1) ELS REBELS

L'Acord de pau del Darfur, signat el 5 de maig de 2006 a Abuja (Nigèria), ha provocat l'increment dels moviments rebels al Darfur

• Moviment d'Alliberament del Sudan-Fracció Abd-el-Wahid an-Nour (MLS-AWN).
Dirigit per Abdel-Wahid an-Nour, fundador "històric" del Moviment d'Alliberament del Sudan (MLS), avui dividit en tres grups. Aquesta fracció és la més important numèricament. La composen bàsicament els Fours i opera sobretot en les valls del Djebel Marra, el massís volcànic situat en el centre del Darfur. El MLS-AWN també és conegut amb el nom d'Exèrcit d'Alliberament del Sudan (ALS).

• Moviment d'Alliberament del Sudan-Fracció Minni Minnawi (MLS-MM).
Dirigida per Minni Arkoy Minnawi, aquesta fracció es va escindir del SLM originari el novembre de 2005 en el context del Congrés d'Haskanita. Bàsicament nodrida de Zaghawa (l'ètnia de Minni), és l'única fracció que ha acceptat signar l'acord de pau d'Abuja el maig de 2006. En resposta a aquest acord i a l'accés del seu cap al lloc de conseller presidencial sobre el Darfur, el SLM-MM ha esdevingut un auxiliar polític i militar del govern de Khartum. El viratge ha comportat la deserció de gran part dels seus combatents. El MLS-MM també és conegut amb el nom d'Exèrcit d'Alliberament del Sudan (ALS)-MM.

• Moviment d'Alliberament del Sudan-al-Ikhtyar al-Hur [MLS-Lliure elecció].
Essencialment composat per representants de petites tribus negres del Darfur (Tunjur, Dajju), aquesta fracció és dirigida per Abd-er-Rahman Moussa, ex portaveu del SLM-AWN a les negociacions d'Abuja. Aquesta petita fracció es va unir a l'acord de pau el juny de 2006, no perquè hi creia sinó perquè les poblacions de les petites ètnies, molt afectades per la guerra, no han tingut accés als camps de refugiats i perquè els líders Tunjur esperaven beneficiar-se dels "corredors d'ajuda humanitària" previstos per l'acord. Abd-er-Rahman Moussa ha estat anomenat Ministre d'Estat però les tribus no s'han beneficiat dels ajuts.

• Grup dels 19 (G19). Aquest grup està format per 19 comandants i per homes que han triat resistir-se a totes les faccions. El G19, però, ha donat suport al FNR (més endavant).

• Forces de Combat Populars (FCP).
Moviment que va aparèixer el novembre de 2006 i primer en no ser "africà". Està format per membres de la tribu àrab dels Rizzeyqat i opera al sud del Darfur, a la regió compresa entre Kutum i Nyala.

• Moviment per a la Justícia i la Igualtat (MJE).
Es tracta d'un moviment molt ambigu vinculat estretament a la branca Tourabi dels Germans Musulmans. És dirigit per Khalil Ibrahim i és exclusivament Zaghawa. El seu joc és complex, sobretot respecte al règim txadià del President Idris Deby (el MJE s'ha enforntat a Deby depenent dels interessos). Finançat generosament pels Germans Musulmans, exerceix una influència desproporcionada a les forces militars reals sobre el conjunt de la guerrilla i ha aconseguit sobretot minvar financerament el FNR.

• Forces per a la Redempció Nacional (FNR).
Dirigides per l'ex governador Ahmed Ibrahim Diraige (Four) i l'intel·lectual Sharif Harir (Zaghawa), les FNR és una organització-paraigua de tots els combatents de les diverses fraccions que rebutgen la "pau" d'Abuja, incloent-hi nombrosos combatents del MLS-AWN irritats per les pròrrogues del seu cap i reunits al voltant del comandant Ahmed Abd-el-Chafiq. El juliol de 2006, les FNR van atacar les posicions governamentals al Nord Kordofan (veí del Darfur), regió que ofereix al règim sudanès el pretext per a la tramesa de diversos milers de soldats de reforç.

2) ELS JANJAWIDS

Els Janjawids són milícies procedents de les tribus "àrabs" . El seu nom significa més o menys "els cavallers d’armes del Kalaixnikov”. No tenen "moviment" ni unitats organitzades. O bé són grupúsculs o bé aliats de les unitats de l'exèrcit regular sudanès.

3) EL PRESIDENT TXADIÀ IDRIS DEBY ITNO

El Txad és fronterer amb el Sudan. Ha vist arribar a les seves terres més de 200.000 refugiats sudanesos des del començament del conflicte. N'Djamena acusa Khartum de recolzar la rebel·lió armada a la qual s’hi enfronta des de fa més d'un any. Paral·lelament, Khartum acusa N'Djamena d'ajudar els opositors sudanesos. Aquestes noves tensions contrasten amb la col·laboració d’antuvi: el President txadià Idris Deby Itno, d’ètnia zaghawa, havia servit d'intermediari del President Omar Al Bashir el 2003 per tal d'obtenir un alto el foc amb l'ALS. Aquest alto el foc no es produiria mai. El 1990, el cap militar de l'ALS Abdallah Abakkar, havia contribuït a portar Deby al poder del Txad.

Acords amb el sud, guerra a Darfur

El conflicte assassí que destrossa el Sudan des de fa vint anys finalment acabarà? Els acords de pau signats el 9 de gener entre Khartum i l’Exèrcit Popular d’Alliberació del Sudan (APLS) preveien una divisió de poder i del mannà petrolier. Tanmateix, la incertesa es manté pel que fa a la seva viabilitat, ja que exclouen una part important de l’oposició i no regulen el conflicte de Darfur.

Per Gérard Prunier*
Article traduït per Rut Jou

Els acords de pau signats a Nairobi (Kenya), el 9 de gener del 2005, van posar fi a un conflicte que ha destrossat el Sudan des de fa vint-i-un anys. Els enfrontaments haurien provocat gairebé un milió i mig de morts, més de quatre milions de desplaçats a l’interior del país i sis-cents mil refugiats als estats limítrofs (1). Per aquesta raó la comunitat internacional s’ha unit a aquest acord polític, però també econòmic, obtingut al final de dos anys i mig de negociacions improbables.

No obstant això, s’imposa la prudència, ja que el Sudan continua essent el teatre d’un conflicte extremament violent a la província occidental de Darfur (2), conflicte que els signataris de Nairobi no han abordat. A més, els arranjaments extremament complexos adoptats seran difícils de fer aplicar per un personal polític compost, sorgit tant de la guerrilla cristiana com del moviment fonamentalista musulmà, al qual s’afegeixen opositors nordistes i sudistes que es queixen de no haver estat associats.

La guerra entre el nord i el sud del Sudan, alhora cultural i religiosa, es remunta a fa mig segle. L’agost del 1995, quan els britànics encara no havien evacuat el país, l’anunci d’un reemplaçament dels seus oficials britànics per àrabs havia provocat el motí de l’Equatoria Corps, una unitat militar composta per soldats negres. Van seguir disset anys de guerra al final dels quals es va arribar a l’acord de pau d’Addis Abeba el febrer del 1972. Aquesta pau donava a les tres províncies meridionals una relativa autonomia en un marc confederal. Però la descoberta, el 1979, de jaciments de petroli al sud i l’obertura, un any més tard, d’un enorme canal destinat a recuperar l’aigua del Nil en benefici d’Egipte (Jongleï Canal Project) van portar el president Gaafar Muhammad Nemeiry a abrogar unilateralment l’acord d’Addis Abeba.