El mal que rosega la finança devora ara l'economia mundial de la qual n’ha extret la substància. Quan un banc es desploma, un altre el recompra, garantint així com l'Estat l'haurà de salvar, a ell, ja que es fa «too big to fail» (massa gran per fer fallida»). Una mica arreu, en la precipitació i el ganivet sobre el coll, el contribuent paga milers de milions de dòlars per socórrer les majors institucions financeres. Ara bé cap no sap quant d’ «actius tòxics» romanen a les seves entranyes, ni quant caldrà encara pagar per guanyar-se la pila ascendent dels seus crèdits fets malbé. El balanç de la manca de regularització financera, l’heus aquí.

Abans, el treball de banquer semblava fàcil. S'evocava la regla americana del «3-6-3». Manllevar a un 3%, prestar-se a un 6%, marxar a jugar golf a les 3 hores. Dominar tal exercici no reclamava un batalló de matemàtics armats de models econométrics. Després ve el revolt dels anys 1980. La «diversificació» s'imposa, la « presa de risc», la « liberalització » també. La llei americana Glass Steagall de 1933 prohibia als bancs invertir a Borsa. Semblant antigalla heretada del New Deal és abolida a la joia de la nova economia. Modernitat obliga, els bancs deixen de dependre de la confiança dels seus estalviadors (1).

Sense trigar, inverteixen en noves col·locacions - dels «derivats» de productes barreges a partir de crèdits que tenen elles mateixes un dia « certificats»... Tant dir com els banquers mateixos comprenen a penes de què torna (un manual de 150 pàgines seria de vegades requerit per aconseguir-ho), tot apreciant el que tanta innovació els refereix. Prestar sempre més, en l'opacitat i amb sempre menys fons propi, heus aquí qui és arriscat. Però es vivia llavors el temps de les bombolles, de les expansions sense fi, de les piràmides financeres, dels salaris de faraó, el que fomentava noves fugides endavant (2). Finals de 2007, bancs van prestar fins a trenta vegades el muntant que tenien als seus panyols. Asseguradors com American International Group (AIG) protegien els seus recorreguts d’equilibristes...

Un dia, és a dir ahir, la corda es va trencar ; certs deutors dels bancs, arruïnats i no podent endeutar-se més, han deixat de pagar-los. Ara bé aquestes últimes eren fràgils ja que amb ell n'hi havia prou que una fracció ínfima dels préstecs que havien consentit es fessin insolvents perquè facin elles també fallida. I els seus asseguradors amb elles. Caiguda de l'immobiliari, caiguda de l'activitat econòmica, flamejada de l'atur: com els establiments financers poden ara imaginar que es refaran? Resposta: l'Estat - del qual els encàrrecs han estat de vegades lliurats a petits genis en trànsit entre dos bancs- vigila la seva sort.

Cal temps que prengui clarament la direcció de les operacions. De totes maneres, la salvació de la finança ja no depèn d'accionistes privats, els quals no troben colors més que quan un govern els anuncia una nova injecció de fons. Heretge ahir, en tot cas els socialistes francesos desreglamentaven la finança (llegir pàgines 6-7), la solució de la nacionalització dels bancs es fa en aquest punt evident - o la calamitat que impediria en aquest punt amenaçadora - que parlamentaris republicans la preconitzen als Estats Units. Diaris tan liberals com The Economist s'hi han unit igualment (3).

Sembla tanmateix que, aviat els bancs netejats amb els diners dels contribuents, caldria tornar-los als seus accionistes. Fer el parament de la llar, en suma, després restituir el pis als que l'han saquejat. Però per què ? Sistemes bancaris nacionalitzats han impulsat fàcilment decennis d'expansió. De quin balanç comparable es poden prevaler els bancs privats encara ?

Serge Halimi