Centenars de dones alemanyes es van manifestar al cor de Berlín, el 1943, segons Stalingrad, per obtenir l’alliberació dels seus marits jueus robats i amenaçats amb la deportació. Impossible? El més increïble és que se les va escoltar satisfactòriament...
Per Dominique Vidal
Article traduït per Rut Jou
Aquell 27 de febrer del 1943, a l’alba, les SS de la Leibstandarte Hitler, encarregades de la seguretat personal del Führer, van ocupar un lloc en els camions tapats amb una lona que partien als quatre cantons de Berlín (1). La seva missió: detenir a casa seva o a la seva feina, amb l’ajuda de la Gestapo i de la policia municipal, els darrers jueus de la capital del III Reich. Uns treballaven en fàbriques vitals per la Wehrmacht; d’altres, casats amb un cònjuge alemany, no queien sota el pes de les lleis de Nuremberg del 1935. Ministre de propaganda i gauleiter (cap regional) del Partit Nacionalsocialista, Joseph Goebbels, que somniava des de feia deu anys a desjuevitzar la seva ciutat, finalment va poder posar fi a aquestes excepcions.
Al vespre, ja havien desaparegut unes 5.000 persones, entre elles 1.700 marits d’alemanyes. Algunes ja anaven cap als camps de mort. D’altres esperaven la seva deportació, amuntegades en dues presons improvisades. Una d’elles es trobava als números 2–4 de Rosenstrasse, on hi havia la seu d’una oficina d’ajuda social de la comunitat jueva. Des de la tarda, desenes de dones, inquietes en no veure tornar al seu marit, es van massificar als carrers: aviat n’hi va haver dues-centes. Algunes hi van passar la nit...
L’endemà, eren dues vegades més nombroses... i més decidides. El fet que el servei d’afers jueus de la Gestapo tingués la seu a dos passos, a Burgstrasse, no els impedia cridar a cor: “Torneu-nos els nostres marits!”. Ni la presència de les SS, ni el tancament de l’estació de metro veïna de Börse, ni tampoc els terribles bombardeigs aeris britànics del vespre, no els va impedir desafiar el règim. L’historiador David Bankier narra (2), amb el suport del testimoni, com moltes dones es barallaven amb els agents de la Gestapo i “gosaven dir-los que havien d’anar ells mateixos al front de l’est i deixar en pau els jueus vells” —però “la majoria dels vianants —afegeix— miraven l’escena amb una indiferència total”.
En el seu diari, datat del 2 de març, Goebbels escrivia: “Estem a punt de treure definitivament els jueus fora de Berlín. Se’ls va recollir tots en una batuda el passat diumenge i se’ls va embarcar cap a l’est sense demora”. Es va comptar sense la gentada que creixia a Rosenstrasse. Quan les SS van amenaçar de disparar, les dones van refugiar-se sota els porxos o sota un viaducte proper, posteriorment van tornar: “Volem els nostres marits”, exigien a una sola veu.
Fa seixanta anys, un 57% dels francesos consideraven l’URSS com el principal vencedor de la guerra. El 2004, no són més d’un 20%. Amplificat pels mitjans, aquest oblit progressiu del paper de Moscou també tendeix a les polèmiques sobre la política de Stalin entre el 1939 i el juny del 1941, i als treballs històrics recents que donen llum a un nou dia. Però, sigui el que vulgui el que es pensi del pacte germanosoviètic, com es pot negar que, durant tres anys, els russos van suposar una gran part de la resistència, posteriorment de la contraofensiva davant la Wehrmacht? Al preu de vint milions de morts.
Per Annie Lacroix-Riz*
Article traduït per Rut Jou
Dos anys després de la seva victòria sobre el nazisme, l’Exèrcit Roig va esdevenir, per als pobles de l’Oest, a causa de la guerra freda, una amenaça (1). Sis dècades més tard, la historiografia francesa, la seva mutació pro americana finalitzada, propaga la Unió Soviètica a les queixes tant per la fase del pacte germanosoviètic com, a partir d’aquí, per la de la seva gran guerra patriòtica. Els nostres manuals, assimilant nazisme i comunisme, sobrevaloren els historiadors de l’Europa Oriental (2). Però les recerques originals que alimenten aquesta posada a punt erigeixen un altre aspecte de l’URSS en la Segona Guerra Mundial.
El principal acte d’acusació contra Moscou afecta el pacte germanosoviètic del 23 d’agost del 1939 i, sobretot, els seus protocols secrets: de fet, la victòria fulgurant i aclaparadora aconseguida sobre Polònia per la Wehrmacht va donar el senyal de l’ocupació per part de l’URSS de la Galítsia oriental (est de Polònia) i dels països bàltics (3). Voluntat d’expansió, Realpolitik o estratègia defensiva?
Reprenent la tesi dels prestigiosos historiadors Lewis B. Namier i Alan John Percivale Taylor, i també del periodista Alexander Werth, els nous treballs d’historiadors anglòfons aclarien les condicions en les quals l’URSS va arribar a aquesta decisió. Mostren com, encoratjat pels Estats Units, l’entestament de França i la Gran Bretanya en la seva política de calma —altrament anomenada de capitulació davant les potències feixistes—, va arruïnar el projecte soviètic de seguretat col·lectiva dels països amenaçats pel Reich. D’aquest fet sorgeixen els acords de Munic (29 de setembre de 1938), amb els quals París, Londres i Roma permetien a Berlín annexar, al cap de dos dies, els sudets. Aïllats davant un III Reich que ja tenia les mans lliures a l’est, Moscou va signar amb Berlín el pacte de no-agressió que el salvava provisionalment.
La mort d’un terç dels malalts mentals alemanys, entre el gener del 1940 i l’agost del 1941, va representar per als nazis el banc d’assaigs —tècnic i polític— del genocidi dels jueus.
Per Susanne Heim*
Article traduït per Rut Jou
A la primavera del 1944, la direcció del Servei de Seguretat (SD) nazi, a Berlín, va demanar a les seves antenes que li proporcionessin els informes sobre l’estat d’opinió referent a una qüestió molt especial: el rumor que corria d’un cantó a l’altre d’Alemanya a propòsit de donar mort prematura a persones grans (1). Els resultats van mostrar una desconfiança profunda respecte del sistema de salut nacionalsocialista. Una gran part de la població considerava que els vells, a causa dels seus resultats menors, eren considerats per l’Estat com a indesitjables i superflus, i per tant menys ben atesos.
Segons alguns rumors, els metges es “desfeien” de les persones grans malaltes amb mitjans “apropiats”, per tal de reduir els costos i estalviar els medicaments escassos. Molts alemanys pensaven que les mateixes autoritats havien convidat els sanitaris a no tractar més els pacients de més edat, i a no prescriure més pròtesis ni medicaments restringits com la insulina. En alguns districtes, les persones grans evitaven anar al metge, preferien adreçar-se al seu farmacèutic o a un remeier; d’altres no es conformaven amb la recepta del seu metge, temien ser enverinats. Aquests rumors anaven junts amb les queixes: en la repartició d’aliments de gran valor —com ara les fruites, les verdures o la llet— i durant les evacuacions per fugir dels bombardeigs aliats, els joves i en especial les dones fecundes es veien privilegiats.
En moltes regions, aquests rumors persistien obstinadament des de feia anys per una raó simple: el record, molt present, de les darreres experiències d’eliminació clínica dels inútils a petició de l’estat. S’evocava la mort de pacients en asils i hospitals gairebé obertament i vivament, amb relació als nous rumors. Després dels discapacitats, pensava la gent, era el torn dels vells de patir les injeccions que els portarien cap al més enllà.
Però el coneixement de la política d’eutanàsia dels nazis suscitava més resignació que rebel·lió. Entre el gener del 1940 i l’agost del 1941, uns 70.000 pensionistes d’establiments psiquiàtrics alemanys havien estat sistemàticament assassinats. Obra d’una institució camuflada sota el nom de T4, aquesta mort en massa va ser dissimulada administrativament i decretada secret d’Estat. Al principi de la guerra, el mateix Hitler havia redactat una autorització en aquest sentit, formulada voluntàriament de manera vaga, per tal de deixar als experts mèdics i administratius l’organització del programa criminal i la definició dels grups de víctimes. Encara que els metges implicats havien exigit una garantia legal, havia refusat, sota el pretext de la confidencialitat, recórrer a una llei d’eutanàsia. No obstant això, molts indicis confirmen que la fuga d’algunes informacions no mostrava un error: va ser voluntària.
La política de Hitler des de fa molt de temps s’ha beneficiat d’un sòlid consens, resultat d’una propaganda massiva i una repressió ferotge. L’historiador Götz Aly mostra com els nazis van treure profit del pillatge d’Europa, començant pel dels béns dels jueus, per assegurar als alemanys un nivell de vida elevat.
Per Götz Aly*
Article traduït per Rut Jou
Aquest llibre tracta una qüestió simple, que no sempre ha trobat resposta: com s’hi ha pogut arribar? Com els alemanys han pogut, cada un al seu nivell, permetre i cometre crims de massa sense precedent, en especial el genocidi dels jueus d’Europa? Tot i que l’odi fomentat per l’estat de totes les poblacions “inferiors”, els “polonesos”, els “bolxevics” i els “jueus”, formen sense dubte part de les condicions necessàries, no constitueix una resposta suficient.
En els anys precedents al règim hitlerià, no hi havia més ressentiment en els alemanys que en els altres europeus; el seu nacionalisme no era més racista que el de les altres nacions. No va tenir lloc el Sonderweg (‘excepció alemanya’) que permetés establir una relació lògica amb Auschwitz. La idea que una xenofòbia específica, un antisemitisme exterminador, s’hagués desenvolupat molt aviat a Alemanya, no es basa en cap base empírica. Suposar que una equivocació amb conseqüències especialment funestes tingués necessàriament causes específiques i llunyanes és un error. El Partit Nacionalsocialista alemany dels Treballadors (NSDAP) deu la conquesta i la consolidació del seu poder a un conjunt de circumstàncies, i els factors més importants se situen després del 1914, no abans.
La relació entre poble i elit política sota el nacionalsocialisme es troba en el centre d’aquest estudi. Està establert que l’edifici del poder hitlerià va ser, des del primer dia, extremament fràgil, i cal preguntar-se com es va estabilitzar, de manera aproximada, cert, però suficient per durar dotze anys inflamats i destructors. Per això convé precisar la qüestió plantejada d’entrada de manera general (“Com s’hi ha pogut arribar?”): com una empresa que semblava de manera retrospectiva tan obertament mistificadora, megalòmana i criminal com el nazisme ha pogut ser objecte d’un consens polític d’un abast que avui dia costa explicar?
Per intentar aportar una resposta convincent, considero el règim nazi sota un angle que el presenta com una dictadura al servei del poble. El període de la guerra, que també va fer sortir molt clarament altres característiques del nazisme, permet respondre millor aquestes qüestions tan importants. Hitler, els Gauleiter (‘caps regionals’) de l’NSDAP, una bona part dels ministres, secretaris d’estat i consellers, han actuat en demagògies clàssiques, demanant-se sistemàticament com es pot assegurar i consolidar la satisfacció general, comprant cada dia l’aprovació de l’opinió, o, com a mínim, la seva indiferència. Donar i rebre va ser la base sobre la qual es va erigir una dictadura consensual sempre majoritària en l’opinió, l’anàlisi de l’esfondrament interior a la darreria de la Primera Guerra Mundial havia fet aparèixer els esculls que havien d’evitar la seva política de benevolència popular.
El 8 de maig del 1945, mentre França festejava la victòria, el seu exèrcit matava milers d’algerians a Stif i a Guelma. Aquest traumatisme va radicalitzar irreversiblement el moviment nacional.
Per Mohammed Harbi*
Article traduït per Rut Jou
Designades, per eufemisme, sota l’apel·lació d’esdeveniments o de problemes del Nord de Constantina, les matances del 8 de maig del 1945 a les regions de Stif i de Guelma són considerades retrospectivament com l’inici de la guerra algeriana d’independència. Aquest episodi de la tragèdia algeriana pertany a les línies de separació relacionades amb la conquesta colonial.
Tota la vida política d’Algèria, més diversa que la de França a mesura que s’afirma un moviment nacional, ha estat dominada per les divisions resultants d’aquesta situació. Cada vegada que París s’ha trobat compromesa en una guerra, el 1871, el 1914 i el 1940, l’esperança de treure benefici de la conjuntura per reformar el sistema colonial o alliberar Algèria s’ha emparat de tots els militants. Però tot i que, el 1871, a la Cabília i a l’est algerià i el 1916 a Aurès, la insurrecció estava al programa, no va passar el mateix el maig del 1945. Aquesta idea, sens dubte, ha agitat els ànims, però no s’ha pogut avançar cap prova, malgrat les al·legacions d’alguns.
En realitat, la derrota de França i la seva capitulació davant Alemanya el juny del 1940 han modificat les dades del conflicte entre la colonització i els nacionalistes algerians. El món colonial, que s’havia sentit amenaçat pel Front Popular —el qual tanmateix havia, sota la seva pressió, renunciat als seus projectes sobre Algèria—, acollia amb entusiasme el petainisme i amb ell la sort que esperava als jueus, als francmaçons i als comunistes.
Amb el desembarcament americà, el clima es modifica. Els nacionalismes prenen al peu de la lletra la ideologia demòcrata i anticolonialista de la Carta de l’Atlàntic (12 d’agost del 1942) i s’imposen el deure de superar les seves divergències i unir-se. El corrent assimilacionista es disgrega. Als partidaris d’un suport incondicional a l’esforç de guerra dels aliats, units al voltant del Partit Comunista Algerià i dels Amics de la Democràcia, s’hi oposen tots els que, el cap carismàtic del Partit del Poble Algerià (PPA), Messali Hadj, al capdavant, no estan disposats a sacrificar els interessos de l’Algèria colonitzada a l’altar de la lluita antifeixista.
S’hi acaba d’unir un dels representants més prestigiosos de l’escena política: Ferhat Abbas. L’home que, el 1936, considerava la pàtria algeriana com un mite, es pronuncia per “una república autònoma federada a una República Francesa renovada, anticolonial i antiimperialista”, tot afirmant no renegar la seva cultura francesa i occidental. Abans d’arribar allà, Ferhat Abbas havia enviat a les autoritats franceses, des de l’ascensió al poder de Pétain, memoràndums que es quedaran sense resposta. Com que no hi ha resposta, transmet als americans un text signat pels vint-i-vuit electes i consellers financers, que esdevé, el 10 de febrer del 1943, amb el suport del PPA i dels ulemes, el Manifest del Poble Algerià.
Generalment s’ignora, a Occident, el que va ser la guerra a Àsia. La còlera que acaben de suscitar a la Xina els nous manuals escolars japonesos han recordat els crims espantosos comesos per l’exèrcit de Tòquio. No obstant això, aquest va trobar aliats en els països que ocupava: moviments per qui el colonitzador britànic era l’enemic principal.
Per Christopher Bayly i Tim Harper*
Article traduït per Rut Jou
El desembre del 1941, uns dies després de l’atac de Pearl Harbor (1), les tropes japoneses es van instal·lar a Kelantan, al nord-est de la Malàisia britànica. En menys de sis setmanes, van aconseguir abatre els defensors britànics desmoralitzats, emparar-se de Singapur i prendre el control dels recursos de la rica península malàisia. L’Estat Major japonès, apuntant una victòria aclaparadora que hauria descartat definitivament l’exèrcit britànic de la guerra i portat els Estats Units a asseure’s a la taula de negociacions, va decidir atacar la Birmània britànica.
Passant per Tailàndia, els japonesos van minar una vegada més els soldats anglesos i, cap a la darreria del mes de febrer del 1942, es van acostar a Rangoon, la capital birmana. Tres mesos més tard, enfrontats a un monsó precoç, es van col·locar a la frontera de l’imperi Britànic de les Índies, aleshores en plena efervescència anticolonial. El vell imperi de dos-cents anys semblava a punt d’esfondrar-se. Alan Brooke, cap de l’Estat Major imperial, escrivia al seu diari: “No m’imaginava que cauria tan ràpid i que en menys de tres mesos s’haurien perdut Singapur i Hong Kong (2)”.
Durant els tres anys següents, l’exèrcit britànic reprenia progressivament l’ofensiva, construint una força eficaç a partir de tropes angleses, índies i africanes, que rebien el suport de l’aviació americana. En el transcurs dels primers mesos de l’any 1944, sota el comandament de Lord Louis Mountbatten i del general William Slim —un dels soldats britànics més respectats de la guerra—, aquest exèrcit va contrariar d’entrada un segon intent d’invasió japonesa de l’Índia a Imphal i Kohima, a l’Assam. Posteriorment el 14è batalló de Slim va entrar a Birmània i va reprendre Rangoon quasi exactament tres anys després d’haver-lo perdut. L’exèrcit japonès patia una de les derrotes terrestres més sanguinàries de la seva història, perdent més de 100.000 homes (3). Poc després del bombardeig atòmic a Hiroshima i Nagasaki, el 6 i 9 d’agost del 1945, les tropes angleses i índies van ocupar Malàisia i també, durant un temps, a la tardor del 1945, Indonèsia i el sud de la Indoxina francesa.
Després del dia de la victòria, el 8 de maig del 1945, les tropes britàniques col·locades a Orient, “exèrcits oblidats”, no van frenar els combats durant tres mesos després de la caiguda de Berlín, però la seva tenacitat i les seves proeses van quedar injustament eclipsades per la guerra contra Alemanya. Les protestes es van fer sentir més fort quan aquestes tropes es van trobar enfrontades en els combats sagnants i inútils contra la guerrilla del Viet-Minh a Indoxina i contra els nacionalistes de Sukarno a Indonèsia.
Fa seixanta anys, el 8 de maig de 1945, amb l’enfonsament del III Reich alemany, la Segona Guerra Mundial acabava a Europa. Encara va continuar a Àsia fins al 2 de setembre del 1945, quan, sobre el pont del cuirassat americà Missouri, els representants del Japó, apallissats per les primeres bombes atòmiques, van signar la rendició del seu país.
Cal encara tornar a parlar d’aquest conflicte, mentre que la gran coral dels mitjans de comunicació ens etziben, en ocasió de les múltiples cerimònies de commemoració (1) —desembarcament de Normandia, alliberament de París, deslliurament d’Auschwitz després de Buchenwald, caiguda de Berlín— imatges pletòriques i comentaris interminables sobre els episodis principals? La resposta és sí. Per una raó simple: el cerimonial mateix de les commemoracions enterra i ofega el sentit de l’esdeveniment. La paradoxa és la següent: els mitjans de comunicació recorden... per fer oblidar més.
L’historiador Eric Hobsbawn ens alerta: “Avui —afirma— la història és més que mai revisada o inventada per gent que no desitgen conèixer el passat veritable, sinó únicament un passat que s’acordi als seus interessos. La nostra època és la de la mitologia històrica (2)”.
A mesura que el temps ens allunya dels fets, els testimonis directes desapareixen, les lliçons lliurades per l’escalfor dels esdeveniments s’esfumen, es barregen. I els grans mitjans de comunicació, que no disposen del rigor dels historiadors, reconstrueixen al gust de les modes un passat massa sovint determinat, corregit, rectificat... pel present. Un passat expurgat, depurat, rentat de tot el que podria, avui, suposar desordre. En aquest aspecte —una altra paradoxa— hi ha poques diferències entre aquesta nova història oficial i la censura dels països no democràtics. En els dos casos, és aquest passat revisat el que reben les noves generacions. I és contra tal distorsió de la història que cal insurgir-se.
La Segona Guerra Mundial va ser el moment central del segle xx. Un dels esdeveniments més violents i més impactants de la història de la humanitat. En primer lloc per la seva desmesura, la seva amplitud innegable. Amb l’extensió i la intensificació progressiva del conflicte, el camp de batalla es va estendre a tot el planeta i va afectar tots els continents, excepte l’Antàrtida. El 1945, gairebé tots els estats independents es van trobar implicats en la guerra. Les grans potències imperials havien arrossegat, de bon grat o a la força, les seves colònies d’Àfrica i Àsia. I tots els països de l’Amèrica Llatina s’havien alineat a favor de la causa aliada (3). El Brasil va arribar fins a constituir un cos expedicionari que va combatre a Itàlia. Al moment de la caiguda del Reich hitlerià, només nou estats del món (l’Afganistan, Dinamarca, Espanya, Irlanda, Mongòlia, el Nepal, Portugal, Suècia i Suïssa) esdevindrien oficialment neutrals.
COPYLEFT: Aquesta publicació és copyleft. El text es pot difondre, citar i copiar literalment, amb qualsevol suport (digital o analògic) i amb qualsevol finalitat, sempre que s'enllaci de forma clara la pàgina on va ser publicat originalment.
De totes maneres, agraim que se'ns avisi de qualsevol ús del material, gracies.
Aquesta obra está amb una llicencia de
Creative Commons.
