Per Vincent Gille*
Article traduït per Rut Jou
Mai no s’han vist tantes obres surrealistes, s’ha parlat tant del surrealisme, escrit tant sobre el surrealisme. En donen testimoni l’assaig que acaba de publicar Mary Ann Caws, Surrealism (1), les exposicions “Max Ernst, une rétrospective” al Metropolitan Museum (MET) de Nova York i “París i els surrealistes” al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Sense oblidar les dues grans exposicions “Surrealism: Desire Unbound”, a la Tate Modern de Londres (2001) i “La Révolution surréaliste” al Museu Nacional d’Art Modern de París (2002) —que han atret gentades considerables.
Davant aquesta profusió de publicacions i exposicions, sembla legítim preguntar-se sobre la manera en què es dóna compte del surrealisme. Com es pot transformar una aventura teixida d’amor, de combats, passions, esperances i desesperances, en un fet cultural transmissible, un pany d’història, un repertori d’obres, una col·lecció? Res no és més difícil que oferir una imatge certa del surrealisme, respectar tota l’extensió de les seves disputes, de guardar lliures els seus límits no fronterers, de restituir aquest moviment en tota l’esplendor de les seves desviacions, les seves contradiccions, en tota densitat dels seus qüestionaments artístics, socials, polítics. Res no és més difícil que no perdre la ruta del pol que estima la brúixola, no constrènyer el camp de la paraula o del gest, mantenir ben oberta la porta del meravellós...
Si la flama no es pot expressar pel que és —encegadora i efímera, mòbil i incerta—, què queda? En el context museístic o universitari de la categoria història de l’art, com es pot dir el surrealisme, que alhora és moviment artístic, moment d’història política i aventura apassionada de la humanitat. Les coses eren el que són, és evidentment la mirada formal i estètica que triomfa en detriment de les altres dues. La política s’ha evacuat com a no pertinent respecte de les formes.
Ara bé, fer desaparèixer així qualsevol rastre de les posicions polítiques del surrealisme suposa fer un contrasentit absolut sobre la seva mateixa naturalesa i sobre les obres que va suscitar. Això desemboca en el fet de situar, com feia Mary Ann Caws, la reproducció del Guernica de Picasso a la secció “Delirium” del seu llibre, arraconat entre la Mitrailleuse en état de grâce de Hans Bellmer i Le Simulateur de Dora Maar. Passar l’acció sota el silenci és desencarnar el somni i la collita, fer-los inoperants. O simplement recreautius: “Entre els poetes i els artistes moderns els que [...] aspiren conscientment a actuar en el sentit d’un món nou, d’un món millor, han de remuntar a qualsevol preu el corrent que els porta a passar per simples recreadors amb qui la burgesia no ho tindrà massa fàcil (van intentar fer de Baudelaire, de Rimbaud morts, poetes catòlics)”, escrivia Breton a Position politique du surréalisme.
|