Per a Fina. Per a Vicent M. Per a Marta. Per a Enric. Per a Josep Manel. Per a Carlota. Per a Mari. Per a Artur. Per a Fanny. Per a Sime G. Per a Paco. Per a Mario. Per al Galduf i també per al Vicent... segur que ens deixem a algú, per tan aquest espai () per afegir el nom i, de bestreta, les nostres disculpes. Aquest és un dels grups del Camp de Túria addictes als Manel. Per tant és obligada la visita a Vilaweb TV (des d’ací) on gaudireu del directe d’aquest grup barceloní a la sala gran de l'Apolo. Vilaweb ens regala les cançons Pla quinquennal, Els guapos són els raros i Ceràmiques Guzmán, tota una oportunitat per aquells que encara no haveu descobert als Manel. Tot un luxe, tot un goig.
Si, vaig amb el Manchester. Puc? Els que som d'equips perdedors, com ara el Llevant, l'Athletic de Bilbao, el Bàsquet Llíria i d'altres, i no trobem que el futbol o qualsevol altre esport d'equip (Ah! La selecció valenciana seria diferent) siga una altra cosa que el que és, i no més que un club, ja estem, a més, acostumats a la derrota.
Ací no veiem al Barça simbolitzant a Catalunya, com no veiem al València representant al País Valencià. És futbol. Un negoci, sobretot. Un esport, després, i una manera de treure's del damunt prejudicis a la fi. Però això d'anar al futbol amb la bandera d'un país... Sincerament, quina diferència trobeu entre anar al Bernabeu a vore un partit de futbol amb la bandera espanyola o anar al Camp Nou amb l'estel·lada?
Darrerament sembla que tots hem d'anar amb el Barça. Que si és un equip espanyol, diuen els espanyols, que si juga millor que ningú, que si la filosofia i l'estil reconeixible... i així fins que les palles mentals puguen esgotar-se. Allò cert és que aquesta nit, si guanya el Barça, eixirà al carrer molta més gent a celebrar que l'equip ha guanyat un partit de futbol que seria capaç de mobilitzar-se si li asseguraren que l'endemà de manifestar-se no hi hauria ningú mai més a Catalunya sense feina. Potser això siga un reflexe de la societat actual, però no estem d'acord.
Per això ens fem fins demà del Manchester. Només un dia.
Hui ens hem llevat una miqueta beatets i per això portem la intenció des d'aquest post el recordar-vos quin són els 7 pecats capitals reconeguts per l'església catòlica, apostòlica i romana, de la que es fervent devot practicant l’imputat pel Gürtel: luxúria, gola, avarícia, peresa, ira, enveja i supèrbia. L'encara president Camps és catòlic, ultracatòlic, podríem dir. És molt creient, l’hòstia parlant clar i ras. Va a missa cada cap de setmana, quan pot s’ajunta amb el conseller Cotino a resar al despatx presidencial, tracta amb la cúria al mes alt nivell i va decidir gastar-se allò que no està escrit perquè a València es celebrara el Dia de la Família (catòlica, apostòlica i romana, que d’altres no existeixen malgrat el dia a dia de la Rita i d'ell mateix) i el Papa estiguera a València i no li faltara de res. Quants d'aquests pecats capitals haurà comés Camps els darrers mesos? Quasi tots i en estèreo. La sort que té és que la penitència que implica la confessió els perdona tots. Però... no seria millor catòlic, apostòlic i romà el president si no pecara tant?Collons, que el seu confessor particular està fent més hores extra que els xofers oficials dels càrrecs públics de la Generalitat valenciana!
Sembla mentida que amb la que està caient a Canal 9, els membres del consell d'administració de RTVV no tinguen altra feina que posar-se a discutir ara sobre si la merda de televisió que patim els valencians ha de tindre o no publicitat. I encara és més lamentable que el sector esquerrà (?) entre a fer valoracions sobre la qüestió. De veritat que no tenen altra cosa que valorar de Canal 9? Nosaltres ens quedem amb el Xavi Castillo, que ho explica millor que ningú.
Res més que veure aquest vídeo: reflexa la política domèstica i de grans esdeveniment que El Curita ha posat en pràctica i que l’engoleix tant. Si, les imatges són dels anys 60 però Francisco Camps en lloc de visió de futur és, realment, la viva reencarnació dels tòpics del passat. I així ens va als valencians!!!!!!!!!!!!!
Cap dels dos elements, que apareixen a la fotografia, paga de les seues butxaques les vestimentes: una per voluntat constitucional i l’altre per amics terrenals. I ambdues es justifiquen amb un somriure caduc: són, diuen, mètodes democràtics perquè així ho han designat les urnes, directa o indirectament.
Per fi la colla del Pot de Plom, la companyia de teatre del Xavi Castillo, ha fet un canal de televisió propi. Trobareu alguns fragments dels diferents espectacles que el millor humorista del nostre País (i de la galàxia) ha anat enllestint amb el pas dels anys. Vos deixem amb una peça perquè obriu boca abans d'abandonar-nos per ell.
Aquest mes de maig ha fet dos anys d’aquest tràiler del Ja en tenim prou. Dos anys després, la pel·lícula i aquestes imatges tenen encara més vigència que quan van ser estrenades i prohibides per la Junta Electoral Central a instàncies del PP. Seria perquè apuntava allò que se'ns venia al damunt? Aquells radicals del Ja en tenim prou resulta que tenien raó, tota la raó. És un excel·lent exercici veure ara de bell nou la peli. És de plena actualitat. Els problemes segueixen sent els mateixos, més agreujats, i també les reivindicacions. Però, el més important, la solució és idèntica a la proposada el 2007: amb el PP en el poder al País Valencià no anem enlloc. Ací caldria fer un incís. El PSOE valencià ni pot liderar el canvi, ni està preparat i fins i tot dubtem que vulguen agafar les banyes del bou. Però sembla que inclús el buit polític comença a ser millor que mantindre a la colla popular de desgavell en despropòsit.
Quan la realitat supera la ficció, aleshores qualsevol crítica és intangible i no pot arribar als nivells autèntics d’un personatge completament bolcat al seu món no apte per als humans. Francisco Camps, en aquest film, supera qualsevol actuació anterior i mostra la maduresa necessària per a continuar superant-se. Mai millor dit, el paper interpretat a la pel·lícula per Camps li ve com un trage a mida. Temps al temps.
Els del grup parlamentari de Compromís li han regalat per la cara un parell de samarretes al Galduf i el pocavergonya s'ha quedat les dues i no li ha passat cap al Vicent. Urgeix que la fiscalia actue ràpida i eficientment en aquest assumpte ja que les estan venent a 5 euros i al pelat no sols li han eixit de franc sinó que a més li les han fet a mida ja que la seua talla és la XXXXXXL i també que investigue al Bloc-Iniciativa-Verds per saber quin diputat està implicat en aquesta trama de vestimentes blocaires!
Ens ha arribat un correu electrònic d'un bon amic (Pep P.) de la Pobla de Vallbona. Com que li donem total i absoluta credibilitat, vos el reproduïm:
"El cas de Ximo Alventosa ja ha passat a la historia. Ara fa dues setmanes hi han hagut unes oposicions de subaltern i d'auxiliar de l'Agència de Desenvolupament Local. Sorpresa sorpresa! La primera l'ha treta una que no sap fer bé la O en un canut, però anava en les llistes del PP i es cosina d'un regidor i tia d'una regidora. L'altra ha estat un poc mes forta. Quan tots donàvem victoriosa en primera ronda a J.S.M, li va guanyar el test S.M.M; com que esta ultima no és del seu grat, què van fer? Al segon examen, que era a desenvolupar, van entrar 5 persones i, quina cosa, damunt la taula tenien un full amb les preguntes del temari. Ni boleta, ni sorteig de preguntes ni res de res. Les preguntes ja estaven triades. J.S.M, que el dijous 21 de maig ha fet el tercer examen, de segur que ja és funcionaria de la Pobla de Vallbona. Sols falta el nomenament i un altre més a l'Ajuntament". I afegim nosaltres, el Galduf i el Vicent,: qui és hooligan ho és sempre i per a tot. Sectarisme, caldria dir. O com es diu atribuir-se la capacitat de decidir de manera arbitrària sobre el futur de la gent?
Aquesta és la cançó que Mina i Adriano Celentano, és a dir, Galduf i Vicent, li dediquem al nostre president Camps després de declarar com a imputat al Tribunal Superior de Justícia del País Valencià.
Fonts jurídiques i financeres donen per fet que a les acaballes de la setmana vinent la constructora Begar, encarregada de les obres de l’hospital de Llíria, tramitarà la suspensió de pagaments. El Santander, BBVA i Cajaespaña consideren impossible qualsevol acord de negociació de refinançament del deute bancari d'aquesta empresa. El motiu del per què no volen soltar un euro és més que evident: aquesta constructora depèn quasi exclusivament dels contractes d’obres que oferien les administracions públiques, fonamentalment les governades pel PP, i des d’inicis d’any aquestes han tancat l’aixeta a les obres civils i, per tant, la manca d’aquestos ingressos econòmicsprovoca que les entitats bancàries no vullguen ajornar els crèdits actuals ni atorgar uns altres de nous a aquesta empresa propietat de José Luís Ulibarri i actualment imputat en el cas Gürtel, la trama de corrupció lligada al PP.
L’hospital de Llíria podia veure’s de retruc afectat per aquest concurs de creditors. Aquest centre sanitari hauria d’haver estat en funcionament a la primavera del 2007 però actualment sols s’ha construït un 35%. Paradoxalment, l'hospital de Manises que comptava amb un pressupost major i les obres del qual es van iniciar posteriorment a les de Llíria, porta ja dues setmanes en ple funcionament. La marginació constant per part de la conselleria de Sanitat del projecte edetà (l’any passat les obres s’aturaren durant 5 mesos, el que va provocar un increment del seu pressupost en quasi tres milions d’euros) i el meninfotisme eloqüent de l’alcalde de Llíria, Manuel Izquierdo, ens regalen una realitat fotuda i marginal per a la gent del Camp de Túria i Serrans: no sols no ens poden atendre encara a l’hospital sinó a més patim la incertesa de quan ho podran fer. Estafadors polítics i prevaricadors de la realitat, menyspreant a uns ciutadans ja que ells tan sols els consideren súbdits.
I d’esperança. De trencar esquemes i silencis. De recuperar la paraula i la utopia. De somiar amb el present i el futur. D’inconformisme i rebel·lió. Són iniciatives llargament amagades que retornen a la llum. Amb força. Caràcter. Espenta. Valentia.
Mentre els professionals de la mentida continuen mercadejant amb els vots buscant tan sols sobreviure, després de molt de temps a la fi s’obri un camí rupturista. I anem sumant.
Aquests animalets del PP valencià és que són com a xiquets: els agrada més eixir a les fotos i titulars periodístics que al fiscal general de l’estat il·legalitzar partits no espanyols. Si les darreres setmanes els imputats Camps, Costa i cia havien eclipsat a tot competidor agafant ells un protagonisme quasi exclusiu, ara el de Castelló, que estava ja tip de veure’s menyspreat pels mitjans de comunicació, ha armat una mascletà monumental i s’ha situat al capdavant de la carrera amb més claredat que el Barça al futbol. Mentre els espolsabutxaques de la Generalitat estan encara declarant davant el jutge, Carlos Fabra amb autoritat ha aconseguit que la fiscalia anticorrupció sol·licite una pena de dos anys de presó ja que el president de la Diputació de Castelló està acusat de manipular documents públics per vendre fitosanitaris.
Tan partidaris són aquests paios del PP de patrocinar grans esdeveniment al País Valencià, coste el que coste, que ara els veiem lluitar de valent en una monumental i explosiva cursa de Fórmula 1 Judicial. Riu-te dels judicis ràpids: no hi ha res com la proximitat de les eleccions per que s’agilitzen els processos que semblaven adormits en l’eternitat. Si cada dos mesos hi hagués convocatòria electoral, no hi arribarien a temps de concloure la presó d’Albocàsser per a engarjolar a tant de polític corrupte, immoral i deshonest que continua, amb total impunitat, ocupant càrrecs públics al País Valencià.
+ dijous 21 de maig, cap a les 23:13 de la nit, el Galduf i el Vicent esclatem en una orgia telefònica i ens oblidem d’escriure al bloc. Per això aquest post és tota una declaració metafòrica d’intencions.
La sempre enginyosa gent de la revista El Jueves ens ha sorprès amb un muntatge acollonant: un tema musical dedicat al president de la Generalitat valenciana, Francisco Gürtel Camps (“ja sabeu, eixe senyor que va tindre la mala sort que uns saltejadors entraren en sa casa i, en compte d'emportar-se quelcom, deixaren allí uns vestits caríssims amb què el polític popular no tenia absolutament res a veure, però res de res). Des d’aquest enllaç de El Jueves pots descarregar-te la cançó en mp3 i gaudir-la al mòbil. Com el Galduf i el Vicent som uns xoriços empedreïts, no sols l’hem baixada sinó a més l’hem clavat al youtube per aconseguir popularitzar-la encara més. Aquest Si jo fos Camps... junt al videoclip Trages per a tots! Sens dubtes seran els temes musicals d’aquest estiu al País Valencià.
“Hogano a nosa cidade estoupa en cachos; cen barricadas cortan cada serán o trafego insoportábel; fogueiras, lumeiras, fachos de luz e moxenas ao vento coma confeti de desespranza (Galicia, desespranza, Cribeiro) mostran a cara dunha patria de cada vez máis contra o fondal de si, procurando cega avante...”
Crónica de nós (1980) contén oito relatos onde Xosé Luís Méndez Ferrín amosa con depurada mestría a súa forza narrativa e a súa habilidade para verquer en fermosas ficcións a súa decidida opción ideolóxica. Un dos contos do libro, “Xaque mate”, constitúe un relato singular na producción ferriniana: afastada das ficcións míticas e sociopolíticas desta etapa é a única narración de xénero histórico do autor, ambientada no século XIX. Trátase duna pequena obra mestra -de homenaxe a Otero Pedrayo-, na que combina o realismo lírico coa técnica cinematográfica. O inicio do fermoso relato que abre o libro, “Sibila”, anuncia o seu carácter misterioso, esotérico, e utiliza un procedemento usual da narrativa de Ferrín: a retrospección que realza o ton nostálxico tan característico da súa obra.
Al cafè Carabela, a la Praza da Ferrería de Pontevedra (Galiza), en una amena tertúlia amb un grapat de bons amics, vaig conèixer a la primavera del ja llunyà 1982 aXosé Luís Méndez Ferrín. Jo començava ja a defensar-me en un gallec casolà que barallava amb catalanismes. Li va fer gràcia el meu accent i dies més tard rebia un entranyable regal: els seus darrers llibres d’aleshores, Crónica de nós i Poesía enteira de Heriberto Bens (H. Bens era el seu pseudònim com a poeta). El de narrativa l’acabe de trobar i, de bell nou, l’estic rellegint. Per això l’inici d’aquest post. El de poesia no el trobe enlloc: tants canvis de domicili provoquen la pèrdua de records i sentiments... Al 1982 Xosé Luís militaba en Galiza Ceive-OLN (que a les acaballes dels 80 constituiria el Frente Popular Galega) i actualment és el sisè membre de la candidatura d’Iniciativa Internacionalista.
Dels amics arbres, imatges, versos, dites, pensaments, històries, .. i sobretot de la seva importància als pobles i ciutats, de com se'ls tracta i de com se'ls hauria de tractar, als arbres amics
Encetem un projecte de revista digital que volem siga un referent en el panorama comunicatiu valencià. Serà un espai bàsicament per a la reflexió. Naixem amb tot un seguit de seccions que anirem ampliant a mesura que avancem cap a la consolidació del Pica’m. Estem segurs que aquest serà un producte que tindrà continuïtat i que ens farà aprofundir amb les diferents realitats que es viuen a casa nostra.
Ràdio Lluna Raval som la veu progressista, solidària i valenciana de la comarca del Baix Vinalopó. Els costums, la cultura i la realitat d'Elx ja tenen un nou punt de trobada molt més nostre i actual, a qualsevol part del món i amb la dignitat i universalitat que el nostre poble es mereix.
El cercador d'internet Google ha incorporat el català entre la trentena de llengües del seu traductor. A través d'aquest servei, es poden traduir automàticament textos sencers i també pàgines web de llengües com l'anglès, l'alemany, el rus o el xinès al català i també a la inversa
Amb RodaMots podeu rebre cada dia, per correu electrònic, un breu missatge amb una paraula o una expressió de la nostra llengua, amb el seu significat i un exemple d’ús.
