L'avortament continua fent molt mala olor. Com la contracepció, està més o menys absent de la formació mèdica. La ignorància i els prejudicis al seu tractament persisteixen en uns nivells altíssims: quan era ministre de salut el 2004, Philippe Douste-Blazy havia lloat l'IVG tractada mèdicament com un mitjà de "preservar el futur de la fecunditat d'una dona[1]", declaració que suggeria que el mètode quirúrgic comportava l'esterilitat, la qual cosa havia posat el crit al cel entre els professionals afectats. En el transcurs la seva investigació[2], més o menys per aquella època, la periodista Olivia Benhamou havia tingut la sorpresa de descobrir que l'anuari electrònic dels professionals de la salut recomanat al web del ministeri, i prologat pel mateix Douste-Blazy, donava com a resultats a la cerca de la paraula “avortament” les adreces d'associacions antiIVG com Laissex-les vivre o SOS Bébés...
Sense massa contemplacions, l’escriptor Martin Winckler etziba que França, més que d'altres, "és un país on es considera que una dona està feta per tenir fills. D'altra banda, les pacients que van al metge per renovar el tractament anticonceptiu sovint fan reflexions del gènere: "Sap una cosa, és que el rellotge no s’atura!" “Les dones sempre han tingut l’ordre de procrear; tret d’explicacions com que són la salvació de la pàtria, els motius sempre són llur expressió personal", resumeix la sociòloga Michèle Ferrand. Olivia Benhamou s'ha interessat també en els manuals de ginecologia dels estudiants de medicina: en un d'ells, que data del 1998, descriu les pacients que reclamen d'IVG com a subjectes "en situació de fracàs conductista en sentit ampli, afectiu, psicològic, social" i preconitza a la dona "el retorn de la confiança sobre les possibilitats de ser mares"...
M. C.
[1] AFP, 24 de juliol de 2004.
[2] Olivia Benhamou, «Avorter aujourd’hui – Trente ans après la loi Veil», Mille et une nuits, París, 2004.
Davant la baixa remuneració dels salaris i la duresa del món del treball, moltes dones renuncien a treballar tancant-se en la seva vida privada[1]. S’acullen molt cops a l'Assignació Parental d'Educació (APE) –reemplaçada el 2004 per la Prestació d'Acollida del Nen (PAJE)–, la qual "ofereix" a un dels pares (la mare en un 98 % dels casos) un mig-salari mínim durant tres anys per quedar-se a casa; la majoria ja no trobaran mai més feina però desapareixeran de les estadístiques d'atur. Des de fa molt de temps, la sociòloga Margaret Maruani denuncia aquest dispositiu per sexista: "Tan debò s'haguessin invertit aquests diners en la construcció de llars d'infants!" Remarca que aquesta retirada del mercat laboral només afecta les dones: "Si el treball és tan precari, per què els homes no s’hi acullen? Des del temps en què es predia la generalització del temps parcial masculí, vaig deixar de creure-hi!" Assenyala la trampa que consisteix a referir el cost de la custòdia dels nens a l'únic salari de la mare, i no al dels dos cònjuges.
Gwenaëlle Perrier, autora d'una tesi sobre el treball de les dones, li dóna raó: "Idealment, concebo el feminisme com una eina de transformació social. Em sembla evident, per exemple, que el model laboral «normal», el masculí, concedeix al treball un lloc massa invasiu en la vida dels individus. Per desgràcia, generalment, aquesta crítica va en depriment de les dones: el temps parcial és un tema d’estudi."
El debat recorda el manifest del col·lectiu feminista Les Chimeres: "El treball és cada dia més discutit per les dones i els homes dels països industrialitzats, la reducció de les vacances i la recuperació del treball és cada any més difícil. És el moment que d’exigir que totes les dones entrem en la vida activa? Responem sí, perquè la independència econòmica és el primer graó cap a la llibertat[2]." Era l’any... 1975.
M. C.
[1] Llegiu Cécile Margain, «La femme au foyer est-elle l’avenir du féminisme?», Editions N1, París, 2007.
[2] Les Chimeres, Maternité esclave, 10/18, París, 1975.
Per primera vegada França opta a què una dona sigui presidenta de la República. Però per a la majoria de les dones, trenta anys després de les conquestes del dret al treball i al domini del seu cos, les amenaces i les regressions són nombroses. La societat les continua assignant sobretot el paper de mare: assumeixen l'essència de la càrrega dels fills i sofreixen una gran reprobació quan avorten. Són elles, a més, les que tenen un índex més alt d’atur i subocupació que els homes.
COPYLEFT: Aquesta publicació és copyleft. El text es pot difondre, citar i copiar literalment, amb qualsevol suport (digital o analògic) i amb qualsevol finalitat, sempre que s'enllaci de forma clara la pàgina on va ser publicat originalment.
De totes maneres, agraim que se'ns avisi de qualsevol ús del material, gracies.
Aquesta obra está amb una llicencia de
Creative Commons.
