|
|
LA “JUS AD BELLUM”
1. Una guerra és justificada si apunta a una causa justa objectiva (resistència a l'agressió, protecció dels innocents, reparació del dany).
2. Una guerra és justificada si és motivada per una intenció de dret subjectiu –els caps d'Estat invoquen la causa justa de bona fe, i no com un pretext que disfressen motius immorals.
3. Una guerra és justificada si és declarada públicament en bona i deguda forma per una autoritat competent.
4. Una guerra és justificada si constitueix l'últim recurs disponible per promoure la causa justa –s’han esgotat els mitjans pacífics de resolució del conflicte.
5. Una guerra és justificada si té oportunitats raonables de tenir èxit –s’exclou una guerra "desesperada".
6. Una guerra és justificada si comporta danys proporcionals als danys als quals vol fer front.
LA “JUS IN BELLO”
1. Un bel·ligerant ha de donar proves de discriminació entre combatents i no combatents –les poblacions civils que gaudeixen d'immunitat mai han de ser un blanc.
2. Un bel·ligerant just s'ha de limitar a accions proporcionals als objectius perseguits –les armes de destrucció massiva, per exemple, estan absolutament prohibides.
3. Un bel·ligerant just ha de prohibir l’ús de qualsevol mitjà intrínsecament dolent –campanyes de violacions massives, genocidi, ús d'armes d’efectes incontrolables (químiques o biològiques).
|
Comentaris
 |
|
|
|
|
Per MAURICE LEMOINE
|
|
|
|
|
|
Per ERIC ROULEAU
Periodista i ex ambaixador.
|
|
|
|
|
|
|
«Veiem un futur brillant al "Gran Orient Mitjà"», va declarar George Bush a l'Assemblea general de les Nacions Unides. Tanmateix, els observadors i analistes fan un balanç més que crític de la «guerra mundial contra el terrorisme» llançada pels Estats Units fa cinc anys. Washington es revela incapaç de repensar els nous tipus de conflictes.
Per Marwan Bishara
Palestí de nacionalitat israeliana, escriptor i periodista, investigador a l'Escola d’alts estudis en ciències socials de París, autor de Palestine/Israël: la paix ou l’apartheid, La Découverte, París, 2002.
|
|
|
|
|
|
Esdeveniments dramàtics van esclatar a Uzbekistan els 12 i 13 de maig passat a la ciutat industrial d´Andijan, que va ser el teatre d'una insurrecció armada. Entre 50 i 100 homes armats es van apoderar de la presó, de diverses comissaries de policia, de dos quaters militars així com d'edificis administratius i van prendre el control de la ciutat durant un dia sencer. Reunits al centre de la ciutat amb persones preses en ostatge, van ser ajuntats per partidaris i curiosos, per escoltar discursos que es prenia al règim. Tropes especials enviades de Tachkent es van pronunciar al voltant al lloc central. Segons testimonis, els soldats van obrir el foc sobre la multitud, fent fins a 500 morts. La xifra oficial de les víctimes és de 176, la meitat dels quals serien insurrectes. Es van reunir diversos centenars d'Uzbeks que travessaven la frontera i als camps de refugiats a Kirguizistan.
|
|
|
|
|
|
Dien Bien Phu, Alger, Buenos Aires
Quan es perfilava el crepuscle de l’era colonial, els governs francesos successius van escollir respondre a les aspiracions dels pobles amb la força de les armes. Fent això, donaven absoluta llibertat als militars que, vençuts a Indoxina, van elaborar una doctrina contrarevolucionària instaurada , més tard, a Algèria, on aquesta lògica va provocar atrocitats. El que no és tan sabut, és que aquestes pràctiques contrainsurreccionals van precedir les exportacions...
Per Maurice Lemoine
Article traduït per Rut Jou
La resistència del Viet-minh a Indoxina entra en el seu vuitè any. El 20 de novembre del 1953, Dien Bien Phu estava bloquejat (nom de codi: operació Castor) per sis batallons de paracaigudistes francesos. El 7 de maig del 1954, les tropes del Viet-minh van fer presoners els supervivents del camp atrinxerat. D’aquests cinquanta-cinc dies i cinquanta-cinc nits de terror, heroics (militarment parlant) de les dues bandes, se n’ha escrit molt, però descrivint essencialment els fets des del camp francès (1). Finalment, se’ns va donar a conèixer la visió vietnamita amb l’obra del general Vo Nguyen Giap, comandant en cap de l’Exèrcit Popular del Vietnam durant trenta anys i un dels principals actors de la batalla. Mig segle després, en feia un balanç precís i detallat, emmarcat amb els seus propis judicis i reflexions (2).
El Viet-minh va escollir el nord-est per a la seva propera ofensiva. “Les autoritats franceses havien perdut tota esperança de guanyar la guerra —escrivia Giap—. Però estaven sempre convençudes de tenir el temps necessari per reunir les condicions que permetessin posar fi al seu avantatge”. Tot i que els francesos tenien el suport dels americans (l’ajuda de Washington ja cobria un 73% de les despeses), no van intentar cedir-los la plaça a Indoxina. Amb aquesta fi, el cos expedicionari va haver d’obtenir un èxit militar decisiu.
L’Estat Major francès va descobrir els preparatius de les forces populars al nord-est. El general Henry Navarre va decidir tallar-los la ruta i caçar-los a la depressió de Dien Bien Phu, vast graner d’arròs situat a tres-cents quilòmetres de Hanoi, placa giratòria que permetia les relacions entre la regió mitjana de Tonkin, Laos, Tailàndia, Birmània i la Xina. A continuació, Giap narra: “Si aconseguim encaminar sense obstacles les armes, les municions i els servents, podrem considerar l’operació aconseguida en un 60%”. Això es va fer. El general adreçava als futurs combatents el missatge següent: “Heu d’arreglar les carreteres, superar tots els obstacles, acabar amb totes les dificultats, combatre sense renunciar mai, vèncer el fred i la fam, portar càrregues pesants a través de muntanyes i valls, i obrir-vos fins al camp de l’enemic per eliminar-lo i alliberar els nostres compatriotes...”.
|
|
|
|
