Tota la redacció està investigant des de fa setmanes una qüestió fonamental per la supervivència del nostre país. És per això que les actualitzacions han baixat de cop. Tot el nostre esforç, totes les nostres hores, fins i tot les que abans dedicàvem al Facebook, les hem destinat a aquesta investigació.

Sabem que és arriscat, però fins que no puguem respondre a la pregunta clau, no pararem. I és...

QUÈ ESTÀ PASSANT A VENTDELPLÀ?

Si algun lector té més informació o és cosí germà del Monràs, que ens ho comuniqui via correu electrònic: Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la .

José René Higuita, futbolista rodamón per excel·lència. És impossible resumir els seus 42 anys de vida en un text, així que em veig obligat simplement a fer una llista de successos. Com a futbolista és un jugador excèntric: ha jugat en 9 equips colombians diferents, també a Mèxic, Vençuela, Equador i al Valladolid (descens a Segona). Les seves jugades memorables són: el dríbling tonto al davanter (que acaba costant un gol decisiu, com el que li feu Roger Milla al mundial d'Itàlia), impecables llançaments de faltes i de penal, i la parada de l'escorpí, tan espectacular com poc fructífera. Higuita avui en dia segueix en actiu, juga a la primera divisió colombiana amb el Deportivo Pereira.

Com a persona també és excèntric, i la llista és llarga: conegut a Colòmbia per les seves llargues farres i consum de substàncies no massa adequades pels qui practiquen esport, amic declarat de Pablo Escobar, va passar 6 mesos a la presó diuen que injustament, també va ser inhabilitat com a futbolista una temporada per consum de cocaïna, baralles amb periodistes, escàndols... Va participar en alguns reality shows de Colòmbia, on es va fer diverses operacions estètiques.  

I tot el que no sabem. Fa poques setmanes Higuita ha afirmat que s'està preparant dur per poder anar al Mundial de Sud-Àfrica al 2010. Seria un final genial per una carrera sonada, que supera a la de tots els porters sonats sud-americans (que són molts i molt lletjos: Chilavert, Ceni, Burgos, etc.). Per favor, deixeu que es classifiqui Colòmbia, només pel plaer de veure'l jugar.

El seny s'ha imposat i els ibèrics, aquesta vegada, no han fet tant efecte: hem quedat finalistes dels Premis Blocs Catalunya, vaja no hem quedat primers. Ràpidament, la notícia ha desfermat un allau de reaccions a la redacció: l'autogesió a l'estil Rijkaard han descohesionat el dream team de l'humor i això ja sembla el Titanic, diu el sector crític. Mentrestant, el sector de la poltrona assegura que ser finalistes són els millors resultalts de la història i que hem assolit allò que ens vam proposar: aconseguir fer somriure un lector, guanyar el debat de les idees (Musculman torna a ser un referent nacional) i d'altres coses molt destacables.
 
Ara, després de tot, després d'aquests 3 anys que farem l'1-N, AixòToca entra en una fase de reflexió que pot durar uns cinc minuts, sobre si estem a punt d'acabar la metamorfosi i això és el final del principi, canviar de forma per seguir divagant de forma distinta. Avisem, estem preparats per volar i no anem amb Spainair.

Joan Gaspart, finalment, ha triomfat com a president d'un club de futbol, gràcies a la gran victòria del Sant Andreu  a la Copa Catalunya. L'equip quatribarrat ha derrotat l'Espanyol a la final (ja va vèncer el Barça a la semis), cosa que ha desfermat la bogeria a Sant Andreu, on desenes de milers de persones s'han llençat al carrer (alguns ja hi eren a causa de la crisi financera) per a celebrar el títol nacional. Òbviament, a la festa no hi han faltat els personatges d'El Cor de la Ciutat, que malgrat estar esgotats per la mà de capítols que han protagonitzat, han corejat juntament amb els aficionats "Gaspart president, Sant Andreu independent" i "Copa Catalunya, Cor de la Ciutat, Sant Adreu, Patrimoni de la Humanitat".