D’Abu Graib al Tsunami, tots testimonis, tots reporters
A l’empara de dos esdeveniments considerables i tràgics —les tortures a la presó d’Abu Graib a Bagdad i el tsunami a l’oceà Índic—, l’any 2004 haurà interrogat clarament les pràctiques del fotoperiodisme i significat, de manera definitiva, que ja res no serà com abans. Passarà amb la fotografia, amb la irrupció de les imatges digitals captades pels amateurs, el que va passar a la pintura, al segle xix, amb la irrupció... de la fotografia.
Per Christian Caujolle*
Article traduït per Rut Jou
Els documents que donen testimoni dels abusos a la presó d’Abu Graib a l’Iraq i les imatges que mostren la potència devastadora del tsunami de l’oceà Índic han estat clarament llançades pels mitjans, tant per la televisió com per la premsa escrita. Amb una rapidesa aclaparadora, han fet la volta al món. La cosa és perfectament legítima tenint en compte l’abast, fins i tot la desmesura, dels fets testificats. Alhora, aquestes imatges probablement han datat la fi d’una època per al fotoperiodisme de testimoni documental. O, com a mínim, marquen un canvi d’etapa.
Tant en un cas com en l’altre, el que els caracteritza és que han estat enregistrats per amateurs i difosos gràcies a la tecnologia digital. Que no professionals hagin pogut donar testimoni de fets històrics no constitueix, en si, una novetat en la història de la fotografia (1). Radicalment noves, en contra, són la transmissió i la difusió immediata d’aquestes imatges i, en conseqüència, del seu poderós impacte sobre les opinions públiques.
Tot i que la publicació de les imatges de tortura a l’Iraq no ha modificat, finalment, el resultat de l’elecció presidencial americana, ha suposat un cop temible —i durable (als països musulmans i especialment al Pròxim Orient)— a la situació de la potència més gran del món. És difícil, després d’haver vist aquests clixés, continuar considerant l’Amèrica de George W. Bush com el lloc privilegiat de la democràcia. Com es pot admetre que, per convertir els iraquians en el respecte dels drets humans, calgui infligir-los humiliacions sexuals dignes de males refoses de pornos sadomasoquistes amateurs, en els quals homes nus són arrossegats amb corretja, atemorits per gossos i exhibits com a trofeus de caça pels carcellers que posen davant la seva presa?
Es pot comparar aquestes odioses imatges d’Abu Graib amb les que il·lustren la violència destructora de l’onada gegant que es va endur gairebé tres-centes mil persones, la majoria pescadors pobres i immigrants de l’interior, que fugien dels camps d’arròs per intentar beneficiar-se, a les platges i prop del mar, del manà del turisme occidental?
Sí, ja que, des del punt de vista de la imatge, es tracta absolutament del mateix. En aquest cas, un sol document, sigui qui vulgui el seu autor, és suficient per testimoniar i legitimar un esdeveniment, quan una tradició secular acordava només als periodistes professionals el privilegi de lliurar una veritat testimonial dels fets.
|