Després de la mort del president Arafat i la reelecció de George W. Bush, molts comentaristes van anunciar una renovació del procés de pau al Pròxim Orient. És donar les coses per fetes i oblidar que el principal obstacle per a la pau resideix en el rebuig d’Ariel Sharon a un Estat palestí a Cisjordània i Gaza, amb Jerusalem Est com a capital. Aquesta estratègia de rebuig l’ha conduït a elaborar unilateralment el seu pla d’evacuació de Gaza.
Per Amnon Kapeliouk*
Article traduït per Rut Jou
El pla d’acompliment, avançat pel primer ministre israelià, el general Ariel Sharon, que preveia el desmantellament de les colònies jueves de la banda de Gaza i que afecta set mil persones (1), suscita moltes reaccions positives. L’oposició laborista, Pau ara, i fins i tot el partit Yahad, pare del pacte de Ginebra (2), que preconitza el retorn a les fronteres del 1967 amb algunes rectificacions mútuament acceptades, feliciten Sharon pel seu coratge i la seva clarividència. També s’expressa una aprovació a l’estranger. Els dirigents occidentals multipliquen els elogis respecte al primer ministre israelià, s’alegren de sentir paraules com “desmantellament de les colònies” a la seva boca. Efectivament, evacuar una única colònia bastida en terra palestina ocupada des de fa trenta-set anys seria una gran primícia, però fa que el pla d’evacuació de Gaza sigui un pla de pau?
D’una banda, encara que Ariel Sharon fos realment seriós, aquesta evacuació de les colònies jueves s’hauria executat en unes setmanes, fins i tot en dos o tres mesos com a màxim. Ara bé, ha passat un any, des de l’anunci d’aquesta retirada, sense que cap colon abandonés la banda de Gaza. Sharon es queda enrere, parla de “sacrificis dolorosos” consentits pels israelians amb el desmantellament d’algunes colònies i... no fa res. Centrant l’atenció a Gaza, retarda altres negociacions fonamentals per crear un Estat palestí.
D’altra banda, és evident que la creació de colònies en aquesta banda va ser un fracàs total: amb prou feines s’hi han instal·lat set mil colons, mentre que a Cisjordània són més de dos-cents cinquanta mil (sense comptar els dos-cents mil jueus instal·lats a la part de Jerusalem ocupada des del 1967). Tot i que monopolitzen un 40% de les terres i usen un 50% de l’aigua, no pesen gaire davant el milió i mig de palestins que omplen la banda. A més, la seva seguretat requereix xifres importants i la mobilització de molts militars, que a vegades paguen amb la vida aquesta tasca ingrata. En aquestes condicions, abandonar Gaza no és realment un sacrifici per a Israel. Més aviat, un alleujament.
El 31 d’octubre, en elegir un president d’esquerres —Tabaré Vásquez, del Front Ampli—, els uruguaians no solament van posar fi a cent setanta anys de repartiment del poder entre el Partit Colorado i el Partit Nacional (o Blanco). Per via referendària, i amb una majoria del 64,5%, també van decidir inscriure a la Constitució que l’aigua pertany al domini públic i que no es pot privatitzar.
Per Jacques Secretan*
Article traduït per Carme Geronès / Carles Urritz
El fet de decretar que l’aigua és un bé públic nacional mitjançant un referèndum popular no és una cosa que es vegi cada dia. Tanmateix, a l’Uruguai no ha pas estat la primera vegada. En aquest país esborrat del continent, el moviment social ha aconseguit frenar en bona mesura el neoliberalisme i les privatitzacions, abans d’ajudar a arribar al poder una coalició d’esquerres —el Front Ampli—, que agrupa una trentena d’organitzacions (que van de l’extrema esquerra al centredreta).
El recurs al vot, per referèndum d’iniciativa popular o per plebiscit, forma part de la democràcia uruguaiana. El 1980, en plena dictadura, un 57,9% del cos electoral va rebutjar una Constitució elaborada pel govern militar i sotmesa a plebiscit. Nou anys després, i en un clar moviment oscil·latori, la llei anomenada de caducitat de pretensió punitiva de l’Estat, que assegurava una immunitat gairebé total als responsables de les tortures i dels crims comesos durant la dictadura, va ser avalada pel 52,7% dels ciutadans. Semblava que aquests feien creu i ratlla a la guerra bruta (1); en realitat, afectats encara pel terror viscut, la seva resposta tenia com a objectiu evitar qualsevol reacció contrària dels militars i salvaguardar la democràcia. Com a reacció, l’episodi va donar lloc a un fort moviment social i a la consolidació de la identitat de l’esquerra, al voltant del Front Ampli.
D’aleshores ençà, i com a cas únic a l’Amèrica Llatina, cada cop que hi ha hagut algun intent de privatització del seu patrimoni o s’ha organitzat un escrutini amb la recollida dels centenars de milers de signatures exigides, els uruguaians no ho han dubtat gens. Així, el 1992, van aconseguir anul·lar, amb una majoria del 72% dels vots (quan l’esquerra electoral n’obtenia tan sols el 30%), cinc dels trenta-dos articles de la llei de privatització, aprovada amb penes i treballs pels diputats després de setze mesos de debat. En aquella mateixa ocasió, van salvar l’empresa nacional de telecomunicacions Antel, compromesa al capital estranger. Des de llavors, aquesta empresa és una de les tres més importants de l’Amèrica del Sud, mentre la major part de països del continent han venut les seves xarxes a transnacionals europees i americanes, que imposen les tarifes que volen i treuen any rere any beneficis sucosos de la seva estructura de força.
Aquest poble, decididament insolent, el 28 d’agost del 1994, va rebutjar (per un 63% dels vots) una reforma constitucional proposada per les forces polítiques majoritàries —i pel Front Ampli!—, que preveia, entre d’altres, la revisió del sistema electoral i la de les prestacions socials.
A Palestine: l’enjeu culturel (1), l’historiador palestí Elias Sanbar ja alertava d’una trampa, ètica, política i fins i tot metodològica: “La idea que l’anterioritat és una font de legitimitat”. El redactor en cap de la Revue d’études palestiniennes aprofundia en aquesta reflexió a Figures du Palestinien Identité des origines, identité de devenir (2), en què es pregunta per la resistència dels palestins contra la seva assignació a la invisibilitat. Rendint homenatge a Gilles Deleuze, suggeria que, “confosa erròniament amb la definició dels orígens, la identitat mostra en realitat el futur” i que “la inquietud identitària només advé quan, individus o grups, ens trobem enfrontats al que ens espera”.
“Encara que el començament de la Història no ha tingut mai lloc, encara que les identitats no tenen data de naixement i que les nostres arrels estan davant nostre, només els fluxos d’identitat existeixen, incomprensiblement només en la seva mobilitat de línies que travessen el temps i els llocs i que convé aprehendre en alguns períodes com una mena de privilegis de la seva trajectòria, en alguns punts de la seva circulació”. Aquesta aproximació innovadora determina la trama d’aquest llibre de bibliografia extremament rica en què Elias Sanbar aborda tres figures dels moviments i l’adversitat de la història en què “la identitat pren la seva consistència”.
Lluny de la guerra, a una hora de camí de Gaza, a Tel-Aviv, la ciutat moderna, i a Jaffa, la seva bessona, la ciutat de les taronges, jueus i àrabs es barregen, s’ignoren i, a vegades, es parlen.
Pel nostre enviat especial Selim Nassib*
Article traduït per Rut Jou
Tel-Aviv no ha canviat. Surt, treballa, es diverteix amb frenesí, extravertida, sense repòs, estesa en un present perpetu. L’estiu és la seva estació, els quatre anys d’Intifada no semblen haver-la afectat —fins i tot es podria creure que la seva ombra ha estimulat la seva gana, la seva energia, la vibració una mica excessiva que l’anima de dia i nit. Es mou sense parar, desborda la seva llarga platja, els restaurants, els cafès, els hotels de davant el mar. Els religiosos es barregen amb les noies de ventre nu, els iemenites, els falaixes, les prostitutes, les famílies nombroses.
S’hi sent l’hebreu, el rus, el francès, l’anglès, totes les llengües excepte l’àrab. Quan el parlo, la gent es posa al meu voltant, és gairebé deliciós. Trobo la llum de Beirut, la marina especial, sal a la pell, immersió benaventurada del cos, sensualitat implícita i permanent, Orient. La nit, els cafès alineen piràmides de llum de colors entre les taules de la platja, s’hi pot banyar. Els bars de sushi estan oberts fins tard, les botes són nombroses, la droga fàcil.
La guerra és arreu, als territoris, allà baix. No hi ha res que la recordi sota aquest cel ras, sembla que siguis a Grècia. Gaza és a una hora i Jerusalem, encara més a prop, Tel-Aviv no en vol saber res. Els seus habitants fan els seus tres anys de servei militar com tothom, el seu mes de reserva anual, veuen la Intifada als seus ulls. Però la deixen darrere, com a l’estranger, lluny, a les colònies. Al seu voltant, la metròpoli està en pau, de vacances, joiosa, la filla petita li diu: “Com la vida”. Només els guàrdies armats amb un detector de metall a la porta dels restaurants i llocs públics recorden els riscs d’atemptats, però formen part del paisatge i s’han convertit en invisibles. El mur en construcció que se suposa que protegeix Tel-Aviv del terrorisme sembla estalviar-li fins i tot els rumors del conflicte. No és que la ciutat es giri d’esquena al país, se’n situa al marge, una illa, una poma, una petita Nova York, no dorm mai.
S’acaba de passar una pàgina gran de la història de Palestina amb la mort de Iàsser Arafat. Es va apagar en un hospital parisenc emportant-se dos secrets.
Haurem d’esperar molt de temps abans de veure elucidat el primer secret. Es tracta d’aquesta malaltia misteriosa que té aire d’assassinat. Es diria que Abu Ammar acaba d’unir-se a petits passos als seus companys, els fundadors del moviment Al-Fatah, que havien redissenyat Palestina amb la seva sang. Va entrar en el secret de la mort en revifar-se, després d’haver iniciat molts tractes amb la Dalladora durant una malaltia llarga que els metges no han pogut explicar. Va ser enverinat? El llarg segrest a la Muqata va actuar com un verí sharonià que el fedayin palestí va haver d’avalar abans de partir en el seu darrer viatge?
El segon secret és important, conegut per tots, però al mateix temps sembla inconcebible i tan límpid que ningú no gosa admetre’l. Es tracta d’aquest país, anomenat Palestina, que ha sorgit del fons de l’absència al ritme de la paraula i la sang, aquest país que ha sortit de les runes de la Nakba gràcies a la màgia dels mots i els sacrificis. Als anys seixanta, quan Ghassan Kanafani es consumia amb els seus Homes sota el sol (1) i que Mahmud Darwich es proclamava com Un amant de Palestina (2), Iàsser Arafat, Khalil al-Wazir (Abu Jihad) i altres companys es comprometien en l’aventura de la lluita palestina.
Així, és un secret teixit per dues aventures a l’hora: la de les paraules, que té com a objectiu treure el nom de l’oblit, i la del combat que per aquest nom esdevé veritat. Palestina va néixer de la trobada d’aquestes dues aventures.
Emoció, recolliment, record. La mort de Iàsser Arafat va suscitar moltes reaccions per tot el món. L’escriptor libanès Elias Khoury evoca els “dos secrets” del dirigent palestí. Eric Rouleau, que travessa el Pròxim Orient des de fa gairebé cinquanta anys, com a periodista i ambaixador, recorda les seves múltiples trobades amb el rais.
Per Eric Rouleau
Article traduït per Rut Jou
Iàsser Arafat, dotat d’un sòlid psiquisme, molt rarament va manifestar —en les situacions més dramàtiques— el menor desencís o descoratjament. Semblava animat per un optimisme sense aturador, per una voluntat sense defallença de seguir el seu combat, per una capacitat sorprenent d’aixecar-se després de cada caiguda. En seguir el seu itinerari des de fa més de trenta-cinc anys, i trobar-lo una desena de vegades en la meva qualitat de periodista o diplomàtic encarregat de missions de l’Organització d’Alliberació de Palestina (OAP), em va sorprendre trobar-lo en les meves darreres entrevistes, l’any passat, d’un humor que s’assemblava molt a un estat depressiu.
Pàl·lid, amb trets tensos, confinat en un edifici en ruïna, vivint en una habitació sense finestres, entenent que corria el risc de ser exiliat o assassinat en qualsevol moment, no excloïa, per primera vegada, que “els vestigis de l’Autoritat Palestina fossin anihilats”. No entenia com se l’havia pogut demonitzar si havia treballat tant per concloure “la pau dels braus” amb Israel. L’emoció li arribava a la gola cada vegada que es referia al seu “soci Yitzhak Rabin”.
Resignat, s’afanyava a nomenar un primer ministre per la triple ordre d’Israel, dels Estats Units i, el que era per ell una satisfacció, de la Unió Europea. Fingia no entendre que se li volgués imposar un primer ministre quan només era “el cap d’una entitat no estatal”. Quan se li preguntava si estava obligat a obtemperar, Arafat abaixava el cap, cedint la paraula a un col·laborador assegut al costat que deixava anar: “És Bush qui ho vol...”.
COPYLEFT: Aquesta publicació és copyleft. El text es pot difondre, citar i copiar literalment, amb qualsevol suport (digital o analògic) i amb qualsevol finalitat, sempre que s'enllaci de forma clara la pàgina on va ser publicat originalment.
De totes maneres, agraim que se'ns avisi de qualsevol ús del material, gracies.
Aquesta obra está amb una llicencia de
Creative Commons.
