He estat al Camp Nou, aquesta nit, amb la meva filla petita. He volgut retre homenatge personalment als herois de Roma. He volgut esgargamellar-me cridant com un boig al costat de noranta-mil veus més. He estat molt feliç veient el civisme i el bon rotllo que es respirava a les grades. He fet l'onada una i una altra vegada, he botat perquè no em poguessin prendre per madridista, he fet voleiar l'estelada, he plorat veient a les pantalles gegants els millors gols de la temporada, he cantat i he cridat com un d'aquests jovenets amb pelussilla sota el nas i que encara no havien nascut quan vam guanyar a Wembley el 92, m'he fet un bany de barceloninsme (i catalanisme moderat, perquè hi ha molta gent que aprén que som a Catalunya perquè és allò que també es diu després del "Visca el Barça i visca..."), l'he pres, el bany, perquè avui em venia de gust, no pas per acompanyar la meva filla (que, dit sigui de passada, s'ho ha passat bomba cridant "Bojan, guapo!"), perquè em venia de gust estar entre la gent blaugrana i deixar-me anar per l'eufòria (ahir a la nit ja vaig tastar-la una estona a la plaça de Catalunya, prop de Canaletes) i perquè, quan sigui vellet i ja no tingui esma de res, m'agradarà recordar que una nit calurosa de maig vaig ser a la tercera graderia del Camp Nou (sí, allà dalt de tot, prop dels màstils de les banderes), xalant com un xiquet amb els jugadors del Barça. Uff, ja m'he quedat més descansat. Bona nit.
Acabo d'arribar de la Festa dels Premis de Comunicació Local que ha celebrat la Diputació de Barcelona a l'Auditori Melià de Sitges i a la qual han assistit unes cinc-centes persones. Faig un comentari d'urgència, perquè a aquestes hores de la nit i després d'haver-me llevat a les sis del matí per compromisos familiars, la son em venç. Foto: Xavier Renau (D. de Bcn) (N'hi ha més)
Al tren, tornant de l'Autònoma. Dues noies joves xerren davant meu sobre el Barça, amb un clar accent mallorquí. Una li diu a l'altra: "I si el Barça ja ha guanyat la Lliga, com és que continuen jugant partits". L'altra contesta amb paciència: "Ja t'ho vaig dir, en la Lliga han de jugar tots els equips contra tots i fins que no s'acaben tots els enfrontaments, no s'acaba la competició, encara que ja hi hagi un campió matemàticament". I replica la primera: "Però llavors, la final de Roma no té res a veure amb això?". "No, és una altra competició, és la Lliga de Campions i és juga diferent: a partir d'uns grups inicials, els dos primers entren en un sorteig i es van eliminant entre ells fins que només en queden dos i s'ho juguen tot en un camp neutral: d'això se'n diu la final". "I ara quan s'acabi la Lliga i s'hagi jugat la final de la Champions, fins quan no hi tornarà a haver futbol?". "Doncs, fins a finals d'agost o principis de setembre, que començarà la temporada que vé". "Ostres, què lluny! Ara que començava a agradar-me això del futbol..." Vaig pensar: l'onada blaugrana és tan forta aquest any que fins i tot fa interessar-se persones que, com aquesta noia, mai no havien tingut ni el més mínim interès pel futbol, com demostra la seva ignorància sobre les regles i el calendari de la competició.
He participat aquest matí en una taula rodona sobre les audiències dels mitjans de comunicació local a Catalunya. L'hem feta al Centre Internacional de Premsa, és a dir, a la seu del Col·legi de Periodistes, però de fet qui l'organitzava era l'Observatori de la Comunicació Local, grup de recerca depenent de l'INCOM (Institut de la Comunicació) de la Universitat Autònoma. El motiu: la presentació de l'Informe 2008 de l'Observatori, un volum no gaire llarg en el qual es resumeixen els principals ítems del món comunicatiu de proximitat (premsa escrita, ràdio, televisió i Internet) durant l'any passat. El coordinador de l'Observatori, el periodista digital David Domingo, ja ens ha avisat, en començar el seu resum de l'Informe, que la situació tan canviant provocada per la crisi econòmica fa que algunes de les afirmacions que es fan en l'estudi quedin totalment desfassades. (N'hi ha més)
La Rita Marzoa és, des d'aquesta setmana, la directora i conductora del programa de televisió Actualitat Viva. Alguns de vosaltres potser no n'haureu sentit a parlar mai, d'aquest programa; de la Rita segur que sí, perquè és una periodista radiofònica prou coneguda. Ara la podeu escoltar cada dissabte al migdia al programa Solidaris, de Catalunya Ràdio, però abans d'aquest n'ha fet molts d'altres i sempre, crec, amb una bona acceptació del públic i una gran professionalitat. Fins i tot, un estiu, el del 2006, va ser la substituta de l'Antoni Bassas al programa El matí de Catalunya Ràdio, que era -i continua sent, malgrat tot el que ha passat- el buc insígnia de l'emissora. Pel que fa a l'Actualitat Viva, doncs es tracta d'un programa d'entrevistes i debats, bàsicament de l'actualitat política catalana, que Comunicàlia produeix des de fa sis o set temporades i distribueix a les seves televisions adherides. Aquest trimestre, l'estan emetent dotze teles, les més importants de les quals Urbe TV, ETV-Llobregat TV, TV de Mataró, Canal Català Maresme i Locàlia Vallès, a l'àrea de Barcelona, Canal Nord (Figueres) i Canal Català Girona Pla (Banyoles), a l'àrea gironina i La Manyana TV, a l'àrea de Lleida (a les comarques tarragonines no l'emet cap tele, de moment). (N'hi ha més)
Ara que estem tots tan eufòrics i feliços per la victòria del Barça a la Copa davant l'Athletic, m'agradaria tenir unes paraules d'agraïment per en Pep Guardiola. Ja fa gairebé un any, el 17 de juny de 2008, que vaig fer un apunt titulat "Benvingut, Pep!", en el qual expressava la meva admiració per la persona de l'actual entrenador blaugrana, que aquell dia havia estat presentat al Camp Nou. (N'hi ha més)
Avui faig 48 anys. No és una xifra gens màgica; no són els 50 (ja arribarà, espero!), que diuen que és un punt d'inflexió; no són els 40, l'edat adulta per antonomàsia. Només és un any més en aquest camí tant ple de ventures i de coneixences, que deia Kavafis -i Lluís Llach, que per Kavafis no me n'hagués assabentat mai, probablement-, només un esglaó més en aquesta escala que ningú sap on i quan s'acaba. I per il·lustrar aquest aniversari tan vulgar -en un dia feiner, piscolabis amb els companys de feina, pastís i espelmes aquesta nit a casa amb la família-, no se m'ha acudit res més que una posta de sol. Pessimista? No, què va! És una posta de sol fotografiada per mi a Pardines, fa mesos, però exemplifica la rutinària roda del temps, que no té aturador: ahir va sortir el sol i es va pondre darrera les muntanyes, avui ho torna a fer, demà ho farà de nou... O hi som per veure-la i retenir-la en una instantània, o haurem d'esperar fins l'endemà... i l'endemà ves a saber on serem i si hi haurà núvols i no ens la deixarà veure o si ja no tindrem ni esma de mirar-la...
Acabo d'arribar del Ripollès i la Garrotxa, on he anat de visita a dues de les televisions locals més actives i consolidades de les prop de quaranta que tenim adherides a Comunicàlia. A més, totes dues, TV del Ripollès i Olot Televisió, emeten en la mateixa demarcació, ja es poden veure amb TDT, i seran de les primeres que passaran, d'aquí a poc menys de dos mesos, a veure's només en TDT. La demarcació Garrotxa-Ripollès serà, juntament amb la del Maresme, la primera a tot Catalunya d'experimentar allò que en l'argot del sector anomenem "l'apagada analògica", el darrer dia de juny de 2009. És a dir, l'endemà, 1 de juliol, els ciutadans d'aquestes dues comarques, si volen veure televisió gratuitament, hauran de tenir una tele amb TDT incorporada o un descodificador de senyal digital. (N'hi ha més)
Només quatre ratlles: ahir vaig ser feliç, immensament feliç, de ser culer, d'estimar uns colors i una bandera. La nit del 2 de maig, viscuda en un bar de sang blaugrana en un poblet valencià a 400 quilòmetres de casa, en companyia de la meva filla Irene ("papa, vols calmar-te?", em repetia, quan em veia saltar i cridar fins a l'extenuació) i de l'amic Josep, amb els seus fills Sara i Ferran, valencianistes i antimadridistes convençuts, serà recordada per mi durant molt anys: "Sí, aquella vegada que vam guanyar 2-6 al Bernabeu..."
Una conversa amb els meus cunyats ens va fer canviar d'opinió. Voliem anar, l'Elena i jo, fins a Elda a comprar unes sabates, però ens van donar l'adreça d'una petita sabateria de Villena i ens van dir que, si teniem sort, hi podriem trobar bones sabates a preus assequibles. Així es que dissabte al matí, relativament d'hora, vam enfilar l'autovia d'Almansa fins a la Font de la Figuera, pel mig de l'allargassada comarca de la Costera, i després l'autovia que, baixant de l'altiplà castellà, s'endinsa per les terres del Vinalopó per facilitar l'escapada dels madrilenys cap a les costes alacantines. Abans de les deu ja erem a Villena, capital de l'Alt Vinalopó i, juntament amb Elda, una de les principals ciutats del rerapaís castellanoparlant del País Valencià. Comprades les sabates, satisfactòriament, vam decidir passejar una estona pels carrers del centre històric i vam acabar a la plaça de l'Ajuntament. A l'oficina de turisme, un noi molt amable ens va aconsellar dues visites, la de l'església de Santiago, situada a la mateixa plaça (foto), i la del castell de l'Atalaia, el monument més emblemàtic de la ciutat. Com que la segona implicava arribar a una hora en punt per iniciar la visita guiada, i durava una bona estona, vam optar per la primera. (N'hi ha més)
Fa encara no tres mesos li dedicava un post aquí al meu bloc, després d'un debat sobre la llengua als mitjans de comunicació en què ella va intervenir, i avui ja no hi és. La Mavi Dolz i Gastaldo ens ha deixat, de cop i volta, sense avisar. La notícia de la seva mort m'arribava fa poques hores, mentre sóc al País Valencià que ella tant estimava, perquè ella n'era, de valenciana, i n'exercia sempre. La notícia m'ha colpit intensament i m'ha trencat de sobte la placidesa del llarg cap de setmana, que tenia previst de passar descansant a casa del meu sogre, a Alcàntera de Xúquer (Ribera Alta). Escric sense gairebé recapacitar, perquè una cosa així t'atordeix el cervell, i tot et sembla absurd i molt injust. (N'hi ha més)
Ja fa gairebé una setmana de Sant Jordi i me n'adono que no n'he dit res de res. Com si no li hagués prestat cap importància. Doncs, no, tot al contrari, el vaig viure molt intensament, aquest any, el dia de Sant Jordi, entre d'altres coses perquè mai havia treballat en un lloc tan cèntric, a tocar de la Rambla de Catalunya, en el seu tram central, el que va de Provença a Aragó. Quan vaig entrar a treballar, a quarts de deu, encara estàven posant les parades de llibres; després vaig viure l'ebullició del migdia, en sortir a dinar, i allò semblava un dia del pic de l'estiu, de la calor que feia; finalment, al vespre, quan vaig plegar, ja amb una temperatura més primaveral, vaig poder passejar entre la gentada, amb la meva filla gran, que tornava del gimnàs. No va ser fins a última hora, quan ja eren desant els llibres dels taulells, que vaig decidir-me a comprar-ne algun. I voi-là! aquestes són les portades dels meus llibres de Sant Jordi: el de la Gabancho i el d'en Quim Torra; la història ficció del nostre futur i el relat apassionat del nostre passat. Els referents periodístics d'una Catalunya que van escapçar de socarrel i que ens han amagat fins ara (estic freturós de saber com era i com escrivia Eugeni Xammar, un nom que fa uns mesos ni havia sentit anomenar mai) i el somni d'una Catalunya que volem veure de nou lliure i estem segurs de viure de nou en plenitut (gràcies a la valentia i el bon olfacte d'aquesta periodista i escriptora amb qui vaig tenir el plaer de compartir dinar la passada Diada de l'Onze de Setembre). (N'hi ha més)
No tinc ganes d'escriure res, però no vull que us penseu que tinc el bloc desactualitzat. Així és que us reenvio cap a aquesta meravella de cançó d'en Roger Mas, inclosa en el seu darrer àlbum "Les cançons tel·lúriques". Que el gaudiu!
Ahir vam formalitzar l'acord de col·laboració entre el grup privat de televisions locals TDI i l'empresa pública Comunicàlia, que jo dirigeixo. Trobareu els detalls més tècnics d'aquest conveni aquí. Però més enllà de la importància de la notícia, que crec que la té, m'interessa ressaltar ara la perseverància i la línia de treball homogènia i coherent que han seguit en l'última dècada els impulsors d'aquest invent que es diu TDI i que no són altres que els dos senyors que apareixen a l'esquerra d'aquesta foto: en Jordi Martí, director de TV del Ripollès; i en Frederic Cano, director d'ETV-Llobregat TV i vice-president (ben aviat, president, sembla) de Televisions Digitals Independents (els altres dos som en Joan Bril·li, gerent de Comunicàlia, a la dreta de tot, i jo mateix) (N'hi ha més)
Com a original preàmbul de Sant Jordi, una cinquantena de membres de l'Associació Catalana de Professionals i del Grup de Periodistes Ramon Barnils hem sopat amb la directora de TV de Catalunya, Mònica Terribas. Ella també és membre del Grup i, tot i que no pas activa per culpa del seu càrrec. em consta que n'és una entusiasta defensora. La Mònica ha parlat de moltes coses i ho ha fet sense pèls a la llengua, sabedora del tipus de companys i companyes de taula que tenia. Com que el que es diu en aquests sopars és sempre "off the record", tal com establim prèviament amb els convidats, perquè si no, no podrien expressar-se amb franquesa i llibertat, déu-me'n-guard de trencar el pacte. (N'hi ha més)
Us recomano el bloc d'aquest arquitecte valencià, sempre ple d'excel·lents articles sobre la situació que viu la nostra nació, sobre art i arquitectura o sobre la quotidianitat que ens permet sobreviure.
Incansable, lúcid, genial, sempre meticulós... el bloc d'en Vicent és del tot recomanable. Costa trobar algú que tingui més clar que ell el país sencer que compartim i alhora pugui donar més arguments per treballar per la seva llibertat plena.
No ens coneixem de fa gaire, però el bloc de la Bel Zaballa és tant interessant, per la forma com explica les coses i per les coses que explica, que em permeto de recomanar-lo.
Ja retornat del seu emocionant viatge per Amèrica del Sud (novembre 2007 - gener 2008), el bloc d'en Xavier continua sent una font interessant d'històries i un exemple de bon periodisme
Entitat que aplega professionals de diferents branques (economistes, enginyers, periodistes...) amb l'objectiu comú d'ajudar el país a anar assolint més cotes de sobirania. Comparteix seu i infrastructura amb el GPRB.
El web oficial d'aquest grup periodístic, del qual formo part activament. Allí hi trobareu informació sobre l'espai català de comunicació, tan prim encara...
Aquí trobareu en què consisteix aquesta interessant iniciativa per ajudar a parlar la nostra llengua a la gent que l'està aprenent. Us animo a fer-vos-en voluntari.
He estat al Camp Nou, aquesta nit, amb la meva filla petita. He volgut retre homenatge personalment als herois de Roma. He volgut esgargamellar-me cridant com un boig al costat de noranta-mil veus més. He estat molt feliç veient el civisme i el bon rotllo que es respirava a les grades. He fet l'onada una i una altra vegada, he botat perquè no em poguessin prendre per madridista, he fet voleiar l'estelada, he plorat veient a les pantalles gegants els millors gols de la temporada, he cantat i he cridat com un d'aquests jovenets amb pelussilla sota el nas i que encara no havien nascut quan vam guanyar a Wembley el 92, m'he fet un bany de barceloninsme (i catalanisme moderat, perquè hi ha molta gent que aprén que som a Catalunya perquè és allò que també es diu després del "Visca el Barça i visca..."), l'he pres, el bany, perquè avui em venia de gust, no pas per acompanyar la meva filla (que, dit sigui de passada, s'ho ha passat bomba cridant "Bojan, guapo!"), perquè em venia de gust estar entre la gent blaugrana i deixar-me anar per l'eufòria (ahir a la nit ja vaig tastar-la una estona a la plaça de Catalunya, prop de Canaletes) i perquè, quan sigui vellet i ja no tingui esma de res, m'agradarà recordar que una nit calurosa de maig vaig ser a la tercera graderia del Camp Nou (sí, allà dalt de tot, prop dels màstils de les banderes), xalant com un xiquet amb els jugadors del Barça. Uff, ja m'he quedat més descansat. Bona nit.
Acabo d'arribar de la Festa dels Premis de Comunicació Local que ha celebrat la Diputació de Barcelona a l'Auditori Melià de Sitges i a la qual han assistit unes cinc-centes persones. Faig un comentari d'urgència, perquè a aquestes hores de la nit i després d'haver-me llevat a les sis del matí per compromisos familiars, la son em venç.
La Rita Marzoa és, des d'aquesta setmana, la directora i conductora del programa de televisió Actualitat Viva. Alguns de vosaltres potser no n'haureu sentit a parlar mai, d'aquest programa; de la Rita segur que sí, perquè és una periodista radiofònica prou coneguda. Ara la podeu escoltar cada dissabte al migdia al programa Solidaris, de Catalunya Ràdio, però abans d'aquest n'ha fet molts d'altres i sempre, crec, amb una bona acceptació del públic i una gran professionalitat. Fins i tot, un estiu, el del 2006, va ser la substituta de l'Antoni Bassas al programa El matí de Catalunya Ràdio, que era -i continua sent, malgrat tot el que ha passat- el buc insígnia de l'emissora. Pel que fa a l'Actualitat Viva, doncs es tracta d'un programa d'entrevistes i debats, bàsicament de l'actualitat política catalana, que Comunicàlia produeix des de fa sis o set temporades i distribueix a les seves televisions adherides. Aquest trimestre, l'estan emetent dotze teles, les més importants de les quals Urbe TV, ETV-Llobregat TV, TV de Mataró, Canal Català Maresme i Locàlia Vallès, a l'àrea de Barcelona, Canal Nord (Figueres) i Canal Català Girona Pla (Banyoles), a l'àrea gironina i La Manyana TV, a l'àrea de Lleida (a les comarques tarragonines no l'emet cap tele, de moment).
Ara que estem tots tan eufòrics i feliços per la victòria del Barça a la Copa davant l'Athletic, m'agradaria tenir unes paraules d'agraïment per en Pep Guardiola. Ja fa gairebé un any, el 17 de juny de 2008, que vaig fer un apunt titulat "
Avui faig 48 anys. No és una xifra gens màgica; no són els 50 (ja arribarà, espero!), que diuen que és un punt d'inflexió; no són els 40, l'edat adulta per antonomàsia. Només és un any més en aquest camí tant ple de ventures i de coneixences, que deia Kavafis -i Lluís Llach, que per Kavafis no me n'hagués assabentat mai, probablement-, només un esglaó més en aquesta escala que ningú sap on i quan s'acaba. I per il·lustrar aquest aniversari tan vulgar -en un dia feiner, piscolabis amb els companys de feina, pastís i espelmes aquesta nit a casa amb la família-, no se m'ha acudit res més que una posta de sol. Pessimista? No, què va! És una posta de sol fotografiada per mi a Pardines, fa mesos, però exemplifica la rutinària roda del temps, que no té aturador: ahir va sortir el sol i es va pondre darrera les muntanyes, avui ho torna a fer, demà ho farà de nou... O hi som per veure-la i retenir-la en una instantània, o haurem d'esperar fins l'endemà... i l'endemà ves a saber on serem i si hi haurà núvols i no ens la deixarà veure o si ja no tindrem ni esma de mirar-la...
Acabo d'arribar del Ripollès i la Garrotxa, on he anat de visita a dues de les televisions locals més actives i consolidades de les prop de quaranta que tenim adherides a Comunicàlia. A més, totes dues, TV del Ripollès i Olot Televisió, emeten en la mateixa demarcació, ja es poden veure amb TDT, i seran de les primeres que passaran, d'aquí a poc menys de dos mesos, a veure's només en TDT. La demarcació Garrotxa-Ripollès serà, juntament amb la del Maresme, la primera a tot Catalunya d'experimentar allò que en l'argot del sector anomenem "l'apagada analògica", el darrer dia de juny de 2009. És a dir, l'endemà, 1 de juliol, els ciutadans d'aquestes dues comarques, si volen veure televisió gratuitament, hauran de tenir una tele amb TDT incorporada o un descodificador de senyal digital.
Només quatre ratlles: ahir vaig ser feliç, immensament feliç, de ser culer, d'estimar uns colors i una bandera. La nit del 2 de maig, viscuda en un bar de sang blaugrana en un poblet valencià a 400 quilòmetres de casa, en companyia de la meva filla Irene ("papa, vols calmar-te?", em repetia, quan em veia saltar i cridar fins a l'extenuació) i de l'amic Josep, amb els seus fills Sara i Ferran, valencianistes i antimadridistes convençuts, serà recordada per mi durant molt anys: "Sí, aquella vegada que vam guanyar 2-6 al Bernabeu..."
Fa encara no tres mesos li dedicava un 
Ja fa gairebé una setmana de Sant Jordi i me n'adono que no n'he dit res de res. Com si no li hagués prestat cap importància. Doncs, no, tot al contrari, el vaig viure molt intensament, aquest any, el dia de Sant Jordi, entre d'altres coses perquè mai havia treballat en un lloc tan cèntric, a tocar de la Rambla de Catalunya, en el seu tram central, el que va de Provença a Aragó. Quan vaig entrar a treballar, a quarts de deu, encara estàven posant les parades de llibres; després vaig viure l'ebullició del migdia, en sortir a dinar, i allò semblava un dia del pic de l'estiu, de la calor que feia; finalment, al vespre, quan vaig plegar, ja amb una temperatura més primaveral, vaig poder passejar entre la gentada, amb la meva filla gran, que tornava del gimnàs. No va ser fins a última hora, quan ja eren desant els llibres dels taulells, que vaig decidir-me a comprar-ne algun. I voi-là! aquestes són les portades dels meus llibres de Sant Jordi: el de la Gabancho i el d'en Quim Torra; la història ficció del nostre futur i el relat apassionat del nostre passat. Els referents periodístics d'una Catalunya que van escapçar de socarrel i que ens han amagat fins ara (estic freturós de saber com era i com escrivia Eugeni Xammar, un nom que fa uns mesos ni havia sentit anomenar mai) i el somni d'una Catalunya que volem veure de nou lliure i estem segurs de viure de nou en plenitut (gràcies a la valentia i el bon olfacte d'aquesta periodista i escriptora amb qui vaig tenir el plaer de compartir dinar la passada Diada de l'Onze de Setembre).
Ahir vam formalitzar l'acord de col·laboració entre el grup privat de televisions locals TDI i l'empresa pública Comunicàlia, que jo dirigeixo. Trobareu els detalls més tècnics d'aquest conveni 
Com a original preàmbul de Sant Jordi, una cinquantena de membres de l'Associació Catalana de Professionals i del Grup de Periodistes Ramon Barnils hem sopat amb la directora de TV de Catalunya, Mònica Terribas. Ella també és membre del Grup i, tot i que no pas activa per culpa del seu càrrec. em consta que n'és una entusiasta defensora. La Mònica ha parlat de moltes coses i ho ha fet sense pèls a la llengua, sabedora del tipus de companys i companyes de taula que tenia. Com que el que es diu en aquests sopars és sempre "off the record", tal com establim prèviament amb els convidats, perquè si no, no podrien expressar-se amb franquesa i llibertat, déu-me'n-guard de trencar el pacte. 
