Dimarts vàrem fer entrega dels primers certificats IdCAT a ciutadans badalonins. Ho vàrem fer en el marc del que anem fent en matèria d'impuls tecnològic a la ciutat.

Del que vaig dir en aquest acte, hi ha una cosa que voldria destacar i és el valor que té que persones significades i de contrastada vàlua en la matèria volguessin acompanyar-nos.

Segur que n'hi ha molta més, de gent que en matèria de noves tecnologies en sap un niu, però aquest dia comptàvem amb la presència de badalonins que són consultors, accionistes, directius, professors i activistes de les noves tecnologies. Gent de Badalona que són peces importants o fonamentals a Unitronics, Clickair, Everis, Absis, a la UOC, a la Universitat Ramon Llull, a la xarxa Llefià.net, i a l'AOC.

Badalona té un capital humà extraordinari, i no només en aquesta matèria. L'ajuntament poques vegades, o potser mai, no ha tingut el costum i la voluntat d'apropar-s'hi, de demanar consell o opinió. O simplement d'ensenyar-lo i fer-ne "badalonisme". Crec que vam fer molt bé de contactar-hi, de convidar-los, i de demanar-los que ens fessin costat.

La ciutat té moltíssima gent extremadament interessant, arreu. I un dels reptes que tenim és sumar-los a una idea col·lectiva de ciutat. I que sàpiguen que sabem que hi són. I que els tenim en compte. I que ens en sentim orgullosos. Perquè no tot s'acaba amb la cistella o la pilota. I tenim bona gent al món de la comunicació, les lletres, l'ensenyament, l'empresa, la sanitat. I en aquest cas, i aquest dia, en la tecnologia.

A continuació d'aquesta entrada us adjunto la informació sobre l'acte que vàrem fer, en què s'explica de forma senzilla què és la certificació digital. 
 

Al web de 3cat24.cat http://blogs.ccrtvi.com/espaiinternet.php  es destaca que en la futura edició del Monopoly, Badalona es troba competint amb d'altres ciutats catalanes i de l'Estat per fer-s'hi un lloc i poder tenir-hi una casella.

Hi ha 65 ciutats preseleccionades, i naturalment, o no, Badalona n'és una. Tenim Sabadell, Terrassa i l'Hospitalet de Llobregat que també hi són, i aquesta és una música que em sona d'antic.

Sempre ens comparem, i normalment ha estat per no sortir-ne massa ben parats. Darrerament, un estudi de no recordo qui però del qual l'Andreu Mas, i el TOT Badalona se'n feren ressò, situava altra vegada aquesta competència en un rànquing de millors llocs per viure.

No dubto que les altres ciutats tinguin coses bones, o millors, que la nostra. Però Badalona és el nostre racó de Món, i cal defensar-lo com el que és. Ara, amb la votació que se'ns proposa, tenim una manera lúdica de fer-nos sentir i de fer-nos valer, com a mínim, per passar per davant d'aquestes tres ciutats i, qui sap, aconseguir l'objectiu de ser en aquest joc mundialment reconegut.

He creat el meu primer grup al Facebook, perquè la gent s'hi apunti però perquè la gent, sobretot, entri al web i exerceixi el vot. El grup és "vull que Badalona surti al nou monopoly". El vot es pot exercir a http://www.monopolyvota.es/es_ES/world#

Us animo a fer proselitisme reenviant l'adreça a tanta gent com conegueu.

Som-hi! (que diu l'anunci ).

"Sois ciudadanos de segunda!"...això és el que diu la darrera octaveta del PP, repartida als barris de Badalona que menys diners rebran dels fons estatals coneguts com a fons "zapatero".

Té pebrots que et pengin l'etiqueta de "ciutadà de segona" i després et vinguin a demanar el vot. I encara més quan preparen la propaganda convençuts que la gent són ximples. Per què, a veure si ens entenem, els ciutadans de Canyadó són de segona categoria? Per què? per què tenen els carrers nous de fa ben poc temps? per què s'arregla l'escola? per què disposen d'un dispositiu policial de cap de setmana que ja voldrien altres barris? per què tenen centre cívic, casal d'avis i pista esportiva? per què tenen el parc de ca l'Arnús i la platja a tocar? per què tenen bon transport públic?

Són de segona els qui tindran una biblioteca a l'antiga caserna de la guàrdia civil ?

Són de segona els veïns d'Artigas, que no reben aquests fons però que rebran i reben els de la llei de barris? què coi s'empatolla el PP?

Els diners de l'Estat tenen uns destinataris, però les inversions públiques no només són les que es faran aquest any. N'hi haurà més, i és estúpid creure que si s'arregla el teatre Principal només servirà a la gent del Centre. El discurs del greuge entre barris està molt suat i servia fa una generació o dues, però no ara. 

Més enllà, dir que tot és un desastre i que la gent és desgraciada, no serveix per guanyar eleccions, per molt que se'ns vagi repetint que "cuando yo sea alcalde, ataremos los perros con longanizas"....que no sé si és una traducció bèstia, però ja se m'entén... 

La gent no vota als qui diuen que tot, fins i tot la seva pròpia vida, és un desastre. La gent no vota les vanitats personals. Però tampoc no oblidem que  tampoc no vota, només, obra pública i pedres.

La gent vota actituds, i valors. Faria bé l'oposició de tenir-ho present...o millor, tant se val....que diuen que quan veus que l'enemic s'equivoca, no l'has d'avisar.

El fonament del capitalisme és que hi hagi Estat.

Què diu aquest? que no era a l'inrevés?

No. És exactament així. El nostre capitalisme es basa en el respecte a la propietat privada i en la garantia de les obligacions contretes. L'encarregat que això passi, no és el mercat. Ha de ser l'Estat. Els Estats, que han d'actuar amb dinamisme, si no volen o ser dissolts, o ser inútils.

La imposició del pensament liberal més radical va desfer l'administració i l'Estat als EEUU. I d'aquell fang ens n'arriba aquest fangar. L'Estat ha de poder intervenir, ha de poder regular, i sobretot, ha de poder garantir igualtat d'oportunitats. L'Estat, també, ha de ser el garant de la propietat privada, de la lliure iniciativa, de la promoció dels emprenedors, i de la seguretat que han de tenir els qui arrisquen capital en una o altra direcció.

L'afebliment d'aquesta tesi, ens ha portat on som. També al capitalisme, l'ha perdut la radicalitat, que ha vençut l'Estat estàtic.

També a l'altra banda, hi ha radicals. Els qui s'ofenen de veure que hi ha gent que es fan rics amb el seu enginy. La dels qui cosirien a impostos la gent a fi d'anar engraixant burocràcia, paternalisme i clientelisme. 

Com sempre, el radicalisme ens fa perdre bous i esquelles. I al període que passa mentre païm la seva indigència moral, se'n diu crisi.

Mentre els emprenedors no es refacin, neixin, o es reinventin, l'Estat i els Estats, el Món i la geo-política, tenen un gran paper a jugar. De Xina, fins a Washington. De Barcelona fins a Londres i Berlin. Després, hauran de jugar el rol que abans expressava. Des de les ciutats, mentrestant, l'Estat dinàmic ens atorga la responsabilitat de ser austers i diligents en l'administració.

Ho som? doncs penso que no prou, encara. Potser perquè no tothom és conscient del moment que vivim.

L'alcalde i, modestament, jo mateix, anem en la mateixa direcció. El transatlàntic municipal va girant, però encara trobem inèrcies que anirem anul·lant. Encara, però no per gaire més temps.

Ningú no diu res dels cent mil vots nuls del País Basc? No sembla impressionant la capacitat que tenen d'afirmar la seva existència?

Com es pot ser tant burro i proclamar que, malgrat els 35 escons nacionalistes (30+4+1) i els cent mil bascos que han engegat a rodar la democràcia que els exclou, el País Basc és més espanyol que mai? Com es pot, amb aquest resultat, qüestionar-se la vigència del nacionalisme i d'una concepció diferent de l'Estat?

No és reprovable que el PSE, que ha perdut, es recolzi amb el PP i UPyD per treure el PNB del govern? És que el PNB és un perill pels bascos? Valen més els 6.000 vots d'UPyD que els 100.000 nuls dels abertzales?

No és molt meritori  pel PNB haver augmentat fins a 30 els diputats nacionalistes?

Val tot en política? 

El que neix per destruir l'adversari, té poc recorregut. El que es fa per despit, es desfà. I això, no són preguntes, és el que li passarà als governs que -com el de Touriño- neixen de la derrota per desfer, i no de la victòria per a fer. 

Llegeixo que Gordon Brown, el premier britànic labour, es troba en un moment anímic dolent, preocupat com està pel fet que les receptes econòmiques que va proposar pel seu país i que el G20 va aprovar a la cimera de Washington -aquella en què Sarkozy va infiltrar ZP- no donen resultat.

Es diu que es troba cansat, trist, que fa mala cara. Que ha perdut els nervis davant la seva gent. Sembla un retrat força humà que reforça l'esperança que alguns encara tenen en la política. Aquesta setmana mateix, Brown s'emocionava parlant de la mort del fill de l'altre líder britànic, el torie David Cameron, i afirmava sense embuts sentir vergonya pel fet que el president del Royal Bank of Scotland, que ha perdut milers de milions de lliures, s'hagi blindat el sou mentre aprovava les retallades de personal.

Aquí, la política sembla una altra cosa. ZP i Rajoy, de campanya, de cacera, de dossiers i amb el ventilador en marxa. En un moment en què ens agradaria, m'agradaria, veure polítics compromesos, preocupats però units, treballant un pacte que no fos d'aparador, tenim el president fent de músic del Titànic, i l'opositor convençut de la màxima del "cuanto peor, mejor".

I és una llàstima. Perquè podrien guanyar-se el respecte de la gent, i no només dels seus incondicionals. Perquè podrien donar exemple, i no el donen.

Seguint amb la crisi, aquests dies hem viscut alguna notícia de caràcter local per comentar. D'una banda, a Badalona, persones que volen que es rebaixin impostos i taxes municipals, i a Lleida, una exhibició de propaganda per tontos en què dues regidores expliquen que ara, per anar a la Paeria, agafen l'autobús.

I és que El Periódico, ha dedicat planes a explicar el gran pla de l'Ajuntament de Lleida en favor de la contenció que consisteix en embolcallar el que es fa a tot arreu, afegir-hi la xocolata del lloro, i vendre-ho com si fos allò que Gordon Brown va proposar a Washington.

Als ciutadans, algú els hauria de dir la veritat. Però no jo, sinó algú amb lideratge al país, a l'Estat, a Europa, o al Món. No pot ser que alguns creguin que amorosirem la crisi rebaixant deu cèntims la zona blava, o vint euros la contribució. No pot ser que ningú no els digui que si volen menys impostos, hem d'anar a parlar de l'IVA escandalós que paguem -el més car d'Europa-, que hem de parlar dels costos fixos de telèfon que se'ns cobren via "manteniment", que hem de parlar del preu del diner i del preu al qual ens el deixen. Que hem de parlar de flexibilitat laboral, no només a la privada, que ja n'hi ha, sinó també a la pública. Que hem de parlar de burocràcia. Que hem de parlar de formació.

Brown, Sarkozy, Obama, Merkel....aquests, més bé o més malament, juguen una altra lliga. El nostre, els nostres, i per extensió, nosaltres, juguem a fer putxinel·lis.

Vint-i-cinc mil visites al bloc, des que l'allotjo a Vilaweb. No sé si és prou, o no. Tampoc sé si d'altres blocs locals són més visitats que aquest. Ho desconec i tampoc no crec que n'hàgim de fer un rànquing, o un concurs.

Aquest és un bloc senzill, sense pretensions, fet per algú que no sap massa de res i una mica de cada cosa. Fet sabent que em dedico a la política, però passant molt i molt de convertir-lo en propaganda o consigna. No serviria de res, no m'agrada, i malgrat que jo sigui convergent, un bloc no és per fer partidisme. És individual, serveix per abocar-hi opinions, fets viscuts, reflexions a partir d'altres visions diferents o coincidents.

Els qui fan blocs de partit, o partidistes, en són ben lliures, però hi queden atrapats. Els qui, per incapacitat o confusió, "contracten" blocs i els institucionalitzen, no saben de què va el dau.

Sóc convergent, i no cal anar-ho reiterant, ni vestir-me d'uniforme, ni fer passar bou per bèstia grossa i dedicar-me només a signar les consignes del partit. Un bloc és personal, i les persones són molt més que la seva adscripció grupal i professional. Per això, trobo desencertades les competicions dels partits que expliquen que si tenen tants o quants blocs. El meu, és meu. De ningú més. D'això en deien ser liberal, abans que els partits i d'altres satèl·lits carreguessin el mot cap a la dreta econòmica. Ser liberal, en essència, és ser convergent. Almenys com jo ho entenc. Però no és la mateixa cosa. I molts convergents no en són, suposo. I molts liberals no són convergents, tampoc.

A Amèrica, els liberals són els demòcrates. A Espanya, no n'hi ha i no se'ls espera. A Catalunya, n'hi ha una mica per tot arreu, a Esquerra, a Convergència i, sobretot, a la societat civil. El pensament únic ens ha fet deixar d'anomenar liberals al qui som socialdemòcrates, per fixar el liberalisme no en l'esperit, sinó en l'economia. Hem de recuperar el terme. Els qui pensem d'aquesta manera, sovint diem -el copyright se sitúa a Manresa- que som liberals en els desitjos, socialdemòcrates en les necessitats, conservadors en les tradicions i progressistes en la innovació. 

O sigui, que no ens tanquem en un corral ideològic, dogmàtic o sectari. I fem com tants milers de persones que tenen blocs que no esperen consignes.
  

Això de posar noms als llocs és prou complicat. Si l'Abat Escarré, per exemple, aixequés el cap i veiés quin carrer li ret homenatge a la ciutat, s'esgarrifaria.

A la Illa Central li hem de posar nom o, li hem de posar nom?

Sembla ser que sí. I molta gent hi ha dit la seva, i totes les opinions són bones i respectables. L'alcalde Xifré, badaloní afusellat pels franquistes, és defensat pels militants d'Esquerra, o gairebé. En Pompeu Fabra, recull nombroses adhesions de dins i fora la ciutat, i els qui en defensen les virtuts parteixen d'un fet inqüestionable: la seva figura no ha estat prou reconeguda per la ciutat.I jo hi afegiria, ni prou coneguda l'empremta que va deixar-hi.

La Illa dels colors la defensen gent de l'esquerra ideològica de la ciutat, bastint l'argument que Badalona és una suma de gent d'arreu i diferent.

Fins i tot, hi ha qui defensa que sigui la Plaça de la Creu de Terme (que era el lloc on començava la ciutat en el passat), o la Plaça de Can Fradera o can puça (més popular), o la plaça de la Ciutat, o del Centre, o Central.

Sigui un nom honorable, sigui un símbol o accent geogràfic, triar el nom es fa difícil perquè suposa descartar-ne d'altres que també en podrien ser mereixedors. M'amoïna que no arribem al consens que faria falta en aquest bateig. O que segons com es plantegi el debat, si continuem així, hi hagi vencedors i vençuts.

No em mullo, encara. No puc, per responsabilitat, fer-ho. Puc tenir una preferència personal, però no la posaré per davant del consens i l'entesa que hi ha d'haver en aquesta qüestió. El que sí que puc dir és que no crec que hàgim de fer un referèndum popular per decidir-ho.

En un referèndum, sempre hi ha perdedors. I la opinió que en surti no necessàriament ha de ser la majoritària. Perquè a la majoria de la gent, n'estic segur, qualsevol nom li estaria bé. Tenim la responsabilitat d'escoltar arguments, de calibrar-ne les bondats, de trobar la manera que ningú no se senti exclòs o menystingut en aquesta decisió.

D'altra banda, sobre aquest racó de Badalona, s'hi configuren 30.000m2 de sostre per a equipaments. I particularment, la decisió sobre què fer-ne em resulta molt més transcendent. A l'àrea metropolitana, a la Gran Barcelona, connectades per metro (dues línies) i ferrocarril (si el Pla Territorial així ho acaba determinant), no hi ha tants metres de sostre d'equipaments.

Tenim una de les decisions estratègiques de la ciutat al davant, i aquí sí que no podem vessar-la. Perquè de llocs, carrers i places en seguirem fent, i caldrà anomenar-los, però de metres de sostre tant ben situats, no. Pensem-hi.

La política del misto. La frivolitat superficial dels qui cobren per no ser-ho. Els prejudicis de la ignorància. El "merda pel qui quedi". Tallar tothom pel mateix patró. Veure la palla a l'ull de l'altra i no la biga al propi. Creure's en possessió de la veritat. No posar-se a la pell de l'altre. L'enveja. La por a saber. Creure que tothom és tant miserable com un mateix.  Ser tant fariseu. Opinar perquè es té boca. Fer córrer brames. Guanyar cridant. Vèncer sense convèncer. Picar-se el pit i mirar-se el melic.

El millor màster a la vida és viure-la, caure i aixecar-se, errar i aprendre, revisar però mirar sempre endavant. Fer l'esforç d'agafar distància, tenir perspectiva, analitzar des de tots els angles. Preguntar a qui sap i a qui no sap. Aprendre de tothom. Tenir els ulls oberts i la ment clara. Saber les pròpies limitacions i deixar-se ajudar. No perdre el temps en misèries ni barallar-se amb enzes. Ser i no semblar. Creure en el pas del temps. Perseguir els propis somnis, sense deixar de tocar de peus a terra. Vigilar que la vanitat no et faci estúpid.

Costa, però mica en mica, tossudament, cal anar-hi anant.

L'Emili Bultó ha estat un badaloní de primera. La setmana passada, la seva filla Carme m'explicava la malaltia i els mals averanys que hi havia. L'Emili Bultó ha estat un gran amic de casa, dels meus pares, sobretot. Amb el meu pare, l'any 1979, treballaren colze a colze en la preparació del centenari del Círcol Catòlic. El Círcol ha estat de sempre la seva segona casa, o segons com es miri, la primera. Sempre atèn, disposat, lliurat a l'entitat qualsevol dia, qualsevol hora, qualsevol moment.

A l'Emili Bultó el trobaves arreu on calia un esforç altruista. També, els darrers anys, fent el pessebre de la Plaça de la Vila, cada any amb una sorpresa, un tret distintiu respecte de l'anterior. S'agafava la vida amb esperança, amb un somriure, amb la tranquilitat del qui les ha vist de tots colors.

L'Emili Bultó és un somriure, una vida dedicada a la comunitat que estimava. L'Emili Bultó és passar per tot sempre amb ànims de guanyar l'adversitat. L'Emili Bultó és i ha estat un ciutadà de primera. Avui, l'hem acomiadat a Santa Maria, com es mereixia: amb una esglèsia plena de gom a gom, d'estimació i reconeixement.

Ha construït pessebres, dimonis i escenaris. Però sobretot, ha construït un llegat de gent que l'estima. Jo, m'hi compto. La seva neta, avui, ha dit unes paraules esplèndides, impossibles de no retenir, emocionants i certes. I no hi ha res millor que recordar-les i recordar-nos que les ciutats no són només carrers, normes i bans municipals. La ciutat és la seva gent. En Bultó ens ha fet millors, durant 78 anys. Descansi en pau.

La capacitat de segons quins "polítics" per deixar-me bocabadat és inmensa. Jo, pobre de mi, pensava que ja havia vist de tot en aquest món. Però no. He quedat desautoritzat pels fets. He vist com, sense complexes, l'Alícia Sánchez-Camacho s'ha posat davant la foto de Barack Obama i ha decidit, ella sola, que s'hi assembla. (només cal veure aquest vídeo de la nova campanya popular...)

Deu haver estat pel consell de no sé pas quins assessors, o de la "junta directiva regional" o ves a saber de qui, però ara resulta que ella s'apropia de la imatge d'Obama, com d'altres ho fan de la del Che, l'Elvis, o de la de John Lennon. I compareix, i diu que ella és l'esperança, com Obama.

Per cert, com es deia "la niña de Rajoy"? ah! sí, es deia Esperanza....ben mirat, això del PP és ben repetitiu. I si abans va sonar cursi, ara és exactament ridícul.

Sobretot perquè l'Alícia no va sortir diputada quan es va presentar per Girona, quedant sense escó. En això, hi trobem la primera diferència objectiva amb l'Obama...però encara n'hi hauria una altra, potser encara més gran, i és que ella va ser triada a dit pel partit a Madrid a fi de posar pau entre els sectors del PP a Catalunya...i Obama es va guanyar el lloc lluitant pel suport de les bases demòcrates durant mesos i mesos en la competició per ser l'escollit a representar el partit en la comtesa electoral presidencial.

Qui deia que es podia fer tot, menys el ridícul? doncs això.

En un moment crític, absolutament transcendent, ens agradaria veure menys sigles, campanyes i política d'aparador. Jo no sé si de veritat es creuen el que diuen, però sí que puc assegurar que res del que diuen, amb campanyes com aquesta, s'ho poden realment creure.

Ho confesso. No m'agrada que des dels partits es miri de controlar la societat civil.

Avui el diari El Punt explica que en Josep Soler Amigó serà president de l'Associació de veïns del Centre. I diu que, abans de saber que ell es presentaria, i quan corria la brama que Iniciativa per Catalunya aprofitaria el moment per mirar d'assegurar-se'n el control ideològic i polític, al servei de la confrontació partidària amb el govern municipal, jo vaig fer gestions per evitar-ho.

Davant d'aquesta brama, és cert, vaig dir en veu alta i a vàries persones que em semblava que l'Associació no podia perdre un dels seus signes d'identitat més preuats, que no és altre que haver estat un espai heterogeni de pensament i acció al servei d'un barri i no de cap partit.

En Jaume Oliveras, la Dolors Sabater , en Salvador Droc, la Fina Niubó, la Montse Clavero, en Gerard Remendo, en Pep Zamora i en Joan Josep Rotger, han estat presidents d'aquesta entitat procurant, qui més qui menys, ser fidels a la independència de l'entitat envers de les consignes polítiques.

Especialment, l'Oliveras i la Dolors, els darrers anys -que són els que puc valorar amb certesa-, han estat absolutament curosos respecte de tot això. I és cert que quan va córrer la brama que es procuraria desvallestar aquesta línia, vaig opinar i dir que calia i que era bo mantenir-la.

La figura d'en Josep Soler Amigó, malgrat la seva militància a Iniciativa, confio que ho garantirà. El conec poc, però puc dir que l'he escoltat i sempre l'he vist ponderat i poc llançat a seguir consignes de ningú. A mi m'ho ha demostrat envers l'ordenança de civisme, a la qual ha donat suport amb les seves declaracions. Tot i així, caldrà anar seguint l'evolució de l'acció que emprengui i demanar-li que no malmeti la trajectòria de l'entitat, ni la seva.

Finalment, voldria fer un esment a la trajectòria d'en Jaume Oliveras. Em coneix des que acompanyava la mare a la seva botiga. L'he vist sempre al mateix lloc, digne, intel•ligent i enamorat de la ciutat. Ha estat un bon president, i deixa el llistó ben alt. La ciutat li hauria de donar les gràcies pel compromís exercit, però mentre no ho fa, té el meu reconeixement explícit, malgrat la distància política que ens pugui separar que, francament, moltes vegades, jo mateix poso en dubte.

Ahir vaig fer la meva primera mitja marató. Va ser la mitja marató de Granollers-La Garriga, i la vaig acabar. El meu objectiu era completar-la, i m'hi vaig estar dues hores.  

M'he aficionat a córrer. Fa un parell d'anys, després de temps sense fer activitat esportiva, vaig decidir tornar a provar els meus genolls, i la meva capacitat de sacrifici en aquest esport.

El primer dia, fa més de dos anys, recordo dotze minuts fins a la barca maria. Després, anar augmentant mica en mica la distància, fins arribar a l'estació de tren de Montgat, després la rotonda i, finalment, un dia, l'arribada a el Masnou.

Per mi, tocar el Masnou va ser tot un èxit. Ni em plantejava ni em plantejo ara fer "marques", ni un entrenament específic, ni una dieta. No és el que busco. Però arribar a fer 10 quilòmetres va ser una primera fita. Després, vaig començar a córrer acompanyat, i uns mesos després, cansat malgrat la fantàstica ruta de platja, i esperonat a fer "alguna cosa més", vaig iniciar-me a Sant Jeroni de la Murtra. Primer m'hi arribava en cotxe, i després corrent-hi des de casa.

Córrer m'ha ensenyat la serralada de Marina, i els seus camins. M'ha ensenyat que no hi ha res com veure sortir el sol des de la Creu de Montigalà, o des del passeig marítim. M'ha ensenyat a conèixer els propis límits, i com anar-los superant. I m'ha permès conèixer gent excepcional, i l'organització d'algunes curses populars que es fan arreu.  

Ahir vaig fer una "Mitja" mediocre com a esportista, però vaig viure unes sensacions difícils d'explicar però que s'acosten molt a la felicitat. I la vaig fer gràcies al Carles i al Blas, especialment. I vull donar-los les gràcies des d'aquí.

Badalona havia organitzat una mitja marató. Eren altres temps. Però vam perdre una cursa que s'havia fet un lloc al calendari. Ja fa temps que cal una revisió del calendari atlètic badaloní. I sé que el regidor d'esports i el seu equip s'hi estan posant. Tenim potencial -atletes, possibles patrocinadors i Voluntaris de Badalona- per fer una cursa popular de 10 quilòmetres que no se celebri el dia de la nostra festa local -fet que descarta que ningú que no sigui d'aquí i hi treballi la pugui fer- , i que tingui atractius suficients com perquè depassi l'interès propi.

Hi ha un grup al facebook que reclama una cursa millor de la que fem, i espero que entre tots la fem possible.

Tecnologia làser per mesurar al servei de la indústria aeronàutica i de l'automòbil. Tecnologia i desenvolupament al servei del millor drenatge de superfícies. Tecnologia i desenvolupament per dissenyar panells informatius de LED encara amb millors prestacions ambientals.

Emprenedors de Badalona que miren el futur, que s'han reinventat i han passat per dificultats i triomfs. Però que tossudament hi són, s'aixequen cada dia i tiren endavant.

Persones de Badalona que no demanen ni s'instal·len en la fatalitat.

La ciutat pateix la crisi, però cada dia es donen exemples col·lectius i personals que ens ensenyen la força de la societat.

Per primera vegada, un badaloní ensenyarà els seus models a la Pasarela Cibeles, a Madrid. I una empresa badalonina de tecnologia ha estat adquirida per un gran grup empresarial. 

A un altre nivell, un supermercat que ara ven més que mai a causa del descens de gent que gasta en restauració, obrirà una nova botiga.

Tres persones que conec i estaven a l'atur, han trobat feina.

La gent es mou. I en podem donar les gràcies, i explicar-ho, i mirar d'anar remuntant.

L'altra dia, uns veïns reclamaven reducció d'impostos i taxes, i alguns clamaven la insubmissió fiscal. Molts d'ells eren jubilats, d'altres encara ni cotitzaven, la resta treballaven al sector públic.

No deixa de ser una paradoxa que els qui patiran menys la crisi, sense estar-ne exempts, es manifestin. I que els qui més la poden patir, i la pateixen, es reinventin.

Com saben, o no, sóc el regidor responsable del districte sud de Badalona, i per tant, del barri de Sant Roc.

Com a primer tinent d'alcalde, vaig creure que responsabilitzar-me d'aquest barri, amb l'experiència viscuda en etapes polítiques anteriors, podria ser positiu. Dit d'una altra manera, vaig creure que podria millorar errors del passat.

Perquè malgrat les moltíssimes coses bones que s'han fet i hi ha a Sant Roc, tots hi hem comès errors. Lògic, perquè només qui fa coses es pot equivocar. És per això que algunes vegades m'he atrevit a fer una reflexió en veu alta, que ara escriure a tomb del que ha succeït amb el cotxe particular del meu coordinador del barri, el Diego Justícia.

Badalona ha de repensar el seu creixement. L'altra dia, un diari publicava que podíem veure'ns superats per Terrassa en població, però a mi, aquesta possibilitat em semblaria irrellevant. No crec que la ciutat hagi d'arribar als tres cents mil habitants, i ni tant sols als dos cents cinquanta mil, per continuar essent important. Som, com sempre, a la disjuntiva de considerar-nos una ciutat gran, o una gran ciutat. 

No crec que el número de població sigui el més important. I sobretot, penso que els nostres paràmetres de futur han de ser d'altres. No és ocupant més territori perquè vinguin més persones que serem més rics, sinó generant espais pel coneixement, el desenvolupament tecnològic, científic i logístic. La Badalona del futur és la d'avui, sense massa creixement demogràfic, però també hauria de ser la que recuperés l'esperit industrial del segle XX. 

Estic pensant sobre la concreció de tot això, i em disposo a fer-ho acompanyat de qui m'hi vulgui aportar valor. I tant me fa d'on vingui, perquè no busco -la política del futur tampoc no serà aquesta- la puresa ideològica del centrat nacionalista.

A tall d'exemple, comentava l'altra dia amb els meus companys que el turó que queda a la dreta del de Guixeras, per sota del cementiri i el parc de la Mediterrània, i per sobre del lateral de l'autopista, podria desenvolupar-se. No sé si és o no possible, i la discussió es va encetar quan se'm va advertir de la nova normativa que potser ho prohibiria, en estar a menys de 500 metres de l'aigua de mar. 

Els vaig dir que, més enllà del planejament actual, som en un moment transcendent, i que el país, i les ciutats, hauran de canviar lleis i normatives per adaptar-les a un nou escenari, que no ha de ser insostenible ni portador de totxo sense valor afegit ni dins ni fora, sinó que ha de ser creador d'un nou estatut -de veritat- de la nació a dins l'Estat i a Europa.

No sé si tothom és conscient que per sortir d'on anem entrant caldran nous paradigmes jurídics i normatius. I un nou equilibri d'allò públic i d'allò privat. I una aplicació sensata del creixement. Perquè, en aquest cas, entenc que no es pugui construir 500 metres enllà del cap de Creus, però no al costat del Polígon Industrial de Guixeras.

Ho mirarem, però tot aquest treball que és a les basseroles m'engresca.

No sé si heu estat al cas de la polèmica que s'ha generat al voltant de la decisió municipal d'allotjar, si arribava el cas i amb el seu consentiment, els sense sostre a les dependències policials del Turó Caritg i, concretament, a les cel·les per on hi passen els detinguts.

La denúncia, feta pels sindicats de la Guàrdia Urbana, posava en qüestió la mesura i el fet que indigents i detinguts poguessin coincidir en un mateix espai.

Creuen, els representants sindicals, que la seva feina no és custodiar gent sense sostre.

Val a dir que la mesura va ser presa pels qui, els dos darrers anys, varen muntar un dispositiu logístic i econòmic costós, que a la fi va acabar sense donar cap servei. I és que els darrers anys, l'antiga escola de Lloreda s'havia habilitat, amb neteja prèvia, aportació de calefactors, matalassos, mantes, taules i cadires, menjar i veure, assistència sanitària, voluntaris i custòdia policial, però no s'havia fet servir.

Aquest any, per aquest motiu, es va decidir que, arribat el cas, dormirien al Turó Caritg.

La decisió és opinable, i crec que cal replantejar-la l'any que ve, escoltant els qui d'això en saben i mirant també de parlar amb entitats que treballen el quart món. Pot ser que la decisió, en termes d'eficiència, sigui la millor, però cal tenir en compte, també, l'estètica i, més enllà, l'ètica de la decisió i la seva oportunitat.

Dit tot això: un detingut és culpable? Es prejutja que si passa una nit a la cel·la, ho fa en condicions inadequades? Es prejutja que no pugui tenir, al costat, una persona sense sostre?

Havíem de muntar un dispositiu com el d'anys anteriors, tenint en compte l'experiència? Havíem d'evitar donar l'alternativa, i deixar buida una cel·la i deixar al ras a qui l'hagués pogut usar?

Quin és el valor final a preservar?

Essent conscient que la decisió s'ha de revisar, i fer-ne crítica i esgotar les alternatives, crec que se n'ha fet un gra massa, i que la denúncia sindical té molt de corporativista.

Nosaltres hem de fer l'autocrítica que calgui, però ells també s'han de fer mirar el melic des del qual veuen la realitat.

Tornant de Barcelona, un dia d'aquesta setmana, escoltava la nostra Ràdio Ciutat de Badalona, i el Carles Tornero ens els 5 minuts més, moderant una tertúlia, o debat, sobre els 50 anys de la revolució cubana.

Amb les mans al volant anava reprimint el meu instint de trucar i posar-hi cullerada, perquè s'escoltava només la veu de Toni Barbarà, dirigent del comunisme local, ex-regidor, metge i, millor que tot això, perfecte exemple de capacitat oratòria.

Contra ell, o mirant de poder parlar si se'l deixava, hi havia el Jordi Marcos, un sensat home del Partit Popular de Badalona, que confesso que encara no m'ha fet entendre com algú com ell pot ser del partit que és.

Però mirar de parlar quan qui tens al davant gairebé no deixa el microfòn, és difícil, així que el pretès debat va convertir-se en una mena de míting de Barbarà, que ja sabem que és un defensor de la revolució, un amant de la Cuba de Fidel, i un home que -"com a bon comunista"- defensa la causa com un dogma de fe, sense qüestionar-se res, justificant o obviant qualsevol dubte dels que pugui plantejar el règim i el seu funcionament durant 50 anys.

El punt àlgid de la defensa encesa de la revolució, va ser quan no sé ben bé qui dels tertulians -perquè n'hi havia més, però no en vaig retenir la identitat-, va gosar parlar dels presos polítics cubans. Aquí, i en aquest punt, Barbarà la va etzibar pel broc gros, afirmant que no n'hi havia, i que en tot cas aquests presos eren agents entrenats pels EUA per desestabilitzar el règim. En va dir motes més, algunes que es poden matisar, d'altres que poden ser certes, però la majoria que denotaven més un elogi nostàlgic del passat i no pas una anàlisi acurada que facilités un balanç ponderat.

Ja saben que jo fujo dels maximalismes. Que intel·lectualment els trobo nefastos, i que políticament els considero signes de debiilitat. Que defenso la mentida de les veritats absolutes. Que detesto els dogmes i els sectarismes, vinguin d'on vinguin.

Segur que en 50 anys de poder absolut s'han fet algunes coses bé. I també és cert que els cubans han aguantat serenament i amb fortalesa molta animadversió. Però allò -la Cuba d'avui- no és el que Barbarà explica, només. Hi ha veus, com la  de Yoani Sánchez a través del seu bloc  (http://desdecuba.com/generaciony/), que ens expliquen, si més no, una altra realitat. Una visió de la realitat a través, per cert, d'un bloc prohibit, que rep milers i milers d'entrades i comentaris diaris. I que és escrit amb honestedat, i no desde la propaganda mitinera i partidista.

Sobre Cuba hi ha moltes opinions i molt poc coneixement cert. Hi ha massa imatge, clixé, prejudici o consigna. I per això és bo contrastar, llegir desapassionadament, centrar el coneixement i admetre el bo i el dolent, que de tot n'hi ha, com a tot arreu.

Per cert, va ser una casualitat producte no sé pas de què, però baixant del cotxe, una mica exaltat de tot el que havia escoltat només des d'una posició, vaig ensopegar amb el TOT Badalona , que en l'edició de la setmana portava un magnífic article de Sergi Alcalde parlant del bloc de la persona que els he referenciat en aquest post. Sense dubte, el contrapes que necessitava Barbarà, i que -cap tertulià ni el programa en són responsables- no es va poder donar.

Aquell xicot amb molta làbia i poca escola, va deixar la feina de venedor per posar, amb un altre amic de similar patró, un negoci d'aquells de refinançar deutes que humilien els seus extorquits clients, fent-los veure que se'ls ajuda quan en realitat només se'ls enfonsa.

Però aquell xicot no tenia un cèntim ni per començar el negoci...Com s'ho va fer? Doncs mitjançant la intervenció d'un "executiu" jove i sense massa escrúpols, que havia aconseguit superar les proves per acabar dirigint una humil oficina d'una caixa d'estalvis petita, d'aquestes que, en aquests anys, s'ha fet el milhomes creixent sense tenir solidesa. Una caixa d'aquelles que, per acabar-ho d'adobar, ha confiat en llicenciats de la primera fornada per vendre hipoteques i concedir crèdits complint ordres i sense fer massa preguntes. En aquest cas, l'executiu atorgava la pòlissa també per propi interès: coneixia el xicot i volia participar del seu negoci immobiliari, encara a les basseroles. Ell, només havia de fer dues coses. Primer, ja ho havia fet, atorgar-li la pòlissa. Després, donar-li informació de possibles clients en dificultats.

Així les coses, sobre el no res, ja tenien muntat un pròsper negoci. Una pòlissa de crèdit per obrir un negoci inexistent, uns clients amb l'extorsió dels quals es podia anar cobrint la pòlissa, i un objectiu final que era presentar aquell negoci com el millor aval per aconseguir una altra pòlissa, en una altra caixa que com la primera, tingués instruccions de créixer sense fer massa preguntes.

Així, el xicot havia aconseguit muntar un negoci sense xarxa, i havia emprès la carrera immobiliària amb la pòlissa d'una altra caixa, que li permetia comprar un terreny on fer unes cases aparellades. Per descomptat, el xicot no en sabia un borrall de construcció, ni d'arquitectura, ni d'urbanisme.

Aquella segona pòlissa, però, s'havia de pagar i per fer-ho, l'espavilat emprenedor en demanava una altra, de més valor. La demanava per construir les cases, i l'avalava amb aquell terreny que ara hipotecava, però que havia adquirit amb una nova pòlissa.

El castell de cartes gairebé s'havia completat. Com que de la pòlissa per construir les cases en podia anar fent ús a mida que avançava l'obra, i entremig aniria -suposadament- cobrant pagues i senyals de clients que li comprarien sobre plànol, va decidir contractar un leasing i obtenir el cotxe del moment, el Porsche Cayanne Turbo.

Del no res, al Porsche Cayanne. I, és clar, quan arribava a vendre una casa, en aquell cotxe, els clients donaven per fet que es tractava d'algú amb possibilitats que per força seria solvent, seriós i professional.

Així que va vendre la primera casa, a una parella de joves immigrants que ingressaven uns 3000€ al mes, ell amb la construcció, ella amb la neteja de cases particulars.

Havien arribat feia tres anys a Catalunya, de l'Equador. Havien trobat feina, crèdit, i el somni de ser propietaris, encara que fos pagant una hipoteca a 45 anys. D'això se'n diu arrelar al país. Fins i tot, la seva caixa d'estalvis, els va donar més diners dels necessaris per pagar la casa, i van poder comprar-se un cotxe, un 4x4 de gama mitja.

Un dia, però, els mateixos que havien facilitat aquell escarni immoral de riquesa incerta, van decidir desmuntar-lo. Hi havia tant "paper" i tant poc "diner", que tot plegat els hi havia sortit de mare. Ells van deixar fer, primer poc, després molt, per poder exhibir beneficis als accionistes que els permetessin cobrar incentius milionaris, gràcies a la "bona feina" i a les "grans decisions estratègiques" que s'havien pres.

Ara lleparien justos i pecadors, tots alhora. Es tancaria l'aixeta per tothom, sense distincions, sense discriminacions per raó de raça, sexe, creença o lloc de naixement. I l'Estat, que havia estat conscientment absent mentre el castell de cartes creixia, hauria de fer mans i mànigues per salvar el causant del desastre. Calia fer possible que el negoci bancari pogués tornar a rutllar, encara que s'injectessin diners de tots sense demanar explicacions a l'espera que acabessin facilitant el crèdit a particulars i empreses ofegades pels deutes als quals ells mateixos els havien deixat arribar.

Passava el temps, i els bancs encara no obrien l'aixeta. Hi havia tant i tant paper mullat, i tant i tant poc diner, que equilibrar l'expectativa i la realitat requeria més temps. I més diners públics, que del no res apareixien per mirar de sostenir l'economia generant inversions en obra pública...hipotecada perquè el dèficit el paguessin els néts dels qui ara cotitzaven. Els comptes públics eren un desastre...el dèficit creixia....

Ara, a 2009, som aquí....Hi hauria algú capaç d'acabar la història??

El setmanari El Tot publica en la seva darrera edició una entrevista que em van fer fa uns dies, en la qual repassem algunes de els qüestions que han marcat l'any que acabem de deixar enrere i apuntem temes que centraran el que encetem.






La penjo en aquest post per si és del vostre interès... Per cert, bon any nou a tothom!














Persones:
Ferran Falcó: "Passarem dificultats econòmiques al 2009 i al 2010"