Tants clixés i tan poques imatges
Per una curiosa paradoxa, la fotografia de premsa no ha estat mai tan cèlebre, i no obstant les seves qualitats no han semblat mai tan mediocres. Com s’explica aquest tipus de fenomen de degradació i d’avarícia ? Com s’ha passat d’una mena d’edat d’or de la fotografia de premsa en els anys 1960 i 1970 a les imatges clonades, repetitives i banals d’avui ? És que mirar, veure, fotografiar suposen també una moral, una consciència i una exigència polítiques. I que tot això, en el transcurs de dues dècades liberals, s’ha esfondrat simplement.
Per Edgar Roskis *
|