La fórmula ha estat massa sovint repetida: "La caiguda de Iugoslàvia va començat a Kosovo i s’acabarà a Kosovo." El cert és que Slobodan Milosevic va utilitzar àmpliament el tema de Kosovo per a la seva ascensió política dels anys 80. Segons una metàfora molt de moda en certs mitjans diplomàtics, la independència de Kosovo representaria "l'última peça del trencaclosques balcànic". Aquesta independència hauria de cloure, doncs, l'era de les fractures i les divisions. No hi ha res menys cert que això.
La independència de Kosovo trencaria amb la lògica seguida després de la dissolució de l'URSS i de Iugoslàvia, la qual preveia la possibilitat d’accés a la independència de les repúbliques federals (ho era, per exemple, Montenegro), però no per a les províncies, repúbliques o altres entitats simplement autònomes (com Kosovo, però també al Caucas amb Txetxènia o Abjàcia). La independència de Kosovo, doncs, crearia precedent.
La diplomàcia russa explica des de fa mesos que la resolució de la qüestió de Kosovo ha de basar-se en principis "universals": si es reconeix la independència de Kosovo, per què no la de Transnístria? Els partidaris de la independència sostenen que Kosovo representa "un cas específic", però no han aconseguit convèncer veritablement la pertinència del seu argument.
Diferents països temen "l'efecte crida" que podria suposar la independència de Kosovo. Al si de la Unió Europea, Espanya s’oposa vigorosament a la independència. Pensa en els casos basc i català. Una mica el mateix que per a Romania, que tem per la minoria hongaresa de Transilvània.
Ja l’han patida des de fa mesos bastants diplomàtics: l'"enduriment" de la posició russa s'explica probablement per la voluntat del Kremlin d'ensenyar la seva nova força en l'escena internacional. Moscou rebutja tota solució no "acceptable" per ambdues parts, Belgrad i Pristina. El mite de la "fraternitat eslavo-ortodoxa" entre Rússia i Sèrbia és molt menys important que la voluntat de Vladimir Putin d'ensenyar la seva capacitat per comprometre fermament els països occidentals (ho van poder comprovar a Munic el 10 de febrer).
En el pla regional, l'accés de Kosovo a la independència tindrà conseqüències a Bòsnia i Hercegovina. Als dirigents de la Republika Srpska, l'"entitat sèrbia" d'aquest país sempre dividit, els ha faltat temps per dir que la independència de Kosovo crearia un precedent que justificaria la seva secessió. Belgrad no renuncia tampoc a la hipòtesis d’intercanviar Kosovo per la Republika Srpska, tot i que sembla poc factible.
La situació és encara més perillosa en la mesura que Bòsnia i Hercegovina es troba sempre al cul-de-sac política. Totes les temptatives de reforma de la Constitució procedents dels Acords de pau de Dayton han fracassat. Mentre que els partits bosnians i croates sempre han estat dividits, el primer Ministre de la Republika Srpska, Milorad Dodik, ha aconseguit reunificar el camp serbi. El Partit dels Socialdemòcrates Independents (SNSD) va obtenir més d'un 50% dels vots serbis i domina absolutament tots els centres de poder a Banja Luka. El SNSD és a més el més poderós dels partits polítics bosnians. Ha fet campanya reivindicant el dret de la Republika Srpska a organitzar un referèndum d'autodeterminació. Recordem que la carrera política de Dodik, iniciada després de la fi de la guerra, ha estat àmpliament recolzada pels nord-americans. El cap dels socialdemòcrates serbis era aleshores, evidentment, presentat com un de "moderat".
L'evolució de l'estatut de Kosovo tindrà també ineludibles conseqüències en el conjunt de l’ideari albanès. Molts comentaristes albanesos consideren la possibilitat d'un accés de Kosovo a la independència com "una revenja històrica": les divisions infligides a la nació albanesa per les grans potències, sobretot quan es va enfonsar l'Imperi otomà, ara passarien factura. Malgrat les garanties formals que descriu el document d’Ahtisaari, que prohibeixen Kosovo de tenir pretensions territorials o poder unir-se a un dels seus veïns, la qüestió nacional albanesa resta indubtablement oberta.
Les autoritats macedònies consideren que val més que la qüestió de Kosovo es resolgui el més aviat possible, per temor a les possibles repercussions sobre un país sempre fràgil sis anys després dels Acords de pau d'Ohrid amb la guerrilla albanesa. Quina seria la repercussió d'un Kosovo independent en els albanesos macedonis, que representen una quarta part de la població del país?
El document d’Ahtisaari, de forma deliberada, no fa cap menció a la Vall de Presevo, al sud de Sèrbia, on hi viuen aproximadament 100.000 albanesos. Aquests designen la regió com el "Kosovo oriental" i sempre han somiat amb la unió a un Kosovo independent. L’any 2001 s’hi va crear una guerrilla. Creure que un problema desapareixerà si no es menciona comporta l’aplicació d’una política ben coneguda: la política de l’estruç.
La qüestió de Kosovo no tindrà una solució satisfactòria si es fa abstracció de les dues grans qüestions nacionals transfrontereres avui obertes als Balcans: la qüestió nacional albanesa i la qüestió nacional sèrbia. Aquestes només poden tenir dos tipus de solucions si es tracten sense tabús. Es decidirà modificar frontereres, la qual cosa comportarà més conflictes i fins i tot una nova guerra; o bé s’aposta per la integració ràpida europea del conjunt de la regió, la qual cosa comportarà la "relativització" de les disputes i farà desaparèixer progressivament la importància dels fronteres[1].
J-A. D.
[1] Llegiu Jean-Arnault Dérens i Laurent Geslin, “Du Monténégro au Kosovo, la Serbie défiée”, i “ Rêves dangereux d’une «Grande Albanie»”, Le Monde diplomatique, juiliol de 2006.
|
