A començaments del mes de maig el ministre georgià de defensa David Kezeraixvili va causar l‘estupor general anunciant un augment del pressupost militar per al 2007: aquest ha de passar de 513 a 957 milions de gels (423 milions d'euros) quan el pressupost estatal total és de 3,7 mil milions de gels. Les despeses militars georgianes s’han multiplicat per deu (i més) des de la “revolució rosa” de 2003. Tbilisi ha anunciat també, en les setmanes següents, un reforç del seu contingent militar a l'Iraq de 850 a 2.000 soldats, la qual cosa representa el tercer contingent de les forces d'ocupació dirigides pels Estats Units. Des de 2001 Geòrgia ha rebut dels Estats Units una ajuda militar consegüent en forma d'entrenament i equipaments.
Per a què tanta despesa militar? El país pràcticament no tenia exèrcit i ha de fer seriosos esforços si es vol integrar ràpidament a una de les seves prioritats majors: l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (l’OTAN). Els experts militars es queixen que la majoria dels oficials entrenats pels nord-americans han deixat l'exèrcit, sobretot per la penúria en l’allotjament i pels baixos salaris. L'augment del pressupost hauria de finançar, entre d’altres, la construcció de nous habitatges per al cos d’oficials així com l’increment de la remuneració.
La importància del creixement del pressupost revela no obstant això altres objectius. L'exèrcit georgià ha acabat recentment la construcció d'una nova base militar capaç d'acollir més de 3.000 soldats a Senaki, prop d'Abkhàzia –i t´una segona base en construcció a Gori, a mitja hora la capital d'Ossètia del Sud, Tskhinvali. Fa també molts esforços en l'adquisició de tancs i canons fabricats a Ucraïna i en vells equipaments dels països de l'Europa de l'est que han entrat a l’OTAN i s’han desfet de l’arcaic armament soviètic. En altres paraules, si la majoria d'aquestes adquisicions recents són incompatibles amb els standards de l'Aliança Atlàntica, podrien servir en futurs conflictes a Ossètia del Sud o a Abkhàzia, les repúbliques georgianes que han autoproclamat la seva independència.
Les despeses militars de l'Azerbaidjan també han fet un salt espectacular: de 135 milions de dòlars el 2003 han passat a 871 el 2007. En vista de l'onada de petrodòlars que reben des de l’entrada en funcionament de l'oleoducte que connecta Bakú i Ceyhan, el president del país ha promès d’igualar les seves despeses militars al pressupost total d'Armènia; Bakú també s'ha dotat d'importants armaments com avions de combat, tancs, artilleria i múltiples llançamíssils. Des de 2003 l’Azerbaidjan repeteix que si no obté beneficis en les negociacions amb Erevan i si és obligat a renunciar al control del Karabakh i de les sis províncies àzris que l'envolten –actualment sota control armeni–, conquerirà aquests territoris per la força.
Armènia intenta també seguir el ritme de la cursa armamentística: les despeses s’han més que doblat, de 100 milions de dòlars el 2005 a 210 el 2007. S'entesta en recolzar les forces armades del Karabakh per la seva ajuda financera i la seva cooperació militar. Aquesta minúscula república no reconeguda, d’uns 150.000 habitants, compta amb una força de 20.000 combatents i destina una part important del pressupost a la construcció d'una tercera línia de defensa terrestre.
La regió allotja, finalment, tres bases militars russes: a Armènia la de Gumri, a Geòrgia les de Batumi i Akhalkalaki, en curs d'evacuació, més un important sistema de radars a Gabala, l’Azerbaidjan. Per la seva part, els Estats Units han reforçat la seva cooperació militar amb aquests tres països, sobretot amb Geòrgia. Les autoritats de Tbilisi han anunciat fins i tot que estaven preparades per instal·lar sobre el seu territori elements de l'"escut antimíssils" nord-americà, provocant l’enuig de Moscou: Rússia ha amenaçat amb la retirada del tractat sobre les Forces Armades Convencionals a Europa (FCE), la qual cosa suposaria un cop dur al control d'aquestes armes a Europa.
El ràpid desenvolupament militar podria donar als dirigents caucasians un fals però perillós sentiment de potència. Des de l'esfondrament del bloc soviètic, el Caucas ha patit cinc guerres amb conseqüències doloroses per a milions d'habitants. Tal i com ho han demostrat els fets recents al Pròxim Orient i a l’Àsia central, és més fàcil començar una guerra que posar-hi fi...
Reunits a mitjans de juny a Bakú sota l’impuls de Lituània, Polònia i Romania, els dirigents GUAM (Geòrgia, Ucraïna, l’Azerbaidjan i Moldàvia) esperen augmentar el transport d'hidrocarburs des del Caspi cap a Europa evitant el pas per Rússia. També han convingut fer un front comú contra el «separatisme» als seus països. En aquesta cooperació dirigida contra Moscou, el president georgià Mikhaïl Saakaixvili hi ha contribuït decisivament, qualificant la cimera de «revolució geopolítica».
Hi ha dos llibres que ens conviden a pensar en termes realistes sobre el funcionament del poder en les societats democràtiques contemporànies. Es comença tímidament, a França, a pensar en l’ordre del món en termes d’imperialisme, principalment americà. Per tant, és interessant constatar com existeix aquesta reflexió sota una forma ben argumentada als mateixos Estats Units, com mostra el llibre de Michael Parenti (1). A més, no dubta a procedir a una anàlisi marxista, el que li permet mostrar que algunes polítiques criticades com a incoherents pels que accepten raonar en el marc dominant, que vol que la política americana estigui motivada per la defensa de la democràcia, de fet són perfectament coherents des del punt de vista de la recerca de beneficis màxims.
La qüestió del cost de les polítiques imperials també és discutida: és cert que l’imperi costa globalment tant com aporta, si no és més, no s’ha d’oblidar mai que les despeses militars, per exemple, són públiques, però els beneficis són privats. Finalment, un capítol molt interessant d’aquesta obra afecta les universitats: en aquest país en alguns aspectes molt lliures, el mecanisme de selecció a les universitats assegura una conformitat ideològica molt més forta que el que s’imagina aquí, i que es reforça per la denúncia ritual, per la dreta, dels campus contestaris. Per la resta, Michael Parenti ha estat violentament atacat per la premsa.
Per imprimir els articles de les edicions lliures has d'estar registrat, és fàcil, ràpid i gratuït. Si desitges
convertir-te en un altre lector de Le Monde diplomatique en llengua catalana. REGISTRA'T AQUÍ. Problemes amb l'entrada (cookies)
Subscriu-te a la
versió digital de
Le Monde Diplomatique en català.
COPYLEFT: Aquesta publicació és copyleft. El text es pot difondre, citar i copiar literalment, amb qualsevol suport (digital o analògic) i amb qualsevol finalitat, sempre que s'enllaci de forma clara la pàgina on va ser publicat originalment.
De totes maneres, agraim que se'ns avisi de qualsevol ús del material, gracies.
Aquesta obra está amb una llicencia de
Creative Commons.