14:03 hs - 05 Jun, 2009
  Nacionalitzar els bancs  
 
EDITORIAL

  A. desig de poder   Àfrica de l'oest sota tensió   Agenda   Alemanya   Algèria   Ambigüitats geostratègiques   Amèrica   Amèrica llatina   Amèriques   Ampliació   Antisemitisme   Armament nuclear   Art   Artistes isrealians   Àsia   Sense-terra, a àsia també   Àsia central   Després dels atemptats a madrid   B. representativitat, diàleg, militància   Balcans   Bèlgica   Blues i jazz   Bolívia   Bons quaderns   Brasil   Burkina faso   Burkina faso   C. a l'ombra de la lluita antiterrorista   Canadà   Cancun   Caraïbes   Cimera de ginebra   Cinema   Cisjordània   Xoc de les civilitzacions   Colòmbia   Commemoracions   Comunicació   Sobre el projecte de constitució   Constitució europea   Corea del sud   Cotr. productivisme   Cuba   Cultura   La cultura i els diners   Cultura i mitjans   D. parís i kigali trenquen relacions   Darfur   Darrera el vel   Darrera el vel 2   D'abu graib al tsunami   El decreixement a debat   Dels estats units a la unió europea   Democràcia   Renovació de la democràcia participativa   Derrida i el "diplo"   Descolonització, encara   Desenvolupament durable   Destinacions no recomanades   Deu anys després del genocidi   Dien bien phu, 1954   Remuneracions obscenes i diner boig   Dones   Dossier   Dossier: ee uu, progrés i decepcions   Drets humans   E. dossier: cap a on va europa?   Ecologia   Economia   Edició   Editorial   Educació   Eleccions   Elits   Els llibres del mes   Els estralls d'una guerra arbitrària   En el caos de la postguerra   Energia   En l'engranatge de la guerra   Espionatge econòmic   Estats brètols   Estats units   Estratègies de conquesta espiritual   Europa   Exèrcits privats, guerres estatals   Exilis   Explotació de gènere   Extret   F. el projecte avortat de john m. keynes   Fàbrica de violència   Falsa llibertat   Fast-food   Filipines   Finances   Fòrum social europeu   Fòrum social mundial   Fotografia de premsa   França   Françàfrica   Fronteres   G. esnobisme i apartheith residencial   Geòrgia, armènia, azerbaïdjan   Desaparició d'un gran intel.lectual   Grècia   Guantànamo   Guerra contra els pobres   Guerra d´iraq   Guerra i terrorisme   H. rere el brasil, veneçuela i nicaragua   Haití   Història   Desafiaments de la història   Una nova visió de la història mundial   Home modificat per l'economia de mercat   I també   I. records d'un escriptor   Idees   Les ideologies fetes ciències?   Ii guerra mundial   Immigració   Imperialisme   Imperialisme i cultura   Inèdit   Inseguretat total   Internet, informació, consum   Investigació   Iran   Iraq   Israel   Itàlia   Iugoslàvia   J. del líban a la península aràbiga   Jubilacions   Julio cortàzar   K. el somni d'una informació igualitària   Kenya   L'america del nord   L'escola republicana enterrada   L. pel futur de la diversitat cultural   La marxa   3. la ucraïna de les dues cares   La xina   Líban   Al voltant de la mort del líder palestí   Literatura   Literatura de combat   Llengües per resistir   Lluites   M. lletres de la catalunya nord   Medicaments genèrics   Medicaments   Memòria i imaginari   Mercenaris   Mesures innovadores   Mèxic   Miserabilisme, populisme   Mitjans   Mobilització internacional   Món   Món àrab  

Le Monde Diplomatique

Edicions Internacionals


Edició en Català

Editors
Josep Parramon
Josep Guirao

Directora
Eva Tauler



 

 

 

 



mondiplo.tv
Televisió a internet

Les veus de la resistència




Publicitat








Veure-les totes


Petits editors, grans ambicions
CULTURA I MITJANS
A França, com a l'estranger, la connivència dels poders polítics amb poderosos amos de la premsa fa pensar, i molt, sobre el control dels mitjans de comunicació. Uns pocs grups industrials posseeixen la majoria de les editorials, controlen una gran part dels continguts i la distribució de diaris, revistes i llibres. Però com a garantia de democràcia, existeixen també petites estructures independents que aconsegueixen, no obstant això, fer sentir la seva veu.

Per ANDRÉ SCHIFFRIN
Director de l'editorial sense ànim de lucre The New Press (New York). Autor, entre d’altres, de «Allers/Retours», Liana Levi, París, 2007.



[Llegir més]  Comentaris Enviar a un amic  Versió per a imprimir

Brave New Media o el secret de l’èxit dels documentals.
CULTURA I MITJANS
Per contrarestar la força dels llargmetratges de gran pressupost i per estar més en contacte amb la relaitat, un realitzador i productor de Hollywood ha creat amb èxit un nou sistema de realització, producció i distribució de documentals.

Per CHRISTIAN CHRISTENSEN
Professor assistent de mitjans de comunicació a la Universitat de Karlstad (Suècia).



[Llegir més]  Comentaris Enviar a un amic  Versió per a imprimir


Viatge al cor de la propaganda de Riad
CULTURA I MITJANS
Des de 1991, els mitjans de comunicació de l’Aràbia Saudita han dominat el camp panàrab. Dos grans diaris, «Al-Hayat» i «Al-Chark Al-Awsat », són els altaveus del punt de vista “liberal proamericà”. Però aquesta visió es posa més entredit quan s’afermen projectes com el de la cadena «Al-Jazira» o nous diaris que qüestionen aquesta hegemonia.

Per MOHAMMED EL OIFI
Politòleg



[Llegir més]  Comentaris Enviar a un amic  Versió per a imprimir


La diplomàcia cultural de França a preu d’aigua
CULTURA I MITJANS
ECONOMIA O VOLUNTAT DE ‘RACIONAMENT’?

Des de les acaballes de la Segona Guerra Mundial, la cultura francesa ha gaudit —al mateix nivell que la política o l’economia— dels favors del Ministeri d’Afers Estrangers. A partir d’ara ja no serà així. La situació és tan perillosa que el president de la República ha demanat expressament al seu primer ministre que no apliqui a la seu del Ministeri d’Afers Estrangers les “congelacions pressupostàries” planificades. Més enllà de l’efecte de l’anunci, s’espera evitar la perspectiva d’un desastre.

Per Jean-Michel Djian*

Dins els serveis culturals de les ambaixades de França a l’estranger, s’hi respira un aire de desencant. “La vaga històrica i tanmateix improbable de l’1 de desembre del 2003 del personal del Ministeri d’Afers Estrangers va ser seguida per més del 70% dels treballadors. Inimaginable”, destaca aquest antic conseller cultural recentment traslladat a l’empresa privada. I afegeix: “Fa anys que deixen creure als nostres interlocutors que disposem de mitjans per dirigir una política cultural exterior ambiciosa (1). Això és fals. No només no en disposem, sinó que públicament fem creure el contrari. És una calúmnia”.

La diplomàcia hi obliga, la llei del silenci és la que preval, però quan és infringida, per l’atzar dels col·loquis i d’altres informes de missió, la llei actua com una alliberació. L’informe del diputat (esdevingut senador) Yves Dauge, per exemple (2): fou l’encarregat de redactar l’any 1999 la situació d’aquesta impressionant xarxa que compta amb 400 establiments, 7.000 agents, un miler d’aliances franceses, i disposa d’un pressupost d’1,3 mil milions d’euros (3), el parlamentari socialista havia encès les guspires del foc apuntant alguns disfuncionaments flagrants, particularment sobre la delicada qüestió de la gestió de recursos humans. Quatre anys més tard, el senador Louis Duvernois (dreta diversa) que presentarà pròximament un informe sobre el tema, es pregunta sobre “la capacitat de la seu del Ministeri d’Afers Estrangers de no expressar-se clarament sobre les intencions en aquest domini, mentre és conegut el malestar dels seus agents”.



[Llegir més]  Comentaris Enviar a un amic  Versió per a imprimir

Els herois mitificats de l’Olimpisme
CULTURA I MITJANS
Els falsos valors de l’ideal esportiu

Una temporada esportiva apassionant començarà a partir del 12 de juny: l’Eurocopa fins al 4 de juliol, el Tour de França del 3 al 25 de juliol, sense oblidar els Jocs Olímpics d’Atenes del 13 al 29 d’agost. Però la festa desapareix sota l’efecte d’una comercialització que porta a valorar el culte a l’èxit i a accelerar la cursa cap al benefici... Les virtuts humanistes de l’esport sovint serveixen per ocultar la tirania i la violència que hi van lligades.

Per Jean-Marie Brohm, Marc Perelman i Patrick Vassort *

La mundialització de l’esport, realment compromès des de la Segona Guerra Mundial amb la multiplicació sense fi de competicions, s’ha aprofitat d’una esportivització del món com a vector politicoideològic comú al conjunt de les potències financeres que sotmeten el planeta a la seva imposició. Després que el baró Pierre de Coubertin hagués llançat el moviment irresistible de propagació esportiva tot ressuscitant els Jocs Olímpics a Atenes, el 1896, el fenomen esportiu es va caracteritzar per la combinació de molts factors: un desenvolupament sense precedents de la majoria dels esports per tot el planeta, la seva homogeneïtzació internacional amb la codificació de regles unificades, i la desaparició progressiva de les tècniques corporals o els jocs vernacles.

La unitat d’aquest conjunt va reconfigurar alhora el temps del món (instaurat en calendaris competitius cada vegada més tancats fent de punts de referència acceptats per tots) i l’espai geopolític (multiplicació dels llocs d’esport: a la base dels immobles, als estadis, a casa seva davant la pantalla, en plena natura), i en un espectacle mundialment difós. També sembla sorgir d’aquesta articulació inèdita del temps i de l’espai una història nova, constituïda per les explotacions, els rècords, els èxits, creant mites i llegendes fabuloses de les quals els campions serien els déus, al centre d’un oceà d’imatges.

Aquesta pandèmia esportiva —l’extensió de la seva esfera d’influència en el si de la vida diària— és, en efecte, localitzable en la mundialització de l’esport com a univers despietat de guanyadors, si es dóna el cas atacants. L’espai públic, reduït a una pantalla de somni televisat, està saturat d’esport, amb un nivell de compromís tan gran que la política, per exemple, s’ha considerat com un esport. El tifus esportiu (origen del mot tifosi) ha contaminat les consciències a una velocitat inaudita, fent de cada individu un aficionat en potència. Fins al punt que l’esport s’exerceix a partir d’aquest fet en el mateix registre que les necessitats —beure, menjar o dormir— i que ha convertit l’espai–temps quasi exclusiu d’aquestes gentades solitàries ximples per la passió de l’essencial: al cap i a la fi, un esprint o un servei. L’esport constitueix la vida quotidiana i per a molts individus no hi ha res a part d’això, excepte el buit abismal de l’argot, televisat, del que no és autèntic.



[Llegir més]  Comentaris Enviar a un amic  Versió per a imprimir


El desig asfixiat, o com liquiden l’individu les indústries culturals
CULTURA I MITJANS
Contribució a una teoria del consum de massa

El capitalisme hiperindustrial ha desenvolupat els seus tècnics fins al punt que, cada dia, milions de persones es connecten simultàniament als mateixos programes de televisió, de ràdio o de consoles de joc. El consum cultural, metòdicament massificat, té conseqüències en el desig i les consciències. La il·lusió de triomf de l’individu s’esfuma, mentre les amenaces contra les capacitats intel·lectuals, afectives i estètiques de la humanitat es concreten.
Per Bernard Stiegler*

Hi ha una faula que ha dominat en les últimes dècades i ha ensarronat bona part de les idees polítiques i filosòfiques. És una que s’explica del 1968 ençà i pretenia fer-nos creure que havíem entrat a l’era del temps lliure, de la permissibilitat i de la flexibilitat de les estructures socials, en resum, en la societat del lleure i de l’individualisme. Aquest conte, teoritzat amb el nom de societat postindustrial, va influir i debilitar bàsicament la filosofia postmoderna. Va inspirar sobretot els socialdemòcrates, en pretendre que havíem passat de l’època de les masses treballadores i consumidores de l’era industrial als temps de les classes mitjanes; que el proletariat estaria en vies d’extinció.

Amb les xifres a la mà, aquest darrer no sols continua essent molt important, sinó que, en haver-se proletaritzat àmpliament els empleats (encadenats a un dispositiu maquínic que els lleva les iniciatives i els sabers professionals), ha crescut. Les classes mitjanes, per la seva banda, s’han empobrit. Parlar de desenvolupament del lleure —en el sentit d’un temps lliure de tota obligació, d’una ‘disponibilitat absoluta’, segons el diccionari— no té res d’evident, ja que la seva funció no és la d’alliberar el temps individual, sinó més aviat controlar-lo per hipermassificar-lo: són els instruments d’una nova servitud voluntària. Aquests instruments, produïts i organitzats per les indústries culturals i pels programes, constitueixen el que Gilles Deleuze (1) n’ha anomenat les societats de control. Aquestes desenvolupen el capitalisme cultural i de serveis que fabrica de dalt a baix sistemes de vida, transforma la vida quotidiana en el sentit dels seus interessos immediats i estandarditza les existències per mitjà dels conceptes màrqueting. Així succeeix amb el de life time value, que designa el valor econòmicament calculable del temps de vida d’un individu, el valor intrínsec del qual es dessingularitza i es desindividualitza.

El màrqueting, com el veu Gilles Deleuze, s’ha convertit en l’“instrument del control social” (2). La societat que s’anomena a si mateixa postindistrial, en canvi, s’ha convertit en hiperindustrial (3). En comptes de caracteritzar-se pel domini de l’individualisme, l’època es presenta com la del futur gregari dels comportaments i de la pèrdua d’individualització generalitzada.

El concepte de pèrdua d’individualització introduït per Gilbert Simondon (4) expressava el que succeeix en el segle xix a l’obrer sotmès al servei de la màquina eina: perd la seva destresa i a partir d’aquí, fins i tot la seva individualitat, i d’aquesta manera es troba reduït a la seva condició de proletari. Ara, és el consumidor qui s’estandarditza en els seus comportaments formatant i fabricant artificialment els seus desigs. Perd el seu tracte social, és a dir les possibilitats d’existir, les qual reemplacen les normes substituïdes per les marques a l’estil que Mallarmé es plantejava a La Dernière Mode. Aquestes, racionalment promugudes pel màrqueting, s’assemblen a les bíblies que regeixen el funcionament dels establiments de restauració ràpida en franquícia, a les quals els concessionaris s’han d’adaptar al peu de la lletra, sota amenaça de ruptura de contractes, fins i tot de judici.



[Llegir més]  Comentaris Enviar a un amic  Versió per a imprimir


Publicis, els seus grans pressupostos i les seves xarxes
CULTURA I MITJANS
La influència del primer grup publicitari europeu

Editis, que posseeix Bordas, Nathan, Le Robert o les edicions La Découverte, Plon, Robert Laffont... ha passat a la bossa de Wendel Investissement, del Sr. Ernest-Antoine Seillière. En nom de la competència! A l’edició i a la premsa, els grups industrials o publicitaris tenen un paper crucial. Una agència com Publicis manté relacions estretes amb els mitjans, tot servint de consell als grans patrons.
Per Marie Bénilde *

Quina relació hi ha entre una ampolla de Coca-Cola, una targeta blava Visa, un producte farmacèutic Pfizer, un hipermercat Carrefour, una pel·lícula Walt Disney, una campanya de reclutament de l’exèrcit americà, una estratègia d’implantació de Philip Morris a la Xina...? Resposta: Publicis, quart grup mundial de comunicació amb uns 35.166 assalariats, 32,1 mil milions d’euros de xifres de negocis, 3,8 mil milions d’euros d’ingressos i 150 milions d’euros de beneficis.

Aquesta multinacional francesa, present en cinc continents, en cent nou països amb gairebé mil agències, disposa d’insígnies prestigioses de publicitat sobre els principals mercats des que va comprar l’americana Leo Burnett o el britànic Saatchi & Saatchi, o que es va aliar al japonès Dentsu. A través de les seves campanyes publicitàries i els serveis de marquèting, Publicis se situa al cor del consum mundial. A més de les seves xarxes Starcom Mediavest i Zenith Optimedia, el grup, líder mundial de compra d’espai publicitari, ostenta també un poder considerable de molts mitjans des dels quals pot afectar l’equilibri econòmic.

S’ha de remuntar a Publicité 1926 (Publi-Six) per mesurar el camí recorregut des que Marcel Bleustein Blanchet va crear l’empresa. A la seu de Publicis, avinguda dels Champs Elysées a París, que toca amb el drugstore del mateix nom (que va reobrir les seves portes al febrer del 2004) un restaurant privat batejat Marcel fa un homenatge discret al fundador. Amb aquest club tancat on els cacics de Publicis reben els grans patrons, decisors polítics i elit cultural, el grup va proclamar la seva capacitat de fer negocis. No només amb eslògans publicitaris, sinó amb una impressionant xarxa de relacions.

Contràriament al seu predecessor, els contemporanis del qual reconeixien l’empremta darrere de cada reclam, el Sr. Maurice Lévy, president del directori de Publicis des del 1988, no és un fill de pub. Aquest informàtic de formació és sobretot un lobbista aferrissat, els interessos relacionals del qual uneixen gairebé sempre la seva carpeta publicitària. Amb el pas dels anys, s’ha construït una imatge de gran patró comunicant entre els seus semblants, portaveu d’un capitalisme modern, que viu dels honoraris dels seus clients i els guia en la ruta de la mundialització feliç. Un credo: la confiança. La canta en tots els tons, apel·lant els patrons a “l’optimisme per estimular la demanda i despertar el desig (1)”.



[Llegir més]  Comentaris Enviar a un amic  Versió per a imprimir



EDICIÓ DE
Maig 2009

Última edició





 

 

 

 


· Inici
· Seccions i suplements
· Per temes
· El més llegit
· Escriu-nos
· Recerca
· Recomanan's
· Enllaços

Gestió Lector
· El vostre compte
· Paraula de pas perduda
· Llista de membres
· AvantGo (PDA)
· Preguntes més freqüents
· Versió en PDF
· Sortir


  RSS



Nom d'usuari


Paraula de pas



Per imprimir els articles de les edicions lliures has d'estar registrat, és fàcil, ràpid i gratuït. Si desitges convertir-te en un altre lector de Le Monde diplomatique en llengua catalana. REGISTRA'T AQUÍ.

Problemes amb l'entrada (cookies)

 
Subscriu-te a la
versió digital de
Le Monde Diplomatique en català.

 


Entra a la botiga virtual
de DVDs.

 
Entra a la llibrería virtual de Món Diplomàtic.
 
·Pacman
·Tron
·Pong
·Breakout
·Blisterball
·SpeckInvaders
·jatris


 


Creus que el llegat del Che és vigent en ple segle XXI?

Sí, ara més que mai
Sí, però només en el context del Tercer Món
És un símbol. Tot ha canviat i cal actualitzar-lo
No. Ni abans ni ara


[ Resultat | Enquestes ]


Vots: 332
Comentaris: 1

  En aquests moments hi ha 29 convidats i 0 usuaris registrats connectats/des

Ets un/a usuari/a anònim/a. Pots registrar-te aquí



Deixem els nens fora de la bogeria humana, si us plau





Le Monde diplomatique en català RSS -    http://www.monde-diplomatique.ad/pn/html/rss.php


Món Diplomàtic SL Carrer Ciutadans, 15, pral. 17004 Girona Telèfon 902 330 344 redaccio( a )monde-diplomatique.ad
Associació Món Diplomàtic Carrer Ciutadans, 15, pral. 17004 Girona Telèfon 902 330 344 mon( a )monde-diplomatique.ad


COPYLEFT: Aquesta publicació és copyleft. El text es pot difondre, citar i copiar literalment, amb qualsevol suport (digital o analògic) i amb qualsevol finalitat, sempre que s'enllaci de forma clara la pàgina on va ser publicat originalment.
De totes maneres, agraim que se'ns avisi de qualsevol ús del material, gracies.
Licencia
de Creative Commons
Aquesta obra está amb una llicencia de Creative Commons.

Dipòsit legal nº: Gi-125-2003
ISSN-1695-758X