El que amaga McDonald’s
A la Gran Bretanya, un país especialment afectat per l’obesitat, McDonald’s és el tercer anunciant (en volum) de televisió i ràdio, el cinquè era... una altra societat de menjar ràpid, Kentucky Fried Chicken. A França, on el nombre d’adults obesos s’ha doblat en quinze anys, on el nombre de nens amb excés de pes s’ha multiplicat per cinc, i on el de nens que pateixen obesitat severa s’ha decuplicat, McDonald’s s’anuncia en pàgines publicitàries completes en els diaris principals.
Per Philippe Froguel i Catherine Smadja*
Article traduït per Rut Jou
Per respondre les acusacions plantejades a Super Size Me, una pel·lícula produïda i realitzada per Morgan Spurlock, segons la qual el consum regular de les proporcions gegants proposades per McDonald’s era nociu per a la salut física i mental, la societat far del menjar ràpid i simple es va llançar en una gran operació de comunicació: convèncer l’opinió i els decisors polítics que no estava en absolut relacionada amb l’abast de l’epidèmia mundial (un miler de milions de persones en excés de pes, entre ells tres-cents milions d’obesos el 2004 (1), comparat amb els vuit-cents quaranta-dos milions de persones amb desnutrició), al contrari, que fa molt —i des de fa molt de temps— per combatre-la. Amb els seus espots, presumeix de les seves pseudoiniciatives “per acompanyar els canvis de preocupacions alimentàries dels francesos”, eufemisme tipus de la indústria agroalimentària que nega fins a l’evidència el terme obesitat.
En els cartells publicitaris i en un llarg inventari a la Prevert, McDonald’s detalla les seves innovacions dietètiques des del 1987, sobretot els iogurts per beure i més recentment, les amanides anomenades plus —com si el consum de fruites, verdures i lactis fos un element essencial de la cultura McDonald’s. A la Gran Bretanya van florir l’estiu passat cartells publicitaris que presumien del “podòmetre gratuït (2)” ofert amb els seus menjars —instrument que no acusa la nocivitat dels productes venuts, però els dóna per poc preu una imatge esportiva.
La firma omet recordar que, malgrat totes aquestes iniciatives lloables, el creixement del nombre d’obesos ha estat paral·lel a l’augment de la xifra de negocis de restauració ràpida. En resum, que els establiments de menjar ràpid no han contribuït a millorar l’estat nutricional de la població humana. Totes aquestes empreses que produeixen menjar i aliments convenients, preparats i fàcils de consumir, només responen amb complaença al desig de guanyar temps de molts dels nostres contemporanis.
Contràriament al que McDonald’s voldria fer creure, l’essencial del seu èxit no són els iogurts i altres “fruites per menjar”. El que vol esmorzar iogurt o fruita fresca no va a comprar-lo a McDo! Aquests consumidors als quals alguns apel·len en derisió —i als quals gairebé es perdona haver usat l’anglès— la slow food (‘menjar sense presses’), no interessen a la restauració ràpida. Fan realment negoci amb el menú “Best of Big Mac”, i aquest és el producte que vol protegir a qualsevol preu.
|
