|
|
El futurible primer ministre belga, el democratacristià Yves Leterme, ha reprès el mes d’octubre les negociacions de formació de govern. D’ença les eleccions legislatives del 10 de juny del 2007, no s’ha aconseguit formar coalició entre neerlandòfons i francòfons. El principal desacord afecta la nova reforma de l'Estat federal, en què s’hi han destapat les reivindicacions autonomistes i independentistes flamenques.
Per VINCENT DE COOREBYTER
Director general del Centre de Recerca i d’Informació Socio-polítiques (CRISP), Brussel·les.
|
|
|
|
|
|
La negociació de Brussel·les va fracassar principalment a causa de l’oposició categòrica d’Espanya i Polònia a un canvi de les regles de càlcul de la majoria qualificada fixada en el tractat de Niça. Aquesta qüestió, a primera vista potser una mica esotèrica, fa referència als poders respectius dels estats en la presa de decisió, o més aviat, com es va veure, en l’impediment d’una presa de decisió. Per simplificar, es pot dir que el Consell (juxtaposició dels representants dels governs) és el legislatiu de la Unió Europea en tots els camps. En alguns (s’ha passat dels trenta-set del tractat de Niça a uns vuitanta al text de la Convenció), però no els més importants, divideixen aquest poder amb el Parlament. És el que s’anomena codecisió.
En el seu si, el Consell va decidir, sigui per unanimitat, el que conferia a cadascun dels seus membres un dret de veto (cinquanta-set casos en el text de la Convenció, però els més crucials: fiscalitat, règim lingüístic, Seguretat Social i protecció social, defensa, etc.), per majoria qualificada (un centenar de casos). Aquí és on les coses es compliquen.
|
|
|
|
|
|
Seraing reflexiona sobre el seu futur sense els alts forns
Després d’haver vist desaparèixer els seus miners, Seraing i la regió de Lieja potser hauran de dir adéu també als seus homes d’acer, els metal·lúrgics. En efecte, la multinacional Arcelor ha decidit amputar tota la seva fase en calent de l’empresa Cockerill, el seu satèl·lit liegès. Això significa l’extinció dels alts forns que produïen fosa des de fa més de dos segles, posant en joc en definitiva milers de llocs de treball. Deixant de banda les ires legítimes dels treballadors, de la població i de les forces vives de la zona, caldrà imaginar un nou futur econòmic i industrial.
Per Sergio Carrozzo*
A Seraing, baluard obrer de prop de Lieja, a l’est de Bèlgica, les dones i els homes no han edificat edificis monumentals en honor als déus o als diners. La seva vida s’articula, des de fa uns dos-cents anys, al voltant de les catedrals del foc: els alts forns de Cockerill. El 6 i el B encara funcionen. El seu cim arriba a uns setanta metres. Dins de les entranyes d’aquests gegants, l’alquímia del gas, del carbó de coc, del ferro i del foc produeix la fosa líquida.
Robert Bortolotti, cap de pausa (1) de Cockerill, observa, amb mirada malenconiosa, aquest magma incandescent comparable a la lava, el seu pa de cada dia des de fa 25 anys. «A mitjan anys setanta, un alt forn produïa 3.500 tones (t) de fosa al dia, i exigia al voltant de 80 treballadors. Avui, produeix 4.500 t amb tres vegades menys personal. En termes tècnics, no hem d’envejar res a ningú. Els nostres obrers se situen entre els millors d’Europa i els nostres mitjans, entre els més competitius. Per això és molt més trist haver de condemnar el calent. El motiu? Pel que sembla, els costos de producció —conclou enmig d’un estrèpit eixordador—: la nostra tona d’acer costa 125 euros, la que es produeix al Brasil, 80 euros.»
|
|
|
|
|
|
|
“Un interminable carrer del barri obrer, gris i negre, sense herba ni arbres [...] panorama acceptat del treball al segle xx”. És així com Marguerite Yourcenar descrivia el 1956 la perifèria de Lieja. “La indústria pesada —afegia— posava entre el riu i l’aglomeració obrera la seva topografia d’infern (1)”. Aquest és l’ambient de tots els barris industrials valons, durant el seu apogeu.
Quaranta-sis anys més tard, la Societat Pública d’Ajuda a la Qualitat Ambiental registra, a Valònia, 5.400 llocs amb sòls potencialment contaminats a causa de l’activitat industrial del passat. Això dóna una idea alhora dels que ocupava la plaça de la indústria, i de sobte del seu declivi, el qual para els alts forns i l’acereria de Cockerill, és un dels seus darrers episodis dramàtics.
Històricament, Valònia va ser una de les primeres regions d’Europa que va veure desfermar-se la revolució industrial, també una de les primeres a patir la desindustrialització, amb el tancament de les carboneres als anys cinquanta i seixanta. En canvi, els barris siderúrgics van conèixer aleshores un període de creixement sense precedent. “Els grans barris són colossos. Schneider, Krupp, Thyssen, Cockerill: aquests noms són sinònims de potència”, explica l’historiador René Leboutte (2), especialista dels barris industrials.
|
|
|
|
|
|
L’art belga sota la fèrula nazi
Quan Bèlgica, el 28 de maig del 1940, va capitular davant d’Alemanya, els seus ministres ja havien pres el camí de l’exili. De totes maneres, abans de marxar, van promulgar el 10 de maig un decret. Aquest exigia que els seus càrrecs fossin assumits, durant la seva absència, pels secretaris generals dels seus ministeris. El personal polític que havia desaparegut, un govern del tipus de Vichy, com a França, era difícil d’instaurar. Els ocupants es van trobar doncs davant simples funcionaris amb els quals els calia intentar entendre’s.
Així es van estalviar els trastorns radicals al sistema administratiu belga, encara que l’administrador militar alemany es va esforçar amb resolució a sotmetre els recalcitrants. El Departament d’Instrucció Pública el va dirigir a Brussel·les, fins a l’Alliberació, Marcel Nyns, que ja estava en funció abans de la guerra. Per contra, Hitler havia expressat la seva voluntat d’acordar avantatges amb els flamencs, el responsable del sector de Belles Arts va ser destituït, en benefici d’un conservador del Museu d’Anvers, Jozef Muls. Quina casualitat! El nou promogut era honest. Durant tota l’ocupació, va intentar no donar avantatge als artistes flamencs, i va arribar a arriscar-se, en nom de l’Estat, a comprar teles de pintors jueus.
|
|
|
|
