Ja es poden entendre els locutors de les llengües romàniques

Per totes les elits offshore del planeta, l’ús de l’anglès és el primer senyal de reconeixement. Hi ha un lligam lògic entre la submissió voluntària o resignada a la hiperpotència americana i l’adopció de la seva llengua com a eina única de comunicació internacional. Ara bé, el xinès, les llengües romàniques —si es promet la intercomprensió en el si de la gran família que formen— i demà l’àrab tindran la mateixa vocació per tenir paral·lelament aquest paper. És un afer de voluntat política.

Per Bernard Cassen
Article traduït per Rut Jou

Alain Minc ho havia somniat, va sentir poc que Claude Thélot no aconseguís fer-ho. Des del 1989, el primer s’entusiasmava amb la idea de “fer obligatori l’ensenyament de l’anglès des de primària; no admetre l’elecció d’una altra primera llengua fins que no es verifiqués el domini perfecte de l’anglès; reforçar els mitjans pedagògics; fer del coneixement d’aquesta llengua un previ en els estudis al mateix nivell que les matemàtiques o l’ortografia... (1)”. Pel que fa al segon, com a president de la comissió del debat nacional sobre el futur de l’escola, havia remès al ministre francès d’Educació Nacional, François Fillon, un informe en què proclamava l’aprenentatge obligatori de “l’anglès de comunicació internacional” des dels curs elemental de segon any, per tant a l’edat de vuit anys (2). Prudent, el ministre només va retenir la idea d’ensenyar una llengua viva a partir del curs elemental de primer any. A la pràctica, el resultat serà més o menys el mateix, per la pressió, sobretot mediàtica, per fer de l’anglès l’única llengua de comunicació internacional, sense que s’entengui exactament què significa això (3).

Com que no hi ha una reflexió mínima sobre l’articulació entre aquests tres paràmetres que són la realitat i la previsió de les necessitats lingüístiques veritables del conjunt dels ciutadans (i no simplement les representacions que es fan les associacions de pares d’alumnes), la geopolítica de les llengües, i la geopolítica simplement, els informes del tipus de la comissió Thélot desemboquen en conclusions dignes de propòsits de la barra al cafè del comerç. Proposar l’ensenyament obligatori de l’anglès, a França o qualsevol lloc de la Unió Europea, és un afer altament polític, sense gran relació amb les necessitats de comunicació, i només té sentit en funció d’una visió de futur d’Europa i del món, i singularment les relacions amb els Estats Units.

La potència imperial americana, que impulsa i estructura al seu benefici la mundialització neoliberal, no es basa només en factors materials (capacitats militars i científiques, producció de béns i serveis, control dels fluxos energètics i monetaris, etc.): també incorpora el domini dels esperits, per tant dels seus referents i senyals culturals, i especialment dels senyals lingüístics. La llengua anglesa se situa així al centre d’un sistema global on té un paper idèntic al del dòlar en el sistema monetari internacional. Prenent el lèxic de l’astrofísica, aquest sistema reposa en l’existència d’un astre suprem (l’anglès, llengua anomenada hipercentral) al voltant del qual graviten una dotzena de llengües–planeta, envoltades per aproximadament 200 llengües–llunes, en l’òrbita de les quals evolucionen unes 6.000 altres llengües. Igual que el doble estatut mitjà de regulació i la moneda de reserva internacional dominant del bitllet verd permet als Estats Units viure a expenses de la resta del planeta, la possessió de la llengua hipercentral els confereix una formidable renda de situació.