Avui
—dimecres de Xampions—
com gairebé tots els dimecres de l'any, ens hem trobat la colla al
dinar setmanal al Restaurant Tarrida. Un àpat ple de bons auguris,
si voleu la nostra prèvia del proper dimarts, 2 de juny - vuit del
vespre, a les Cotxeres de Sants de Barcelona. En gran part ha estat
així perquè hem comptat amb la participació del president Heribert
Barrera qui, a quaranta dies del seu noranta-dos aniversari, és
exemple de fidelitat a la Pàtria i als principis de l'Esquerra
Republicana de Catalunya d'en Francesc Macià.
La
claredat i concisió del seu pensament ens ha permès, als altres
divuit que sèiem a taula, torpedinar-lo a preguntes entre plat i
plat i a les postres. Dues hores llargues molt aprofitades en les
quals, en resum, ha quedat ben palès el desig de triomf de les tesis
representades pel Reagrupament d'en Joan Carretero.
enricborras |
dimecres, 27 de maig de 2009 | 05:48h
Interessades
tergiversacions
Em
féu ballar el cap la notícia publicada ahir a primera hora de la
tarda a la portada de VilaWeb
[26/05/2009-13:33h] amb
el títol de «Reagrupament farà un acte de preparació de la
candidatura a Barcelona dimarts vinent», on s'hi pot llegir: «A
més, també s'ha convidat algunes organitzacions nacionalistes
petites a fer una intervenció pública, com és el cas del Partit
Republicà Català (PRC), que és en procés de confluència amb
Reagrupament».
És
prou sabut que Reagrupament és una associació a la qual hom s'hi
adhereix a títol individual, per això m'ha estranyat la notícia
atès que en cap moment, fins ara, s'ha parlat d'admetre a d'altres
organitzacions, polítiques o no, al seu si. Qualsevulla persona pot
associar-se lliurement al Rcat, és una decisió privada i
intransferible, no ningú pot associar-hi un altre «per delegació».
Aquest aspecte, i d'altres més importants, ben segur els tractarem
el proper dimarts 2 de juny a les vuit del vespre a les Cotxeres de
Sants (pel que fa als associats de Barcelona).
enricborras |
diumenge, 24 de maig de 2009 | 14:45h
«El
Barça és més que un club»
La
coneguda frase és certa —i sense anar més lluny— només
atenint-nos al pensament d'un gran nombre de socis del Futbol Club
Barcelona [FCB] i d'un molt més gran nombre de catalans. Des del
punt de vista esportiu aquest fet pot ser un pesat llast, però és
una realitat ara per ara inqüestionable. Si furguem un xic més
sobre la certesa de la frase en qüestió, ens adonarem sense
dificultat que l'enemic pensa el mateix; gosaria a dir que són els
espanyols els causants de la seua vigència, sobretot d'ençà la
dècada dels anys vints del segle passat.
En
l'imaginari col·lectiu català hi ha fets notables i poc estudiats
com la curiosa semblança dels colors del FCB amb els de la Bandera
de Santa Eulàlia de la capital de Catalunya. Però n'hi ha d'altres
de prou coneguts que avalen la confusió entre l'equip de futbol i un
suposat «exèrcit» català. Ja al 1925, en plena Dictadura de Primo
de Rivera es produí al Camp de Les Corts la gran xiulada a la
«Marcha Real», amb el resultat de l'exili forçós del
president del club, en Joan Gamper, i el tancament del camp per mig
any.
«Oportunitat
i viabilitat de la proposta de Joan Carretero»
El
president Heribert Barrera, amb aquest eloqüent títol, publica a
l'edició digital del diari Avui
d'avui un article on dóna suport explícit a la proposta d'en Joan
Carretero de presentar «candidatures
transversals que portessin al Parlament (i a les Corts) un grapat
d’homes i dones compromesos a prioritzar de manera absoluta la
causa de la independència; que parlessin clar, donessin la cara i
denunciessin la inoperància de les negociacions i pactes amb
l’adversari».
Remarco
això de «l'edició digital» perquè els del diari Avui,
sense previ avís a l'autor —per
la qual cosa n'Heribert Barrera els demanarà explicacions i,
probablement, deixi de col·laborar definitivament amb dit diari—,
a l'edició en paper no publiquen l'article i n'han posat una mena de
«resum» a la Secció de «Política» (pàgina 8) amb un títol
propi de falsaris i aliè del tot al pensament del president:
«Heribert Barrera avala el partit de Carretero»; els mateixos títol
i text del comentari publicat alhora a l'edició digital.
enricborras |
dimarts, 19 de maig de 2009 | 05:58h
Devolució
és el mot d'ordre
Entre
els independentistes d'«esquerra», siguin els de la «pluja fina»
o siguin els «revolucionaris», hi ha un pervers nexe comú: el
d'admetre —com a mal menor
en la seua lluita contra el capitalisme—
l'statu quo de la dominació estrangera de la nostra Pàtria.
En això dits independentistes poc es diferencien dels regionalistes
de «dreta», siguin els «botiflers» o siguin els «catalanistes»
entestats en encaixar Catalunya dins d'Espanya. Uns pretenen
«instaurar» el Socialisme i els altres «salvar» a Espanya. La
Història demostra en ambdós casos que només han pogut mantenir-se
al poder allà on —i quan— han emprant la coerció: per a
perdurar han hagut de menester de la força armada, de la repressió
i de l'opressió.
Enmig
de totes aquestes sinistres llopades, Catalunya encara existeix.
Davant del fet irrefutable, els enemics de la Pàtria usen de tota
mena de subterfugis per acabar de rematar-la. Confondre és la
consigna segons s'escaigui, en cada moment, a l'ús de l'eslògan de
moda. Ara els independentistes es parapeten rere la «defensa» del
Dret a l'autodeterminació, i els regionalistes fan servir, en
alternança, el garrot o la pastanaga: el boicot als productes
«catalans» o la unitat de mercat del regne. La mentalitat catalana,
torbada pel maremàgnum del present, es debat entre la necessitat i
el desig sense adonar-se que l'una i l'altre conflueixen en l'única
porta de sortida, alliberadora de tantes calamitats: l'Estat Català.
enricborras |
dissabte, 16 de maig de 2009 | 18:51h
1r
Cicle de Conferències a Montesquiu sobre l'obra d'en
Carles M. Espinalt
En
Carles Muñoz Espinalt, nascut a Montesquiu (Osona) l'any 1920, fou
el creador de la ciència Psicoestètica. D'ençà de la seua mort a
Barcelona el 2 de març del 1993, la seua filla Nati prengué les
regnes de l'Associació de Practicants de la Psicoestètica, i n'és
l'actual directora. Des de la segona convocatòria dels Jocs Florals
de Montesquiu s'hi presentava també el Premi Carles M. Espinalt;
enguany, en la XIII edició, el premi s'ha fet prou gran i es convoca
igualment a Montesquiu, però per separat dels Jocs Florals.
El
Premi Carles M. Espinalt s'atorga a l'autor d'un escrit sobre una
persona la qual amb la seua aportació —d'ordre
social, professional, polític...—
hagi generat una acció
de model
exemplar per a tots els catalans. Encara hi sou a temps i us animo a
participar-hi (més avall us hi poso les bases). Aquest any 2009 s'ha
volgut promoure —entre la ciutadania de Montesquiu i per a tothom
interessat— el coneixement d'aspectes essencials de l'obra
espinaltiana amb un cicle força complet de conferències impartides
per na Nati Muñoz-Espinalt a la Sala d'Actes de l'Ajuntament de
Montesquiu. Us les detallo tot seguit:
«Al
maig, així me'n vaig.» [del Refranyer
del Matarranya]
Desolació,
pèrdua, buidor, desconhort, ràbia, rebel·lia, injustícia: la
paraula! Cert és, ens queden els teus mots, Xesca, els quals has
amuntegat, ben ordenats i reposats, mentre has pogut. Als teus
llibres, als teus parlaments, als teus
missatges, als fòrums i a les teues anotacions al bloc a Can
VilaWeb: arreu on els mots es fessin oir, llegir ...sentir! Ens ho
avisares i fins avui no n'he copsat tot l'abast i significat:
«Sempre
és una paraula que quan ens posam dins el llit no ens deixa
descansar. I és una paraula, també, que quan ja no podem pus ens ve
a assistir, la de quan ens varen dir que ens estimaven: el primer
cop, el segon, i tots. O les de quan el doctor Fornells ens
encoratja.»
enricborras |
dimarts, 12 de maig de 2009 | 18:31h
Trias
Fargas era a Miquel Roca el mateix que Joan Carretero és a Carod
Rovira (amb idèntica connivència de Jordi
Pujol)
La
inquietant sensació d'haver perdut el temps els darrers trenta anys
creix a mesura d'amuntegar aniversaris damunt les espatlles. La
repetició, un cop rere l'altre, del col·lectiu entropessar en la
mateixa pedra em provoca un conegut cansament, observat —de fa
temps me n'adono i ara ja no em sorprèn— en el patiment dels
patriotes predecessors, absents per simple llei de vida o, millor
dit, llei de mort: no hi són.
Malgrat
l'absència física, sí que hi són al nostre pensament i també, en
alguns casos, ens han deixat el seu expressat en forma d'escrits de
tota mena i arreu. La possibilitat de transmetre l'experiència a les
següents generacions, en vist el resultat, és inversament
proporcional a la dèria d'expressar-se damunt dels fulls de paper en
l'inabastable objectiu d'assenyalar els errors i els paranys per a
evitar-nos tornar-hi a caure. Sobre això que us comento, aquest matí
me n'he trobat un exemple d'increïble actualitat tot llegint Els
laberints de la llibertat (Vida de Ramon Trias Fargas), de Jordi
Amat (RBA, Barcelona, 2009).
La
«política» és un cau de «sorpreses» i xafardejant avui el web
del Ministeri de l'Interior espanyol me n'he trobat dues de
majúscules. Dos partits, més morts que vius si ens atenem al reduït
nombre de militants —migradesa causada, en gran part, per l'afició
d'expulsar a la dissidència— i de més que pobres resultats
electorals, no sé com s'ho han fet però han aconseguit els avals
necessaris per a presentar-se a la propera contesa electoral europea.
Una
llista la presenta Unió Valenciana [UV], pensava que ja no existien
a causa del, de fa temps, transvasament constant i progressiu de
militants i votants al PpE. De quin partit són els cinquanta electes
que han signat els avals necessaris per a presentar la candidatura?
Gaires possibilitats no n'hi ha: de principi no haurien de ser del
PpE, perquè són la seua més directa competència; tal vegada són
del Bloc? o d'Iniciativa?
L'ambaixador
d'Israel a Espanya fou greument insultat per tres energumens el
passat dissabte 2 de maig a la nit, després de sortir del Santiago
Bernabeu on havia presenciat, junt amb la seua dona, la més brillant
actuació del FC Barcelona enfront del Real Madrid. Segons la nota
que l'ambaixador Rafi Shotz envià al Ministeri de Relacions
Exteriors israelià titulada «L'antisemitisme - un testimoni
personal», mentre passejava tranquil·lament cap a seua casa, tres
individus amb bufandes del Madrid el van insultar amb epítets com
«gos jueu», «jueu marrà», «jueu assassí» i d'altres «que no
poden aparèixer de forma impresa».
Sort
en tingué l'ambaixador d'anar amb dos escortes espanyols els quals,
amb llur presència, evitaren l'agressió física però no la verbal,
puix els irats seguidors del Madrid els van seguir, insultant-los,
durant un centenar de metres davant la mirada impertèrrita de
dotzenes de testimonis. En Rafi Shotz suposa l'havien reconegut arran
de les seues aparicions a la televisió quan esclatà el darrer
conflicte a Gaza. L'ambaixador havia estat destinat a d'altres països
sud-americans, com Xile i Colòmbia, i mai no s'havia trobat en una
situació semblant.
El
proper mes de juny s'acomplirà vint anys de la Candidatura Catalunya
Lliure [CL] a les eleccions europees. Fou un assaig de Front
Patriòtic malaguanyat per la manca d'entesa final amb d'altres
candidatures (per exemple, AV-MEC) i per la presència directa de
partits estrangers —espanyolistes a banda—, bascs: HB, gallecs:
BNG, andalusos: PA i LA, asturians: UNA; o en coalició, PEP: ERC amb
EA i altres, ENE-EP: ENE amb EE i altres. Catalunya Lliure —amb
candidats de tots els territoris de llengua catalana sotmesos al
Regne d'Espanya— bàsicament la formaven militants del FNC, del
PSAN, del MDT i independentistes no adscrits, amb la significativa
presència —el primer i el darrer llocs— de familiars dels
patriotes catalans empresonats, exiliats o morts en combat.
Les
eleccions del 1989 assenyalaren un punt d'inflexió en el panorama
polític de l'independentisme. Poc temps després, militants dels
partits integrants de CL fugirien d'estudi demanant d'afiliar-se a
ERC, sota l'excusa de fer el «veritable» Front Patriòtic al si del
gloriós partit de Macià i Companys. Falsa excusa, perquè es
privaria l'entrada de dirigents independentistes els quals a la
Direcció d'ERC li semblava podrien fer ombra o passar la mà per la
cara als ja diputats al Parlament regional de dit partit des del
1988: Hortalà, Colom, Carod, Casanovas, Pueyo i Sabanza; el motiu
«oficial» argüit aleshores per a impedir aquella «unitat» de
l'independentisme dins d'ERC fou —i això que no existia
la «llei de partits»— que a una destacada minoria no ens donava la
gana de renunciar a cap forma de lluita, i encara menys mentre hi
hagués patriotes a l'exili i a la presó.
No
me'n sé avenir com ha passat aquest any sense tu, Henrike. Demà,
primer dia de maig, al capvespre, quan la llum del sol a Ponent
s'esllangueixi amb aquell daurat encès que acoloreix les pedres del
terme, m'arribaré on són les restes del teu padrí —del meu pare
Enric i, al dessota, les d'en Colau, el pare del meu pare—; i
davant de la làpida amb l'estelada al «corralet» dels descreguts
del Cementiri de Gandesa, amb el bell xiprer de testimoni passaré
comptes als meus antecessors de l'estat de la família.
Casum l'os pedrer!
malgrat les darreres adquisicions, hi ha hagut més baixes després
de la teua, també ens han deixat la tieta Maria i l'oncle Quildo,
ambdós germans que li quedaven a la teua mare Teresa, tots tres
cosins germans del pare qui, en no tenir-ne de germans, se'ls estimà
sempre com a tals. D'ençà de la teua partença, Henrike, no hi
havia estat de nou a Gandesa, així comprendràs quin paper em tocarà
demà, de dir-li al pare que tampoc no hi ets entre els vius, quin
pes dir-li-ho a ell, que tant t'estimava.
enricborras |
dilluns, 27 d'abril de 2009 | 14:37h
Endavant,
Carretero!
La
cacera de bruixes ha començat. Me n'assabento a migdia per la
notícia a Nació Digital, VilaWeb, Avui, i pels
correus electrònics diversos que m'avisen. Era de preveure —i per
això penso que li recava a en Carretero de fer el pas—: de la
manera a què ens tenen acostumats els espanyols el botxí, en aquest
cas la Direcció d'Esquerra, es fa passar per la víctima i, a més a
més, arrodoneix la jugada culpant l'encausat de tots els mals haguts
i per haver.
Em
fa l'efecte que el detonant de la immediatesa en passar-li factura a
en Joan Carretero ha estat el resultat —molt
favorable al «sí»—
de la consulta interna de Rcat en què es demanava «Creus que és
convenient que a les properes eleccions al Parlament s'hi presenti
una candidatura d'ampli espectre que tingui com a eix programàtic
central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya
per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria
sotmesa al corresponent referèndum de ratificació?».
L'abast
de l'acció empresa pels inquisidors és, ara mateix, incalculable.
Potser se'ls giri la truita i en rebin clatellades quan sols esperen
aplaudiments de la claca. La precipitació sembla causada per a
distreure el personal perquè no es fixi en el resultat de la penosa
actuació de l'Executiva d'Esquerra en àmbits crucials per a
Catalunya i que es farien més evidents en les pròximes hores o
dies. Un símptoma que alguna cosa no va gens fina n'és també la
sorprenent fugida d'estudi d'un ex company de viatge del Carallot que
es féu pública ahir.
Som
davant d'un auto cop d'estat dins Esquerra promogut per part de la
cúpula? O hi haurà una nova escissió? Des del passat estiu ha
crescut el degoteig d'estripades de carnet per part de sectors afins
i, fins aleshores, molt fidels al bàndol de Carod, com ha estat el
cas d'un veterà lluitador provinent del FAC i de tots els seus
companys. En fi, poc trigarem a saber-ho.
enricborras |
diumenge, 26 d'abril de 2009 | 04:46h
Tres
constatacions i traca final
Primera
constatació: L'esquerra «catalana» no existeix, és un miratge. Hi
ha una suposada «esquerra», espanyola això sí, amb sucursals
teledirigides —en massa de
casos pels serveis secrets de l'estat—
a les perifèries peninsulars. L'esquerra espanyola és sols una eina
més de domini i perpetuació del nostre sotmetiment a Castella —ara
coneguda amb el nom d'Espanya—; la dita esquerra catalana els
darrers quaranta anys no ha fet pas res si no ha estat del bracet de
l'esquerra espanyola, és a dir, traint Catalunya.
Segona
constatació: Catalunya no és ni de «dreta» ni d'«esquerra».
Catalunya és una nació molt antiga i amb una mentalitat d'arrel
diferent a la dels nostres veïns del Nord o de Ponent. La devoció
dels catalans per la llibertat i pel progrés, el propi i el de la
Humanitat sencera, no té parangó enlloc més del planeta (tal
vegada als EUA), però això no ens fa pas ser d'esquerra. L'amor
dels catalans a la bona organització i a la feina ben feta potser és
compartit per japonesos i alemanys, però això no ens fa pas ser de
dreta. Catalunya és, millor dit hauria de ser, catalana.
enricborras |
divendres, 24 d'abril de 2009 | 21:27h
La
Cristina fot el camp
De
res no han valgut els planys dels antany republicans i avui fervorosos
devots de la monarquia espanyola: ni el Montilla, ni el Puigcercós,
ni el mateix Putosaure —qui ahir, diada de sant Jordi, seguint
l’ancestral tradició i malgrat el seu alè putrefacte li féu el
boca a boca a la princesa Sánchez Camacho (vegeu-ne la imatge
reproduïda)— han pogut deturar la imminent fugida de casa nostra
de la infanta i duquessa de Palma Cristina de Borbó.
És
positiva aquesta desafecció de l’única representant (amb la seua
llopada) que romania a Catalunya de la família proscrita pels
nostres ancessors? De primer cop d’ull diria que sí, els Borbó,
com més lluny, millor; encara més, si els esborressin de la
superfície terrestre totes les campanes del país farien el toc de
Glòria. Ara bé, passat el just moment de joia del somni, la
realitat ens obliga a tocar de peus en terra i és quan em veig
obligat a reflexionar-hi.
enricborras |
diumenge, 19 d'abril de 2009 | 20:54h
Tothom
vol ser honorable diputat
El
mateix dia triat per Catalunya Acció [CA] per a parir públicament
el partit que duia dins i del qual qui sap de quan feia n'era prenys,
batejat amb el nom de Força Catalunya [FC], va el Carallot —quina
barra!— i els hi aixafa els titulars de dijous als diaris digitals,
i als de la premsa damunt paper de l'endemà divendres 17 d'abril,
amb l'anunci de la seua «retirada» de la cursa dins d'Esquerra [E]
per la candidatura a president de la Generalitat de Dalt pel 2010.
Ahir
18, dissabte, encara no havia passat quaranta-vuit hores de la
presentació de CA i, per ajudar-nos a oblidar-la del tot, en Joan
Carretero del Reagrupament Independentista [Rcat] es despenja al
diari Avui amb un article on propugna la creació d'una
candidatura «d'ampli espectre» la qual, quina casualitat, té el
mateix objectiu de FC: proclamar, els diputats electes al Parlament
regional, la Independència de Catalunya. Potser sóc massa optimista
de pensar en la incidència d'aquestes i d'altres notícies en la
mala sort de CA de no veure's als titulars; només hi mancava, per
acabar d'omplir l'espai noticiable, l'Obama reconeixent l'error
(sic!) pel que fa a
les relacions dels EUA amb la Cuba del dictador Castro.
enricborras |
divendres, 17 d'abril de 2009 | 21:54h
Campanya
per la UEficialitat del català
El
grau de la meua incorrecció política sembla augmentar sense
aturador. No és que jo ho pensi —ans al contrari: sóc massa
correcte!—, si més no és el reflex de l'actitud que percebo en
els altres: s'allunyen del meu voral, es fan els sordmuts quan m'hi
dirigeixo, si el seu esguard m'albira es tornen orbs de sobte, en fi,
m'eviten com si fos un infectat per la pitjor de les malures
contagioses.
Avui
la cosa ha estat definitiva: el coordinador de la Institució
Cultural de la Franja de Ponent [ICFP] em convidà expressament a
l'acte de presentació del nou web «oficialitat.cat»,
però quan m'hi he presentat enlloc no apareixia el meu seient, i
això que a les carpetes que s'han repartit a tothom hi havia el
gràfic amb la situació exacta de la cadira de cadascun dels ponents
i dels convidats, amb una explicació afegida al dors tipus «qui és
qui». Però ni el meu lloc ni el meu «qui» no hi eren...
enricborras |
dimarts, 14 d'abril de 2009 | 15:19h
Vindicació
d'en Joan Ferràndiz
A
l'època en què no se'n deia «Christmas» sinó «Felicitació de Nadal» o,
més clar i català, «Nadala», el polifacètic artista Joan
Ferràndiz Castells dominava de manera aclaparadora el món de la
imatgeria nadalenca. De menut m'agradava el seu estil; de major em produïa un
sentiment ambigu entre embafador i entranyable. Encara avui persisteix.
Poc vull ara
fer-vos una crítica de l'estil d'en Ferràndiz, ni en sóc expert
ni és el motiu d'aquest apunt. L'omnipresència de les seues nadales —i, ensems, les de la corrua d'imitadors— començà a minvar quan es posà de moda,
entre els ambients capdavanters de la nostra societat, felicitar-se el Nadal
amb les targes de la
UNICEF, comprant les quals hom suposava que els seus diners eren destinats a
ajudar la infància desvalguda, si més no això afirmava la propaganda de dita
organització planetària.
Que
l'espanyolisme es mostra puixant, de temps es nota. I no sols ens ho fa veure
la «reforma» governamental anunciada avui a Madrid —han tornat a
substituir el ministre de Cultura, a fi d'embolicar més la troca i que mai no
ens retornin els papers robats!—, o el «remena, remena nena» d'ahir entre el Mentider de la Moncloa
agafadet de la mà d'Obama a Constantinoble —digui el que digui l'americà, Turquia
no serà, ni és, ni ha estat mai, Europa—. No, no sols ens ho fan veure des de Madrid, Màlaga o Múrcia, ai
las!, des de casa nostra mateix, amb l'ajut i fins i tot la connivència de gent
i d'entitats que es declaren independentistes —com pot ser?—, l'espanyolisme
creix, i creix...
El 14 d'abril del 2008 uns esforçats ens plantàrem al bell mig de la Plaça de Sant Jaume amb banderes de la República
catalana (estelades), comtals i de sant Jordi per donar cara a la concentració
d'espanyolistes que s'aplegà a un racó de la plaça amb les seues banderes espanyoles:
tricolors o bicolors són banderes espanyoles! Prou ho aclarí, per si algú en
dubtava, el mateix Manuel Azaña, president de la II República espanyola: «Yo
no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas
me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco».
Homenatge als maulets valencians de nació catalana que junt amb el general Basset defensaren la capital de Catalunya fins al darrer alè l'Onze de setembre del 1714
Informació esbiaixada? sí. Discurs sectari? sí. Aleshores, si és com la resta de mitjans, per què m'interessa? Dóna veu als més desvalguts, als sense-poder; això ho valoro. I és útil per a contrastar
