El projecte d'Enderrock, la Fundació Observatori per Societat de la Informació de Catalunya i Creative Commons Catalunya per editar el primer disc recopilatori en llicència lliure
Avui està clar que he de parlar del Barça, per no desentonar amb la tònica general. Seria bastant fàcil aprofitar l'ocasió per penjar la cançó "Porto el Barça dins del meu cor", que en Jofre Bardagí i uns quants amics (Xavi de Gertrudis, Josep Thió, Titot, Marc Ros de Sidonie, Beth...) han enregistrat per celebrar amb màxima eufòria el triplet barcelonista (i que podeu escoltar aquí). Però ara que la premsa ja parla del Barça 2.0, millor fer un cop d'ull enrera cap aquells anys foscos en què el Barça no era com ara i no es passejava victoriós per Europa. Aquí us deixo un tema de Desperdicis Clínics que ja he penjat en alguna ocasió i que, de passada, em serveix per explicar el retorn d'aquesta mítica banda de punk-rock catalana (al seu MySpace ho expliquen i fins i tot han penjat un tema nou, "Fujo de mi"). Recordem d'on venim ara que sembla que toquem la glòria!
Seguim amb la ona folkie encetada ahir amb la reivindicació a ultrança del Fona, però endinsem-nos avui per camins més roots. Parlem del primer disc de Mirna, que alguns recordareu perquè va ser la cantant del desaparegut grup Tralla, banda que va encapçalar amb el músic Xavi Múrcia. Després de vint anys de carrera professional, Mirna ofereix el seu primer disc en solitari, homònim, publicat pel segell World Village/Harmonia Mundi. [Més]
Un any més torna el Fona, Festival de Música Electrònica i
Experimental Aborigen, que reunirà una bona selecció de propostes de
l’àmbit de la música electrònica catalana més underground, la que no
trobarà mai un espai en els festivals més comercials del gènere perquè no renuncia a un dels seus trets més característics:
expressar-se, quan s’expressa en alguna llengua, en català. Per això li
dediquem avui un apunt en aquest bloc, contraprogramant-nos i tot,
perquè l'edició d'enguany, el dissabte 30 de maig, coincideix amb el
final del cicle Expressió Directa. [N'hi ha més]
Darrerament no passa setmana que no aparegui un nou disc que ens cridi l'atenció. Parlem avui d'Ensaladilla (Música Global, 2009), el debut de La Increïble Història de Carles Carolina. El protagonista de la moguda es diu Ramon Garriga, un dels factòtums de la formació Cabo San Roque, banda de Barcelona especialitzada en fer sonar músiques sorprenents a base d'instruments manufacturats i reciclats, en la línia de personatges com Pascal Comelade. Quan es converteix en Carles Carolina, però, Garriga deixa de banda aquestes sonoritats per llençar-se de ple cap al pop-rock, i cantar coses com les que explica en aquesta cançó, "A peu pla", primer clip del disc. [Més]
M'agraden els Rosa-Luxemburg perquè són el primer grup autènticament postmodern i català a l'hora. De grups catalans que facin pop o rock n'hi ha molts, alguns fins i tot pretesament postmoderns, però cap ho és tant com ells. Primer perquè no tenen un cantant com Pol Fuentes que hagi estudiat a l'Escac (aquesta escola tan guai que s'anuncia amb això del 'Me voy a dormir por corte. Quieres hacer cine?': un bon corte de mangas és que els fa falta a tota aquesta penya). Això és condició imprescindible per ser un bon postmodern en una ciutat com Barna. En segon lloc, perquè cap dels altres grups que, com Rosa-Luxemburg, canten cançons de desarrelament i frustracions juvenils sense cap tipus de politització o ideologització no ha tingut l'encert de triar com a nom de grup Lenin, Trotsky o President Macià (apunteu aquest últim perquè mola). I en tercer lloc perquè cap ha fet una cançó d'odi a la urbs en català tan nítidament postmo com aquesta que sona aquí, i que trobareu en el seu nou disc, Com cremar una ciutat (RGB Suports, 2009). [Més]
Aquest matí hem tingut una maratoniana reunió de redacció i no he pogut actualitzar el bloc. La veritat és que tinc una bona quantitat de novetats discogràfiques per explicar-vos, però ja les anirem dosificant els pròxims dies. Avui, com que no tinc gaire temps, us deixo amb el primer clip d'El Petit de Cal Eril, "Mandolines tralarí", cançó inclosa al seu disc de debut, I les sargantanes al sol (Bankrobber, 2009) del qual vam parlar ara fa uns dies. Ah! I afegir també que avui la gent del 3cat24.cat esmenten Al darrera la nevera en el seu apartat de "blocs recomanats". I aquí si que no he pogut fer cap suborn!
Ja sabeu que aquest bloc sempre ha professat admiració per la feina de Marc Parrot, a qui aquests dies tenim ocupat ensinistrant els avis de Casal Rock. Tot i això, Parrot no deixa d'atendre les seves obligacions, i per això publica aquest mes de maig el seu setè disc i primer en directe: Avions (Música Global, 2009). Tot i que diu que no li agraden els discos en directe, i que probablement el seu tampoc li farà el pes, el nou treball de Parrot és una precisa fotografia de l'ara i d'aquí d'un dels artistes més singulars dels Països Catalans. [Més]
Avui faig servir aquest bloc amb finalitats merament propagandístiques del cicle Expressió Directa, que com ja us hem explicat en més d'una ocasió, és un cicle de concerts que muntem el setmanari Directa i el centre cultural la Farinera del Clot. El cicle es clausura amb un bolo d'Asstrio i At Versaris que se celebrarà, atenció, el proper dissabte 30 de maig a la Farinera, i no el dissabte 23 com vam anunciar en els primers cartells que es va repartir. En els respectius MySpace del grup hi figura la data correcta [At Versaris + Asstrio], i també hi ha la data correcta al MySpace del cicle [Expressió Directa] però com que sempre hi ha algun despistat, millor deixar-ne constància aquí. I perquè aneu fent boca, us deixo amb un temasso dels Asstrio...
Avui hem quedat al Mauri de Provença -pels no versats en l'univers cafeter de l'Eixample de Barcelona, cal no confondre'l amb el Mauri de Roselló- amb Òscar Dalmau aka Dj Phil Musical. Hem fet un cafetó i uns entrepanets en aquesta pastisseria de tota la vida i d'ambient burgès, a tocar de la Rambla Catalunya, per parlar dels nous projectes que bullen al cap d'aquest prolífic personatge, que combina en el seu ésser les facetes de guionista televisiu, arqueòleg musical i selector-Dj. De fet l'esmorzar forma part d'un ampli suborn amb el qual he aconseguit que en Phil parlés en el seu article setmanal a l'Avui de les virtuts d'aquest humil bloc, i que podeu consultar aquí a l'esquerra. [Més]
Aquesta perla me la passa en Xavi Mercadé. A hores d'ara tot bon català sap de l'existència d'un grup anomenat Manel [myspace], que té un disc anomenat Els millors professors europeus (Discmedi, 2008) que va rebre el Premi Enderrock al millor disc de pop de l'any passat, que fa cançons com "En la que en Bernat se't troba" o "Pla quinquennal", que omple tots els concerts que fa arreu dels Països Catalans i que a més a més versiona Pulp i Els Pets. El que no gaire gent deu saber és que, abans que existissin, ja hi havia un altre grup català que es deia com ells. De fet encara existeix. Bé, amb una petita diferència: no es diuen Manel sinó Manuel. La seva història, però, sembla la d’una cançó dels Manel que coneixem. [Més]
Avui, com que tot els blocs de música parlen del retorn de Brams, serà qüestió de donar una mica la nota i trencar una llança per Susanna Georgi, la nostra representant -bé, la representant de la cultura catalana- a Eurovisió. La Susanna -o Susanne, segons es miri- ahir va quedar eliminada a la semifinal de Moscou amb el tema "La teva decisió": va quedar en setena posició, la qual cosa no està gens malament, però vol dir que no serà a la final d'aquest certamen, diguem-ne, musical que darrerament s'ha posat tant de moda entre els amants de la cosa kistch. Com que ja sabeu que sóc un gran partidari de la consolidació d'un imaginari kitsch català, aquí us deixo el video amb les coreografies i tota la pesca. Cal dir d'entrada que la noia és danesa, afincada a Andorra des de fa anys, i se li ha de reconéixer que té un molt bon accent de la vall dels Pirineus. I ara, si voleu, obrim una mica el debat sobre la necessitat que els Països Catalans siguem presents en aquesta mena de fòrums... O sinó és igual i parlem del Barça, que també dona per musicologia freak de diversa índole.
La trajectòria d’Iñigo Muguruza amb Sagarroi no ha estat gaire monolítica. Del hardcore inicial de les primeres cançons han passat pel reggae, l’ska i els sons mestissos, ben presents en el seu anterior treball, Baleike (Kasbah Music, 2007). I quan pensàvem que ja ho havíem sentit tot, l’eriçó mitjà de la família Muguruza torna a sorprendre ni més ni menys que amb un disc acústic i intimista on musica ¡haikús en euskera! [Més]
Els més veterans sabran que Laforsa, al barri d'Almeda de Cornellà de Llobregat, va ser una de les fàbriques vaguistes més potents del 'Cinturó Roig' de Barcelona durant el període més convuls dels anys setanta. Ara Laforsa s'ha buidat d'obrers -com el 'Cinturó Roig' en general- i s'ha omplert d'okupes, que han dotat aquestes antigues naus de nova vida autogestionària. Dissabte la gent de Rescat, col·lectiu de suport als presos polítics, hi organtizava un concert solidari amb Kop, Opció K-95 i Igitaia. Ens hi vam apropar. [Més]
L'efervescència retro que estem vivint genera iniciatives musicals d'allò més interessants. Ja us he parlat en aquest bloc de les peripècies d'Òscar Dalmau (aka DJ Phil Musical) i d'Angelina i els Moderns (Helena: volem el disc ja!). Avui és el torn d'una descoberta que va fer l'altre dia el senyor Xavier Mercadé 'Rockviu' i que ha arrassat en aquesta redacció. És ni més ni menys que una (¿la primera?) banda de garatge en català. Es diuen Els Trons i sonen així de retro i així de guai. [Més]
[Si voleu sentir la cançó sencera cliqueu a 'Play the full song']
Tots els qui aneu al quiosc a fer-vos a mans amb un Enderrock del mes de maig us trobareu amb una combinació d'allò més particular, d'aquestes que només poden esdevenir en aquesta casa. Portada de Love of Lesbian, grup bandera de l'indie barcelonauta, acompanyada d'un disc de Dekrèpits, banda emergent de l'escena d'ska festiu. D'aquests segons us volia parlar en aquest apunt d'avui: recordareu que van començar a rutllar via YouTube amb la seva particular versió del "Boletaires" de Jaume Arnella. Doncs bé, ara n'han enregistrat una altra versió, en clau sardanística, que només trobareu al disc que encarta l'Enderrock, anomenat Els boletaires de l'Empordà (autoeditat, 2009). [Més]
Avui està clar que he de parlar del Barça, per no desentonar amb la tònica general. Seria bastant fàcil aprofitar l'ocasió per penjar la cançó "Porto el Barça dins del meu cor", que en Jofre Bardagí i uns quants amics (Xavi de Gertrudis, Josep Thió, Titot, Marc Ros de Sidonie, Beth...) han enregistrat per celebrar amb màxima eufòria el triplet barcelonista (i que podeu escoltar aquí). Però ara que la premsa ja parla del Barça 2.0, millor fer un cop d'ull enrera cap aquells anys foscos en què el Barça no era com ara i no es passejava victoriós per Europa. Aquí us deixo un tema de Desperdicis Clínics que ja he penjat en alguna ocasió i que, de passada, em serveix per explicar el retorn d'aquesta mítica banda de punk-rock catalana (al seu MySpace ho expliquen i fins i tot han penjat un tema nou, "Fujo de mi"). Recordem d'on venim ara que sembla que toquem la glòria! 
Seguim amb la ona folkie encetada ahir amb la reivindicació a ultrança del Fona, però endinsem-nos avui per camins més roots. Parlem del primer disc de Mirna, que alguns recordareu perquè va ser la cantant del desaparegut grup Tralla, banda que va encapçalar amb el músic Xavi Múrcia. Després de vint anys de carrera professional, Mirna ofereix el seu primer disc en solitari, homònim, publicat pel segell World Village/Harmonia Mundi. 
Un any més torna el 
M'agraden els Rosa-Luxemburg perquè són el primer grup autènticament postmodern i català a l'hora. De grups catalans que facin pop o rock n'hi ha molts, alguns fins i tot pretesament postmoderns, però cap ho és tant com ells. Primer perquè no tenen un cantant com Pol Fuentes que hagi estudiat a l'Escac (aquesta escola tan guai que s'anuncia amb això del 'Me voy a dormir por corte. Quieres hacer cine?': un bon corte de mangas és que els fa falta a tota aquesta penya). Això és condició imprescindible per ser un bon postmodern en una ciutat com Barna. En segon lloc, perquè cap dels altres grups que, com Rosa-Luxemburg, canten cançons de desarrelament i frustracions juvenils sense cap tipus de politització o ideologització no ha tingut l'encert de triar com a nom de grup Lenin, Trotsky o President Macià (apunteu aquest últim perquè mola). I en tercer lloc perquè cap ha fet una cançó d'odi a la urbs en català tan nítidament postmo com aquesta que sona aquí, i que trobareu en el seu nou disc, Com cremar una ciutat (RGB Suports, 2009). 
Ja sabeu que aquest bloc sempre ha professat admiració per la feina de Marc Parrot, a qui aquests dies tenim ocupat ensinistrant els avis de Casal Rock. Tot i això, Parrot no deixa d'atendre les seves obligacions, i per això publica aquest mes de maig el seu setè disc i primer en directe: Avions (Música Global, 2009). Tot i que diu que no li agraden els discos en directe, i que probablement el seu tampoc li farà el pes, el nou treball de Parrot és una precisa fotografia de l'ara i d'aquí d'un dels artistes més singulars dels Països Catalans. 
Avui faig servir aquest bloc amb finalitats merament propagandístiques del cicle Expressió Directa, que com ja us hem explicat en més d'una ocasió, és un cicle de concerts que muntem el setmanari Directa i el centre cultural la Farinera del Clot. El cicle es clausura amb un bolo d'Asstrio i At Versaris que se celebrarà, atenció, el proper 
Avui hem quedat al Mauri de Provença -pels no versats en l'univers cafeter de l'Eixample de Barcelona, cal no confondre'l amb el Mauri de Roselló- amb Òscar Dalmau aka Dj Phil Musical. Hem fet un cafetó i uns entrepanets en aquesta pastisseria de tota la vida i d'ambient burgès, a tocar de la Rambla Catalunya, per parlar dels nous projectes que bullen al cap d'aquest prolífic personatge, que combina en el seu ésser les facetes de guionista televisiu, arqueòleg musical i selector-Dj. De fet l'esmorzar forma part d'un ampli suborn amb el qual he aconseguit que en Phil parlés en el seu article setmanal a l'Avui de les virtuts d'aquest humil bloc, i que podeu consultar aquí a l'esquerra. 
La trajectòria d’Iñigo Muguruza amb Sagarroi no ha estat gaire monolítica. Del hardcore inicial de les primeres cançons han passat pel reggae, l’ska i els sons mestissos, ben presents en el seu anterior treball, Baleike (Kasbah Music, 2007). I quan pensàvem que ja ho havíem sentit tot, l’eriçó mitjà de la família Muguruza torna a sorprendre ni més ni menys que amb un disc acústic i intimista on musica ¡haikús en euskera! 
Els més veterans sabran que Laforsa, al barri d'Almeda de Cornellà de Llobregat, va ser una de les fàbriques vaguistes més potents del 'Cinturó Roig' de Barcelona durant el període més convuls dels anys setanta. Ara Laforsa s'ha buidat d'obrers -com el 'Cinturó Roig' en general- i s'ha omplert d'okupes, que han dotat aquestes antigues naus de nova vida autogestionària. Dissabte la gent de Rescat, col·lectiu de suport als presos polítics, hi organtizava un concert solidari amb Kop, Opció K-95 i Igitaia. Ens hi vam apropar. 
Tots els qui aneu al quiosc a fer-vos a mans amb un Enderrock del mes de maig us trobareu amb una combinació d'allò més particular, d'aquestes que només poden esdevenir en aquesta casa. Portada de Love of Lesbian, grup bandera de l'indie barcelonauta, acompanyada d'un disc de Dekrèpits, banda emergent de l'escena d'ska festiu. D'aquests segons us volia parlar en aquest apunt d'avui: recordareu que van començar a rutllar via YouTube amb la seva particular versió del "Boletaires" de Jaume Arnella. Doncs bé, ara n'han enregistrat una altra versió, en clau sardanística, que només trobareu al disc que encarta l'Enderrock, anomenat Els boletaires de l'Empordà (autoeditat, 2009). 
