Entre mobilització internacional i maniobres françafricanes
La crisi oberta per la successió del president Gnassingbé Eyadéma, desaparegut el 5 de febrer del 2005 després de trenta-vuit anys de regne, ha superat les fronteres de Togo. Tot i que la implicació de França —fidel suport del règim— és habitual, la de les organitzacions africanes contrasta amb la seva inacció passada. L’elecció presidencial, prevista pel 24 d’abril, s’ha d’organitzar en un país acostumat al frau. Segons la Costa d’Ivori, un altre país aliat de França es destrueix. Quin serà el següent?
Per Comi M. Toulabor*
Article traduït per Rut Jou
Va ser en un quarter d’oficials superiors que, el 5 de febrer del 2005, va propulsar Faure Gnassingbé, un dels fills del dictador Etienne Gnassingbé Eyadéma, mort el mateix dia, al capdavant de l’Estat togolès. L’Assemblea Nacional i el Tribunal Constitucional, dominats pel partit presidencial, l’Agrupació del Poble Togolès (RPT), ben aviat van confirmar el cop d’estat: Faure Gnassingbé, electe president de la cambra, va assumir la substitució del cap de l’Estat i es va posicionar per succeir plenament el seu pare.
Durant trenta-vuit anys, Etienne Gnassingbé Eyadéma, l’amic personal del president francès Jacques Chirac, s’havia mantingut al poder gràcies a dos cops d’estat, a un ús sistemàtic del frau electoral, al suport fidel d’un exèrcit amb els seus íntims al nucli i la seva ètnia, a xarxes sòlides d’amistat a l’estranger (sobretot a França) i a un hàbil tancament de l’accés als magres recursos econòmics del país (1).
El desembre del 2002, la Constitució togolesa va ser reescrita gairebé per complet per permetre al vell dèspota sol·licitar un tercer govern presidencial el juny del 2003. La nova versió multiplicava també els obstacles contra el principal opositor, Gilchrist Olympio. Etienne Gnassingbé Eyadéma també abalisava legalment la via pel seu fill Faure, diputat bombardejat, posteriorment ministre de Mines, d’Equipament i Telecomunicacions. En aquest lloc estratègic —les mines i la indústria representen un 20% del producte interior brut de Togo—, aquest podia assedegar la ràbia predadora del seu clan. A més, estava encarregat de la immensa caixa forta familiar en el sector dels fosfats, la telefonia i la prospecció petroliera, estimada en molts milers de francs CFA per l’exprimer ministre Agbéyomé Kodjo (2). Contrastant amb els beneficis d’aquesta prevaricació, els resultats econòmics de Togo són inferiors als dels altres països de la zona, el poder de compra baixa (3) i els salaris fa vint anys que estan bloquejats.
En l’embolic aixecat per l’escandalosa i grollera successió togolesa, destaquen tres camps. Entre ells, el dels intransigents, que pensen que aquest cop d’estat també és un mal cop que afecta la laboriosa democratització d’Àfrica (4). Així, el 10 de febrer, el president en exercici de la Unió Africana, el cap d’Estat nigerià Olusegun Obasanjo, va arribar a amenaçar Togo amb una intervenció militar (5). Per la seva banda, el president de la Comissió de la Unió, el malià Alpha Oumar Konaré, va ser el primer a denunciar sense rodeigs un cop d’estat militar. Va rebre el suport del nigerià Mamadou Tandja, que assumeix la presidència provisional de la Comunitat Econòmica dels Estats d’Àfrica de l’Oest (Cedeao) (6). Les propostes de l’expresident malià resumien la filosofia d’aquest camp: “És clar que la Unió Africana no pot subscriure’s a una presa de poder per la força, és important que retorni al respecte de les regles constitucionals (7)”. La Cedeao va adoptar, el 19 de febrer, una sèrie de sancions excepcionals que contrastaven amb el seu silenci vertiginós durant els fraus electorals consubstancials a la dictadura d’Eyadéma: exclusió de l’organització subregional, retirada dels ambaixadors a Lomé, prohibició pel poder del fet de viatjar per la regió, etc.
|
