt ..... i els comentaris no deixeu de llegir-los. Senzillament ''clickeu'' a: Ací Si podeu, voleu o ho desitgeu, hi ha convocada una concentració pacifica a la Plaça de Sant Jaume a Barcelona. Es demana de portar una rosa vermella. A tot el món s'han convocat concentracions en el Dia Mundial d'Acció per l'Alliberament de Daw Aung San Suu Kyi. Com ella sempre ha manifestat al llarg dels més de 19 anys d'empresonament: 'Utilitza la teva llibertat per promoure la nostra'. Premi Nobel de la Pau, empresonada i en unes condicions físiques molt febles, ha estat trasl.ladada a la presó d'Insein, perque un nedador (¿?) nordamericà va sortir de casa seva i ningú sap els motius. Les manifestacions en favor del seu alliberament han estat aquests últims díes contundents. Torno a penjar el video del grup U2 i la seva cançó 'Walk On', precisament dedicada a ella. Gràcies. Ací  Na V. ens ha informat que avui per la ràdio IB3 de Mallorca a les 3 de la tarda, en el programa de n'Elisenda Farré es parlarà d'ella i 'el pèndol de les petites oscil.lacions' també hi serà. És fàcil conectar-se per internet i poder escoltar les veus de gent amiga parlant de Na Xesca.La nit ha estat plena de records, de moments, de paraules, de cuina, de xerrades llarguíssimes i de .... comentaris. Tots els blocaires d'aquesta família nostra de Vilaweb haurien de llegir novament els comentaris que ella va anar escrivint a molts dels nostres apunts. Tots brollaven amb força i eren alliçonadors o plàcids o punyents. En un dels meus apunts parlant d'aeroports i de volar, varem encetar una conversa en els ... comentaris. Avui ella ja no hi és, i avui havia d'escriure del nou empresonament de Daw Aung San Suu Kyi i del seu estat de salut després de més de 13 anys i 220 díes sense llibertat, empresonada a casa seva. Na Xesca mai va deixar de fer comentaris. Avui és un día per llegir i rellegir el seu bloc i els comentaris que van apareixent dins la família blocaire, molt significatius i a la vegada preciosos. La ensaïmada d'albercocs és a punt, les flors també, i el poal, per treure l'aigo més bona de l'illa. Això és el que ens trobàrem quan es va produïr l'encontre virtual en real.
 Les llàgrimes mullen el teclat. He obert el correu i el pèndol de les petites oscil.lacions m'ha comunicat la notícia. Tot just no fa dos setmanes vaig ser amb ella. Ha estat una sacsejada enorme, una desgràcia. Vaig volar per ser prop seu, només unes hores, repartides en dos díes. No podia parlar, però sí escriure i els fulls s'amuntegàven plens de mots que només ella coneixía. Vam riure, malgrat tot, i el magraner del jardí de l'hospital donava bones vibracions, però no la mort.
No puc dir res més .... avui. La fotografia correspòn a l'any passat, mes d'abril, quan vam organitzar una gastrosfera i ella ens va rebre amb els braços oberts ensenyant-nos tota la cultura de la seva estimada Pollença.
La Babalusa ha de continuar, no es pot deixar perdre. Continuarem.  El proper dia 12 de maig 'Birmània per la Pau' amb el suport de l'Agència Catalana de Cooperació i Desenvolupament i la col.laboració de Casa Àsia, organitza un seminari, a les cinc de la tarda. L'entrada és lliure i l'aforament limitat.Serà un debat interessant, per intentar contestar a les preguntes: Què es podía haver fet per salvar el màxim de vides? Els supervivents .... hi ha algú en el món que se'n recorda d'ells? Cal reflexionar ? És una bona oportunitat per conèixer una realitat explicada per persones que van ser-hi. Només unes dades: Vents de 225 kms/hora. 140.000 morts. 2.000.000 persones sense sostre, menjar, res de res, camps perduts, collites perdudes. He trobat aquesta fotografia d'un grup de nens supervivients en una nova escola, construïda per ells mateixos amb l'ajut dels monjos i els adults. En l'arxiu podem veure una altra fotografia d'una família reconstruïnt la seva casa, amb el poquíssim ajut que han rebut. Més informació: http://www.casaasia.es/pdf/540950048PM1241449248405.pdf  La forastera va arribar a Binissalem al capvespre. Li havíen assignat uns guíes experts, en J. i na V. De camí a l'aeroport van fer una parada per caminar i visitar aquest poble que la forastera ja coneixia, però només per anar a comprar ví ! Són gent tranquil.la, afable, grans vinaters i picapedrers. Els carrers polits; les cases de pedra, elegants, ben fetes i sobretot es respira pau. Aquell dia el cel era brillant, net, i la lluna en quart creixent ja il.luminava els carrers. La capvesprada era magnífica. La forastera va poder veure la casa on va viure en Llorenç Villalonga i on hi ha una exposició arrel la posada en escena de 'Mort de Dama'. Van arribar a una plaça on les acàcies mostràven la seva flor en tot el seu esplendor i va entrar a Can Gelabert.Un regal. L'amiga blocaire a Roma ens va fer un regal i aquest és el que em van fer a mí descobrint Can Gelabert de la Portella, Binissalem, Comarca del Raiguer, Mallorca. Una vila fundada pel rei Jaume II l'any 1300, i els seus origens es remunten a l'antiga Robines , alqueria musulmana on es bastí després de la Conquesta catalana del 1229 una església de les anomenades de repoblació. Els Gelabert pertanyeren per dret propi a la mà major mallorquina, grup d'èlit dins l'estament forà de l'illa. Eren conegudes famílies de senyors pagesos que van ser molt importants en l'estructura social de Mallorca dels segles XVI, XVII i XVIII.  Ma Thandar Aye plora quan recorda com dos dels seus fills van desaparèixer emportats pel vent i l'aigua.El maleït cicló va aparèixer al delta del riu Irrawaddy i va arrasar-ho tot. Les pèrdues van ser terribles; 140.000 persones mortes o desaparagudes; dificultats en rebre ajuts; avui encara hi ha més d'un mil.lió de persones sense sostre i treballant com poden la terra anegada i amb pocs recursos. Ko Kyaw Moe Kwin Oo és pescador i va perdre dos fills. Van desaparèixer. La pesca és la seva única subsistència. Era feliç amb la seva dona Ma Thandar Aye i els seus tres fills. El cicló Nargis es va enmportar dos dels fills i la seva dona ha estat díes, setmanes i mesos cercant-los arreu del delta anegat i destrossat. El seu dolor era inconsolable. No els ha trobat, i cada vegada que els monjos passen per casa seva amb el bol del menjar, prega amb ells, amb l'esperança de la reencarnació dels seus fills i poder retrobar-los. També prega amb els monjos per no haver de viure mai més el desastre del cicló Nargis. Ko Kyaw i Ma Thandar han adoptat una nena de set anys, filla d'uns amics i que va perdre a tota la seva família durant el fatídic día. Ma Thin és ja un membre més de la família. Cada dia pel matí, s'aixeca molt aviat i amb el seu fill i Ma Thin va vendre el peix que en Ko ha pogut pescar i així sobreviure. El petit torna a anar a escola. No té material, ni llibretes, ni llibres, només una cartera que li van donar cooperants de l'UNICEF. Té sort, és amb els seus pares; milers d'orfes viuen com poden, intentant superar el terrible trauma de veure com el cicló s'emportava els pares, els avis, els germans. Un any ...... demà 2 de maig les agències de notícies van començar a informar de la tragèdia. Encara hi ha molt per fer, perque s'ha fet tan poc ! Les fotografíes ( en l'arxiu ) corresponen a la família de'n Ko. El seu treball diari, la seva existència, continuar endavant. Informació extreta de la BBC.  M'agrada passejar vora la mar; el 'rompeolas'; els camins de S'Agaró; de Calella de Palafrugell; les platges d'Empúries i Sant Pere Pescador; de la platja del Ros a S'Arenella a Cadaqués; de la platja del Carregador a Cap i Corp a Alcossebre, el Moll de Pollença i tants d'altres. Aquests díes estic ordenant el meu arxiu de fotografíes. Les que tinc de les nostres platges són velles diapositives, però que a poc a poc podré scanejar i passar-les a l'ordinador.De moment tinc les fotografíes amb la càmera digital d'aquests últims sis anys. I recordo amb molt de plaer la passejada de 3.5 kms que vaig fer vora la mar des de la platja de Bondi a la platja de Bronte, passant per Tamarama, a Sydney. Era diumenge i el centre de la ciutat un desert. Tot caminant per els carrers principals vaig arribar a Circular Quay; el lloc on va nèixer la Ciutat, on es troben el pont i l'edifici de l'òpera i des d'on surten els vaixells que fan les visites o el transport a l'altra banda de la badia. Veig una parada d'autobús, miro el seu recorregut i pujo al no. 380. Curiosament el trajecte passa per Oxford Street, i sincerament vaig pensar que era a Londres, encara que les cases són petites, de fusta, antigues. Abans barri d'obrers, avui casetes molt buscades i molt cares.  Quan ens han parlat de Bhutan, pensem en un petit país de no més de 47.000 kms2, envoltat de muntanyes de més de 7.000 metres, i que va aconseguir la seva independència de l'Índia l'any 1949. Un petit país pobre, amb no més de 2.200.000 habitants i un lloc on podem somiar de trobar una pau i tranquil.litat lluny del brogit i comprendre una mica millor aquesta filosofia budista dels pobles de les muntanyes.
Però, també en aquest país tan petit, hi han injustícies. Més de 100.000 persones han estat expulsades de Bhutan i viuen com poden en un camp de refugiats a la frontera amb Nepal. Són d'ètnia nepalí i fa secles que viuen en aquest país. El Govern de Bhutan va dictar una llei l'any 1990 en el que tots els habitants d'aquesta ètnia havien d'acreditar-se com ciutadans de Bhutan des d'abans de 1958. Van haver de signar un certificat 'voluntàriament' en el que acceptàven la seva expulsió.
Se'ls ha negat tots els drets civils i materials que teníen. Ara són apàtrides i refugiats.
|
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosBLOCS AMB VIDA
CONèIXER WEBS INTERESSANTS
PAU I NO VIOLèNCIA
PER DISFRUTAR
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
