Del passeig a la revolució
El volt està de moda. El viatge a peu permet trobar les traces humanes esborrades pels cotxes. Allà on la carretera asfaltada apel·la a la competició, els que passegen prefereixen els camins de terra i camps a través, vectors de solidaritat. Pot donar-se que la marxa sigui política: llavors es marxa per protestar. Passejar, en primer lloc és anar al pas de l’altre enlloc d’imposar la seva cadència. Ja que caminar al ritme del teu desig és, en principi, descobrir-se a si mateix.
Per Franck Michel*
Article traduït per Rut Jou
La marxa a peu ens porta a la mare de les migracions. Abans d’unir el gest a la paraula, l’humà, deia l’antropòleg Leroi-Gourhan, «comença pels peus». La marxa ens recorda la bipèdia i el que ens ha ofert: les nostres civilitzacions. Està associada al plaer. Qualsevol passeig s’escurça si el que camina no sent plaer —fins i tot pateix. L’esforç del que passeja sovint és una benedicció més que un dolor, encara que, per alguns, el que passeja es transforma en màrtir voluntari!
La recerca d’un plaer inaccessible i d’una harmonia improbable és essencial. Motiva el caminant–pelegrí. Caminar, simple i complex alhora, dóna testimoni de la vida que s’inicia bé o malament, una aventura humana que debuta cap a un any d’edat. El bebè caminant encara s’entrebanca una mica. Ja que caminar també és un pas, un pretext per a la seducció. Des dels primers passos a casa seva a les expedicions a l’Himàlaia, hi ha un gran pas que els llindars de la vida permeten franquejar.
Caminar, forma de resistència solitària no desproveïda de nostàlgia, sempre és un pas fet en una direcció o altra. Una ocasió que exigeix l’esforç d’un mateix. És una teràpia, tant psicològica com física. El caminant hauria de rebre un reembossament de la Seguretat Social, l’Estat hi hauria de somniar, potser estalviaria. De les reflexions de Rousseau a les soles de Rimbaud, seguits de Stevenson, Thoreau, Lacarrière, Bouvier, Lanzmann i tants d’altres que ens inciten, en llegir-los, a posar-nos les sabates. Per al nostre plaer i per a la nostra salut. Desafiament a la velocitat i al soroll, caminar incita a la modèstia, impulsa la curiositat, encoratja el silenci, suscita la meditació. Convida a replegar-se, a la intimitat, a callar per escoltar millor.
També pot transformar-se en un preludi de l’aprenentatge de la llibertat, i imposar-se com el primer pas d’un acte de resistència. Ja que caminar també és una crida a la unitat en la multitud. Caminar es refereix al moviment. Per tant, a l’acció. Quan la societat sencera es mou, i no només el subjecte, produeix el moviment social. La marxa com a gestió política.
|