|
vicent |
dimecres, 27 de maig de 2009 | 10:38h
August va dir: "Marmoream relinquo, quam latericiam accepi". O siga: vaig trobar una Roma de totxanes i la vaig convertir en una ciutat de marbre. Amen.  Acabem de posar en marxa un giny que permet fer comentaris sobre la Champions a la portada de VilaWeb. Els comentaris s'autentifiquen des de l'usuari de Facebook. I apareixen de forma simultània al mur de Facebook dels usuaris corresponents. És una forma de salvar el problema, que sempre ens ha preocupat tant, de la identificació de la gent que escriu els comentaris. Si funciona bé l'experiment obrirà una via a possibles noves formes de participació que estudiarem en detall. Vos convide a usar-lo.
vicent |
dilluns, 25 de maig de 2009 | 23:12h
Avui he estrenat ulleres noves. Les velles se'm van trencar. De fet se m'havien anat trencant a poc a poc fins que la cosa ja no donava per a més. Feia molts anys que les tenia i m'encantaven: no pesaven gens ni mica. La sorpresa ha estat anar a l'òptica i descobrir que ja no les fabriquen. Com pot ser? Si són perfectes! No ha volgut de res la protesta. El pitjor de tot és que de les explicacions que m'han donat he tret la conclusió clara que han deixat de fabricar-les perquè no es trencaven massa ràpid i el negoci per a la casa no devia ser bo. La meua comoditat no sembla que els importe...
vicent |
diumenge, 24 de maig de 2009 | 16:54h
L'altra nit vaig anar al sopar de commemoració dels seixanta anys de Blanquerna, una de les institucions integrades en la Universitat Ramon Llull. Per a mi va ser una nit de records perquè Blanquerna va tenir molt a veure amb la meua fascinació per Barcelona. Quan jo estudiava magisteri a València ens van organitzar una visita de cap de setmana llarg a Barcelona que inclogué, entre altres coses, anar al Teatre Lliure a veure "La nit de les tribades" i una visita a l'Escola de Magisteri de Blanquerna. Va ser un viatge memorable per moltes raons, per les coses que vam descobrir i viure, però Blanquerna especialment em va semblar un indret colossal. Recorde que ens van deixar entrar a les classes amb plena llibertat i em vaig colar a una de filosofia. Val a dir que a València les classes de filosofia eren bones però això de Blanquerna pertanyia a una altra lliga. Vaig quedar astorat davant una discussió de prop d'una hora sobre el sentit de l'expressió "çò", com pot ser usada en el sentit de propietat o per a introduir un relatiu i com cal afinar quan parles davant els altres per a expressar el sentit exacte del que vols dir. L'altra nit mentre ens parlaven professors, el president de Blanquera o la rectora i alguns dels doctors de la institució me'n vaig recordar d'aquell temps pel gust amb el qual ells també s'expressaven. Amb alguna petita errada van usar un català bell i van tirar mà amb normalitat del llatí i del grec, avui injustament oblidats per a desgràcia de la nostra societat. La meua visita devia ser a finals dels setanta per la qual cosa va ser agradable comprovar que trenta anys després el gust per expressar el sentit exacte del que vols dir seguia viu allà en aquella casa. Entre nosaltres, per tant.
vicent |
dijous, 21 de maig de 2009 | 11:32h
 La Vanguardia s'ha lluït amb una sèrie d'articles de Salvador Enguix i Enric Juliana despreciant a tort i dret la gent que vam escriure el llibre País Valencià Segle XXI. En els textos se'ns qualifica d'ortodòxia fusterianista o de "guàrdia de ferro" -i vull creure'm que no saben què vol dir això. El diari del senyor Godó, on Joan Fuster escrivia, porta una temporada llepant el cul de Camps i carregant contra els catalanistes valencians en una actitud que segurament té a veure molt amb els negocis i molt poc amb el periodisme o fins i tot la dignitat.Des de que ho vaig veure ahir, però, no em puc treure del cap el dia que Joan Fuster va tornar a parlar després d'un llarguíssim silenci de vuit anys. Ho va fer amb una entrevista a La Vanguardia que va aparèixer destacada a la portada ("Joan Fuster rompe el silencio") i que la signàvem precisament Salva Enguix i jo, amb fotografies de l'enyorada Pepa García. Fuster va concedir aquella entrevista, després d'anys de silenci voluntari, precisament perquè aquell era el seu diari i per l'estima que li tenia -al diari que ara amaga que Fuster va ser un dels seus columnistes estrella. Enguix i jo vam passar a sa casa hores magnífiques, un dels millors records de la meua vida professional, que van acabar en aquella portada històrica de diumenge. I els del ram ja saben que una portada de diumenge val molt. La Vanguardia ha optat ara per atacar el seu col·laborador i els qui pensem que el desficaci valencià no és degut al fusterianisme sinó que en tot cas només té solució des del fusterianisme. Però al seu arxiu públic queden els articles de Joan Fuster i aquella entrevista que no sé si Salva Enguix apreciarà encara avui. La trobareu ací (Pel que fa a Juliana i el julianisme ja en vaig parlar fa temps ací. No l'esmentava pel seu nom però era reconeixible. No conec cap altre periodista o persona que parle amb bous...)
vicent |
dimecres, 20 de maig de 2009 | 12:53h
Isc de casa i em trobe tot d'operaris arreglant la vorera. No és que siga perfecta però tampoc no estava massa espatllada. Em sobta el desplegament de treballadors, anuncis i aparells que intervenen sobre la vella vorera. Hi ha un cartell monumental d'aquells del Pla Zapatero. Com que tot està potes enlaire pregunte què estan fent. M'imagine que han d'obrir una rasa per a passar cables o desviar canonades o jo què sé què. La resposta em deixa glaçat: trenquen la vorera per a tornar-la a fer. Uala! L'obrer amb el qual converse és massa franc. Diu que la vorera estava bé i que ell no ho acaba d'entendre. L'ordre és desmuntar-la i tornar-la a fer amb un disseny lleugerament diferent. "Tan poc que vosté ni ho notarà". Mira que bé i quin absurd, tu. A gastar que algú ho cobrarà...
vicent |
dimarts, 19 de maig de 2009 | 19:25h
Al Herald em trobe un anunci a pàgina completa d'un rellotge. L'anunci el protagonitza John Kennedy amb la seua fotografia i la frase "We choose to go to the moon". Em pregunte si una casa de rellotges pot usar una imatge d'una persona morta per a finalitats publicitàries. Fa anys Apple va usar gent com Einstein o Ghandi. Però ignore si els seus hereus retenen alguna classe de dret sobre la imatge. No parle de diners. Parle de coherència. Qui em diu ara que a Kennedy li agradaria anunciar un rellotge. Per exemple.
vicent |
diumenge, 17 de maig de 2009 | 18:31h
 Em trobe en un llibre sobre el final de la URSS, amb una certa
sorpresa, que l'autor fa una citació, més o menys aproximada, d'un
llibre meu publicat per 3i4 en català l'any 1991. La citació la fa en
anglès, cosa que em desconcerta una miqueta. Prou, si he de ser sincer.
Però encara quede més desconcertat en veure que a la bibliografia
esmenta el llibre i en localitzar-lo diu "València. Califòrnia". Arrea.
Hi ha una València a Califòrnia, és cert. Però la confusió geogràfica i
l'ús de l'anglès em fa sospitar. L'ha llegit el llibre de debò? El té?
S'ha trobat una frase meua per algun lloc i l'ha afegit sense més,
aportant després l'esment bibliogràfic? Sap què està citant? Té alguna
idea de l'idioma en el qual és escrit? Curiós, francament curiós...
vicent |
divendres, 15 de maig de 2009 | 18:23h
 Vaig gaudir, i molt, de Mestalla. El vell camp ja no està per a massa trots però vaig recordar partits i partits passats allà -encara recorde de quan jo anava en pantaló curt un gol de Waldo fet des de quasi el mig del camp que vaig viure en això que ara en diuen gol xicotet, veient amb els ulls com a taronges de quina manera la pilota baixava des de l'estratosfera i es colava per a desesperació del porter rival que la va arribar a acaronar inútilment amb els dits.Dimecres, però, jugaven Barça i Athlètic. Un partit d'aficions, preciós en l'escenografia, en els cants, en els xiulits (també, també), en els colors i en la passió. Em vaig quedar corprès quan ells van marcar el primer gol i una xicona davant meu plorava com si s'acabara el món i vaig consolar un home que seia a la meua vora quan el Barça va fer el quart. Reconec que vaig pregar perquè no en marcaren un cinquè i que em vaig alçar emocionat en la cadira aplaudint quan els jugadors dels dos equips van barrejar-se les banderes i van aplaudir les dues aficions. I això del Barça què voleu que vos diga? Quan va marcar l'Athlètic ni em vaig immutar. Ja faran... que vaig pensar. I tant com van fer. Com juguen! Com es queden aturats, immòbils dins l'àrea gran! Com envien la bola de punta a punta del camp mig segon abans que els altres la puguen veure! Jo no sé què ha fet Guardiola amb aquests xicots però pense gaudir-ho al màxim. Quin goig d'equip. Per a rematar el dia, a més, vaig fer de comentarista abans del partit amb Barça TV. Ens ho havien demanat al Ferran Torrent i a mi, i vam compartir micro i comentaris amb Xavi Rocamora que va aguantar una sessió realment maratoniana. Va ser també un goig estar allà dalt de l'estadi comentant les alineacions i com jugarien els uns i els altres mentre el Mestalla s'anava omplint. Amb el Ferran, a més, aquesta ja és la tercera final que coincidim. Vam veure a ma casa la de Londres, vam viatjar junts a París i ara aquesta. Totes elles amb anècdotes sucoses com podeu imaginar. Abans del partit vam fer-nos una paella a casa amb el Xavi Sarrià, el Jaume Subirana i el Josep M. Fonalleras i la seua prole. I, cosa estranya, vaig guanyar la porra encertant el resultat. De matinada llarga quan el Fonalleras me la va pagar, mentre ens fèiem un cafè en una àrea de servei de l'autopista, ja anava tan zombie que no vaig entendre què em donava. Eren moltes hores de cotxes, paelles, teles i partit però va valdre la pena. I ara a planxar el pitet: dissabte o diumenge La Lliga.
vicent |
dijous, 14 de maig de 2009 | 15:27h
Volia escriure sobre la final d'ahir però em crida el Biel Mesquida per a explicar-me que s'acaba de morir la Xesca Ensenyat, la nostra estimada blocaire autora de L'hidroavió apagafocs. He quedat glaçat. Ella mateixa havia explicat al bloc que no es trobava bé però la mort no ens sembla mai imminent. La tirarem a faltar i tirarem a faltar els seus posts. He pensat que un bon record és assumir avui un dels seus apunts. Us recomane aquest: "Ni un cor sense batecs ni uns ulls sense mirades". Bon viatge Xesca.  VilaWeb i Berria hem publicat un diari especial sobre la final de la Copa, que el podeu trobar ací en pdf i que demà es repartirà en paper al País Basc encartat dins Berria i a València i Barcelona, també en paper, en les zones on es concentren els seguidors de futbol. És una iniciativa que ens fa molta il·lusió per diverses raons però sobretot perquè demà, més enllà del futbol, ens agradaria a tots que les dues aficions posaren de relleu tot el que ens uneix, que és molt més del que ens separa. Per això diem Gora Barça i Visca l'Athletic en dues portades que obren el diari a banda i banda.Dit això amb el Martxelo ens hem jugat un dinar. Ell, malgrat tot, creu que guanyarà l'Athletic... He aprofitat el cap de setmana per a llegir-me el segon volum de les memòries de Hans Küng. El teòleg suís va aparèixer en la meua vida fa molts anys. A ca mon tio José, rector i en aquella època estudiant a l'inquieta Lovaina, hi havia un exemplar de "Hi ha Déu?", que em va copsar. Acostumat a l'església gallinàcia de per ací trobar un home que em plantejava la religió des de la intel·ligència i la complexitat em va semblar una troballa extraordinària. Jo ja em sabia ateu però aquell conjunt tan ben travat d'investigacions històriques i reflexions filosòfiques em va atreure i molt. Des d'aleshores he llegit molta teologia. Em distreu però no només això. Trobe especialment interessant el treball de gent com Küng, capaç d'explicar-nos el cristianisme analitzant-lo com una creació històrica. Del cristianisme jueu a la gran transformació hel·lènica i d'ací al l'estructura de poder terrenal que coneguem avui en dia com Església. Veure com es va reconvertint la figura històrica del jueu Jesús de primer cap al Crist i després cap a tot això que avui és l'Església resulta una aventura intel·lectual fascinant que recomane molt. Aquest segon volum de memòries és especialment interessant a més per la polèmica que ve de dècades entre Küng i Ratzinger. Trobe que Küng es justifica massa i massa metòdicament a ell mateix però dit això les coces que arrea a Ratzinger són insuperables, monumentals. Que ho siguen des d'un catòlic, un catòlic respectat pels seus notables coneixements però sobretot per les seues preses de posició tan coherents al llarg de les dècades encara li dóna més valor. Sobretot perquè refina molt l'anàlisi sobre aquest monstre vaticà que ha destruït el camí que havia traçat el Vaticà II d'una forma segurament irrecuperable ja. La radicalitat amb la qual Küng punxa sobre els grans problemes de l'església (l'absurd de l'infalibilitat, el poc rigor històric i teològic de dogmes com el de la mare de déu, la barbaritat de les posicions en matèria sexual, la poca substància real del celibat, el centralisme contra les esglésies locals...) és digna de ser seguida amb goig pel lector. Tot i que supose que això que per a mi fins i tot és divertit no ho serà per a altres i que un lector cristià la seguirà amb dolor més que no amb goig. En qualsevol cas m'ha fet pensar molt també el fet que Küng al final de la seua vida es veja confrontat a una Església abominable des del punt de vista d'un cristià com ell. Perquè al cap i a la fi tota la seua vida li ha estat dedicada amb passió i no deu ser gens agradable veure com es desfan els somnis...  Vaig començar a cridar i donar colps de puny a la taula només en sentir el crit de'n Puyal. I al meu voltant van anar augmentant els crits i els cops. A VilaWeb estàvem fent aquest xat amb els lectors sobre com seguir el partit via internet i el partit mateix. I en un minut van entrar centenars de missatges. Cada vegada que entra un missatge el software fa un so com de màquina d'escriure. Entraven tan seguits que semblava una metralladora. Cap a Roma, doncs. I això reclamava una portada especial amb protagonisme per a Iniesta. Aquesta. Hi ha dies que fa goig això de titular. El Josep va encertar de ple la frase adequada mentre jo encara anava cridant i donant colps a la taula. Com un boig. Oblidant-me que calia fer un titular i que calia fer-lo ja. Sort que ell va ser més sensat.(Avui, per cert, m'he trobat al Ricard Torquemada. L'he felicitat per la meravellosa retransmissió d'ahir, plena de passió i saviesa alhora i amb el punt de bogeria i emoció adequat en el moment del gol: són únics a l'hora de trasmetre sentiments. I hem comentat la imatge que ahir no vam saber apreciar com calia, enmig de l'eufòria. Que és la de Silvinho fent de veterà i tornant Guardiola a la realitat d'una forma admirable per la seua enorme sang freda. Algú havia de tenir el cap on tocava, no?)
vicent |
dimecres, 6 de maig de 2009 | 17:22h
 Acabe de veure la presentació del nou Amazon Kindle DX. No és encara això perquè es queda curt i li falten massa coses per a ser realment atractiu però el panorama va aclarint-se. I jo no tinc cap mena de dubte que el futur dels diaris està més en aquest costat que no en el del paper, que acabarà representant un mercat residual. Per a una cultura com la nostra és il·lusionant perquè aquesta guerra, ho hem demostrat a internet, la podem guanyar molt més fàcil que no competint per imprimir tones i més tones de paper. En la distribució industrial al vell estil no podem competir. En canvi en la xarxa som molt i molt competitius. En qualsevol cas d'ací uns anys segurament el DX quedarà com una de les fites del camí però crec que encara haurem d'esperar un poc a que algú invente l'iPod de la informació. Però això ja ho estem tocant amb la punta dels dits.
vicent |
dimarts, 5 de maig de 2009 | 23:49h
qui li va tallar l'orella a Van Gogh. La veritat és que m'agradava més la versió anterior, la de l'auto-mutilació. Una baralla entre Gaugin i Van Gogh que acaba amb una orella tallada no deixa de ser una bretolada per més art que correguera per les venes de tots dos. Una batalla miserable de taverna. Una rebolica de fatxendes en una casa de putes. L'auto-mutilació sonava més a art, a geni, a boig. No sé perquè han hagut d'investigar-ho ara...
vicent |
dilluns, 4 de maig de 2009 | 00:49h
Els mitjans de comunicació, constructors de la realitat Mavi Dolç
Som en un moment de crisi de la raó històrica, la crisi de la raó i de la història ha estat la conseqüència d’un nou moment de pensament. L’educació que necessitem ara no pot defuig les preocupacions que tenen a veure amb la nova societat del coneixement, en relació a la finisecular societat de la comunicació. L'estat de crisi és notori, però és la conseqüència, en part, de la pèrdua d'hegemonia de la cultura europea (ho acabem de comprovar amb el paper de la UE en l’atac a l’Iraq). D'acord amb aquests pressupostos, ens ha de resultar molt productiu descriure quins són els processos d'aprenentatge a través de la visita teòrica, pràctica i especulativa que hem de fer al terreny de la transmissió, de la comunicació, donant una gran importància a la memòria col·lectiva.
Els mitjans de comunicació no són ni volen ser ni han estat mai un mirall de la realitat. La realitat és una construcció. I en aquesta construcció del que és i del que no, del que hem de saber i del que no interessa, els mitjans de comunicació tenen i tindran més encara un paper destacat. No existeix allò que no sabem, allò que no necessitem ni allò que no té un discurs que ho formalitze. Perquè alguna cosa existisca hi ha d’haver la paraula, el concepte, el símbol, i la comprensió. Com actuen els mitjans de comunicació? Les ideologies no són una prerrogativa dels detentors del poder. Poden complir tant la funció de servei als que l'ocupen com als qui lluiten per apropiar-se del poder (perquè estan a l'oposició) o per defensar-se dels abusos del poder. Per tant, poden ser més o menys útils en la coordinació de les pràctiques socials del grup (de poder o contrapoder) al servei del qual estan. Aquesta és la funció social de les ideologies. La ideologia i les opinions tenen a veure amb representacions mentals i, en la mesura que parlem d'ideologia i d'opinions dels mitjans no són representacions mentals individuals, sinó compartides per grups socials diversos, ja siguin institucionals com polítics com societals. Per organitzar les pràctiques ideològiques, es necessiten institucions ideològiques. Són les productores de sentit. Els mitjans de comunicació són institucions orientades fonamentalment per a la producció d’informació i entreteniment, però també són les institucions més complexes per a l’expressió i posada en qüestió públics de les ideologies dels que ostenten el poder i dels que en poden, per tant, abusar. La nostra educació com a societat té molt a veure amb els processos de simbolització de l'ésser humà. Des que hi ha món, els processos de simbolització són essencials, i en canvi, ens n’hem ocupat relativament poc. Un producte cinematogràfic és una reducció de la complexitat per trobar un sentit. Amb els mitjans de comunicació, el sentit no el troben els humans, sinó el sistema., en tant que els subjectes representats no simbolitzen persones, sinó sistemes a través dels quals es produeix la transmissió d'una determinada ideologia favorable al sistema. Un sistema que, com deia abans, s'ha apropiat de la narració històrica. I encara més, posa en evidència com la resta de cultures ens acostem amb una actitud esponjosa, i, per tant, amb una mentalitat subalterna. Els processos d'identificació han deixat de funcionar en tots els sentits. Hi ha una crisi de la identificació, necessitaríem adonar-nos, més enllà de l’apreciació subjectiva i poc fonamentada com anem adquirint una nova identificació gràcies a la imposició d'una determinada cultura de masses, que ens homogenitza i ens fa menys lliures, menys diferents, més iguals (més homogenis). Una educació en comunicació Per tot això la necessitat d’educar en comunicació es fa palesa si entenem que els mitjans són actors socials i polítics, que creen la realitat d’acord amb uns paràmetres assentats en els nostres consensos. Tots els estudis sobre el paper dels mitjans de comunicació de masses mostren que són actors polítics. El seu llenguatge és polític. Cal comprendre’l si volem saber com intervenen a través del discurs donant una informació i no una altra, interpretant les dades que subministren; contribuint a determinar l’agenda política; interpretant el passat i projectant el futur, i finalment fent propostes d’acció. La natura política dels mitjans els porta a comportar-se com actors polítics interessats i compromesos amb una part. I davant d’un conflicte més que una lògica de la cooperació recorren a una lògica de la confrontació. Ser capaços de conèixer i saber analitzar la seua lògica és conèixer i comprendre la lògica del discurs del poder i poder evitar-ne els abusos. Construir una societat veritablement democràtica i plural vol dir ser capaç de produir discursos, i de conèixer com la tecnologia els fabrica. Hem de formar emissors, no per convertir-los en periodistes, sinó per convertir-los en agents polítics de la societat que volen construir. Si l’audiència, el lector, el consumidor -ara passiu- dels mitjans de comunicació posseeix les eines necessàries per comprendre la lògica que mou el discurs dels mitjans; si tingués les eines intel·lectuals per comprendre que el discurs és una fabricació concreta, determinada pels objectius ara descrits; si la societat civil sigués capaç també d’oferir la possibilitat d’un discurs alternatiu d’acord amb una altra lògica; si fos capaç de veure les trampes i falsedats tal com estan presentades; si tot això passés, hauríem aconseguit ciutadants capaços de participar activament en la transformació social d’una forma molt més enèrgica i responsable. El canvi eventual d’actitud dels periodistes i dels mitjans no es pot esperar que vinga només dels mediadors que intenten convéncer-los. La crítica oberta i pública des de la societat civil al seu discurs-acció és fonamental. Però per què hi pugui haver crítica hi ha d’haver coneixement dels mitjans, de les seues estructures, i de les seues rutines.
vicent |
dissabte, 2 de maig de 2009 | 00:37h
 Arribe a casa de l'hospital. Cansat, atordit. I en el mòbil encara m'apareix una foto. L'altra nit a Llíria amb la Sandra, el Miquel, el Nil i l'Assumpció, gaudint de Miquel Gil, de l'Orquestra Àrab de Barcelona, del Botifarra. La meua xaletera...
vicent |
dimecres, 29 d'abril de 2009 | 11:36h
Jordi Juan, subdirector de La Vanguardia, deia aquest matí en la tele que el seu diari ha d'eixir en català. Fa mesos que el tema va en dansa. És evident que el rotatiu de ca'n Godó fa tard i que més tard fa cada dia que passa obsedit en el monolingüisme espanyol. Ells saben que els seus lectors no només ho acceptarien bé sinó que ho acceptarien molt bé. Saben més: saben que el seu monolingüisme militant ja els fa mal. Quan parles amb ells, amb gent que treballà allà, la impressió és que saben que el projecte seria un èxit i que, segurament, la diferència de vendes a favor del català seria clara i contundent. Darrerament, a més, la bona marxa de RAC1 sembla que encara hauria d'ajudar més. I industrialment ja no queden excuses per a fer-la. Tenen tot el que cal, només és qüestió de voler. Només.
vicent |
dimarts, 28 d'abril de 2009 | 12:46h
El periodista basc Javier Ortiz va morir ahir a Aigües (L'Alacantí). El que fa molt peculiar la seua mort és que va escriure el seu propi epitafi al seu bloc personal, un text que sorprèn per la seua finor i bon humor, en un moment en el qual m'imagine que tot deu ser força difícil.
vicent |
dissabte, 25 d'abril de 2009 | 01:09h
Sopar de premis de la CAL. Nit especialment algueresa ja que dos dels premis han distingit el Centre Maria Montessori i el poeta Antoni Canu -vuitanta anys envejables d'activitat i vigor. Canu ha llegit un dels seus poemes. Sèiem ben aprop, separats només per Pere Mayans i Canu ha tingut a bé regalar-me un llibre seu. No he tingut valor de demanar-li una signatura però l'he llegit amb ganes en arribar a casa. M'ha impressionat un poema sobre els soldats algueresos al front de Rússia que m'ha fet pensar que també ens han segrestat l'imaginari colonial col·lectiu. Nosaltres parlem de Cuba i com a molt de Filipines, algú de Guinea Equatorial o del Sàhara. Però van haver gent que parlava com nosaltres que va xerrar a Dien Bien Phu i a Líbia, a Eritrea i a Alger. Simplement no eren "espanyols" i per tant esborrem la seua memòria sentimental del nostre patrimoni col·lectiu, però no ho hauríem de fer. La lectura del llibre de Canu, català de Sardenya, és molt alliçonadora en aquest sentit. (Gràcies, per cert, pel premi que m'ha estat concedit. Molt agraït.) |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosÚltims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
