Botxí o víctima?
El bicentenari de la independència d’Haití va estar marcat per les tensions que van desembocar en la partida obligada i forçada del president Jean-Bertrand Aristide, el 29 de febrer, víctima d’un cop d’estat modern per a uns, i dictador justament desposseït per a d’altres, l’expresident continua essent molt controvertit. Però la crisi mostra també moltes qüestions sobre les ambigüitats de la seva exoposició.
Pel nostre enviat especial Maurice Lemoine
Article traduït per Rut Jou
Al començament era Titid, el sacerdot de les barraques, la veu dels sense veu. En aquell temps, des de l’església de Don Bosco, a Port-au-Prince, el que es convertiria en el president Jean-Bertrand Aristide representava l’esperança d’un poble crucificat, del 1957 al 1986, per la dictadura dels Duvalier. Sense sorpreses, aquest poble i el seu moviment Lavalas (‘Allau’) portaven el capellà dels pobres al poder el 1990, durant el primer escrutini lliure del país. Aleshores es mostrava massa entusiasta? “No vam tenir temps de reflexionar sobre la personalitat de l’individu, confia un dels que, després d’haver-lo acompanyat, se n’ha distanciat (però qui no ho fa avui?), no vam tenir temps d’entendre com podria passar d’un discurs de tipus profètic, on denunciava el mal, a l’exercici del poder”.
Quin poder continuava? Quan es revestia el seu nou hàbit, el Sr. Aristide no tenia la història a les seves mans. Washington va envair Granada el 1984 i acabava de posar de genolls els sandinistes de Nicaragua. Sota l’ull aprovador de George Bush pare i amb l’ajuda de la CIA, el general Raoul Cédras no va esperar ni set mesos per revocar el cap d’estat haitià. El 29 de setembre del 1991, en un caos organitzat a posta, es marxava sobre els cadàvers dels lavalasians. Calia esperar el 19 de setembre del 1994 per tal que el president americà William Clinton, amb l’aval del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, enviés 20.000 soldats per restablir el poder legítim i (sobretot) posar fi a les pasteres que buscaven refugi a les costes dels Estats Units.
De totes maneres, si van tornar els temps antics, no va ser de la manera que imaginaven. “Per a ell, només comptava la potència a través del poder i el diner”, es podia sentir l’endemà del 29 de febrer del 2004 i la nova defenestració del president —reelegit el 20 de novembre del 2000, per a un segon govern. A continuació, la llista d’infàmies de l’expetit capellà, convertit en responsable o còmplice de tots els crims d’Haití, des del narcotràfic i l’assassinat dels opositors fins als gossos atropellats al carrer.
Operacions de diabolització
Realment es tractava de qui, encara el 8 de gener del 1997, la Unesco atorgava el Premi 1996 d’Educació als Drets Humans, o s’assistia a una d’aquestes operacions de diabolització posades en marxa des que un líder popular —igual que el Sr. Hugo Chávez a Veneçuela— posava potes enlaire, a la rereguarda dels Estats Units, un desordre establert?
|
