Colonialisme

Per Claude Liauzu*
Article traduït per Rut Jou

“La Nació expressa el seu reconeixement a les dones i als homes que han participat a l’obra acomplerta per França en els exdepartaments francesos d’Algèria, el Marroc, Tunísia i Indoxina, i també en els territoris situats anteriorment sota sobirania francesa...” (llei del 23 de febrer de 2005, article I).

Aquest text, adoptat pel Parlament francès, continua mut sobre el rostre ombrívol de la colonització, els abusos i els crims de què van ser víctimes les poblacions dels territoris colonitzats (1). Ignora les repressions, la tortura... Un ambaixador acaba de reconèixer les responsabilitats de França en les matances comeses a Satif (Algèria) el 8 de maig del 1945, dia en què s’acabava la Segona Guerra Mundial i en què la humanitat celebrava la victòria contra el nazisme (2). Seria un ambaixador de l’anti-França com es deia, en el més fosc de la guerra d’Algèria, per desacreditar qualsevol oposició?

No es tracta d’expressar una animositat qualsevol contra els francesos de les colònies o, en especial, els peus negres d’Algèria, encara que la memòria del seu sofriment, ben real, a vegades els faci insensibles al dolor de les altres víctimes del conflicte algerià. Encara més dramàtica va ser la sort de molts harkis que, havent combatut en el si de les forces colonials, van ser abandonats i lliurats a l’odi popular. Els que van aconseguir fugir es van trobar aparcats en una mena de reserves, desproveïts de la seva dignitat (3).

No és honest, ni intel·ligent, deixar, sota pretext d’anticolonialisme, el monopoli del cor als polítics a la recerca de vots de l’extrema dreta, o a activistes de la memòria que intenten imposar la seva visió única, o a qualsevol corrent revisionista nostàlgic. Però és una impostura que inspirant-se en la llei de 2001, que va qualificar l’esclavatge de “crim contra la humanitat”, per fer dels francesos de les colònies víctimes, i prohibir qualsevol interrogació sobre la colonització. És escandalós comparar les abominacions comeses a Algèria durant l’estiu del 1962, després de l’accés a la independència el 4 de juliol, amb els crims comesos envers els jueus sota Vichy, com alguns electes han fet durant els debats.

Aquests errors reflecteixen l’esperit que regna en el si de la societat francesa després de les crisis que van marcar la fi de l’imperi colonial. Després d’haver exaltat durant molt de temps la França més gran, els programes escolars han minimitzat, fins i tot ocultat, cinc segles d’història colonial. Caldrà esperar la llei d’abril del 1999, destinada a satisfer les aspiracions dels excombatents, per tal que l’expressió “guerra d’Algèria” finalment sigui usada en un text de llei enlloc de “pacificació”, “esdeveniment” o “manteniment de l’ordre”.

A partir de llavors, el silenci és impossible. Els actors de la guerra, molts dels quals van ser morts durant dècades, mostren cada vegada més la necessitat de parlar. I els joves de tots els orígens, els pares dels quals han viscut sota el règim colonial abans d’emigrar a França, recerquen la veritat.