Anthony Blair, destructor zelós de l’educació pública
Es coneix la pressa d’Anthony Blair per satisfer els desigs de la patronal. Sobretot bloquejant qualsevol avançament social en les negociacions sobre el tractat constitucional. Però no imaginàvem que arribaria fins a confiar en el sector privat de les comandes del sistema educatiu. Transformant l’escola en empresa, el nou laboralisme mostra una vegada més que encarna el futur de l’Europa liberal.
Per Richard Hatcher*
Article traduït per Rut Jou
El març del 2000, el Consell Europeu de Lisboa havia fixat com a objectiu principal de la política de la Unió en matèria d’educació produir un capital humà rendible al servei de la competivitat econòmica (1). A Anglaterra (la resta del Regne Unit no n’ha resultat tan afectada), bastint sobre els ciments deixats per Margaret Thatcher, el govern laborista d’Anthony Blair va usar tres nous incentius per reformar el sistema escolar en aquesta lògica (2).
El primer està constituït per poderosos agents governamentals com l’Oficina de les Normes Educatives (Office for standards inn Education–Ofsted), que practica inspeccions molt estrictes en els centres, i l’Agència per a la Formació d’Educadors (Teacher Training Agency), encarregada de supervisar la formació inicial i contínua dels mestres. La segona és l’intent de reciclatge dels proveïdors i directors per fer-ne executius de direcció fermament compromesos al servei dels objectius governamentals. El tercer, que és l’objecte d’aquest article, és el sector privat, descrit el 1998 —un any després de l’arribada al poder de Blair— com a “capaç, entre tots, de dirigir el canvi i la innovació”, per recuperar les paraules de Michael Barber, conseller del Govern per a les qüestions d’educació.
Set anys després, efectivament es pot constatar que les societats i els empresaris privats, que actuen a títol comercial o benèvol, a partir d’aquí són actors centrals del sistema educatiu. El Govern s’assenta sobre ells, efectivament, que es tracti de mètodes pedagògics, programes o de l’administració dels centres. En dóna testimoni, en el cas dels mètodes, l’atribució per l’Estat d’un contracte de cinc anys i una xifra de 177 milions de lliures (253 milions d’euros) a la principal societat de negoci de l’educació, Capita. Va destinar molts milers de consultors per posar en marxa sessions de formació i aconsellar els mestres sobre la manera d’aplicar l’Estratègia Nacional per a l’Aprenentatge de la Lectura, l’Escriptura i el Càlcul en l’Educació Primària (National Primary Strategy for Literacy and Numeracy) i l’Estratègia per al Nivell–Llindar 3 d’Aprenentatge de la Lectura i l’Escriptura en l’Educació Secundària (Key Stage 3 Literacy Strategy in Secondary Schools).
El paper central del sector privat en la gestió també semblava atribuït als educadors de salaris amb mèrit. Es van signar contractes de molts centenars de milions de lliures amb un gran nombre de societats per elaborar criteris d’avaluació dels èxits dels mestres, per reclutar consultors encarregats de formar els caps de centres per avaluar els seus propis educadors, i també per avaluar aquests mateixos caps de centres per tal d’assegurar-se que compleixin correctament la seva tasca.
En uns mesos, el món de la docència ha mostrat cares bastant contrastades. La tardor del 2002, la investigació de la Federació Sindical Unitària (FSU) i de l’institut de sondeig Sofres (1) indicava que una clara majoria de professors estava disposada a renunciar al principi d’escola única (2); ara bé, la primavera del 2003, els professors es van oposar en massa als projectes de descentralització del govern del Sr. Jean-Pierre Raffarin en nom de la defensa d’una escola igualitària. La seva mobilització, històricament inèdita, va tenir un paper motor en el si del moviment dels assalariats. Les generacions joves semblaven renunciar a l’escola única més ràpidament, no obstant això, aquestes varen participar en massa a les vagues i manifestacions.
El Govern francès, davant de les protestes, finalment ha remès a alguns aspectes de la descentralització de l’educació nacional, però tracta amb duresa els professors en vaga tot imposant-los fortes retencions de salari. Per la banda de la universitat, una enèsima reforma, que no aporta cap progrés però obre la via de la privatització, també ha portat mesos. I el malestar del món de l’educació s’incrementa.
Els dogmes poden matar. La reducció de les despeses públiques, prioritat dels governs des de fa vint anys, ha fet fràgil el sistema de salut francès, incapaç de respondre a les conseqüències de la canícula. A Europa més que a d’altres llocs, han mort milers de persones grans. Absent durant aquest període, l’equip del primer ministre, el Sr. Jean-Pierre Raffarin, és en canvi omnipresent sobre el terreny de les mesures regressives que ataquen els professors, les intermitències de l’espectacle, els estudiants. Programa un tercer any de descens dels impostos per als menys afavorits, pretenen reactivar el treball. Mentre que la deterioració del creixement i l’augment de l’atur sancionen aquesta obsessió, la decepció social s’estén. Malgrat el silenci d’alguns mitjans.
COPYLEFT: Aquesta publicació és copyleft. El text es pot difondre, citar i copiar literalment, amb qualsevol suport (digital o analògic) i amb qualsevol finalitat, sempre que s'enllaci de forma clara la pàgina on va ser publicat originalment.
De totes maneres, agraim que se'ns avisi de qualsevol ús del material, gracies.
Aquesta obra está amb una llicencia de
Creative Commons.
